"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història"
L'Espurna, núm. 11, 2010, pàg. 19-23.
L'Espurna, núm. 11, 2010, pàg. 19-23.
Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra.
Reconstruir una vidaAl cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la filla de Miquel Mestre ja tenia una bona dosis d'informació. Mestre havia estat dirigent del cooperativisme català i de la resta de l'Estat. I el seu fill Numen havia estat afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona, el 1949, per haver participat a la resistència antifranquista. Per completar la investigació calia trobar els seus judicis, entrevistar persones que els haguessin conegut, repassar la premsa de l'època, buidar la bibliografia sobre aquests temes, etc.
Va ser llavors quan vaig decidir presentar el projecte d'investigació a la Beca de recerca històrica Manuel Crehuet. Era l'any 2004. El veredicte em va permetre posar-m'hi a fons i comptar amb el suport científic del professor de la URV Josep Sánchez Cervelló. El resultat es va publicar l'any següent amb el títol Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra 1895-2004, dins la col·lecció Memòries de la Torre. Aquest treball va comptar amb la col·laboració d'una trentena de fonts orals, un buidatge d'una quinzena d'arxius i biblioteques i la consulta d'una vintena de publicacions periòdiques de l'època.
El tema em va encantar i veia que hi havia aspectes interessants que encara no havien vist la llum. És per això que vaig presentar l'article "El cooperativisme i els primers dies de la guerra civil" a la Fundació Roca Galès l'any 2006. Aquesta Fundació, junt amb Cossetània Edicions, promou una col·lecció de biografies de dirigents cooperativistes catalans que és dirigida pel professor de la URV Antoni Gavaldà. Arran de l'article i coneixent el llibre que havia publicat em van proposar fer un treball per a la col·lecció sobre la vessant més pública de Miquel Mestre. Després d'un any de treball, la biografia es va presentar dins la Col·lecció Cooperativistes Catalans.
En aquesta ocasió les novetats del llibre eren les noves fonts d'informació emprades -com ara les actes del Consell d'Economia- i una tesis que penso que és novedosa: el cooperativisme va proposar durant la Guerra Civil una alternativa real i seriosa a la política econòmica desenvolupada pel govern de la Generalitat amb el Decret de Col·lectivitzacions. D'altra banda, en el volum es dóna a conèixer que les cooperatives de consum van patir agressions i saquejos a la reraguarda i que van haver de fer un esforç ingent per tal fer-se respectar.
Sabem què és el cooperativisme?Presentant el treball m'he adonat de la confusió que hi ha entre la ciutadania entre els conceptes de col·lectivitzacions, cooperatives agrícoles, de consum, economats, etc. Si fem un petit repàs a la història del cooperativisme de consum podrem conèixer d'aprop un d'aquests termes. Ja fa més de 150 anys que un moviment de base com és el cooperativisme experimenta alternatives a l’actual sistema capitalista. Al llarg de la seva història els plantejaments dels cooperadors han estat diversos. Així, per exemple, a Catalunya tant podem trobar cooperatives fomentades per la Mancomunitat de la dècada de 1910, com per sindicats durant la Guerra Civil del 1936. Un moviment, en definitiva, promogut i qüestionat pel moviment obrer i pagès i, en certs moments, per l’església i l’administració.
Comencem, en primer lloc, intentant definir què és una cooperativa: És una unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. Es tracta d’una unió de persones que col·laboren per compartir compres o serveis. I n’hi ha de molts tipus: sanitàries, de consum, de treballadors, agrícoles, etc. Dels beneficis que en surten anualment, una part es destina a ampliar el capital de reserva per poder fer compres més grans, inversions i dipòsits per obtenir interessos. I una altra part d’aquest excés de percepció es destina als socis.
En segon lloc, cal veure quan sorgeixen les primeres cooperatives. Es tracta de l’època en què s’inicia la industrialització i els vells esquemes de l’antic règim desapareixen. Es produeixen grans transformacions agràries i es difonen noves idees. Més enllà dels termes estrictament econòmics, en el camp de l’associacionisme les confraries i els gremis comencen a donar a pas a entitats que uneixen a ciutadans que busquen en l’ajuda mútua una via per poder millorar les dures condicions de vida. Les primeres reaccions a la nova situació social, però, van provocar episodis violents dels quals el més conegut és el ludisme, que basava la seva acció en la destrucció de màquines i fàbriques. Després van venir les societats obreres, les vagues i les negociacions. Les noves xarxes associatives es desvinculen majoritàriament de l’església creant els seus propis centres recreatius.
A Anglaterra i a França van sorgir les primeres experiències cooperatives. El 1827 Williang King encapçalava un dels primers intents coneguts a Anglaterra. La creació de la cooperativa de consum de Rochdale (1844) va suposar un abans i un després en el moviment. El motiu va ser que va funcionar amb una sèrie normes bàsiques que, posteriorment, van ser conegudes com els Principis de Rochdale, i que van ser assumides pel conjunt del cooperativisme internacional. Seran les característiques que definiran el cooperativisme a partir de llavors. Aquests principis són els següents: Nombre il·limitat de socis, percentatge dels beneficis destinat al foment de la cultura, funcionament democràtic, adhesió lliure, autonomia respecte els partits polítics i les creences religioses, igualtat de drets entre els socis i repartiment de l’excés de percepció entre els socis. La influència dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, etc.) són evidents en les primers passes del moviment.
Arriben nous aires a Catalunya
Una de les primeres associacions obreres que coneixem és l’Associació de Teixidors de Barcelona (1842) que oferia als seus socis ajuda i solidaritat en cas de malaltia. El concepte de socors mutus pot costar d’entendre avui en dia que gaudim, en major o menor mesura, d’una seguretat social que garanteix una paga quan estem malalts o una assistència sanitària quan ens convé. Llavors aquests serveis no hi eren. Les entitats de socors mutus cobraven una petita quota entre els seus associats i garantien un petit subsidi als socis que emmalaltien. Aquest servei es va popularitzar i va ser ofert per entitats de tot tipus, com ara algunes corals vinculades als cors Clavé.
Tornant al fil cronològic, a la dècada de 1840 neixen les primeres societats de resistència. El 1841 neix la primera federació de societats obreres a l’Estat. Veient la força que prenien aquestes entitats l’Estat i la patronal van optar per la repressió. Durant el bienni 1854-1856 es van arribar a prohibir les societats obreres. Llavors es va iniciar una lluita pel dret a associar-se sense precedents a l’Estat espanyol. Es fan les primeres vagues i es van recollir milers de signatures.
Durant la segona meitat de segle XIX es va anar aconseguint una certa permissivitat (llei d’associacions de 1887) i una mínima llibertat de premsa que va permetre crear moltes entitats i difondre les noves idees que arribaven de fora a través de Fernando Garrido, Pi i Margall, Abdó Terrades, Narcís Monturiol i altres. El Obrero (1864), publicació dirigida per Antonio Gusart, i La Asociación (1866), de Roca i Galès, van ajudar a donar a conèixer les idees cooperativistes.
Les primeres cooperatives catalanes van ser L’Obrera Mataronense 1864, de filats i teixits, L’Econòmica de Palafrugell (1865), de consum, i la de Canet de Mar (1865), també de consum. Després apareixerien moltes més com La Fraternitat de la Barceloneta (1879), l’Andresense de Sant Andreu (1879), La Flor de Maig del Poble Nou (1890), etc.
Els primers intents per a federar les cooperatives de consum catalanes daten de finals de segle XIX i principis del XX. El 1898 es va fer la primera assemblea a nivell de Catalunya. Eren unes 110. Tot i el seu apoliticisme declarat, els historiadors remarquen la influència de les idees socialistes. L’any 1913, es va fer la primera assemblea a nivell d’Estat espanyol. A nivell mundial, l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) va néixer el 1895 a Londres. El cooperativisme català es va adherir a l’ACI el 1902.
L'expansió del cooperativismeLes cooperatives catalanes van viure dos grans moments d’expansió. El primer va ser sota l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya i el segon durant la II República. Va ser durant aquest darrer període quan hi va haver una legislació més concreta i que afavoria al sector. Es va aprovar la Llei de Cooperatives (1931), les Bases de Cooperació (1934), la Llei de Mutualitats (1934) i la Llei de Sindicats Agrícoles (1936). El cooperativisme de consum es va consolidar amb una Federació forta, un mitjà de comunicació propi (Acció Cooperatista), una central de compres i diferents cooperatives de segon grau impulsades per la mateixa Federació.
El 1936 el cooperativisme català vivia un període d’expansió, amb unificacions de cooperatives i un procés obert per a crear la Confederació de Cooperatives on reunir les diferents Federacions (agràries, de consum de treball, etc.). El cooperativisme de consum era encapçalat per Miquel Mestre Avinyó, un activista forjat a les lluites obreres del Baix Camp a la dècada de 1910, que havia conegut la presó en diverses ocasions i amb una vida dedicada a promoure l’associacionisme entre els treballadors.
L'apoliticisme del moviment es va convertir en un simple “apartidisme” en un context de creixent radicalització dels discursos i les postures. Malgrat tot, el 18 de juliol arriba amb un aparent silenci de la Federació de Miquel Mestre. Dies després, veient com es desenvolupaven els esdeveniments, el moviment va fer públic el seu suport a la causa antifeixista. El seu portaveu escrit obria la portada del 31 de juliol amb l’eloqüent titular “El pueblo que habló con las urnas ha tenido que confirmar por las armas su victoria”. El cooperativisme es va posar del costat de la República, va enviar proveïments al front, va ajudar als atletes que eren a la capital preparats per a participar a les Olimpíades Populars, va organitzar compres a l‘engròs a l’estranger i va oferir els seus coneixements i experiències a les autoritats. Malgrat això, els atacs físics i polítics a la reraguarda contra les cooperatives van ser evidents durant els primers mesos de Guerra. Les cooperatives van haver de moure’s per tal de salvar-se i sobreviure.
L’esclat de la guerra civil es produeix en un moment en què Miquel Mestre és, doncs, el líder del cooperativisme a nivell de tot l’Estat. Per això va ser nomenat vocal al Consell d’Economia de la Generalitat. Entre els càrrecs que va anar acumulant al llarg de la Guerra cal destacar la presidència de la Confederació de Cooperatives, el Consell Superior de la Cooperació i el de Director General de Proveïments de la Generalitat de Catalunya.
Assassinar idees
El franquisme el condemnà a mort però salvà la vida. Una vegada va poder sortir de la presó va trobar-se amb un moviment cooperatiu afeblit i amb una legislació que desvirtuava els principis bàsics de Rochdale. Va haver d’obrir una espardenyeria a Barcelona per poder subsistir. També va treballar a hores a la Unión Cooperatista de Barcelona. Enmig d’aquesta imatge de desil·lusió, la llosa que va acabar d’enfonsar a Mestre va ser l’afusellament, l’any 1949, del seu fill Numen, que havia participat activament al maquis i a la guerrilla urbana del PSUC. En el mateix afusellament moriren altres tres companys de Numen. Un d’ells, Joaquim Puig i Pidemunt, havia estat company de Miquel Mestre al Consell d’Economia i un important cooperador. Tots ells formaven part del grup dels 80 activistes que van caure l’any 1947 a Barcelona.
Després de la guerra, el franquisme va aprovar la Ley de Cooperación (1942) per controlar aquestes entitats econòmiques però no per suprimir-les. S’incorporaven a l’Obra Sindical de Cooperación del Movimiento, la qual podia arribar a vetar la tria de membres de les juntes gestores. L'activitat cooperativa va passar a estar fiscalitzada per l'organització sindical del règim i deixaren de ser efectivament entitats democràtiques.
Crisi i cooperativismeEl cooperativisme va patir la repressió i l’exili però va sobreviure. El 1976 va morir Miquel Mestre Avinyó i el seu enterrament va passar totalment desapercebut. Es tracta d'una mostra de la feblesa en què arriba el cooperativisme a l'etapa contemporània. Malgrat tot, amb els anys, el moviment es refà i actualment hi ha una gran varietat de cooperatives agrícoles, de treball, de serveis, de transport i algunes de consum. Actualment les cooperatives catalanes són unes 11.000, amb més de 40.000 treballadors, i es coordinen a través de la Confederació (http://www.observatori.coop/). Estan en contacte amb l’Aliança Cooperativa Internacional (http://www.ica.coop/), que té 222 membres de 91 països. A l’Estat Espanyol els treballadors de les cooperatives representen el 4,58% del mercat laboral. Aproximadament, aglutinen, entre treballadors i socis, a un milió de persones. Segons les dades que ha publicat la Unió Europea les cooperatives aporten el 7% del Producte Interior Brut (PIB). A Catalunya cal destacar l’existència d’una escola de cooperativisme (http://www.aposta.coop/) que organitza periòdicament cursos i seminaris.
Ara, en temps de crisi, s’ha demostrat que les cooperatives són una bona eina de creació de llocs de treball estables. El cooperativisme no coneix les deslocalitzacions promogudes per les multinacionals. Són iniciatives arrelades al territori i a la gent. A més a més, els valors que fomenta aquest moviment no tenen res a veure amb els que han triomfat a l’era neoliberal i insostenible que hem hagut de patir. El cooperativisme pot ser una bona resposta a la crisi i una finestra oberta per a un futur millor.
Jordi
Miquel Mestre Avinyó, Valls, Fundació Roca Galès i Cossetània Edicions, 2009.
Reconstruir una vidaAl cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la filla de Miquel Mestre ja tenia una bona dosis d'informació. Mestre havia estat dirigent del cooperativisme català i de la resta de l'Estat. I el seu fill Numen havia estat afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona, el 1949, per haver participat a la resistència antifranquista. Per completar la investigació calia trobar els seus judicis, entrevistar persones que els haguessin conegut, repassar la premsa de l'època, buidar la bibliografia sobre aquests temes, etc.
Va ser llavors quan vaig decidir presentar el projecte d'investigació a la Beca de recerca històrica Manuel Crehuet. Era l'any 2004. El veredicte em va permetre posar-m'hi a fons i comptar amb el suport científic del professor de la URV Josep Sánchez Cervelló. El resultat es va publicar l'any següent amb el títol Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra 1895-2004, dins la col·lecció Memòries de la Torre. Aquest treball va comptar amb la col·laboració d'una trentena de fonts orals, un buidatge d'una quinzena d'arxius i biblioteques i la consulta d'una vintena de publicacions periòdiques de l'època.
El tema em va encantar i veia que hi havia aspectes interessants que encara no havien vist la llum. És per això que vaig presentar l'article "El cooperativisme i els primers dies de la guerra civil" a la Fundació Roca Galès l'any 2006. Aquesta Fundació, junt amb Cossetània Edicions, promou una col·lecció de biografies de dirigents cooperativistes catalans que és dirigida pel professor de la URV Antoni Gavaldà. Arran de l'article i coneixent el llibre que havia publicat em van proposar fer un treball per a la col·lecció sobre la vessant més pública de Miquel Mestre. Després d'un any de treball, la biografia es va presentar dins la Col·lecció Cooperativistes Catalans.
En aquesta ocasió les novetats del llibre eren les noves fonts d'informació emprades -com ara les actes del Consell d'Economia- i una tesis que penso que és novedosa: el cooperativisme va proposar durant la Guerra Civil una alternativa real i seriosa a la política econòmica desenvolupada pel govern de la Generalitat amb el Decret de Col·lectivitzacions. D'altra banda, en el volum es dóna a conèixer que les cooperatives de consum van patir agressions i saquejos a la reraguarda i que van haver de fer un esforç ingent per tal fer-se respectar.
Sabem què és el cooperativisme?Presentant el treball m'he adonat de la confusió que hi ha entre la ciutadania entre els conceptes de col·lectivitzacions, cooperatives agrícoles, de consum, economats, etc. Si fem un petit repàs a la història del cooperativisme de consum podrem conèixer d'aprop un d'aquests termes. Ja fa més de 150 anys que un moviment de base com és el cooperativisme experimenta alternatives a l’actual sistema capitalista. Al llarg de la seva història els plantejaments dels cooperadors han estat diversos. Així, per exemple, a Catalunya tant podem trobar cooperatives fomentades per la Mancomunitat de la dècada de 1910, com per sindicats durant la Guerra Civil del 1936. Un moviment, en definitiva, promogut i qüestionat pel moviment obrer i pagès i, en certs moments, per l’església i l’administració.
Comencem, en primer lloc, intentant definir què és una cooperativa: És una unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. Es tracta d’una unió de persones que col·laboren per compartir compres o serveis. I n’hi ha de molts tipus: sanitàries, de consum, de treballadors, agrícoles, etc. Dels beneficis que en surten anualment, una part es destina a ampliar el capital de reserva per poder fer compres més grans, inversions i dipòsits per obtenir interessos. I una altra part d’aquest excés de percepció es destina als socis.
En segon lloc, cal veure quan sorgeixen les primeres cooperatives. Es tracta de l’època en què s’inicia la industrialització i els vells esquemes de l’antic règim desapareixen. Es produeixen grans transformacions agràries i es difonen noves idees. Més enllà dels termes estrictament econòmics, en el camp de l’associacionisme les confraries i els gremis comencen a donar a pas a entitats que uneixen a ciutadans que busquen en l’ajuda mútua una via per poder millorar les dures condicions de vida. Les primeres reaccions a la nova situació social, però, van provocar episodis violents dels quals el més conegut és el ludisme, que basava la seva acció en la destrucció de màquines i fàbriques. Després van venir les societats obreres, les vagues i les negociacions. Les noves xarxes associatives es desvinculen majoritàriament de l’església creant els seus propis centres recreatius.
A Anglaterra i a França van sorgir les primeres experiències cooperatives. El 1827 Williang King encapçalava un dels primers intents coneguts a Anglaterra. La creació de la cooperativa de consum de Rochdale (1844) va suposar un abans i un després en el moviment. El motiu va ser que va funcionar amb una sèrie normes bàsiques que, posteriorment, van ser conegudes com els Principis de Rochdale, i que van ser assumides pel conjunt del cooperativisme internacional. Seran les característiques que definiran el cooperativisme a partir de llavors. Aquests principis són els següents: Nombre il·limitat de socis, percentatge dels beneficis destinat al foment de la cultura, funcionament democràtic, adhesió lliure, autonomia respecte els partits polítics i les creences religioses, igualtat de drets entre els socis i repartiment de l’excés de percepció entre els socis. La influència dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, etc.) són evidents en les primers passes del moviment.
Arriben nous aires a Catalunya
Una de les primeres associacions obreres que coneixem és l’Associació de Teixidors de Barcelona (1842) que oferia als seus socis ajuda i solidaritat en cas de malaltia. El concepte de socors mutus pot costar d’entendre avui en dia que gaudim, en major o menor mesura, d’una seguretat social que garanteix una paga quan estem malalts o una assistència sanitària quan ens convé. Llavors aquests serveis no hi eren. Les entitats de socors mutus cobraven una petita quota entre els seus associats i garantien un petit subsidi als socis que emmalaltien. Aquest servei es va popularitzar i va ser ofert per entitats de tot tipus, com ara algunes corals vinculades als cors Clavé.
Tornant al fil cronològic, a la dècada de 1840 neixen les primeres societats de resistència. El 1841 neix la primera federació de societats obreres a l’Estat. Veient la força que prenien aquestes entitats l’Estat i la patronal van optar per la repressió. Durant el bienni 1854-1856 es van arribar a prohibir les societats obreres. Llavors es va iniciar una lluita pel dret a associar-se sense precedents a l’Estat espanyol. Es fan les primeres vagues i es van recollir milers de signatures.
Durant la segona meitat de segle XIX es va anar aconseguint una certa permissivitat (llei d’associacions de 1887) i una mínima llibertat de premsa que va permetre crear moltes entitats i difondre les noves idees que arribaven de fora a través de Fernando Garrido, Pi i Margall, Abdó Terrades, Narcís Monturiol i altres. El Obrero (1864), publicació dirigida per Antonio Gusart, i La Asociación (1866), de Roca i Galès, van ajudar a donar a conèixer les idees cooperativistes.
Les primeres cooperatives catalanes van ser L’Obrera Mataronense 1864, de filats i teixits, L’Econòmica de Palafrugell (1865), de consum, i la de Canet de Mar (1865), també de consum. Després apareixerien moltes més com La Fraternitat de la Barceloneta (1879), l’Andresense de Sant Andreu (1879), La Flor de Maig del Poble Nou (1890), etc.
Els primers intents per a federar les cooperatives de consum catalanes daten de finals de segle XIX i principis del XX. El 1898 es va fer la primera assemblea a nivell de Catalunya. Eren unes 110. Tot i el seu apoliticisme declarat, els historiadors remarquen la influència de les idees socialistes. L’any 1913, es va fer la primera assemblea a nivell d’Estat espanyol. A nivell mundial, l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) va néixer el 1895 a Londres. El cooperativisme català es va adherir a l’ACI el 1902.
L'expansió del cooperativismeLes cooperatives catalanes van viure dos grans moments d’expansió. El primer va ser sota l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya i el segon durant la II República. Va ser durant aquest darrer període quan hi va haver una legislació més concreta i que afavoria al sector. Es va aprovar la Llei de Cooperatives (1931), les Bases de Cooperació (1934), la Llei de Mutualitats (1934) i la Llei de Sindicats Agrícoles (1936). El cooperativisme de consum es va consolidar amb una Federació forta, un mitjà de comunicació propi (Acció Cooperatista), una central de compres i diferents cooperatives de segon grau impulsades per la mateixa Federació.
El 1936 el cooperativisme català vivia un període d’expansió, amb unificacions de cooperatives i un procés obert per a crear la Confederació de Cooperatives on reunir les diferents Federacions (agràries, de consum de treball, etc.). El cooperativisme de consum era encapçalat per Miquel Mestre Avinyó, un activista forjat a les lluites obreres del Baix Camp a la dècada de 1910, que havia conegut la presó en diverses ocasions i amb una vida dedicada a promoure l’associacionisme entre els treballadors.
L'apoliticisme del moviment es va convertir en un simple “apartidisme” en un context de creixent radicalització dels discursos i les postures. Malgrat tot, el 18 de juliol arriba amb un aparent silenci de la Federació de Miquel Mestre. Dies després, veient com es desenvolupaven els esdeveniments, el moviment va fer públic el seu suport a la causa antifeixista. El seu portaveu escrit obria la portada del 31 de juliol amb l’eloqüent titular “El pueblo que habló con las urnas ha tenido que confirmar por las armas su victoria”. El cooperativisme es va posar del costat de la República, va enviar proveïments al front, va ajudar als atletes que eren a la capital preparats per a participar a les Olimpíades Populars, va organitzar compres a l‘engròs a l’estranger i va oferir els seus coneixements i experiències a les autoritats. Malgrat això, els atacs físics i polítics a la reraguarda contra les cooperatives van ser evidents durant els primers mesos de Guerra. Les cooperatives van haver de moure’s per tal de salvar-se i sobreviure.
L’esclat de la guerra civil es produeix en un moment en què Miquel Mestre és, doncs, el líder del cooperativisme a nivell de tot l’Estat. Per això va ser nomenat vocal al Consell d’Economia de la Generalitat. Entre els càrrecs que va anar acumulant al llarg de la Guerra cal destacar la presidència de la Confederació de Cooperatives, el Consell Superior de la Cooperació i el de Director General de Proveïments de la Generalitat de Catalunya.
Assassinar idees
El franquisme el condemnà a mort però salvà la vida. Una vegada va poder sortir de la presó va trobar-se amb un moviment cooperatiu afeblit i amb una legislació que desvirtuava els principis bàsics de Rochdale. Va haver d’obrir una espardenyeria a Barcelona per poder subsistir. També va treballar a hores a la Unión Cooperatista de Barcelona. Enmig d’aquesta imatge de desil·lusió, la llosa que va acabar d’enfonsar a Mestre va ser l’afusellament, l’any 1949, del seu fill Numen, que havia participat activament al maquis i a la guerrilla urbana del PSUC. En el mateix afusellament moriren altres tres companys de Numen. Un d’ells, Joaquim Puig i Pidemunt, havia estat company de Miquel Mestre al Consell d’Economia i un important cooperador. Tots ells formaven part del grup dels 80 activistes que van caure l’any 1947 a Barcelona.
Després de la guerra, el franquisme va aprovar la Ley de Cooperación (1942) per controlar aquestes entitats econòmiques però no per suprimir-les. S’incorporaven a l’Obra Sindical de Cooperación del Movimiento, la qual podia arribar a vetar la tria de membres de les juntes gestores. L'activitat cooperativa va passar a estar fiscalitzada per l'organització sindical del règim i deixaren de ser efectivament entitats democràtiques.
Crisi i cooperativismeEl cooperativisme va patir la repressió i l’exili però va sobreviure. El 1976 va morir Miquel Mestre Avinyó i el seu enterrament va passar totalment desapercebut. Es tracta d'una mostra de la feblesa en què arriba el cooperativisme a l'etapa contemporània. Malgrat tot, amb els anys, el moviment es refà i actualment hi ha una gran varietat de cooperatives agrícoles, de treball, de serveis, de transport i algunes de consum. Actualment les cooperatives catalanes són unes 11.000, amb més de 40.000 treballadors, i es coordinen a través de la Confederació (http://www.observatori.coop/). Estan en contacte amb l’Aliança Cooperativa Internacional (http://www.ica.coop/), que té 222 membres de 91 països. A l’Estat Espanyol els treballadors de les cooperatives representen el 4,58% del mercat laboral. Aproximadament, aglutinen, entre treballadors i socis, a un milió de persones. Segons les dades que ha publicat la Unió Europea les cooperatives aporten el 7% del Producte Interior Brut (PIB). A Catalunya cal destacar l’existència d’una escola de cooperativisme (http://www.aposta.coop/) que organitza periòdicament cursos i seminaris.
Ara, en temps de crisi, s’ha demostrat que les cooperatives són una bona eina de creació de llocs de treball estables. El cooperativisme no coneix les deslocalitzacions promogudes per les multinacionals. Són iniciatives arrelades al territori i a la gent. A més a més, els valors que fomenta aquest moviment no tenen res a veure amb els que han triomfat a l’era neoliberal i insostenible que hem hagut de patir. El cooperativisme pot ser una bona resposta a la crisi i una finestra oberta per a un futur millor.
Jordi
Miquel Mestre Avinyó, Valls, Fundació Roca Galès i Cossetània Edicions, 2009.
Comentaris