elriu.cat

 

La centraleta era al carrer Major número 1, a cal Carreras, a l’entrada de la casa. La duia la Josefina Carbonell. “La gent que trucava, trucava a la centraleta i la centraleta la passava als que tinguessin telèfon a casa.” (Josep Jofre) Els germans Jofre encara recorden quan els de la centraleta anaven a avisar en persona a les cases quan hi havia una trucada per a ells. Després en aquest espai hi va haver molts anys l’estanc, que el duia el Pere. Les centraletes de telefònica de Torredembarra i de Creixell es van tancar el 1975, cosa que va provocar el caos, segons la Vanguardia del 9 d’agost. Era estiu, un moment en què aquests pobles “quintuplican su censo de habitants”. El servei es va automatitzar en aquests municipis costaners provocant cues a les cabines de la Torre que s’acabaven d’instal·lar amb persones que no tenien telèfon a casa. A Creixell, però, no hi havia cabines i les famílies afectades havien de desplaçar-se fins Torredembarra per trucar des d’una cabina. Teniu mé

Torredembarra al segle XIX era ben diferent al municipi que coneixem avui en dia. Urbanísticament, només existia el nucli antic amb el seu eixample representat únicament per carrer “Nou”, Clarà i les botigues de pescadors del nucli de Baix a Mar. La resta eren camps de conreu. Tota la línia de l’antiga nacional 340 eren camps de regadiu, amb més de 100 sínies. La part interior eren terrenys de secà, sobretot vinya. Torredembarra tenia 2.000 habitants. Al segle XIX es va produir l’embat que va posar fi a les relacions feudals de pertinença de la terra i l’ús de serveis que eren monopolis dels senyors de Santa Coloma, com el forn o el molí de gra. Era una situació que abocava l’economia a l’autoconsum i a la incapacitat de vendre excedents i acumular capital per a fer inversions. Els nous aires liberals van donar lloc a canvis profunds. Aquest procés de canvi no va ser ràpid i va provocar molta inestabilitat al llarg del segle. Econòmicament, la vila es guanyava la vida amb el comerç de

La Publicidad , 19-09-1902. La Vanguardia , 09-09-1927. La Vanguardia , 09-09-1928. Del 1902 tenim aquesta crònica: funcions religioses, una orquestra, balls, “conciertos por dos de las principales colles de gralles denominades Parets y Plegrins”, focs artificials, castells amb els Xiquets de Valls, serenates, professó “y otros festejos”. Fixem-nos com era la festa major del Santíssim Sagrament a la dècada de 1920. El dissabte es feia el repic de campanes, solemnes completes a la parròquia, il·luminació especial de la plaça i dels carrers cèntrics i ball de vigília. El diumenge a les set del matí repic de campanes i missa de comunió general, a les nou del matí anada a l’església amb les autoritats, l’orquestra i les noies portant el pa per a ser beneït, “consistente en unes sabrosas tortas que se reparten entre los fieles asistentes a los divinos Oficios”, a les deu ofici solemne amb orquestra, cant d’una missa i un orador especial. Al migdia, concert d’orquestra al cafè, llavors s

El Joan Olivé del Catllar em fa arribar aquest llibre que ressegueix la tradició castellera del seu poble. Es tracta d'una recerca realitzada pel tarragoní Joan Rovira que va ser premiada en el seu moment per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya el 2017. El treball ha estat editat per Cossetània dins la seva col·lecció l'Aixecador, de la qual ja n'havíem parlat en aquest web . Curiosament, una de les seves principals fonts han estat les cròniques periodístiques del secretari de l'Ajuntament catllarenc Ramon Roca, datades entre les anys 1877 i 1883. La història va més enrere. Al segle XVIII hi ha documentats balls de valencians al Catllar la Riera i la Torre. El Catllar és plaça castellera de primer ordre. El 1879 hi ha documentat el seu primer castell de nou. El va fer la Colla Nova de Valls. Entre els participants d'aquells castells mítics, l'autor es va ressò d'alguns noms que van esdevenir imprescindibles quan hi havia castells a la Raval,

I veieu també el documental sobre els estius a Baix a Mar als anys 20 i 40 del segle XX.   

Sínia de la Vila, Torredembarra, any 2016 La Sínia de la Vila es va construir el 1868 sota l’impuls d’una junta formada per diferents propietaris del municipi. Està situada al costat del cementiri, a tocar del camí de la Riera de Gaià. És de propietat municipal i actualment es troba en molt mal estat. Originàriament, havia proveït d’aigua el sortidor de la plaça de Font del poble. Després també donaria servei a les fonts de la peixateria, el Portal de la Bassa i el carrer Freginal. La sínia es va construir en una vinya propietat de Pere Ibern Sanahuja, a l’antiga partida dels Fornassos. A partir del 1870, per tal de mantenir l’abastament d’aigües, s’adjudicava la gestió de la sínia cada any. El primer encarregat va ser Jaume Miracle Salvat. El succeïren Pere Recasens (1877), Joan Magriñà (1882), Sebastià Guasch Casasús (1885), Joan Gibert i Gibert (1890), Pau Fontanilles i Mañé (1891), Joan Martí i Fortuny (1894), Pau Alberich (1896), Josep Mercadé Tort (1900), Joan Cañellas Recasens (

  Fotografia de la Torre del Mar de Creixell. FONS ACAP20 1024.  Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. La Torre del Mar va ser construïda al segle XVI amb finalitats defensives, quan corsaris, turcs i  pirates senyorejaven per la mediterrània i viure a prop de la costa era perillós. La seva situació estratègica, al costat del camí real que comunicava Barcelona amb València, va atreure després la instal·lació d’un hostal al segle XVIII. L’Hostal de la Figuereta, així era conegut el negoci, va esdevenir una referència clau per a comerciants, transportistes i gent de pas. Al mapa elaborat per l’Estat borbònic el 1716 per acompanyar la descripció del Corregiment de Tarragona es pot llegir perfectament el topònim “La Figuereta”. [1] En realitat, malgrat el nom, l’Hostal eren dos negocis. Hi havia l’Hostal de Dalt i el de Baix. Els dos estaven ubicats a la mateixa zona, l’un davant de l’altre. Els March eren senyors dels dos però només amos d’un d’ells, el de baix. A la pràcti

El Gabriel Comes acaba de treure llibre. Aquesta vegada és un volum que recull 108 fotos inèdites de Baix a Mar i dels pescadors. Editat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas, el llibre té un format gran, ideal per a gaudir de les imatges, que són bàsicament de la dècada de 1950 i 1960. En destaca una col·lecció realitzada en el seu moment pel pintor suec Kulo Green, estiuejant a Baix a Mar en aquella època. Les fotografies han arribat a Comes a través de la seva filla Lena Green.

Oli d'oliva de Ca l'Aurèlia! #km0 Oli d'oliva verge extra. Oli d'oliva de categoria superior, obtingut directament de les olives de producció pròpia mitjançant només procediments mecànics. Carrer Alt de Sant Pere, 30, Torredembarra, Baix Gaià. #calaurèlia   I seguiu a l' @hortatorrenca !!! #comerçdeproximitat