elriu.cat

El Gabriel Comes acaba de treure llibre. Aquesta vegada és un volum que recull 108 fotos inèdites de Baix a Mar i dels pescadors. Editat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas, el llibre té un format gran, ideal per a gaudir de les imatges, que són bàsicament de la dècada de 1950 i 1960. En destaca una col·lecció realitzada en el seu moment pel pintor suec Kulo Green, estiuejant a Baix a Mar en aquella època. Les fotografies han arribat a Comes a través de la seva filla Lena Green.

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque

 Hola! Us anunciem que... hi haurà gira 2022! Ja tenim alguns concerts emparaulats. I us podem anunciar els primers. Més cançons, més gresca! 22 de GENER de 2022: SANT CUGAT 28 de GENER: SANTA EUGÈNIA DE BERGA 11 de FEBRER: ARGELAGUER (Violinada) 26 de FEBRER: LLORENÇ DEL PENEDÈS 28 de MAIG: BALAGUER www.julivert.cat www.facebook.com/julivert.cat www.twitter.com/julivertcat www.instagram.com/julivert.cat www.youtube.com 👉 Veieu la gira del 2021 !

“Sant Antoni, gran Doctor: D’Altafulla, que us venera, sigueu sempre el protector.” Retall dels goigs, lletra de Mn. Isidre Saludes, 1984.   L’ermita de Sant Antoni es va començar a construir el 1714 gràcies als béns que va donar el pescador Baltasar Rabassa. En acabar-se els seus fons, l’octubre de 1716, els administradors i els jurats van impulsar un impost als pescadors corresponent a la catorzena part de la venda del peix. Aquesta iniciativa es va allargar un any. El quadre de Sant Antoni era d’aquella època. Va sobreviure els atacs dels francesos de principis del segle XIX, que el van llençar i trepitjar amb els seus cavalls. Sant Antoni va salvar als altafullencs de l’epidèmia que afectava al poble l’any 1820 després de patir una cruenta sequera. Altafulla li va dedicar un vot de poble. En parlarem al següent capítol. La qüestió és que avui en dia se celebra la festa votiva al voltant de l’11 de setembre, recordant el dia que van baixar el quadre cap al nucli, i e

Hi ha moltes de llegendes on apareix el diable. A Santa Perpètua del Gaià va intentar aconseguir l’ànima d’un jove que pretenia a la princesa. [1] El diable també va ser a Santes Creus intentant quedar-se amb l’ànima d’un monjo. [2] Al diable se’l va veure per Can Ferrer de la Cogullada, a la carretera que porta a Vila-rodona. Es veu que un anacoreta o una dona, segons la versió, duia una pedra que serviria per acabar la catedral de Tarragona. Una vella amb olor a sofre li va dir que aquella roca ja no feia falta i el protagonista d’aquesta història la va deixar caure a terra i va quedar clavada. Encara hi és. També s’ha vist el diable a Santa Coloma de Queralt. Diuen que el Queixal de la Bruixa era un carreu que havia de formar part del Pont del Diable de Martorell. De fet, era l’última peça que faltava per acabar el Pont. Doncs bé, el dimoni, atrafegat en complir la proesa d’enllestir l’obra en una nit a canvi de l’ànima d’una dona, va veure com sortia el sol quan passava per d

Imatge publicada a L'Abans (Xavier Garcia i David Morlà, 2009) que va ser realitzada a la dècada de 1950 per Josep Farré Moran. Jordi SUÑÉ (2021): "Barrera! Els peatges de gresca",  Recull de Treballs , núm. 20. Torredembarra: Centre d’Estudis Sinibald de Mas, pàg. 11-21. PODEU LLEGIR EL PDF ORIGINAL AL WEB RACO.CAT . BARRERA! Els peatges de gresca Cada 28 de desembre, per Sants Innocents, podeu veure una cosa ben curiosa a   Torredembarra. Nens i nenes, amb un somriure a la boca, us aturaran, us barraran el pas, no us deixaran passar. Us posaran una fusta al davant tot cridant una paraula: Barrera! Si voleu que us donin via lliure, haureu de pagar una moneda. No s'hi val una penyora o una fruita dolça. No es pot pagar en espècies. Volen líquid. Cal pagar amb diners, calés. Per poc que aboneu, us deixaran passar, no patiu. Prepareu monedes quan hagueu de sortir de casa. És un consell. Grateu-vos la butxaca, si no, no passareu. Si veniu a la Torre a

  Acaba de sortir el darrer llibre de l'historiador torrenc Lluís Català. Dins la línia de recerca sobre el passat fabril de Torredembarra i el Baix Gaià, apareix ara el volum dedicat a les fàbriques de cintes i altres tèxtils que hi va haver a la Torre al llarg del segle XX. En destaquen les Cintes Fité (1914-1971) i l'Hermen Cortasa (1935-2004). També trobareu abundant informació de les fàbriques de cintes de Francesc Gual Gual (1947-1972), de Lluís Juan llopart (1958-1972) i de M. Assumpció Mercadé Plumed (1961-1972). El llibre es tanca amb els capítols dedicats als teixits i brodats Vídua de Francesc Cardona (1921-1936) i a les manufactures tèxtils Magem (1953-1965). El llibre ha estat editat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas (feu-vos-en socis!), amb la col·laboració de la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Torredembarra, l'Institut Ramon Muntaner, la Fundació Privada Mútua Catalana i la Universitat Rovira i Virgili. Torredembarra segueix sumant llibres

“Altafulla xemeneia amunt” Fórmula mágica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934. El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. [1] Jo us n’explicaré tres. La primera d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç dels matxos que donaven tombs i feien girar les rodes. A la roda, amb els llibants, es lligaven els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una d