Nou llibre! 10 RETALLS DE BAIX GAIÀ. A les llibreries de Torredembarra, Cal Serent i l'Àgora.

El 4 d'abril de 2024 vaig presentar un nou llibre, un recull de deu articles, alguns d'inèdits i d'altres ja publicats en revistes. Aquests darrers els he actualitzat amb noves fonts d'informació i amb conclusions que canvien algunes de les meves tesis inicials sobre aquests temes. Deu històries del Baix Gaià. Deu capítols. Deu articles. Festes majors, grallers, corals, professions, lliurepensadors, republicans, catalanistes, associacions, cooperatives, Cuba, El Marroc, Salvem el Gaià. I més. Deu recerques per conèixer una mica més la nostra comarca. L'acte va ser organitzat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas  i conduït per Joaquim Nolla  als 4 Panxos, a la taverna de l'Albert, a Torredembarra, al carrer Nou, al carrer Antoni Roig. 10 RETALLS de Baix Gaià 2024 / Introducció 1868 / Els inicis del republicanisme 1869 / Lliurepensadors 1870 / La festa major de la Nou de Gaià 1880 / Els primers catalanistes 1898 / Qui va morir a la guerra de Cuba? 1900 / Qui v...

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque...

Aquest text en format opinió el vaig enviar fa uns dies al butlletí de l'Alternativa: EL COMÚ Des de fa un parell d'anys es parla molt del concepte de "comú". Jo vaig topar amb ell llegint Un món comú de la filòsofa Marina Garcés ( www.marinagarces.com ) i em va semblar interessant.. Ara ens ha caigut a les mans un llibre ben curiós sobre l'antic poder popular i els béns comunals representats per institucions com la universitas, les terres comunals, els forns, el Consell General de la vall d'Àneu, les confraries, les parròquies com a punt de trobada del veïnat, etc. El llibre es titula El comú català i l'ha escrit un dels fills del Rafael Algarra, el David ( www.elcomu.cat ). Serà un plaer escoltar-lo el proper 7 de gener a les 19h, a l'Auca, a l'acte de presentació del treball de recerca que ha realitzat aquests darrers anys. El Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'encarrega de l'organització de l'acte ( www.sinibald.cat ). --...

L’Antoni Panadès va recollir al llibre Misteris i llegendes (2001) una història que s’explica a la Secuita. Resulta que als Masos, un antic i petit nucli del municipi situat a un quilòmetre de la parròquia, hi vivia la Serrana.  Li agradava explicar que tenia un contacte habitual amb les bruixes. Una de les coses que l’amoïnaven era que les bruixes orinaven pel forat del pany de casa seva. Les bruixes es devien passejar per casa seva ben tranquil·les perquè quan ella dormia li rentaven els plats. Ella, lluny d’espantar-se i marxar de casa seva, s’hi encarava i, del llit estant, les cridava que paressin perquè no la deixaven dormir. Déu ni do! La gent que parlava amb la Serrana no la creien però, és clar, el poble n’anava ple. Les bruixes devien fer respecte però la Serrana... "La Serrana de la Secuita", El Timbal , núm. 80, abril de 2015, pàg. 4.

  Aín és el poble més alt de la Plana Baixa. És un poble petit, al peu de la Serra de l'Espadà. El seu nom prové de l'àrab i vol dir "terra d'aigües". Hi ha una torre circular a tocar de l'antic castell medieval que prové de l'època àrab.

Les coques de Sant Blai es mengen el 3 de febrer. És una menja tradicional molt arrelada a Catalunya i al País Valencià. Sempre se l'ha vinculat a la protecció contra els mals de gola, ja que Sant Blai és conegut com a patró dels qui pateixen afeccions respiratòries. Sant Blai va ser un bisbe i metge d’Armènia que, segons la llegenda, va salvar un nen que s’ennuegava amb una espina de peix. Aquest miracle el va convertir en protector contra els mals de gola, i arreu d’Europa es van instaurar tradicions en honor seu. A Catalunya, una de les més populars és la benedicció d’aliments i, en particular, de les coques que es consumeixen aquest dia. Les coques de Sant Blai poden presentar diverses formes i receptes segons la localitat, però generalment són dolces i es poden trobar en dues variants principals. L es coques seques: de massa dura i sovint aromatitzades amb anís o altres essències. I les coques toves: similars a les coques ensucrades, amb una massa esponjosa i cobertes de sucre...

Enguany tornem a la carretera. Ho fem carregats de cançons i d'històries. Serem a places i carrers celebrant el calendari festiu, amunt i avall, tastant la gastronomia dels pobles i enriquint-nos amb les converses i la gent que anem coneixent pel camí. Ja fa més de deu anys que anem amb Julivert. De fet, molt abans, amb altres noms, ja tocàvem plegats. Però ha estat aquests darrers anys que s'ha escampat la llavor del Julivert i ha brotat amb força per tots els racons.  Els primers anys vam rescatar cançons i vam fer gresca amb una formació que també era de quatre: Dani Cañellas, David Morlà, Gerard Torres i jo mateix. El grup va evolucionar amb l'entrada de Sergi Clofent, el nostre violinista i ara ja no parem de tocar. Hem après a tocar junts dalt dels escenaris. I tenim ganes de molt més. Cantem en català i l'espectacle el conduïm amb la nostra llengua. Ja sabem que anem a la contra d'aquests temps de renúncies. Veiem com, astorats, el català s'arracona a la ...

ÈPOCA ROMANA Vila del Moro. EDAT MITJANA Torre de la Vila, antic castell (cal Serafí), restes de la muralla, portal de la Bassa i portal de padrines. Cal Xeco: Antic castell de Clarà Parròquia de Sant Joan Baptista (Clarà) SEGLE XVI Palau dels Icard SEGLE XVIII Parròquia de Sant Pere Antic Ajuntament Casa Huguet Cases d'Indians (Joan Güell, Antoni Roig, Ramon Casas, Cal Panxo). La capella de la Sort SEGLE XIX Fundació Pere Badia Patronat Antoni Roig Fonda Coca Estació de tren Cal Maiam (Societat la Unió, entitat recreativa amb cafè i sala de ball-teatre-cinema). Barraques de pedra seca (n'hi ha que són més antigues, però al segle XIX se'n van fer moltes). Masia de cal Ratxet (no sé posar-hi data, s'hauria de consultar). SEGLE XX Cooperativa de Baix a Mar (a la façana posa 1895, però crec que és la data de la fundació de l'entitat. Crec que les obres de l'edifici són de principis del segle XX). Cal Bofill Cases racionalistes Institut Torredembarra Casal Municipal...

 S'han explicat moltes llegendes relacionades amb el Sant Calze, el recipient que va fer servir Jesús per servir el vi. Una d'elles explica que quan els cristians eren perseguits al segle III pels emperadors romans, un diaca li va donar la relíquia a un soldat romà que se l'emportà cap a Hispània. El calze va ser custodiat per diferents reis fins que un d'ells va demanar finançament a València per pagar la guerra. El Sant Calze va ser emprat com a garantia. I el Sant Calze encara hi és. El podeu trobar en una capella al lateral dret de la catedral de València. Altres llegendes diuen que el Sant Calze és a Jerusalem i a Gènova. Aneu a València, queda més a prop i gaudireu de la ciutat.

El dissabte 8 de setembre de 2018 es va presentar  al local del Centre d'Estudis d'Altafulla el llibre   El Baix Gaià al segle XX , escrit pel mestre i antropòleg Jordi Suñé. L'acte va ser conduït pel Hble. Sr. Josep Bargalló, conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.  La Baix Gaià al segle XX és un llibre que explica el passat més recent dels 11 pobles situats al nord del Tarragonès, a tocar del riu Gaià, i de l’antic terme de Tamarit. Es tracta d’un període de canvis polítics, demogràfics, urbanístics, econòmics, culturals i socials marxats per la guerra i la postguerra. Més enllà del conflicte bèl·lic, l’autor tracta temes ben diversos que van des de l’arribada de l’electricitat fins a la instal·lació dels càmpings, des dels Pomells de Joventut fins a als aplecs de sardanes del dilluns de Pasqua. Els protagonistes d’aquest treball són dones i homes cooperativistes, caramellaires, emprenedors, artistes, mestres, pagesos, boters, pescad...