elriu.cat

La població més damnificada per l’epidèmia del còlera fou Salomó . El 27 de juliol va començar a córrer el rumor que a Salomó i Bràfim s’havia estès el brot. [1] El 3 d’agost es votava com a patró a Sant Roc de Salomó. [2] El 5 d’agost, les cròniques periodístiques explicaven que “no hay médico, ni boticario, ni cura, ni recursos, ni nada. La gente huye espaventada (...)”. [3] Fins aquell dia no ens consta que les administracions provincials iniciessin accions per aturar el brot. Va ser llavors quan el governador civil va enviar-hi “el infatigable joven médico” Joaquim Rovira i el farmacèutic Ribot. [4] Als facultatius esmentats se’ls uniren el doctor Simó i el diputat provincial Enrique Huguet, veí de Torredembarra que pagà les primeres despeses per atendre els malalts. Es trobaren un poble desolat que havia deixat d’anar a treballar. [5] Els veïns “imploraban misericordia”. Segons la comitiva, hi havia 300 malalts, 150 casos dels quals eren de còlera confirmats. [6] La descripc

Hi ha guerres oblidades. És sorprenent. Quants joves van morir a la inútil guerra del Marroc de principis del segle XX? Ben bé, no ho sabem! L’exèrcit espanyol mantenia una guerra intermitent de caire colonial des del segle XIX al servei d’una elit espanyola que es beneficiava econòmicament de l’ocupació. D’aquella època més remota, recollim a la premsa que el fill del cirurgià de Torredembarra va degollar un soldat enemic quan se l’enduia presoner l’any 1860. [1] És clar que al capdavant de les guerres hi posaven els fills de les famílies més pobres de les diferents nacions que formen l’Estat. Els més rics, pagant, podien estalviar-se d’una mort quasi segura. Les dades que tenim de la Pobla de Montornès són força fiables. Calculem que anaren al Marroc vuit veïns d’aquest municipi i que tornaren vius tres d’ells. Si extrapolem aquestes dades de manera estadística al conjunt de pobles del Baix Gaià ens surten unes dades esfereïdores: Uns 71 joves van anar a fer la guerra al nord de l’

“Les cançons de Torredembarra”, Recull de Treballs 17 , CESM, 2017, pàg. 99-115. Podeu descarregar el pdf del llibre gratuïtament al Raco.cat . El 29 de setembre de 2015 vaig participar a la Setmana Cultural del Grup de Dones de Torredembarra fent una conferència-audició amb les cançons enregistrades –en casset, CD o qualsevol altre mitjà- que parlen sobre la vila. Abans, vaig fer una crida a través de les xarxes socials i de la ràdio municipal Ona la Torre i en van sortir unes quantes. Finalment, he d’agrair les indicacions del David Morlà que m’han ajudat a completar aquest recull. Del Pedrol vam posar l’Avi, del seu primer EP gravat el  1968, i el Boter, de l’EP “Estelles Podrides” enregistrat el 1968. Vam recordar que Joan Solé Pedrol, de cal Roig, havia nascut el 1939 a Torredembarra, que va treballar d’aprenent de boter i també d’operari en diferents fàbriques. Va exposar els seus quadres per arreu d’Europa i va fer titelles. Com a cantant, va començar la seva carrera l

El segle XIX acabava amb conflictes militars, amb unes classes populars empobrides, amb diverses famílies migrant cap a Barcelona i amb tensions al camp. En aquest sentit, el cas del Catllar ens serveix d’exemple. L’any 1900 , arran de les eleccions municipals, deu membres d’una de les dues candidatures electorals, els representants “del elemento liberal”, van acabar a la presó per motius polítics. En desconeixem els detalls. Encara estaven tancats quan va arribar la Festa Major d’estiu prevista pel 29 i el 30 d’agost i una part del poble va promoure un boicot a tots els actes. ( Diario el Comercio , 26-VIII-1900) Els presos van ser alliberats a principis de setembre i molts veïns els anaren a buscar a la porta de la presó. El cronista del Diario del Comercio (8-IX-1900) diu que eren 17 carros i tartanes. En arribar a la plaça els esperava una multitud. Aquell mateix any , el diumenge 2 de setembre, acabaria assassinat Pau “Sulé” Mensa, el jove catllarenc que havia liderat la

 

Càntirs fets a Torredembarra conservats al Museu de la Terrissa . “Tireu confitura o si no, es morirà la criatura” Cantarella popular.   El naixement d’una criatura era molt celebrat als pobles. Hi havia el costum d’anar a casa després del bateig i tirar confits, avellanes o llaminadures des de la finestra. Al carrer s’esperaven els veïns i les veïnes, que arreplegaven el que podien. Encara hi ha alguna casa on es fa. Quan jo era petit ho feia tothom. No sé com, però la canalla ens assabentàvem on tiraven a bateig i allí estàvem, puntuals. He llegit a La Tartrana , una revista que publicava el Centre d’Estudis d’Altafulla a la primeria, que era costum que els veïns d’aquest poble trenquessin càntirs a terra per tal que la comitiva que venia de l’església amb el nadó trepitgés la terrissa i aquest tingués sempre bona sort. En arribar a casa de la família que havia parit es tiraven els pertinents confits i els veïns anaven a “plegar rollau”. Si no en llençaven, corrien el perill de m

1. BOSC DE LA MARQUESA Aquesta sortida és espectacular. Es pot fer amb variacions. Jo mai la faig igual. Si la feu circular, podeu anar a tonar resseguint la costa i fer la volta pel camí que passar per Mas d'en Grimau. Són sis o set quilòmetres. Un parell d'horetes a ritme tranquil. Val la pena badar i veure les formes de la natura, les platges naturals i les restes de l'aprofitament humà de la zona. 2. PLATJA DELS MUNTANYANS (GR 92) 3. EL PIC DE LA MOLA 4. CAMÍ DE SANT JAUME (GR 172) 5. DESEMBOCADURA DEL GAIÀ La desembocadura del Gaià permet sortides ben curtes en família. Jo l'he fet més llarga. He sortit del Canyadell, he travessat la platja, he fet la volta circular per la desembocadura, passant per la Plana del Vinyet, l'Hort de la Sínia i els càmpings. En tornar, he mirat de seguir camins alternatius. He anat a parar a l'estació de tren pel camí del Vinyet, vermut a Altafulla, vila romana dels Munts i Canyadell. Total tres hores a peu (vermut inclòs). 6. 

Sant Sebastià se celebra a Vespella de Gaià. És un patró votat però en desconeixem l’origen. Sabem, això sí, que Sant Sebastià es venera a arreu per lluitar contra la pesta. A finals del segle XVI la devoció a aquest sant ja era un fet a Vespella. I al segle XVIII hi ha documentada una confraria composada per nois fadrins que acompanyaven la imatge a la processó i s’encarregaven de l’organització dels actes de la diada. [1] A Roda de Berà se celebrava un vot de poble a Sant Sebastià contra la pesta que es va perdre. Aquest municipi té documentats altres vots de poble que es van perdre després de la Guerra Civil, com el de Sant Isidor, que se celebrava el 4 d’abril, contra la boira, o el de Sant Abdó i Senén, el 30 de juliol. [2] Sí que coneixem com va començar la seva devoció a Clarà, a l’actual municipi de Torredembarra. És un vot de poble de mitjans del segle XIX. El juliol de 1854, el còlera arribà a Barcelona i s’escampà per Catalunya. Moriren milers de persones. Altafulla, segons

Podeu comprar el llibre a la TRADILLIBRERIA! EL RIU DE LES DONES CONVERSES AMB LES PADRINES DEL PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU El 30 de març de 2013 va tenir lloc la presentació del llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu al Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars. Es tracta d’un estudi etnogràfic realitzat gràcies a la Beca CAN de Recerca 2011 concedida a l’antropòleg Jordi Suñé Morales. El riu de les dones recull les veus d’una vintena de padrines per descriure la vida quotidiana al Pirineu del segle XX. Més enllà d’una visió estàtica s’hi poden llegir detalls dels canvis socials viscuts. La perspectiva de les àvies serveix al lector per apropar-se a la part silenciada de la història, aquella perspectiva real i alhora, sovint, invisible: La casa, el treball, l’educació, l’alimentació, la higiene, la salut, la migració, l’economia domèstica, les festes, la gastronomia, etc. El riu de les dones és una mirada enrere des

“Altafulla xemeneia amunt” Fórmula mágica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934. El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. [1] Jo us n’explicaré tres. La primera d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç dels matxos que donaven tombs i feien girar les rodes. A la roda, amb els llibants, es lligaven els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una d