Ermites, tradicions i devocions a la rodalia




Conferència realitzada Roda de Berà el 25 d’abril de 2018 en motiu del Tricentenari de l’ermita de Berà i organitzada per Les Monges, Associació Cultural amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roda de Berà. L’acte es va incloure a la seva XXXIII Setmana Cultural. Aquesta conferència també es va realitzar a Cal Maiam, a Torredembarra, dins la Setmana Cultural organitzada pel Grup de Dones de Torredembarra el 27 de setembre de 2018.

Imatge del dia de la conferència al Casal Municipal les Monges de Roda de Berà

Índex

Introducció
1. Ermites
2. Ermites de la rodalia
3. Vots de poble i festes majors
4. El diable
5.Santes Creus
6. Bruixes
7. Forats
8. Tamarit
9. Altres
10. Bibliografia

Aplec a la Mare de Déu de Biuse, a l'antic poble de Biuse, a l'actual terme municipal de Llavorsí, al Pallars Sobirà, a principis dels anys 70 del segle XX.

De què parlarem? Parlarem de memòria popular, de tradicions, de devocions, de creences, d’històries explicades d’avis a néts, de llegendes i de l’origen de molts cultes dels pobles de la rodalia. Parlarem de gresca, de menjar, de ballar i d’anar a missa. Parlarem, en definitiva, una mica del que som nosaltres. Parlarem de les arrels i de les branques. Parlarem d’allò que ens fa poble, allò que ens fa comunitat.
No ens interessa una aparició aïllada. Que algú s’ho cregui o no. Ens interessen les creences populars. Allò que ens mou després a celebrar i a ser poble. La importància del que explicarem no rau en la coherència o no històrica dels fets sinó que és important perquè és important per a la comunitat.
Farem el que podrem perquè el tema és tan ampli que podríem parlar-ne des de molts vessants. Una cosa important: no sóc expert de molts dels temes que tractarem. Farem el que podrem. També convé dir que hi ha molts temes que encara no s’han estudiat gaire.
I finalment, si parem bé la orella, ens adonarem que molts relats contenen incongruències històriques fruit de les invencions, les barreges i el pas del temps i la transmissió oral de les històries.
Parlarem d’ermites, de vots de poble. De tot una mica, tot ben barrejat, amb ganes de compartir i de passar una bona estona.
Per cert, si patiu sordesa, migranya o algun problema que el metge no us ha pogut curar... preneu nota que potser us puc ajudar.
Primer parlaré d’ermites. Després del culte a la Mare de Déu. Dels vots de poble. I acabaré amb llegendes que he anat recollint últimament de llibres, revistes i de fonts orals.

1. Les ermites
Comencem per les ermites. Quan sentim la paraula “ermita” a tots ens ve al cap la imatge d’una capella, d’un santuari o d’una església petita ubicada en un espai allunyat de tot, potser enmig de la natura, dalt d’una muntanya o d’un turó. Una ermita sempre té una advocació a la Mare de Déu o a algun sant. Quan pensem amb una ermita, visualitzem l’antiga presència d’un ermità, tot i que ara és poc habitual.

Ara mateix, les ermites són llocs de trobada, amb esplanades al seu voltant on poder ballar, situades en llocs bonics i cuidats. Les ermites són espais emblemàtics que acullen aplecs per pasqua, celebracions religioses, el cant dels goigs i menjars populars en dies festius. Les ermites i els altres centres religiosos atreuen molts turistes també. L’Organització Mundial del Turisme va calcular que uns 300 milions de persones visiten els principals llocs de pelegrinatge del món. (AULET, 2014)

Ermita de Sant Miquel (Montserrat), segle XIX.Fotografia del 6 de maig de 2018.

Si parlem d’ermites hem de parlar de goigs. Els goigs són poemes en honor a la imatge que representa la divinitat local. Al segle XIII ja se’n feien. La seva expansió és al segle XVII i XVIII. Els goigs s’editaven  amb lletra i il·lustracions i la gent, encara que majoritàriament fos analfabeta, els comprava pel valor màgic que li donava. El cant col·lectiu té un gran poder emotiu i els goigs complien una funció ritual, comunitària. (COMBALIA, 1982) El Josep Bargalló (1980) va comptar vora un centenar d’edicions i reimpressions de goigs als diferents municipis del Baix Gaià.

A les ermites s’hi fan romeries i pelegrinacions. Les ermites són llocs sagrats protagonistes de devocions populars. Aquesta religiositat popular sovint ha superat els límits imposats per la jerarquia eclesiàstica cosa que ha provocat certs recels mutus. A part de les pràctiques, dels ritus, hi ha una tensió evident entre el monoteisme oficial i la diversitat de sants màrtirs, sants ermitans i maresdedéu que venera la religió popular.
Històricament, s’hi han venerat imatges per obtenir els favors com ara tenir bones collites, que plogui, tenir descendència, salut per a persones, salut per als animals, etc.
Les ermites i els santuaris superen els àmbits geogràfics de les parròquies disposant d’un àmbit més gran per atreure devots. Les ermites uneixen pobles. Són punts de trobada.
Les ermites i el què s’hi fa contribueixen a la identitat local.
Curiosament, malgrat el procés de secularització viscut a Catalunya durant les darreres dècades, les ermites i els santuaris continuen ben vius atraient cada any a milers de persones.
Ermita romànica de la Mare de Déu de la Serra a Farrera del Pallars l'any 2012. 
El 2017 va ser restaurada.

L’origen
Hi ha ermites de moltes menes. Però tots sabem més o menys què és una ermita. Si algú ens ho preguntés sabríem dir les seves principals característiques, la seva antiguitat, la seva bellesa, el seu entorn i el què s’hi va a fer. Però el que realment és curiós és el seu origen. El seu origen és força diferent als seus usos actuals. Per començar, abans d’haver-hi ermites ja hi havia ermitans. M’explico. Els ermitans eren persones religioses que abandonaven la societat per dur a terme una vida solitària i ascètica basada en la contemplació i l’oració. Els primers ermitans marxaven de la societat i es refugiaven al desert. Cal cercar l’origen de l’eremitisme al segle III dc. A Europa es van estendre ràpidament pels boscos de la Provença, Aquitània, Catalunya (Prades, el Montsant, Pirineu, Segarra), etc. Al segle XI i XII van arribar a ser molt nombrosos a Catalunya en el context de la repoblació i la conquesta de noves terres a l’Al-Àndalus. Vivien en coves de manera molt humil. A Catalunya, de coves, n’hi ha 66 de documentades (SÁNCHEZ-CID, 2011) però de ben segur que n’hi havia moltes més.
En viure sols, a la natura, els eremites havien de desenvolupar estratègies per a sobreviure en un ambient difícil per la vida humana i solitària. Per evitar animals, sovint les coves eren enfilades dalt de parets de la muntanya o calia arribar després de travessar un precari pont construït pel propi ermità.
Les ermites es van situar dalt de miradors naturals o a recer de les muntanyes. Les ermites sempre eren a prop d’una font o d’un riu d’on extreure aigua. Les ermites eren a tocar de camins, prop de llocs de pas, de camins de peregrinatge. Era una soledat relativa.
A partir del segle IV, molts eremites van començar a aplegar-se per a fer activitats conjuntes com per exemple fer misses, menjars o penitències. Els eremites van començar a ser coneguts per la gent dels llocs. Rebien precs i donatius. La gent hi peregrinava. El següent pas va ser construir-hi les ermites. Aquestes ermites disposaven d’espai vital per als ermitans que tenien cura de l’entorn i de l’espai de culte.
Amb el temps, alguns d’aquests eremites van donar el pas cap al cenobitisme. Es tractava d’una nova manera de viure la religió basada en la vida comunitària que va donar lloc als monestirs. Els primers monestirs de la història es van ubicar a la zona d’Egipte i de l’Àsia Menor.
Parlem en gènere masculí però els historiadors remarquen el gran nombre de dones que van fer vida eremítica i cenobítica ja als inicis del cristianisme.

Parròquia de Santa Maria (Aiguamúrcia)

Parròquia de Santa Maria (Vila-rodona)


Parròquia de Santa Maria (Salomó)

La devoció a la Mare de Déu
El cristianisme va agafar molta força a les zones urbanes i les zones rurals van quedar aïllades, lluny de la jerarquia eclesiàstica i amb un contacte continuat amb la natura, la “mare terra”. La cristianització fou més lenta al món rural.
Moltes de les ermites es van construir en llocs que eren considerats llocs de culte o de referència espiritual per a la població de la zona. Eren espais on es retien cultes de caire animista, a la mare terra, on s’hi feien trobades des de temps antics. Una de les estratègies per convertir un espai sagrat d’origen pagà en un espai de culte cristià era el següent: trobar-hi una imatge de la Mare de Déu o d’algun sant i construir un lloc de culte cristià a posteriori.
A casa nostra, les maresdedéu es van estendre ràpidament. Al Pirineu n’hi ha més de 2000 de documentades. 2000! Va ser un intent exitós de cristianitzar les deesses paganes. Quasi totes les talles de fusta romàniques eren trobades de manera misteriosa allà on hi havia un lloc de peregrinatge pagà, prop d’una font o d’un riu.
M’impressiona la devoció a la Mare de Déu. Aquesta devoció és quasi tan antiga i popular com la devoció a Déu o al seu fill Jesús. Hi ha ermites, maresdedéu trobades, festivitats i un munt de parròquies que li són dedicades des d’antic. Fixem-nos a la rodalia: Tamarit, Salomó, la Móra, la Pobla de Montornès, Pontils, l’Albà, les Pobles o Querol tenen dedicades les seves parròquies a Santa Maria. Guanyen les marianes!
Al bisbat de Tarragona hi ha 30 ermites marianes. En segona posició trobem les ermites dedicades a sant Antoni, que en té 10. Sant Antoni, per cert, és considerat el fundador de la vida eremítica.

Parròquia de Santa Maria (Pontils)

Tipus d’ermites
Dèiem que d’ermites n’hi ha de molts tipus. Hi ha les ermites troglodites, que són coves, balmes o racons de la natura on hi ha hagut culte. Un bon exemple són les coves que hi ha damunt del santuari de Sant Magí de la Brufaganya. Després tindríem les ermites troglodites on s’hi ha afegit construccions, com per exemple una paret lateral. També tindríem les ermites construïdes dins de balmes, com l’Abellera de Prades, que és el cas més emblemàtic. Hi ha les capelles roqueres, construïdes en llocs elevats des d’on es pot divisar molt territori (Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp, per exemple). Etc. Les nostres ermites més properes (Sant Antoni, Montornès i Berà) estan situades en llocs elevats prop del mar i sempre han estat punts de referència per als pescadors, mar endins, tal i com ha documentat el torrenc Gabriel Comes en els seus llibres i articles sobre els pescadors de Baix a Mar. Les tres ermites són fora dels nuclis de població però tampoc són gaire lluny. Les tres atreuen visitants dels pobles de la rodalia i acullen celebracions i aplecs de pasqua.

Poders
Dèiem que les ermites són llocs de culte i espais de trobada comunitària, de celebració. Una cosa molt curiosa que hi hauríem d’afegir és les creences del poder de les ermites per curar, salvar, protegir o fecundar.
Les maresdedéu o els sants de les ermites poden ser un ajut per a què les femelles puguin ser fecundades, com la de la Mare de Déu de Núria.
Moltes ermites, també la de Berà, han tingut exvots en agraïment per algun favor concedit per la marededéu o el sant de l’ermita. Els exvots podien ser vaixells en miniatura o quadres, per exemple. Els pescadors de Torredembarra posaven els exvots a Sant Antoni, a Altafulla, de manera majoritària. (COMES, 2011)
Gabriel Comes ha recollit el testimoni del folklorista Joan Amades (1952) segons el qual els pescadors de Torredembarra anaven a l’ermita de Berà per Sant Pere ja que hi havia la creença que el vent que fes en el moment de l’elevació de la Forma seria el que regiria tot l’any.
Comes també va recollir el testimoni del veí de Baix a Mar J. M. Valls. Valls explicava que, antigament, les dones de Baix a Mar netejaven l’ermita de Berà en compensació pels serveis que feia l’ermità durant tot l’any. Resulta que l’ermità encenia un fanalet que servia de guia als pescadors de la zona. Després veurem en els relats tradicionals vinculats a les ermites alguns d’aquests “poders” en acció.

2. Ermites de la rodalia
Parlem de les ermites de la rodalia. Donem algunes dades històriques i aturem-nos a les històries que expliquen l’origen de les imatges trobades.
La Mare de Déu de Berà. Es va començar a ampliar i remodelar el 1718. Ho indica la inscripció de damunt la porta i les recerques realitzades pel Centre d’Estudis Rodencs. El 1727 s’hi va fer la primer missa i es va beneir. Es va poder construir gràcies a recol·lectes de diners organitzades entre els veïns. L’ermita es va ubicar on hi havia hagut una petita parròquia dedicada a Sant Pere. Aquesta antiga parròquia podria datar-se al segle XII i formava part d’un petit nucli de pescadors assentats a la zona fronterera amb els sarraïns. Curiosament, abans, els pescadors dedicaven les seves parròquies i ermites a sants com sant Pere o sant Sebastià. La devoció a la Verge del Carme és molt moderna. Doncs bé, aquest nucli, Berà, es deuria anar deshabitant i, paral·lelament, el nucli de Roda, situat més a l’interior, es deuria consolidar fins que al segle XVI es va traslladar l’altar major i la pila baptismal a l’església de Roda. Hem pogut llegir al darrer BOI (NOGUÉS, 2018) que, malgrat tot, l’activitat litúrgica va continuar a l’antiga església de Berà i que hi havia ermità.
A l’ermita s’hi celebra un aplec per pasqua, s’hi fa un aplec sardanista, s’hi canten els goigs i s’hi celebren moltes bodes. Abans restava aïllada de tot nucli poblacional. Els rodencs hi havien anat en romeria des del nucli. Els rodencs s’identifiquen amb l’ermita. 
Roda va viure un intens conflicte per l’accés a l’ermita als anys 60 i 70 del segle XX amb el Banc d’Espanya quan aquesta entitat va comprar el mas del costat de l’ermita per a construir-hi un gran centre de vacances per als seus treballadors.
L’ermita és d’estil renaixentista i té un campanar d’espadanya. El més sorprenent  d’aquesta construcció és la seva ubicació: dalt d’una roca, davant del mar. Segurament, és una de les ermites més espectaculars de Catalunya. Dins s’hi pot veure la imatge de la Mare de Déu de Berà. Es tracta d’una talla de fusta que substitueix a l’original que es va cremar durant la Guerra Civil. La talla original va ser trobada. La tradició diu que va ser trobada per dos pescadors dins del mar, molt a prop de la ubicació actual de l’ermita, damunt de la Roca Plana.
Hem pogut llegir al darrer Boi que “el 17 de setembre de 1759: mentre alguns devots resaven el rosari, hi va caure un llamp; es van cremar els vestits de la Mare de Déu, però la imatge es va salvar i els devots en sortiren il·lesos.”
També hem pogut llegir al darrer BOI que “l’acta del 13 d’abril de 1859, que es conserva a l’Arxiu Municipal de Roda de Berà, on esmenta que es van reunir les autoritats locals amb part dels rodencs per decidir anar a buscar la imatge de la Mare de Déu i fer una processó pel poble per tal de demanar la pluja, en un període d’intensa sequera.”
També hem pogut llegir al darrer BOI que “A principis del segle XX la finca que envoltava l’ermita era propietat de la família Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, i també la masia i un petit hort que conreava l’ermità. Com arrendament simbòlic de l’hort i la masia, l’ermità, gratificava cada any amb dos pollastres a la família vilanovina el dia de la seva Festa Major; també ho feia amb el rector de Roda la diada de Sant Bartomeu. El Llebrer, renom amb el qual era conegut l’ermità, pujava de tant en tant al poble i es passejava pels carrers cantant els goigs de Berà amb una estampa de la Mare de Déu penjada al coll, d’aquesta manera aconseguia alguna almoina.”
Abans de la Guerra Civil, ja s’hi feia una celebració multitudinària per pasqua amb assistents de pobles de la rodalia. Hi havia ball amb una orquestrina i es menjava l’arròs i la mona. El jovent també organitzava balls a cal Minguet el dia abans. El 1917, per exemple, va ser organitzat pel cafè de la Unió. Es van fer sardanes i ofici.
Mare de Déu de Montornès
A la Pobla de Montornès hi ha una ermita que està situada dalt d’un turó. És un mirador ben bonic del nostre litoral i dels seus camps de conreu. A la façana de l’ermita hi ha una data, 1786. Es va construir al mateix lloc on hi havia hagut una antiga capella. Darrere l’ermita hi ha les restes del castell medieval. A l’ermita de Montornès hi ha una Mare de Déu d’alabastre. Diuen que és del segle XVI o XVII.
Resulta que un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu al costat d’un barranc. En difondre’s la notícia van començar els problemes. Torredembarra i la Pobla se la van començar a disputar. Els torrencs giraven la figura per tal que mirés cap a la seva vila i a l’endemà sempre apareixia mirant a la Pobla. Van realitzar aquesta acció moltes vegades. Un dia es van trobar la figura amb els peus en direcció a la Torre i el cap mirant cap a la Pobla. Van entendre que la Mare de Déu es volia quedar a la Pobla. Ho he llegit al llibre Llegendes de Tarragona d’Emili Samper. Si us hi fixeu, la figura de la Mare de Déu encara té el cap mirant cap a un costat i els peus a cap a un altre.
Per pasqua sempre s’hi ha fet un gran aplec.
L’any 1926, per pasqua, es va inaugurar la restauració de la imatge de la Nostra Senyora de Montserrat. Segons La Vanguardia hi van assistir unes 5.000 persones de la rodalia i també de Barcelona. Es va fer processó des de l’església amb l’assistència de les autoritats, el sometent, l’orfeó i una orquestra de fora. També va ser-hi l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer.
Un altre any, el 1932 per exemple, s’hi va fer ofici, amb sermó a càrrec del rector de Clarà, la música de l’orquestrina Vila de Maspujols i el cor mixte dirigit per Daniel Bonet. A la tarda, després del rosari, es van ballar sardanes.
La gent gran recorda que venien molts forasters amb tren. També venien de la rodalia a peu o amb carro. Durant molts anys hi actuà la coral de la Pobla lo Pensament, que també s’encarregava de les caramelles.
El 1970, mossèn Saturnino Menchon i Jordi Morant Clanxet van revifar l’aplec del dilluns de Pasqua de l’ermita de Montornès. A part d’un ampli ressò a la premsa i a la ràdio, van aconseguir llogar una cobla, la Principal del Camp, i portar l’Orfeó Parroquial de Bràfim a cantar caramelles. Es vengueren 1.000 cintes de senyera catalana amb una inscripció referent a la diada, a part de records i banderins. L’aplec fou multitudinari a partir d’aquell any.
Sant Antoni d’Altafulla
Va haver-hi un temps que els veïns dels pobles no tenien gaires eines per front a plagues o epidèmies. Moltes vegades acabaven invocant a algun sant. En cas d’aconseguir aturar les malvestats, el poble li prometia devoció eterna. D’aquí neixen les festes votives com la festa del Quadre de Torredembarra o la de Sant Nicaset del Catllar.
Doncs bé, el 1820 una gran sequera afectava a Altafulla cosa que va arribar a provocar la fam dels seus veïns. Ja sabeu que els problemes mai venen sols i va aparèixer una mortífera epidèmia que provoca desenes morts.
Els veïns van baixar en processó el quadre de sant Antoni pintat a principis del segle XVIII conservat a l’ermita. El passejaren per tots els carrers i en arribar al carrer de l’Espinac –a l’entrada del poble venint de l’ermita- va aixecar-se un núvol negre que s’anà fent més gran i esvaint-se a mesura que la processó avançava. D’aquesta manera, amb el núvol desapareixent, l’epidèmia va esfumar-se. En senyal de gratitud van deixar el quadre mig any al poble. Per la pasqua florida de l’any 1821 retornaren, amb gran solemnitat, el quadre a l’ermita.
Des de llavors els altafullencs celebren la festa votiva a sant Antoni al voltant de l’11 de setembre, que és el dia que van baixar el quadre. I el dimarts de pasqua, el dia de retorn del quadre, també és celebrat anant a dinar pels voltants de l’ermita.
Això que escric ho explica amb tot detall Isidre Saludes a l’article “Tricentenari de l’ermita de sant Antoni” (2014).
Un testimoni del 1853 recollit per Francesc Blanc (2010), explica que era tradició celebrar el vot a Sant Antoni el tercer diumenge de pasqua de Resurrecció “con toda pompa, decoro y solemnidad, acostumbrándose por la tarde bailar en la plaza de la Iglesia del santo una cocas con cuyo producto se costean los gastos de función y el descuento de las mismas se destinó a la reparación del santuario y casa del hermitano.” Ball de coques!
Hem esmentat la sequera del 1820. Doncs bé, el 1552 n’hi havia hagut una altra de molt llarga. Els cònsols tarragonins i el Capítol Catedral van fer una crida als pobles veïns per trobar-se a la capital el 8 de març i fer processó amb el braç de santa Tecla per demanar la seva intercessió. Els consells municipals d’Altafulla i de Tamarit hi anaren junts. En arribar a la platja Llarga començà a diluviar. Els actes es feren dins de la Catedral perquè no va parar de ploure. Va funcionar! Ho he llegit al segon volum de la Història d’Altafulla (2007) escrit per Salvador-J. Rovira editat pel Centre d’Estudis d’Altafulla.
Tornant a Sant Antoni, a l’ermita d’Altafulla per pasqua, el 1927, per exemple, es van fer actes durant tres dies. Durant la primera jornada es va fer missa a la parròquia, balls a la Violeta i al cafè de Seguidill i sessions de teatre a càrrec de les companyies del municipi. L’endemà es va fer ofici al matí i completes a la tarda a Sant Antoni. El dia de l’aplec, amb la presència de molts carruatges, automòbils i molts forasters, es va fer processó fins a l’ermita i ofici. A les societats es van fer audicions de sardanes amb la cobla Principal del Camp i el Sextet Vilafranquí. Després es va dinar a l’ermita. Finalment, es van fer balls a les societats fins a les quatre de la matinada.
A Tamarit també se’n feia un, d’aplec, el de l’Assumpta, “que constituía uno de los más típicos y regocijados aplechs de nuestra comarca”, segons el cronista de La Opinión. El 1902 esclatava la polèmica. Diversos veïns de Tamarit i de pobles de la rodalia s’havien queixat per les innovacions que el mossèn havia introduït a la festa. El més greu de tot és que el capellà, segons els denunciants, s’havia emportat la celebració feia pocs anys cap a la parròquia de Ferran i aquell 1902 s’havia endut la imatge venerada.

Ermita de Torredembarra
Torredembarra té una “plaça de l’Ermita”, als Munts, on no hi ha hagut mai cap ermita. Pel que es veu, durant l’època franquista es van fer recol·lectes entre els veïns per tal de construir una ermita com a espai d’esbarjo dels torrencs. La cosa és que no es va arribar a fer mai i els diners van desaparèixer sense deixar rastre. Un miracle molt habitual avui en dia.
La Torre va tenir una ermita dalt de tot del carrer Nou, on ara hi ha la plaça Mn Joaquim Boronat, en un costat. Era l’ermita del Roser i va ser enderrocada durant la darrera Guerra Civil.
La tradició oral deia que Torredembarra tenia una altra ermita. Es tracta d’una edificació petita, actualment abandonada, que està situada a la partida de la Sort, entre els Munts i el nucli urbà. Avui en dia en queden les restes, tot i que hi ha projectat fer-hi un bloc de pisos al seu damunt. La darrera crisi immobiliària va fer aturar el projecte. Tot un miracle per a aquestes restes del patrimoni torrenc. Es deia que l’ermita estava dedicada al Sant Crist. Es devia construir a finals del segle XVII o principis del XVIII. Se la coneixia amb el renom de la Misseta. Recentment, s’ha pogut documentar que molt possiblement no fos una ermita sinó un oratori dels Fontanilles, una família benestant ubicada a la vila entre els segles XVII i XVIII (GUASCH, 2017).
La tradició situa aquest oratori com un dels escenaris del pas del Sant Crist de Salomó. A continuació us ho explico:

EL BALL DEL SANT CRIST DE SALOMÓ
Aquesta és una història que ha esdevingut un tret d’identitat d’un poble que la representa cada any i que ha aconseguit que sigui reconeguda com a Festa Tradicional d’Interès Nacional (1999). El Ball del Sant Crist de Salomó és un ball parlat hagiogràfic que posa en escena uns fets que barregen llegenda i història. El text més antic que es coneix data del 1843, tot i que és una còpia d’un document més antic.
Al segle XVI, un mercader que es deia Josep Nin, davant de la sequera i les males collites a Salamó, va decidir marxar de la zona per comprar blat. Va viatjar fins a l’Alger, la capital de l’actual Algèria, a la Mediterrània. Mentre feia tractes amb un comerciant per tal de comprar un carregament de cereals, va veure la imatge d’un sant Crist crucificat. Nin va voler endur-se la imatge. Però Mahomet, el mercader algerià, no volia. Nin va proposar comprar la imatge a canvi del pes de la imatge en plata. La idea fou ben rebuda, és clar. Però va passar un miracle. Quan només duien 30 monedes posades a la balança aquesta es va anivellar. En Mohamet no va acceptar el tracte perquè va pensar que Nin havia emprat la bruixeria. El conflicte es va resoldre a favor de Nin gràcies a la intervenció del soldà. El rei musulmà va demanar que es repetís l’operació i va succeir el mateix. Cap a Salomó!
En un sol dia, Nin, el blat i la imatge arribaren a Altafulla. Feren nit a l’Ermita de la Sort de Torredembarra. L’endemà arribaren a Salomó i la imatge fou instal·lada a l’església. Els seus miracles se succeïren i Salomó esdevingué un centre d’atracció de peregrins i devots. La romeria més antiga al Sant Crist de Salomó que es coneix és la realitzada el 1613 i va ser realitzada per la Congregació de la Sang de Tarragona per demanar la seva protecció davant d’una plaga d’erugues que estava afectant als camps de conreu. Es creà la Confraria del Sant Crist de Salomó. Els seus estatuts daten del 1691. Segurament aquesta entitat va ser l’encarregada de produir la literatura necessària per a la difusió i veneració al Sant Crist. Entre el 1708 i el 1714 es va construir la capella en honor al sant Crist. De mitjans del segle XVIII són els goigs més antics que es té constància. Aquestes dades històriques ens les explica l’historiador Antoni Virgili a l’article “El Sant Crist de Salomó: De l’Alger a Altafulla, segles després. Recreació del desembarcament” publicat el 2013.

Ermita de Sant Joan Baptista
A la muntanya de Sant Joan, a l’antic terme de Tamarit, es va construir una ermita dedicada a Sant Joan l’any 1698. Es va edificar en terrenys del llavors batlle de Tamarit, Jaume Martí. També va donar els materials per a la seva construcció. Al costat s’hi va fer una casa per a l’ermità. Ràpidament, la gent de la rodalia se la va fer seva. Prova d’això és els exvots que hi havia i que estan documentats en els inventaris. Al segle XIX es deuria abandonar i avui en dia ja no en queda cap rastre. (RICOMÀ, 1982)

Mare de Déu del Lloret de Renau
A Renau es venera la Mare de Déu del Lloret. Es fa des de ben antic. Diuen que al segle XIII ja existia l’ermita que duu el seu nom. Està documentada des de mitjans del segle XVII. L’edifici actual, però, és de finals del XVII. Es beneí el 1704. Per la Festa Major del desembre de 1925, es va celebrar la restauració de l’ermita de la Verge del Loreto realitzada sota la direcció de l’arquitecte Josep M. Jujol i el pintor de Vallmoll Ramon Ferré. El dia 9 es va fer una processó des de l’església dedicada a Santa Llúcia, cantant el rosari i portant espelmes per oferir a la Verge. A l’ermita es resà la novena. L’endemà es va fer missa cantada, acompanyada d’harmònium, amb 12 mossens i la presència de les autoritats locals: el mestre, el jutge i els regidors de l’ajuntament. A la tarda van continuar els actes religiosos.
Doncs bé, resulta que, el 26 d’agost de 1781, Renau votava a la Verge perquè actués contra la pesta que envaïa la comarca. En aconseguir-ho, els veïns celebraren una festa el 10 de desembre, traslladant, en processó, la imatge de la Verge des de l’ermita fins a la parròquia. L’endemà la retornaren a l’ermita. Es veu que l’any següent repetiren l’acció per salvar-se d’una altra pesta. Avui en dia, el segon diumenge desembre de cada any, encara se celebra la festa en honor a la Verge.
Del 1932, per exemple, sabem que es van combinar els actes religiosos amb els balls i els concerts populars: repic de campanes, completes, final de la novena, missa cantada amb l’Orquestrina Vila de Maspujols, sardanes, trisagi cantat, concert i balls a la Societat.
Josep Veciana i Francesc Cortiella van recollir aquesta tradició a la Guia de Renau publicada l’any 1982 per l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Sant Magí de la Brufaganya és dels llocs mítics del territori i condensa un bon grapat de miracles, aparicions i curacions. A Sant Magí, al terme municipal de Pontils, hi ha l’oratori de les fonts (aigua miraculosa, lloc de romeria des de Tarragona, Igualada i altres poblacions), la cova de ponent, la cova de llevant (amb un mur), el santuari, el sant Magí de la mitja costa, la Mare de Déu de la Salut, Sant Domènec i els apòstols. Està documentat que al segle XIII hi havia una església que era un centre de devoció. Al segle XVI, el temple va ser restaurat i es va crear una germandat. Al segle XVII s’hi establiren monjos dominics que s’hi estigueren fins el 1835. L’any 1732 es va començar a construir l’església actual. El temple ha estat saquejat en diverses ocasions.
Per tot plegat i per l’entorn natural és un espai molt interessant.
Segons la llegenda, Sant Magí era un anacoreta que vivia a la zona de l'actual santuari i va viure a les coves uns 30 anys alimentat pels àngels. És l’origen de moltes llegendes. Una d’elles explica el naixement del riu Gaià.
Diuen que les terres per on ara passa el Gaià tenien poca aigua. Ja us podeu imaginar els problemes que això comportava a les cases i al camp. Els veïns varen demanar insistentment a sant Magí que solucionés aquest problema. En aquella època se li atribuïen molts miracles. Al final, cansat, llençà el seu gaiato tant lluny com va poder. Allà on va caure hi va néixer el riu. I d’aquí li ve el nom de Gaià, del gaiato!
També s’explica que Sant Magí fou martiritzat a principis del segle IV pels romans. El prefecte Dacià va iniciar la persecució als cristians seguint l’edicte de l’Emperador Maximià. En conèixer l’èxit de les prèdiques i miracles de Magí el va fer agafar. En Magí, però, es va negar a abandonar la seva religió. Fou alliberat pels àngels i tornà a la cova. Els seus perseguidors el trobaren de nou, no sense abans patir tot tipus de calamitats. Després de martiritzar-lo una bona estona li van demanar aigua perquè estaven assedegats. Magí donà tres cops amb el gaiato a la roca i sortiren tres fonts. Els soldats, després de dormir una estona, el degollaren definitivament. En aquell lloc s’hi construí, posteriorment, una capella i és des de llavors un indret de peregrinatge. Diuen que l’aigua de les fonts, si la veus, et cura les malalties que tinguis. El mal d’esquena, no, que jo ja ho he provat.
Pel que fa a Magí, fou canonitzat i declarat patró de la ciutat de Tarragona a l’època moderna. Com a curiositat cal recordar que durant les festes de sant Magí de Tarragona es va a buscar aigua amb carros i animals a les fonts de Sant Magí de la Brufaganya.
Una altra. Pere Sadurní (2000) va recollir l’anècdota dels rosers. Resulta que al santuari de la Brufaganya hi havia una filera de rosers, entre la cova i la font,  que tenien uns pètals ben especials. Eren tan vermells que semblaven tacats de sang. Diuen que nasqueren en aquest lloc recordant el martiri del sant en aquest camí. A la Llacuna hi ha una família que encara té un d’aquests rosers. Es veu que el guarden a casa com un tresor.

LA RELLISCADA DE SANT MIQUEL
Biure de Gaià és un poble que forma part del municipi de les Piles, a la Conca de Barberà, a la zona de l'Alt Gaià. Té un castell construït al capdamunt del nucli. Les cases són de pedra i el paisatge agrícola és ple de camps de cereals. Caminant fins a l'ermita de Montclar, dedicada a Sant Miquel, hi ha tres quarts d'hora de camí. A larutadelcister.info trobareu un dossier molt complet de tres rutes diferents per arribar a l'ermita.
Al costat de l'ermita hi ha les restes del castell de Montclar. A l'exterior hi ha un solc conegut com "la Relliscada de Sant Miquel". Diuen que és el senyal de la ferradura de cavall del sant. Va saltar des de la capella del castell de Queralt, al municipi de Bellprat, va travessar la vall del Gaià i va anar a petar a Montclar, uns 25 km. Per què va fer aquest salt l'arcàngel Sant Miquel? Segons una llegenda, el sant estava envoltat de sarraïns i es va escapar d'aquesta manera. Una altra versió dels fets, el sant va saltar per ajudar a una colla de cristians que estaven acorralats per infidels. En tot cas, 25 km!
A Sant Miquel de Montclar se li atribueixen molts poders. Un d'ells és el de curar la sordesa. Per fer-ho cal aplicar oli de la llàntia a l’orella. Els més grans recorden un cas verídic d'abans de la guerra. També cura la migranya. Per aconseguir-ho cal oferir un barret al sant com a regal. Per cert, després de la Guerra Civil el sant es va aparèixer a la gent que va tornar en massa a l'ermita. Sembla ser que va dur un càntir ple d'aigua del qual tothom en va veure sense aconseguir buidar-lo. En tornar el càntir al seu propietari els fidels es van adonar que l'home havia desaparegut misteriosament arribant a la conclusió que aquell personatge era, ni més ni menys, que el mateix sant que havia vingut a agrair la presència de tants veïns.
Josep Ballabriga ha recollit moltes altres històries sobre el sant i l'ermita que ara ja formen part del patrimoni immaterial d'aquest municipi al web lespilesbloc.blogspot.com.

Altres ermites o capelles
A Mas Mercadé hi ha la capella de Santa Teresa. Mas Mercadé és al terme de Creixell i la capella al municipi de la Pobla. Quan van marxar els masovers, farà uns vint anys, hi van entrar a robar i ho van arrasar tot. Sempre s’havia destacat el paviment ceràmic del presbiteri que era d’estil valencià. A l’exterior hi ha la data de 1727 inscrita..
Capella de Mas de Carreras a Roda de Berà: és d’inicis del segle XX i on hi va treballar Josep M. Jujol.
Sant Ramon del Catllar.
Capella de dedicada a la Verge de les Neus, a la Nou de Gaià, adossada al castell.
Mare de Déu del Patrocini de Vilabella. Va ser mig construïda al segle XVIII. Una disputa entre l’arquebisbat i els veïns per la titularitat del lloc va fer que es deixés a mitges. Malgrat tot sembla ser que se li han atribuït alguns miracles.
Mare de Déu de Loreto de Bràfim. La Mare de Déu d’aquesta ermita va ser portada d’Itàlia al segle VII. A la Mare de Déu no li va agradar que es construís la seva ermita copiant l’estètica on s’estava a Itàlia. És per això que cada vegada que posaven la fusta de portes i finestres es podria. Un misteriós peregrí italià els va desvetllar el problema i la solució. És per això que van canviar el projecte i van canviar el seu disseny. (CANELA, 2011)
El Santuari Mare de Déu de Montserrat de Montferri es va començar a construir als anys 20 del segle XX amb l’arquitecte Jujol al capdavant. S’hi fa cada any un aplec per la Festivitat de la Mare de Déu de Montserrat a finals d’abril.
Sant Marc del Montmell
Sant Miquel del Montmell
Ermita de la Mare de Déu de Fàtima (Creixell)
El rector de Creixell, Salvador Cabré, anà el 1951 de peregrí a Fàtima, a Portugal. El cardenal de Tarragona Arriba y Castro també hi era. Es veu que aquest li va demanar que fes la prèdica. En agraïment, el rector va rebre com a present una imatge de Fàtima. Al cap d’un temps pensà en construir una ermita a Creixell on posar-hi la imatge. Els cal Xacó van cedir la terra. Amb l’ajuda de molta gent del poble es va fer realitat la construcció. El paleta que dirigí l’obra fou Benvingut Llorens i el fuster, Zacaries Morros de Torredembarra. La fusta la donaren uns empleats de la Renfe que eren socis d’Acció Catòlica. La campana fou donada pels senyors del castell. Les obres es van acabar a finals de 1953. L’arquebisbe Arriba y Castro vingué a beneir-la el 20 d’octubre de l’any següent. S’organitzà una processó, es feren parlaments i una audició de sardanes. La Verge rebé diferents ex-vots. Es constituí una junta administradora formada per noies d’Acció Catòlica com ara Adela Jané, Rosalia Torres, Maria Brugarola, Assumpció i Cisqueta Figuerola.

3. Vots de poble i festes majors

Diu que dos pastors, un de la Riera i un d’Altafulla, van trobar la imatge de Santa Margarida al Castellot. Ja us podeu imaginar la disputa... “Jo l’he vist primer!” “No, que he estat jo!”. Sembla que el d’Altafulla va fer veure que acceptava les raons del rierenc. Se la quedaria aquest darrer perquè l’havien trobat al seu terme. Però vet aquí que el mosquit li va prendre d’amagat. Tots dos marxaren pensant que duien la imatge als seus respectius sarrons. Però quina va ser la sorpresa de l’altafullenc en veure que la imatge, de manera miraculosa, havia tornat a la bossa del rierenc. Era clar que la imatge es volia quedar a la Riera de Gaià! Diuen que li dediquen la festa major des del segle XII. La celebren amb molta joia cada 20 de juliol i tenen un ball parlat hagiogràfic que explica una part de la vida de la santa.
Hi ha una data molt concreta que va fer revifar la devoció per la santa. Anem a l’any 1821. Nou rector a la parròquia. Mossèn Esteve Oller. Règim liberal instaurat el 1820. Intent de posar fi als privilegis de la noblesa i del clergat. Crisi econòmica produïda pels temporals marítims, les fortes tempestes i les males collites. Esteve Oller pren la iniciativa. Demana a Roma via Tarragona una relíquia de la Santa per a refermar les creences religioses i per fer front a les incerteses. Ho aconsegueix. El vicari general dóna la llicència per tal que el reliquiari de l’os de la Santa pugui ser venerat a partir de l’endemà de la festa major de 1821. Ho explica Joan Carles Blanch en un article publicat als Estudis Altafullencs l’any 2013. 


EL SANT CRIST DEL PONT D’ARMENTERA
El 3 de gener celebren al Pont la festa major d’hivern dedicada al Sant Crist. Com a la Riera de Gaià, al Catllar, Tarragona o Girona, l’ocupació francesa del 1809 causà estralls. Prop del Pont d’Armentera es recorda la batalla del Pont de Goi, al terme municipal de Valls, com a molt important. Una versió de la llegenda diu que el Pont se salvà dels francesos quan aquests confongueren una colla de teixits estesos al sol amb un poderós exèrcit, a l’estil del Timbaler del Bruc. I, és clar, els francesos fugiren corrents. Una altra versió diu que el Pont se salvà de les pestes que llavors afectaven a les poblacions de la rodalia. Tant una versió com l’altra atribueixen la protecció del Sant Crist com a causa del miracle. Encara ara s’organitza una gran processó de caire popular en honor al Sant Crist ja que es va fer un vot de poble. L’antropòloga Rosa M. Canela, al seu llibre Llegendes de l’Alt Camp, explica que la tria es va fer amb el “sistema del rodolí”, que consisteix en posar dins d’una bossa els noms dels candidats a protectors del poble i el que sortia tres vegades seguides era l’escollit.

LA MARE DE DÉU DE LES NEUS DE LA NOU DE GAIÀ
Era l’any 1816. L’economia era precària i feia poc que s’havia acabat la Guerra del Francès. Arribà “una infinitat de papallonas que cagan una llavó se forman arugas que se menjaren hasta las fullas de los cànems, viñas y las fullas de los abres”. Ho deixà escrit algú al llibre mestre de l’Ajuntament del poble veí de la Riera. Ho recull el Joan Carles Blanch en un llibre sobre la Nou de Gaià editat per Cossetània el 2011. Es perdé la collita de raïm. Era el quart any consecutiu que passava! El poble es reuní. Posaren dins una bossa papers amb els noms de diferents advocacions de la Mare de Déu i diversos sants. A l’atzar anaren traient tres papers i, quina fou la seva sorpresa, que sempre sortí el mateix. Era la Mare de Déu de les Neus. Feren un vot de poble i acabaren les penúries a la Nou. Des de llavors li dediquen la festa major, el 22 de juliol.
Per cert, a la Nou hi ha un altre vot de poble però se’n desconeix l’origen. Al segle XVII ja es veneraven Sant Cosme i Sant Damià. Ara és la segona festa més important de la Nou de Gaià. Se celebra el 27 de setembre. Sant Cosme i Sant Damià són els sants metges. Aquests sants eren bessons. Feien guariments miraculosos, tant amb homes i dones com a animals. Van morir màrtirs, perseguits per Dioclecià, emperador romà entre el 284 i el 305. Segons la tradició occidental procedien d’orient. Se’ls coneixia perquè no cobraven pels seus serveis. Foren decapitats prop d’Antiòquia de Síria. Alguna cosa ben bona devien fer per la Nou perquè encara es conservi el vot de poble!
Per cert, Sant Cosme i Sant Damià també són venerats a Molnars, on tenen la parròquia dedicada a aquests sants, i a Ardenya, on tenen un vot de poble.

 
Imatges de Sant Cosme i Sant Damià a l'església parroquial de Sant Jordi d'Ardenya, 1920-1923. Imatges extretes de quanelpobleesmemoria.blogspot.com.

Visca Santa Rosalia!
Fa molt i molt de temps, cap el 1640 segons la tradició, va succeir un fet extraordinari. Llavors Torredembarra no tenia blocs de pisos. I on ara hi ha Baix a Mar només hi havia algunes botigues de pescadors. Al litoral tot eren muntanyans i aiguamolls, des del Roquer fins a Roda de Berà. Els pirates encara feien de les seves!
Els camps de conreu es perdien a l’horitzó. La vila eren quatre carrers! Hi havia l’església antiga, els portals, la muralla, el castell vell, el Palau dels Icard construït de no feia gaires anys i unes quantes cases de pagesos. Llavors Clarà era encara un municipi independent! No cal que us digui que els cotxes no s’havien inventat i que la gent anava d’un lloc a un altre caminant o amb el carro.
La felicitat de la gent de la Torre va desaparèixer de sobte. Una terrible guerra va afectar aquestes terres. Era la Guerra dels Segadors. Ja sabeu que sempre plou sobre mullat? Una espantosa epidèmia va omplir de malalts totes les cases. Era la pesta! Ningú sabia com solucionar aquell problema. Els infants tenien gana i ningú podia treballar la terra. La gent estava trista i els metges no sabien com curar a ningú. Ho van provar de totes les maneres possibles però el poble cada cop estava pitjor. A les botigues ja no quedaven aliments per vendre i les cabres ja no donaven llet. L’esperança dels torrencs i les torrenques va desaparèixer.
Un dia, quan ja ningú tenia ànims per a res, un rodamón va trucar a cal Saia, al carrer Ample. La senyora de la casa va obrir la porta i va preguntar amb una mica de por: “Què voleu bon home?” Aquell vagabund va demanar una mica de menjar i aigua per a poder seguir el seu camí. Però la senyora li va explicar que era impossible. En aquella casa tots estaven malalts i no tenien aliments. Totes les cases estaven igual.

De manera misteriosa, l’home es va acostar i va dir: “Per acabar amb l’horrible epidèmia que patiu heu d’anar a Tarragona. En aquella ciutat, a cal Serrahima, al carrer Cavallers número 6, s’hi amaga a les golfes un quadre de santa Rosalia. Cal que el porteu a la Torre i que el passegeu pels seus carrers. La pesta desapareixerà”.
El rodamón va marxar i la senyora de la casa es va quedar tremolant de por. Va decidir no perdre el temps i anar a avisar al mossèn. El capellà, però, no se la va creure. Llavors la dona va explicar-ho a l’alcalde.  Ràpidament va córrer la veu. Calia provar-ho. No tenien res a perdre!
Entre tots van crear una comissió de veïns per a anar a buscar el quadre. “M’apunto! Jo vindré!” deia la gent.
Amb un carro estirat per un animal es van plantar a Tarragona al cap de poques hores. Es van dirigir cap al carrer Cavallers, prop de la Catedral. En arribar davant la porta van fer silenci. “Toc, toc, toc!” Es va obrir la porta lentament. Un senyor gran els va atendre molt amablement. No coneixia pas que a les seves golfes hi hagués cap quadre. De totes maneres no va tenir cap problema en comprovar-ho. “Sí!” Tapat amb una manta vella hi havia el quadre de santa Rosalia. “L’hem trobat!” van cridar tots alhora.
Al cap d’unes hores ja tornaven a ser a la nostra vila amb la pintura de santa Rosalia. A l’entrada de la Torre els esperava molta gent. Ningú sabia què passaria però era l’última esperança que tenien. Es va organitzar una processó. Hi anava l’alcalde i el mossèn, la canalla i la gent gran. Van treure les forces que els quedaven per passar per tots els carrers de Torredembarra.
Al cap d’uns dies la pesta havia desaparegut! Els nens i les nenes tornaven a córrer i a jugar, els pagesos llauraven de nou els seus camps, les sínies giraven amb més força que mai, els pescadors es feien a la mar, els esparters es posaven mans a la feina. La nostra vila havia superat aquella terrorífica pesta! “Visca santa Rosalia!” cridava tothom.
Des de llavors, santa Rosalia és la patrona de Torredembarra. Per la Festa del Quadre, que és el 15 de juliol, es recorda l’arribada de la imatge de santa Rosalia i la fi de la pesta. I el 4 de setembre se celebra en honor seu la festa major coincidint amb la data de la seva mort.
S’ha documentat l’epidèmia el 1652. (GUASCH, 2010)
L’Anna Guasch i el Gerard Torres en van fer una cançó:

Temps, fa molt de temps, cap al 1640,
els torrencs vivien bé, no els faltava pa ni aigua.
Però un pesta va portar, va portar malalts i gana,
l'esperança als torrencs, l'esperança els hi mancava.
Sort que un dia inesperat va arribar un pelegrí,
a Cal Saia va trucar  i això els va dir:
«Cap a Tarragona aneu, un quadre heu de trobar,
és de Santa Rosalia  i la pesta us guarirà.»
Visca Santa Rosalia, festa de nit i de dia!
ja sigui per tradició o per devoció.
Visca Santa Rosalia, el domàs penja al balcó,
que la Torre està de festa...de Festa Major!
Pels carrers van passejar aquell quadre en processó
i la pesta es va acabar, van fer una Festa Major!
Fins avui en dia hem seguit la tradició.
Vinga, anem a cercavila, que com més siguem millor!

Sant Roc
Escriu l’antropòloga Rosa M. Canela a Llegendes de l’Alt Camp que la pesta de l’any 1885 afectà a diversos municipis del Gaià com la Riera de Gaià, Salomó o Vilabella. Aquests dos darrers municipis van fer un vot de poble a sant Roc... i els va funcionar! Després de la salvació, com toca i en agraïment, se celebra la corresponent festa major votiva, el 16 d’agost. A Vilabella, Sant Roc ja era festa més antigament. El 1589 es va votar per lluitar contra la pesta però la tradició es va perdre. El 1885, es va tornar a votar. Ho explica Jaume Aguadé al llibre Vilabella. Història i vida d’un poble (1990).
A Roda de Berà també se celebrava una festa votiva a sant Roc per haver salvat el poble d’una pesta. La celebració es va perdre el 1936 i també la imatge del sant que hi havia a la parròquia. Ho explica l’Ernest Nogués a la revista BOI del Centre d’Estudis Rodencs (2014). Per cert, a Roda de Berà hi havia la Germandat de Sant Roc, amb referències des de 1886. El 1932 era presidida per Ramon Pujol Martorell. L’entitat socorria als socis en cas de malaltia. Estava vinculada a la parròquia de Sant Bartomeu.
A Bonastre se celebrava el vot de poble a sant Roc. Es cuidaven de la festa els Sagristans de Sant Sebastià. Portaven el tabernacle amb el Sant a la processó quatre joves confrares. Aquesta celebració l’ha recollit Joan Vilaseca (2015) a la ponència “A propòsit de la CONSUETA de la Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre del rector, Mossèn Francisco Figueras Parareda (1899- 1905)” que va ser presentada a les Jornades Arnau Estella.
L’advocació a sant Roc més antiga de la rodalia és la que té lloc a l’Argilaga, d’on és patró almenys des del segle XVI. “El dia 15 d’agost és festa assenyalada i l’endemà, sant Roc, festa major de l’Argilaga”, diu la dita. L’Argilaga conserva un ball parlat hagiogràfic que es representa ocasionalment per la festa major.
Al pati de Mas Rabassa, a l’antic terme de Tamarit, a tocar de Monnars, hi ha una capelleta dedicada a sant Roc. Allí anaven a buscar els veïns del carrer del Cós del Bou de Tarragona l’aigua que beneïen per les festes de sant Roc, que és el seu patró. Ho he llegit al llibre Onomàstica del terme antic de Tamarit de Ramon Amigó i Anglès, M. Teresa Muntanya i Montserrat Sanmartí, publicat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 2017.
Per sí o per no... visca sant Roc!

SANTA CREU DE LA RIERA DE GAIÀ
El Joan Carles  Blanch signa la primera part del llibre Santa Creu. 1809-2009 editat per Cossetània l’any 2010 –la segona part és de la Rosa M. Terrafeta. En aquest llibre, l’historiador documenta amb detall els estralls de l’ocupació francesa de la Riera de Gaià i els pobles de la rodalia. Entraren per primera vegada el desembre de 1808 a Ardenya, la Riera i el Catllar. Sorprèn la extrema violència i crueltat dels francesos. Les morts es contaren per desenes i els saquejos empobriren a la població fins a l’extrem. Aquesta situació va permetre l’entrada del tifus. Es tracta d’una història idèntica a la del Catllar i el seu Sant Nicaset. A la Riera de Gaià es trià per insaculació, a l’atzar, a la Santa Creu i funcionà. En agraïment a la seva salvació es celebra cada any una festa eminentment religiosa en honor a la Santa Creu, el 14 de setembre. Però les morts de 1809 es reproduïren el 1811 i el 1812. Tornaren els francesos i aquesta vegada acabaren arrasant Tarragona. Entre mig de la misèria s’escampà una altra epidèmia. Aquesta vegada no fou tan virulenta com la primera.
Anys després, el 1857 el rector de la Riera, Ramon Rubió, deixà escrit al llistat de celebracions litúrgiques el motiu de la celebració de la Santa Creu: “donar gracies a Deu per haver deslliurat a aquesta parròquia de una cruel epidèmia que afligia crech que lo any 1809, en virtut de los estragos que feia pues segons contan apenas quedaban gent per assistir als innumerables malalts, se recurriren lo reverendo pàrroco y Ajuntament per votar algun sant que intercedís amb Deu Nostre Senyor perquè fes cessar la epidèmia.”
El 1885 hi hagué un brot de la còlera a la Riera. De nou, segons Rubió, fou la Santa Creu que deslliurà al poble de l’epidèmia.
A finals del segle XIX, el rierenc Salvador Solé escrigué el Ball parlat de la Santa Creu explicant els fets del 1809. Els veïns de la Riera encara representen el ball per Santa Creu. Per Santa Creu es venera una estella de la creu de Crist com a reliquiari.
Per cert, a Bellavista –nucli agregat a Nulles el 1846- hi ha una capella dedicada a la Santa Creu.
A Bonastre se celebrava la Santa Creu amb una processó que sortia a les 4 del matí i anava de l’església fins al cementiri. Es beneïa el terme i la Santa Creu. Després es feia missa. Mossèn Francisco Figueras va escriure la consueta de la Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre entre els anys 1899 i el 1905. En ella hi recull una cosa ben curiosa: “mentre feia la benedicció vaig veure que moltes persones, sobretot dones i algun iaio, estaven movent molt de pressa els seus llavis, i movent-me la curiositat, vaig preguntar després què és el que feien, contestant-me que era un costum que mentre es feia la benedicció es digués mil vegades Jesús i d'aquesta manera s'allunyaven del terme totes les pedregades i tempestes.” (VILASECA, 2015)

SANT NICASI DEL CATLLAR
Al Catllar, la parròquia està dedicada a sant Joan Baptista. Però sant Nicasi és també molt important en aquest poble. Sant Nicasi fou bisbe de Reims, al nord de França, i fou degollat pels vàndals el 467. És considerat un bon advocat contra la pesta. Al Catllar ja hi apareix en un retaule de sant Sebastià encarregat el 1497 al pintor tarragoní Joan Albiols.
El 1687, hi hagué una plaga de llagostes a tot Catalunya. Els testimonis escrits que s’han conservat demostren la virulència de l’insecte. L’historiador Marc Dalmau (2014) explica en un article que el 27 de juny de 1687 a les nou i deu del matí la plaga va arribar a la Secuita. El majoral de la Granja de la Tallada estava batent civada i va veure arribar un núvol d’insectes: “jo batia aquell dia sivada ab los bous y lo macho ague de parar per causa que no podia fer anar los bous y tinque la batuda un ramat de dias a la era a causa de la llangosta”. El mateix testimoni explica com van intentar acabar amb l’insecte. Es tractava d’estendre llençols amb un forat al mig, recollir al vol el màxim nombre d’exemplars i fer-los passar pel forat on els esperava un sac. Posteriorment, hi posaven terra al damunt i es trepitjaven.
El Catllar també va intentar defensar-se de la plaga. Desesperats com van arribar a estar, van fer un vot de poble a Sant Nicasi per tal de salvar-se de la plaga que feia malbé els camps de conreu. El rector de la parròquia Joan Belart deixà escrit com va anar el procés d’elecció del sant salvador. Es convocà el consell de vila i es posaren dins un barret el nom de diferents sants. Sortí Nicasi, que ja protegia el Catllar contra la pesta. “Hom també feia constar amb admiració el lligam espiritual que els catllarencs tenien amb sant Nicasi. Hom explicava com en la vila de Catllar, del Camp i Archebisbat de Tarragona, de temps immemorial se donàs culto i veneració tots los anys ab solemne festa lo dia catorse de desembre al gloriós Sant Nicasi, bisbe i màrtir de Reims, en França, tenint-lo sempre per advocat contra la pestilència de la qual dihuen los vells de la vila haver-los librat per dos vegadas.” El Catllar féu un vot de poble en agraïment al sant. Des de llavors, el Catllar celebra una gran festa cada 14 de desembre, la festa major d’hivern.
Curiosament, la plaga també afectà aquell any Torredembarra però el vot de poble triat va ser a sant Adrià i se celebra el 5 de setembre. Jordi Guasch, al seu llibre El Culte a Santa Rosalia a Torredembarra (del segle XVII al XXI) reeditat el 2016, recull un testimoni escrit de l’època que explica que les llagostes havien ocasionat “molt danÿ als fruits de la terra”, que es va desplegar el sometent local per matar-les i que, finalment, la invocació a sant Adrià va fer marxar la plaga.
Per cert, el 1809, els francesos entraren als pobles del Baix Gaià i els saquejaren amb gran violència. La pobresa s’estengué i la pesta arribà sense que res la pogués aturar. El 1812 moriren al Catllar, a causa de la pesta, 131 persones. De nou, els catllarencs invocaren a Nicasi per poder-se salvar. I ho van aconseguir. El nou vot de poble se celebraria l’11 d’octubre per diferenciar-lo de l’antic que es feia al desembre. La festa que organitza el poble cada any per aquestes dates és coneguda com “Sant Nicaset”.

Grup de Grallers Tocaferro, el Catllar, 11 d'octubre de 2018

Mn Gil i Mn Brulles amb el reliquiari de Sant Nicasi al mig. 11 d'octubre de 2018. Fotografia compartida a pel perfil de facebook del Castell del Catllar.

Pintura mural de Maria Bonet i Pocurull ubicada en un lateral de la parròquia del Catllar des del 2012, any del bicentenari de la pesta de 1812.

Aquestes notes les he pogut escriure gràcies a la lectura del llibre de Manuel M. Fuentes El Castell, Vila i Terme del Catllar publicat el 1999.

LA PIGOTA DE LA POBLA DE MONTORNÈS
A la Pobla de Montornès celebren la festa major d’hivern el 14 d’octubre. Canten els goigs, fan missa i processó. A més a més, fan els actes lúdics habituals. Li diuen la Pigota, a la festa, perquè el 1871 van patir una epidèmia de verola, que també es coneix amb el nom de pigota. Els veïns, és clar, van demanar ajut a la Mare de Déu de Montornès i els va salvar. O això creia la majoria de gent. Ben a prop del nucli, al Mas Rovira, vivia un lletraferit, del qual desconeixem el seu nom, que va escriure una carta a la premsa de l’època. L’escrit, publicat el 29 d’octubre de 1871, i enviat tres dies abans al diari El Tarraconense, parlava dels efectes de l’epidèmia. Diu que van morir 70 nens i nenes, que la malaltia ja havia desaparegut definitivament i que el dia 14 es va fer la processó traslladant la Verge de Montornès, que només es treia quan hi havia grans calamitats. El nostre escriptor acabava recomanant als veïns de la Pobla que, a part de tenir fe en la Verge, empressin els recursos de la ciència i vacunessin als infants. Doncs, això.

4. El diable

SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ
Santa Perpètua no va néixer a Cartago, va néixer al Gaià. Això és el que diu la nostra llegenda. Resulta que santa Perpètua era filla del senyor del castell de Santa Perpètua de Gaià, del qual es conserva l’espectacular torre que domina el meandre que forma el riu als seus peus. La noia, diuen, era molt bonica i atreia pretendents a cabassos. Però ella no tenia ulls per als homes. Ella volia entregar la seva vida a Déu. Una vegada va venir un xiquet molt ric. No va defallir a la primera. Al contrari, va insistir. La noia quedà òrfena i va repartir tots els seus béns entre els pobres. Mai diríeu què va fer el nostre cavaller? Doncs va fer el mateix. Va vendre’s totes les seves propietats i donà la fortuna als més necessitats. Després de la gesta tornà al Gaià per explicar-ho a la Perpètua i enamorar-la. Ella, però, ja no hi era. Per fi, havia ingressat al monestir de Vallbona de les Monges.
Al cavaller se li va aparèixer el diable. Li va prometre tot l’or que necessités a canvi que li lliurés la seva ànima al cap de set anys. El pretendent acceptà pensant amb la seva estimada. Ara tindria més diners per a repartir entre els pobres i cridar l’atenció de la Perpètua. Quan ja estava a punt d’acabar el termini de set anys es presentà davant la noia i li explicà tot el que havia fet. No va servir de res. Quan el diable es presentà a recollir la seva ànima la noia va aparèixer amb una creu que espantà per sempre més al diable. El diable sempre cerca una ànima. Després en veurem un altre exemple.
La història acaba amb poca salsa i sense petó final. La donzella continuà al seu monestir i el cavaller es va fer monjo de Poblet. (CANELA, 2007)

 LES COVES ROGES (i la llegenda del Diable)
A finals del segle XIX i a principis del XX molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven modes que havien modificat el paisatge humà de les ciutats. Amarats del romanticisme de l’època, cercaven aquella essència, pretesament estàtica, del sentir del camp. Amb aquest objectiu el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des del 1875 fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit a parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch, molt a prop de les coves. Amb la companyia d’un soci del CEC ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.
Arribats a les Coves queden meravellats i els acompanyants aporten informacions de gran interès. La Coves són del Pansit, que viu en una caseta a tocar, amb un gos. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per 200 de llarg. Una de les coses que més crida l’atenció a Pau Teixidor és la rica fauna:
Pochs són els foradets y escletxes en que no hi facin niu una o altra au o aucell. Aixís és com se veu als pardals tordals, pàsseres, orenetes, roquerols, falsies, etc., viure y xoplujar-se sota'l mateix rasser ab els corbs, esparvers, òlives, muçols, etc., séns que cap dels ignocents aucellets hi prengui mal; qual secret està en l'astucia que tenen aquests pobrets en niuar y ficar-se no més que en els forats molt amagats y petits. També crien allí abundancia de ratapeixets; però qui s'emporta la palma de les cries són les abelles, quals riques y temptadores bresques són allí fruita prohibida pera l'home.
Un dels guies va fer adonar a la comitiva l’existència d’unes estaques encantades. Eren les estaques del diable!
Ens preparàvem ja pera baixar, quan el guia, a propòsit de les abelles, ens preguntà si'ns haviem adonat de les estaques encantades. «Les estaques encantades?» férem nosaltres. «Sí, les estaques del diable. Que pot-ser no'n saben res, vostès?» «Fins al present, no.» «Segueixin -me, donchs, ab la vista, y, si no m'erro, ne veurem cinch.» Efectivament, no'n mancà ni una pera que, en distints punts, comptessin fins a cinch estaques entatxonades en aquelles enlairades voltes. Y no podent nosaltres atinar de cap manera com la mà de l'home havia pogut servir d'instrument pera clavar-les-hi, ab tota l'amabilitat del món ens contà la següent y curiosa rondalla:
«Una vegada s'escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d'una de les masies de l'entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d'aixams d'abelles y frisava, de segur, per l'impossibilitat en que's veya d'escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta: «Que t'agradaria menjar d'aquestes bresques, nen?» «Prou; però no’s poden heure.» «Donchs mira: te'n vas a cercar una caldera y veuras com l'omplirem y podras atipar-te'n.» El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d'aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi's decidí y marxà, tornant al cap d'una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.
»Llavors, l'aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d'un bot s'en filà dalt d'aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa'n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà'l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que's manifesten encara.
»Un pich plena la caldera, d'un salt se plantaren baix. «Ara d'aquesta mèl se  n’han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l'amo de les arnes y l'altra peral qui t'ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.» El pobre nen, com que encara li durava l'esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué: «Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu»... Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá'l cap, y no vegé ningú... Aquell home s'havia fos com el fum... Era’l diable.»
Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills... o d’avis i néts... o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni uatzaps. Només la paraula!
Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les Coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 corresponent a l’agost de 1901.

Imatge del 1934 de les Coves Roges facilitada per Ricard Ramon

La Maribel Serra ha adaptat la llegenda de les Alberedes de Santes Creus recollida al llibre d’Eufemià Fort i Cogul Llegendari de Santes Creus, editat l’any 1974. L’ha publicat a www.terresdelgaia.org. Us en faig un resum:
De nou tenim el dimoni neguitós per aconseguir l’ànima d’un humà. Aquesta vegada la víctima serà un monjo de Santes Creus. Era el temps de la construcció del monestir. L’encarregat d’abocar la terra sobrera de la zona de les obres al costat del riu va veure com se li apareixia un personatge misteriós. Aquest el va convèncer d’estalviar-se feina i no portar la terra tan lluny i abocar-la allí mateix, a mig camí. El monjo va sospitar i ho explicà a l’Abat.  El monjo va rebre l’ordre de deixar d’abocar terra. El dimoni, veient-se vençut, començà a traslladar la terra d’una riba a l’altra del riu. L’Abat se’n va adonar i li demanà que, en nom de Déu, s’aturés. El dimoni es convertí en pedra. Diuen que hi ha un espai entre les dues alberedes on mai hi ha crescut cap arbre. Deu ser on hi ha el dimoni...

La Pedra Alta de Can Ferrer
Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s’estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aquell rocot immens? Doncs li va caure als peus i va quedar clavada a terra. No hi ha hagut mai manera de moure-la ni un centímetre. Una altra versió, recollida per Sadurní (2000), diu que era una dona qui transportava la roca mentre anava filant. Aquesta mateixa explica que no li va caure la pedra als peus si no que ... la va llençar amb fúria tan lluny com va poder!

Diuen que el Queixal de la Bruixa de Santa Coloma de Queralt potser també és un menhir. El que és segur és que s’havia fet servir de fita. La Rosa M. Canela (2007) ens recorda que del 1338 hi ha una referència escrita sobre aquest ús. A la pedra hi ha inscrita la data de 1778. De nou, la pedra ha estat font d’inspiració d’una llegenda que compta amb diferents variants. Diuen que el Queixal de la Bruixa era un carreu que havia de formar part del Pont del Diable de Martorell. De fet, era l’últim carreu que faltava per acabar el Pont. Doncs bé, el dimoni, atrafegat en complir la proesa d’acabar l’obra en una nit a canvi de l’ànima d’una dona va veure com sortia el sol quan passava per damunt de Santa Coloma. Va deixar caure la pedra i va quedar clavada a l’indret de l’Hostal de la Banya. La gent de Santa Coloma, quan anaven a Barcelona en carro, feien parada a Martorell i comprovaven que el forat que hi havia al Pont era de la mida del Queixal de la Bruixa. Actualment, podeu visitar el queixal als afores de Santa Coloma de Queralt, al camí que porta a la Panadella.

5. Santes Creus

La Dolors Palma ha adaptat la llegenda del camp de les Santes Creus recollida al Legendarium de Domènec Ribes. La llegeixo al seu blog http://senseanarmeslluny.blogspot.com.es i us la resumeixo aquí sota:
Entre la diòcesi de Tarragona i Barcelona hi havia unes terres a tocar del Gaià que no se sabia ben bé de quin bisbat eren. D’això fa molt de temps. Santes Creus encara no existia. Eren terres preuades, sobretot pels pastors que venien del Pirineu. A part del riu, hi havia moltes fonts.
En aquell indret, quan es feia fosc, ailàs!, apareixien unes misterioses llums que els pastors observaven atentament. L’endemà es dedicaven a clavar creus a terra allà on creien que havien vist les llums.
El resultat, al cap del temps, era un camp ple de creus. De fet, aquell tros de món va començar a ser anomenat el Camp de les Santes Creus. Amb el temps, la gent va començar a donar al lloc en qüestió la importància d’un lloc diví. Arribat a aquest punt, els dos bisbats decidiren deixar de litigar per aquelles terres i concedir-les als monjos cistercencs per tal que hi construïssin un monestir.

EL PA CONVERTIT EN FLORS
Ramon Violant i Simorra va publicar el 1955 el llibre Etnografia de Reus i la seva comarca. Dins d’aquest volum podem llegir la següent llegenda: Resulta que la reina Blanca d’Anjou, parella de Jaume II, era molt caritativa i ajudava a tots els pobres que la venien a veure al monestir de Santes Creus. Això, al rei, no li agradava gens. Un dia, el rei Jaume va veure que la seva dona  portava un mantell. Ella hi duia amagats uns trossos de pa per a donar a persones necessitades. El sobirà va sospitar i li va preguntar què duia embolicat dins el mantell. Ella, sorpresa, va contestar que duia flors. Després d’un moment de silenci, va treure el mantell i van aparèixer un munt de flors que van perfumar l’estança. Diuen que a la porta reial del Monestir de Santes Creus hi havia hagut dues estàtues. Una representava al rei Jaume i l’altra, a la reina Blanca d’Anjou. L’estàtua de la reina sostenia a la mà esquerra un mantell com si volgués amagar alguna cosa.

El profanador encegat
La filòloga Carme Oriol i diversos col·laboradors va recollir contarelles, tradicions explicatives i llegendes en un llibre titulat El patrimoni oral a les comarques de Tarragona (2005). Una d’elles explica que, cap a l’any 1835, el monestir de Santes Creus estava abandonat i que una colla de joves  hi van entrar per fer gresca. Pel que es veu, anaven una mica beguts i van picar-se per veure qui era capaç d’obrir la tapa d’un sepulcre. Un que ho va aconseguir va quedar cec. Van comprendre que Déu l’havia castigat.


EL TOVALLÓ CREMAT
Ramon Violant i Simorra va recollir una altra llegenda: En un poblet situat prop de Santes Creus vivia un matrimoni amb els seus fills. La dona va morir després de lluitar contra una malaltia. A partir d’aquell dia va succeir una cosa extraordinària. L’home de la casa marxava a treballar i en tornar es trobava els fills ben vestits, menjats i pentinats. Resulta que la difunta mare s’apareixia als infants i els ajudava. El pare, en saber-ho, va demanar als seus fills que demanessin una prova d’aquestes aparicions a la mare. Un dia que un dels nens anava al tros a portar el dinar al pare, se li va aparèixer la mare. El fill li demanà una prova de la seva presència, tal i com li havia demanat el pare. La mare l’ajudà a portar el pes i, quan arribaven al tros, desaparegué. La sorpresa fou que havia deixat marcats els dits en foc al tovalló que havia utilitzat per portar el dinar. L’home donà el mocador a la capella de les Ànimes de Santes Creus, avui en dia desapareguda, per tal d’ensenyar aquest prodigi.

LA MATA
Domènec Ribes va publicar l’any 2005 a Llibres de l’Índex el llibre Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister. Jo l’he descobert a través del web panorama.cat. Una de les llegendes que recull és la de la làpida de l’arquitecte Mata i el monestir de Santes Creus. Resulta que l’arquitecte del monestir era un treballador infatigable. Es veu que dormia ben poc i que ho feia en una barraca a prop de les obres per estalviar temps. Quan estava a punt d’acabar l’església va tenir lloc una forta tempesta nocturna. El nostre protagonista s’aixecà pensant que podria tapar el forat per on s’escolaria l’aigua i faria malbé les darreres obres. El mestre relliscà quan estava emparrat dalt del mur i morí del cop. Els monjos van decidir reconèixer el seu esforç enterrant-lo al lloc on morí. Encara ara s’hi pot veure la làpida. Per cert, també hi va créixer un arbust que cada cop que s’ha tallat ha tornat a sortir. Aquest arbust és conegut pel nom de Mata, el nom de l’arquitecte.

La Dolors Palma ha adaptat la llegenda de les dents de Bernat Calbó recollida al Legendarium de Domènec Ribes. La llegeixo al seu blog http://senseanarmeslluny.blogspot.com.es i us la resumeixo aquí sota:
L’Abat de Santes Creus Bernat Calbó era un home afable i intel·ligent. Pel que es veu les dones el trobaven ben atractiu. Un dia, en sentir unes dones que lloaven les seves boniques dents, s’hi acostà i se les destrossà amb una pedra tot demanant que només admiressin les coses bones de l’ànima.  Les dones van quedar garratibades. Es veu que no van poder superar l’ensurt i que van decidir ingressar en un convent. El pobre Abat no podia fer vida normal ni predicar per culpa de les lesions que s’havia provocat. Sembla ser que Déu va intercedir i obrà el miracle: un dia es despertà amb totes les dents restaurades.


La Dolors Palma ha adaptat la llegenda de la Santa Mà recollida al Legendarium de Domènec Ribes. En el seu moment va aparèixer al llibre pòstum de Jacint Verdaguer Rondalles (1905). Llegeixo l’adaptació al blog de la Dolors http://senseanarmeslluny.blogspot.com.es i us la resumeixo aquí sota:
Hi havia dos monjos al Monestir de Santes Creus que s’estimaven molt. Es van prometre que el primer que morís rebria les oracions i els sufragis de l’altre i una absolta diària sobre la seva fossa. Arribà la mort d’un d’ells i l’altre complí fil per randa el promès. En acabar l’absolta, quina va ser la seva sorpresa, de la tomba en va sortir la mà del seu company per beneir-lo. L’endemà va passar el mateix. Així ho feren cada dia fins que un dia el monjo viu n’informà a l’abat.
Al cap de poc temps van organitzar una absolta col·lectiva, envoltant la fossa. L’Abat hi era i l’amic del monjo, també. En el moment d’aparèixer la mà, l’Abat l’encaixà amb la seva i se la quedà. Es veu que la mà va ser guardada durant molts anys al reliquiari del monestir fins que fra Gaietà Rovira va portar la mà al monestir de Vallbona. Encara hi deu ser.

6. Bruixes

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA
El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre Històries de les Bruixes d’Altafulla, editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres.
Una d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç del matxo que donava tombs i feia girar la roda. A la roda hi havia lligats els llibants i els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra.
Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una de les bruixes que vivia a Altafulla. Resulta que la seguien de nit i que li coneixien les seves rutines nocturnes. Sortia del poble i caminava cap els Munts. Seria fàcil desfer-se d’ella. Volien matar-la perquè estaven tips de tanta bruixeria. Primer l’assassinaren a cops i després l’estriparen a trossos. Aterrits, llençaren la dona al fons de la sínia de Rovireta, esperant que el temps i la sorra l’acabessin colgant. En silenci i plens de remordiments començaren a caminar cap a casa. Al caps d’uns metres de recorregut toparen amb la imatge més inesperada que mai haguessin pogut imaginar. La bruixa que havien tallat a trossos tornava, com cada nit, cap al poble, sencera. La por va fer que no s’expliquessin més detalls d’aquella nit i, és clar, no sabem què més va passar.

LA GARIBALDINA EMBRUIXADA
Gelabert (1971) va recollir la història d’uns pescadors, que compartien una mateixa barca a la platja d’Altafulla, que suportaven tota mena de problemes per fer la seva feina. Veient que les altres embarcacions no sofrien aquelles malvestats van deduir que patien els efectes de la bruixeria. Decidits, van anar a veure al curandero. Ell ho va tenir molt clar. “Teniu una garibaldina -la camisa blava típica dels pescadors- guardada al derrotero. Trobeu-la i apallisseu-la fins que quedi desfeta”. El “derrotero” era una botiga de baix a mar on els pescadors es reunien per repartir la setmanada, els ormejos de pesca, etc.
Doncs bé, els nostres pescadors es posaren a buscar entre cordes, xarxes, rems, palangrons i demés. En trobar la garibaldina tancaren la porta i les finestres. Començà l’espectacle de cops i crits. No deixaren ni un fil sencer tot recordant el patiment que els estava provocant la bruixeria. Un cop acabada aquella feina ho celebraren a fora amb altres pescadors bevent del porró.

VARA PER TRES!
El Ramonet d’Altafulla es dóna compte que la seva barca ha estat utilitzada per la nit. Encara és molla quan de bon matí l’ha de tornar a traginar fins al mar. Cada nit igual. Que estrany! Un dia decideix investigar. S’amaga dins la barca tapat per les arts. Passada mitja nit sent que pugen a coberta. Sap que no són pescadors perquè els homes de l’ofici són respectuosos amb els veïns. Deuen ser bruixes! “Vara per tres, vara per tres!” Les veus eren femenines. L’encanteri no funciona. La barca no es mou del lloc. Cada nit els funcionava. Cridaven les paraules màgiques i la barca sortia en mar. Les dones discuteixen. Què està fallant? Som tres, diuen. I no funciona... Hi ha algú amagat a la barca! Busquen per tots els racons i no el troben. Una de nosaltres porta un fill a la panxa! Som quatre! “Vara per quatre!” I la barca arrenca. Després d’hores de viatge la barca arriba a la sorra. El Ramonet es queda sol i decideix baixar a investigar. És un lloc desconegut i ignot. Fins i tot les plantes li són estranyes. En sentir les bruixes s’amaga de nou sota les xarxes, arrencant, abans unes quantes fulles d’aquelles plantes. En tornar a la platja d’Altafulla les bruixes desapareixen. Mai ningú va creure el que el Ramonet explicava. I això que ensenyava unes exòtiques plantes que mai ningú havia vist! (GELABERT, 1971)


7. Forats

LA ROCA FORADADA
Al litoral, entre Torredembarra i Altafulla, hi ha un seguit de penya-segats, caps, coves i roques que es coneixen pel nom de Roquer. Cada racó d’aquest espai, que es pot caminar de punta a punta amb una passejada, és identificat amb un nom popular: Les Roques Arriades, el Codolar, la Punta de la Galera, etc. Un dels llocs més emblemàtics –i degradat des de la construcció del Port Esportiu de Torredembarra l’any 1992- és la Roca Foradada. L’aigua del mar espetegava contra les roques i la Roca Foradada oferia un espectacle natural digne d’admirar. La foscor del lloc ha inspirat diferents històries. Una d’elles és que la cova és tan profunda que connecta amb el Palau dels Icard, situat al nucli antic de la vila, a uns 1700 mestres del mar –en realitat la cova té uns 40 metres de profunditat. Una possible via de fugida en cas de setge? Una manera d’entrar mercaderies sense que ningú pogués controlar res? Les històries de por han allunyat a la canalla i als curiosos dels llocs prohibits. I el Roquer era la pàtria dels contrabandistes que feien arribar els seus paquets per mar. Aquests especialistes en saltar-se la llei no volien la presència de les forces de seguretat ni de possibles delators. Que bé que els anava la por, als furtius!
A Altafulla hi ha un pou “connectat” amb la cova de l’Isidrot, ubicada al Roquer prop de la platja del Canyadell. Els grans, per allunyar la canalla d’aquell lloc perillós situat prop de l’ermita de sant Antoni, els deien no s’hi acostessin, que el pou de l’Encantament –així s’anomena- era molt profunda. Ho era tant, que arribava al mar. En realitat, la cova té uns 47 metres de recorregut. Pensem que de la cova al Canyadell hi ha uns 2600 metres en línea recta. Aquesta darrera “història” l’he llegit al llibre de Gener Aymamí Coves catalanes llegendàries.
Ara, que per cova llarga, la del Merla, a Roda de Berà. Diu que un dia hi va entrar una cabra i va aparèixer a la plaça de les Garrofes del Vendrell! (AYMAMÍ, 2014) Déu ni do la llegenda: 8500 metres de forat! Els espeleòlegs afirmen que no té pas més de 200 metres de recorregut…
Jo no crec que sigui veritat, però hi ha qui diu que l’antiga granja cistercenca de la Tallada, ubicada a la Secuita, tenia un túnel que l’unia amb el monestir de Santes Creus! Boi 20 kilòmetres! L’historiador Marc Dalmau en parla al seu article “Història de la granja cistercenca de la Tallada, priorat de Santes Creus”, publicat el 2013. Dalmau apunta la possibilitat que les fonts orals confonen la construcció amb l’aqüeducte romà del Gaià, que unia el Pont d’Armentera i Tarragona. Aquest era ben real! Encara se’n conserven restes. Per cert, seguint a la Tallada i les històries recollides per Marc Dalmau: Hi ha un túnel que uneix aquesta hisenda agrícola depenent del monestir amb els Masos de la Secuita, situats a uns 500 metres, a l’altra banda de la carretera. Diverses fonts orals diuen haver vist les reixes d’on surt el túnel.
Tots els pobles deuen tenir les seves coves i els seus túnels llegendaris. Coves i túnels per fugir, amagar-se o fer activitats clandestines. O per a què no s’hi acosti ningú; ni la canalla, que no prengui mal. La M. Antònia em comenta que una persona de Creixell li va explicar que sota una de les torres que hi ha al nucli antic hi surt un túnel que arribava a la platja! Li comento al Francesc Sentís, gran coneixedor del patrimoni creixellenc, i em confirma la dada: El túnel comunicava el Castell amb la torre de l’Hostal de la Figuereta, a tocar dels aiguamolls. L’hostal, molt famós històricament –hi va dinar el Baró de Maldà el 1794!-, va ser destruït el 1953. Curiosament, el túnel sortia del pati del Castell i es ramificava per dins del poble passant per la Torre de ca la Miquelina i per la Torre de cal Cabaler. Precisament a cal Cabaler es conserva l’entrada al túnel.
Caminant pel Gaià m’expliquen que a Santa Coloma de Queralt hi ha dos túnels llegendaris. Diuen que l’església i el castell estan connectats per sota terra. També diuen que ho estan l’església i el convent, cosa encara més improbable en situar-se fora del nucli emmurallat. El Pep “Calçó” del Catllar em comenta que a les Coves Roges hi ha un túnel i que al seu poble, a l’església n’hi ha un altre. A Montferri també hi ha un túnel llegendari. Però d’aquest us en parlaré després. A Rodonyà, un altre, del castell del poble al castellot.
A Querol hi ha un túnel que va del castell fins al riu i servia per anar a buscar aigua quan estaven assetjats. (CANELA, 2011) A Nulles n’hi ha un altre i a Vilabella les cases antigues estan connectades per túnels subterranis.
Jo, per sí o per no, caminaré per fora, que ja em conec els camins.

8. Tamarit

Tamarit
Pere Sadurní va recollir al seu treball Folklore del Penedès (2000) algunes llegendes del Baix Gaià, ubicat històricament al gran Penedès. Una d’elles explica el motiu pel qual els habitants de Tamarit abandonaren el seu poble. Sapigueu que per l’entorn del castell de Tamarit hi podeu trobar restes de cases i carrers del que un dia va ser un municipi independent, amb les seves pròpies festes, símbols i aplecs. Què va portar als antics veïns del castell a allunyar-se del mar? Resulta que al segle XVIII va tenir lloc un gran temporal que s’emportà la vida d’una cinquantena de pescadors. L’alegria fugí per sempre del poble. Quan es feia de nit les ànimes dels difunts s’apareixien als familiars. La gent decidí marxar a Ferran i als municipis de la rodalia. Els anys, el mal temps i els lladregots van fer la resta. A més a més, les bruixes d’Altafulla van ocupar el castell de Tamarit. El que havia estat un nucli ple de vida és ara una ombra del que havia estat.

UNA ALTRA DE TAMARIT
Vicent Ferrer, nascut a València el 1350, va predicar un dia a Tamarit. No és poca cosa. Pensem que va fer “bolos”, com diem els músics, per tota Europa i que va arribar a ser considerat “sant” per algunes de les branques del cristianisme. Mireu si n’era, d’important, que una llegenda explica que, estant malalt, fou guarit pel mateix Jesucrist. Diuen que feia uns sermons apocalíptics, dominant amb escreix l’art de l’oratòria. Els seus discursos duraven hores i els improvisava. Creava un clima especial que provocava reaccions exaltades entre els oients. El curiós del cas és que predicant per Europa sempre ho feia en català. Atribuïen a un miracle el fet que els auditoris el poguessin entendre.  Doncs bé, es veu que a Tamarit va ser tal el seu èxit que la parròquia va prometre que mai més ningú predicaria en aquell púlpit. Passaren els anys i potser es perdé la memòria d’aquella promesa. El fet és que dos frares hi predicaren i es quedaren cecs per sempre més.
Aquesta llegenda fou recollida per Pere SADURNÍ (2000) a Folklore del Penedès.


ROMA, JERUSALEM, TAMARIT

Molts dels antics habitants de Tamarit vivien a Ferran i en masos de la rodalia. Ells van conservar algunes tradicions com la celebració de l’Aplec de l’Assumpta i llegendes com la que us explico a continuació. Jo l’he pogut conèixer gràcies a un col·laborador del Diario de Tarragona que hi va publicar un escrit en portada el 23 d’agost de 1902. Es deia que Tamarit era un nucli tan antic com Roma o Jerusalem. Aquest fet dotava a Tamarit d’una importància tal que si mai el Sant Pare havia d’abandonar la seva residència de Roma hauria de fixar-la a... Tamarit!

9. Altres

Cor de Roure
A la portalada del temple romànic de Santa Maria de Santa Coloma de Queralt, situat als afores del poble, hi podeu veure escenes de la Bíblia. En un capitell, però, hi ha un cavaller lluitant contra un lleó. Aquest és l’escut dels comtes de Santa Coloma de Queralt. La llegenda de Pere de Queralt “Cor de Roure”, primer comte de Santa Coloma, explica l’origen d’aquella imatge. Resulta que en una ràtzia dels sarraïns van agafar com a presoner, ni més ni menys, que al comte Pere. Els captors sabien de la fama de valent del nostre protagonista i no se’n van poder estar: li van prometre la llibertat si aconseguia vèncer a un lleó. Què va fer el Pere per vèncer a tant brau mamífer...? Molt bé! Pere es va encomanar a la Mare de Déu del Bell-lloc, guanyà la lluita i fou alliberat. Com agraïment va fer obres de millora al santuari i va fer esculpir la portalada que he esmentat al principi. (CANELA, 2007)
La Mare de Déu de Bell-lloc de Santa Coloma de Queralt està documentada des del segle XIII. Algun historiador la situa al segle XI. Fins el 1936 s’hi venerava la Mare de Déu de la Mercè. El 1954 es va acabar de restaurar l’església i s’hi va col·locar una marededéu del segle XIV. Al principi hi havia una petita comunitat devota de la marededéu. Al segle XIV s’hi va instal·lar l’Ordre de la Mare de Déu de la Mercè que s’hi estigué fins el 1835 i que va canviar l’orientació de l’església dedicant-la a la marededéu de la Mercè.

El castell de Pinyana
Sadurní (2000, pàg.328) va recollir la llegenda de la princesa de Pinyana. Resulta que en aquest antic castell, situat dalt d’una roca, visible des de la carretera que uneix el Pont d’Armentera i Querol, hi vivia una princesa molt bonica. La pobra noia tenia un gran problema de difícil solució: estava encantada! Algunes nits de lluna plena se l’havia vist oferint una pinya d’or i altres tresors als galants que s’hi apropaven. Vet aquí que els nois amb ganes de prendre-la, tot i ser forts i valents, eren derrotats per dragons que custodiaven a la dama. Encara hi deu ser amagada dins les runes del castell.

EL MAS DEL MIRACLE
Abans, quan no plovia, quan arribava la sequera que amenaçava els camps de conreu, s’organitzaven rogatives, pregàries per demanar a Déu que plogués. Resulta que una vegada, al Pont d’Armentera, els veïns en van organitzar a una. Va passar, però, que no van convidar a un pagès que vivia en un mas allunyat perquè mai anava a missa. Pensaven de veritat que no era creient. Quan el pagès veu de lluny que fan la rogativa sense ell organitza amb els seus mossos una altra rogativa pel seu tros de terra. El cas és que els núvols van tapar les seves propietats i és allí, només allí, on va ploure. Aquest lloc es coneix avui en dia com el Mas del Miracle. (CANELA, 2011)

EL MONTMELL
Va haver-hi un temps que, en aquests pobles del Gaià, l’anar i venir de sarraïns i cristians va ser constant. La llegenda que ens ocupa parla d’un episodi que presumptament succeí llavors. Els àrabs robaren una gran campana plena d’or a Vilafranca del Penedès i es donaren a la fuga. Li va explicar Josep Pons de Marmellar, l’any 1956, al Pere Sadurní (2000, pàg. 329). Mireu si ha plogut des de llavors que ara aquest nucli ubicat al Montmell està totalment abandonat. Doncs bé, els vilafranquins que es posen a córrer darrera els lladres. Aquests, en veure’s que caurien presos ben aviat, decideixen enterrar la campana. Es veu que hi van tirar tanta terra al seu damunt que van formar una gran muntanya que avui en dia coneixem amb el nom del Montmell. Els més vells explicaven que des de dalt de la muntanya es podien veure set campanars! Una altra versió de la llegenda parla d’una campana d’or robada pels sarraïns que, en veure que no podien emportar-se-la pel seu pes, van decidir enterrar-la formant el Montmell. Aquesta altra versió indica que –atenció pista!- només hi ha un punt, dalt d’aquesta muntanya de 781 metres d’alçada, des d’on es veuen els set campanars esmentats: és allí on s’amaga enterrada la campana famosa! Si hi aneu i no la trobeu aprofiteu per visitar l’entorn: l’església vella, les restes del castell i l’ermita de sant Marc, darrera la muntanya.
Per cert, ai els campanars!, la Rosa M. Canela (2007) va recollir, tal i com li va explicar el Galo de Santa Coloma de Queralt, que en aquest municipi, que un dia concret i a una hora exacta l’ombra del campanar marca el punt on s’amaga un bot de vi ple d’or. La febre de l’or!
I parlant d’or...! A Pontils també en trobareu. El Galo també li ho va explicar a la Rosa M. Canela (2007: 18). Resulta que el prior del santuari de Sant Magí va aconseguir escapar i amagar-se a casa d’un germà seu que vivia a Pontils quan van matar els religiosos del lloc. Un dia de nit hi tornà per recuperar l’or i el tresor. Va carregar el ruc tant com va poder. El pobre animal es va morir a mig camí després de l’esforç que va fer. Allí entrà el ruc i l’or que no es va poder endur. Encara hi deu ser.
Més or! Diuen que hi ha una campana enterrada al mas de la Campanera (Pla de Manlleu) i una altra al castell de l’Albà. Ho explica la Rosa Canela al seu llibre Llegendes de l’Alt Camp.

La Berta i el Climent de Creixell
Roger Galisteo va publicar el 2014 el llibre Històries i llegendes de la mar catalana fruit d’una recerca pels municipis costaners del país. A Creixell va parlar amb un vell pescador anomenat Pau. Entre aventures de contrabandistes i de pescadors, l’home va explicar la història de la Berta i el mariner. Na Berta era filla dels Querosa. Eren una família senzilla i treballadora. La Berta, sent joveneta, feia feines domèstiques per a la senyora del castell. El seu amor era un jove pescador del poble que es deia Climent. Per les nits, després de treballar, el jove pujava fins al castell per a veure la seva estimada. La Berta el rebia a la capella vestida amb robes de la seva senyora.
Tot anava bé fins que un dia la senyora es va fixar que un dels vestits brillava. Eren restes d’escates de peix! Ja us podeu imaginar com es va posar la propietària. Va fer tancar al noi i va castigar a la seva promesa a baixar-li el menjar cada nit amb la prohibició de mirar-li als ulls i de parlar-li. Així va passar molt de temps fins que la senyora va morir. La seva pubilla, llavors, va fer alliberar al noi. El Climent, en veure la llum, es va tornar cec. Ella plorà tant que acabà perdent la vista. D’aquesta manera, el jove pescador i la Berta van poder estar junts per sempre més sense poder-se mirar.

LA SERRANA DE LA SECUITA
L’Antoni Panadès va recollir al llibre Misteris i llegendes (2001) una història que s’explica a la Secuita. Resulta que als Masos, un antic i petit nucli del municipi situat a un quilòmetre de la parròquia, hi vivia la Serrana. Li agradava explicar que tenia un contacte habitual amb les bruixes. Una de les coses que l’amoïnaven era que les bruixes orinaven pel forat del pany de casa seva. Les bruixes es devien passejar per casa seva ben tranquil·les perquè quan ella dormia li rentaven els plats. Ella, lluny d’espantar-se i marxar de casa seva, s’hi encarava i, del llit estant, les cridava que paressin perquè no la deixaven dormir. Déu ni do! La gent que parlava amb la Serrana no la creien però, és clar, el poble n’anava ple. Les bruixes devien fer respecte però la Serrana...

LA TACA
Diuen que hi havia una taca en una paret de cal Guivernau, a Roda de Berà, que no marxava mai per més que hi pintessin al damunt. No era una taca d’humitat. Era diferent. Déu ni do, quina por. Es veu que a l’estiu de 1885 va morir degollada Maria Vallvé Fontanilles a casa seva, a cal Guivernau. No sabem qui en va ser el responsable però és molt possible que darrere aquest truculent succés hi hagués un embolic sentimental. I la taca no marxava...

La Torre del Moro
Passat Salomó, en direcció Vilardida, si alceu la vista, dalt del turó, hi veureu una torre antiga. Dóna ganes de pujar-hi. Però mai ho fem. Sembla que no hi hagi cap ombra... Com s’ho devien fer els antics per a construir aquella torre de guaita? Molt fàcil. No calien grues ni camions carregats de pedra. Amb un exèrcit ben nombrós, un cabdill sarraí va organitzar una fila índia, des del riu Gaià fins al capdamunt de la muntanya. Els militars, com a formiguetes treballadores, es passaven l’aigua i les pedres fins que el material arribava dalt. I així van poder construir la Torre anomenada del Moro. Als pobles del voltant també la coneixen amb el nom de la Torre de Montferri. (CANELA, 2011)

El llop i la guineu de Peralta
L’Albert Manent va escriure La memòria del llop al Camp de Tarragona l’any 2000, un recull etnogràfic i d’històries explicades per diferents testimonis i llibres. Una de les llegendes fou recollida per Josep Veciana i Aguadé de Renau i Josep M. Batalla i Batalla de la Secuita l’any 1998. Ja sabeu que la memòria popular atribueix a la guineu l’astúcia que el llop, presumptament, no té. Doncs bé, aquesta història ens parla d’això. Era el 15 d’agost, festa major de Peralta, nucli a tocar de Renau avui en dia abandonat i amb un hotel-restaurant fantàstic. La guineu li explica al llop un pla per dinar un plat suculent en tal data senyalada. El llop hauria de fer sonar la campana de l’església per avisar d’un incendi inexistent. La guineu entraria en una casa aprofitant l’enrenou i robaria alguna cosa cuina. Es trobarien després, d’amagat, al bosc de les Cases Noves.
En el moment acordat el llop venta les campanes amb totes les seves forces. La gent surt corrents a apagar el foc deixant les cases obertes. La guineu, de morro fi, tria una cassola de conill rostit. Ràpidament, es trasllada al bosc. Es menja la cassola sencera, s’unta la panxa amb l’oli que ha sobrat i es posa a fer la migdiada. Al cap d’una estona arriba el llop esbufegant. La guineu que el veu i es posa a gemegar fent veure que té mal de panxa. Després de demanar-li que marxés, es va posar a dormir. I el llop, mort de gana, va tornar a ser enganyat.

LUCIL·LA DE MONTFERRI

Anem a Montferri. Com sabeu aquest bonic poble és conegut pel Santuari de la Mare de Déu de Montserrat situat als afores i obra de Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i arquitecte conegudíssim a les nostres contrades.
Si fem el gest de deixar la variant de nova construcció podrem endinsar-nos pel seu carrer principal, per on, fins no fa tants anys, hi passava la carretera. Fa baixada en direcció al riu. Paga la pena arribar-se als rentadors públics. Són al carrer-camí que es dirigeix al riu. Tornem. Agafem el camí que ens porta al castell de Puigtinyós, actualment conegut com Rocamora, on ara hi ha un restaurant. És a 240 metres d’alçada. És evident que, des de la seva construcció al segle XI, ha patit diverses remodelacions. Al llibre Els castells del Gaià publicat per Miquel, Santesmases i Saumell el 1999 es recull la primera notícia documentada sobre el castell datada el 1072 i citen la llegenda de Lucil·la.
Fa molts anys, ja ningú recorda quants, vivien al castell de Puigtinyós el senyor de Montferri i la seva filla Lucil·la. Passaren els anys i el pare de la Lucil·la arribava al final dels seus dies. Abans de tancar els ulls per sempre més li digué a la seva filla que cerqués al seu germà Bernat per tal que tingués cura d’ella i del castell. No era cosa senzilla: el Bernat es trobava lluitant a la guerra.
L’oncle del Bernat ho va sentir tot i es va voler aprofitar de la Lucil·la. No cal dir que ella s’hi va resistir. El càstig fou molt dur: la Lucil·la va ser tancada al soterrani. Però les paraules del seu pare la van fer reaccionar. En cap moment va perdre les forces i l’esperança. Gràcies a això aconseguí fugir a través d’un passadís.
Al cap de dos anys va tornar al castell acompanyada d’una gran multitud de gent que li donava suport. Reconqueriren el castell i empresonaren a l’usurpador. L’oncle fou condemnat a morir de fam al mateix soterrani. Les terres del castell foren donades als pagesos.
La història acaba amb l’acció de la Lucil·la alliberant al seu botxí ensenyant-li on era el passadís secret per on ella havia escapat anys enrere. El tiet, penedit, fugí a Poblet.

Diuen els veïns que aquest passadís encara existeix. Sigui cert o no, espero que no m’hi tanquin mai!

SANT JAUME DE CREIXELL
La llegenda diu que era el segle XIII. Els musulmans atacaven Creixell però els seus veïns posaven la imatge de sant Jaume a l’entrada del poble i els sarraïns fugien. Déu ni do. Ho explicava J. Ambròs Porta Mercadé en un dels seus textos compilats al llibre Recull d’articles publicats sobre el patrimoni històric de Creixell. Selecció d’articles (1969-2011).
L’església de Creixell està dedicada a Sant Jaume i també la festa major del 25 de juliol. Els goigs editats el 1952 comencen amb aquests quatre versos: “Sou Sant Jaume un alt exemple,/ i de Crist, ferm seguidor. / De Creixell, en son bell temple,/ sigueu sempre protector.” Ho he llegit a l’article de Josep Bargalló titulat “Els goigs i els balls: dues mostres de literatura popular religiosa a la rodalia del Baix Gaià”.
D’aquest sant s’expliquen altres llegendes d’origen medieval, arreu de la península, sobre la seva ajuda als cristians quan guerrejaven fent la seva reconquesta.
Per cert, a les Gunyoles, a la Secuita, celebren la seva festa major per sant Jaume. Les parròquies d’Esblada i de Bràfim estan dedicades a sant Jaume. A Valldecerves, una antiga masia de Querol, hi ha una petita capella romànica dedicada a sant Jaume. També al terme de Querol hi ha l’espectacular església de sant Jaume, bona representant del gòtic català del segle XIV. I aquí m’aturo un moment. Amb permís. L’any 2011, el Josep Santesmases va publicar un llibre de poesia preciós, El món des de l’agut. L’autor va escriure totes les poesies des de Sant Jaume estant, amb la solitud i la bellesa del lloc. Us llegeixo, amb els vostre permís, un trosset:

Solitud

Solitud encimbellada
en l’ample esguard de la terra.
Serenor de la calma
en la mirada llunyana.

Sol, amb el vent que et frega la cara,
no trobaràs altra companyia
que l’alè del món fins ara nostre.
Hauries de conèixer i aprendre els noms
dels indrets que obtens com a ofrena!

Solitud acompanyada,
quietud sentida en el somort soroll
de la bellugadissa humana.
Solitud endins, solitud enfora,
rosada humil, perla de la mar lluent
de l’horitzó que tanca el cel.
Solitud per existir, per a comprendre,
per a viure amb el pes del propi bagatge.


10. Bibliografia
AGUADÉ, Jaume (1990): Vilabella. Història i vida d’un poble. Valls: Institut d’Estudis Vallencs.
AMIGÓ, Ramon, MUNTANYA, M. Teresa i SANMARTÍ, Montserrat (2017): Onomàstica del terme antic de Tamarit. Barcelona: Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
AULET, Sílvia (2014): Estudi del turisme religiós i espiritual a les comarques gironines, una oportunitat per al turisme rural. Girona: Patronat de Turisme Costa Brava Girona.
AYMAMÍ, Gener (2014): Coves catalanes llegendàries. Barcelona: Farell.
BARGALLÓ, Josep (1980): “Els goigs i els balls: dues mostres de literatura popular religiosa a la rodalia del Baix Gaià”, Estudis Altafullencs, núm. 4, pàg. 7-39.
BAYÉS, Pilarín i NOLLA, Joaquim (2001): Petita història de Torredembarra. Torredembarra: Editorial Mediterrània.
BLANC, Francesc (2010): “Manel Roig Pallarès, regidor i alcalde al quatrienni 1850-1853”, Estudis Altafullencs, núm. 34, pàg. 7-39.
BLANCH, Joan Carles (2013): “Una relíquia per a una constitució: La Riera, any 1821”, Estudis Altafullencs, núm. 37, pàg. 83-85. 
BLANCH, Joan Carles (2011): La Nou de Gaià. Valls: Cossetània Edicions.
BLANCH, Joan Carles i TERRAFETA, Rosa M. (2010): Santa Creu. 1809-2009. Valls: Cossetània Edicions.
BLANCH, Joan Carles i SUÑÉ, Jordi (2010): Arrels de Torredembarra. Torredembarra: Pla Educatiu d’Entorn de Torredembarra.
CANELA, Rosa M. (2011): Llegendes de l’Alt Camp. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.
CANELA, Rosa M. (2007): Llegendes de la Conca de Barberà. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.
COMBALIA, Josep M. (1982): “La religió popular a les comarques tarragonines: els goigs”, Arxiu d’Etnografia de Catalunya, núm. 1, pàg. 32-60.
COMES, Gabriel (2011): “Els exvots dels pescadors de Baix a Mar. Torredembarra”, Recull de Treballs, núm. 12, pàg. 21-32.
DALMAU, Marc (2014): “La plaga de llagosta de 1687: el cas de la Secuita i la seva contextualització”, Butlletí Municipal de la Secuita, pàg. 12 i 13.
DALMAU, Marc (2013): “Història de la granja cistercenca de la Tallada, priorat de Santes Creus”, Santes Creus. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, vol. 25, pàg. 73-118.
FUENTES, Manuel M. (1999): El Castell, Vila i Terme del Catllar. El Catllar: Ajuntament del Catllar.
GALISTEO, Roger (2014): Històries i llegendes de la mar catalana. Barcelona: Edlibrix.
GELABERT, Antoni (1988). Històries de les Bruixes d’Altafulla. Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla (reedició).
GUASCH, Jordi (2010): El culte a santa Rosalia a Torredembarra (del segle XVII al XXI) Volum I (1652-1939). Torredembarra: Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.
GUASCH, Jordi (2017): “La mal anomenada ‘Ermita de la Sort’ de Torredembarra. Els oratoris dels Fontanilles”. Recull de Treballs, núm. 18, pàg. 19-28.
ROVIRA, Rosalino (1935): Santa Rosalía. Virgen palermitana. Tarragona: Impremta Sc. Torres&Virgili.
MANENT, Albert (2000): La memòria del llop al Camp de Tarragona. Riudoms: Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar.
MERCADÉ, Francesc (2012): “Noves referències sobre la capella de la Sort de Torredembarra” Recull de Treballs, núm. 13, pàg. 163-167.
MIQUEL, Marina, SANTESMASES, Josep i SAUMELL, Dolors (1999): Els castells del Gaià. Valls: Cossetània.
NOGUÉS, Ernest (2014): “Les festes d’estiu i tardor”, BOI, núm. 33, Centre d’Estudis Rodencs.
NOGUÉS, Ernest (2018): “Història de Berà i... Roda”, BOI, núm. 40, Centre d’Estudis Rodencs, pàg. 2-14.
PALOMAR, Salvador (2003): “Les ermites a la religiositat popular”, Diari de Tarragona, 19-9-2003.
PANADÈS, Antoni (2001): Misteris i llegendes.
PORTA, J. Ambròs (2011): Recull d’articles publicats sobre el patrimoni històric de Creixell. Selecció d’articles (1969-2011). Tarragona: Arola Editors.
PRAT, Joan (1982): “Santuaris marians al Camp de Tarragona: algunes hipòtesis”, Universitas Tarraconensis. Revista d’Història, Geografia i Filosofia, núm. 4, Publicacions URV, pàg. 7-21
PRAT, Joan (2003): “Los santuarios marianos en Cataluña: una aproximación desde la etnografía” dins C. ÁLVAREZ i altres: La religiosidad popular III. Hermandades, romerías y santuarios. Rubí: Anthropos, pàg. 211-252.
RIBES, Domènec (2005): Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister. Barcelona: Llibres de l’Índex.
RICOMÀ, Francesc-Xavier (1982): “Notícies de l’ermita de Sant Joan de Tamarit”, Estudis Altafullencs, núm. 6, pàg. 5-11.


ROVIRA, Salvador-J. (2007) Història d’Altafulla. Volum II. Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla.
SADURNÍ, Pere (2000): Folklore del Penedès. Vol. 1. Sant Sadurní d’Anoia: Fundació Caixa Penedès.
SÁNCHEZ-CID, Enric (2001): Ermites i temples insòlits de Catalunya. Valls: Cossetània.
SÁNCHEZ-CID, Enric (2014): Ermites troglodites. Autoeditat, online, consultat el 2-IV-2018.
SANTESMASES, Josep (2011): El món des de l’agut. Tarragona: Arola Editors.
SALUDES, Isidre (2014): “Tricentenari de l’ermita de sant Antoni”, Estudis Altafullencs, núm. 38, pàg. 7-17.
TEIXIDOR, Pau (1901): “Excursió a les coves roges”, Butlletí del CEC, núm. 79, pàg. 201-213.
VECIANA, Josep i CORTIELLA, Francesc (1982): Guia de Renau. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
VILASEVA, Joan (2015): “A propòsit de la CONSUETA de la Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre del rector, Mossèn Francisco Figueras Parareda (1899- 1905)”, Jornades Arnau Estella, consultada a internet el 13-V-2015 a http://arnauestella.weebly.com/uploads/2/8/7/6/28762133/2015c-a_proposit_de_la_consueta_de_m_f_figueras_de_la_parroquia_de_s_magdalena_de_bonastre.pdf.
VIOLANT I SIMORRA, Ramon (1990): Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona: Alta Fulla.

VIRGILI, Antoni (2013): “El Sant Crist de Salomó: De l’Alger a Altafulla, segles després. Recreació del desembarcament”, Estudis Altafullencs, núm. 37, pàg. 101-106.

Comentaris