TORREDEMBARRA AL SEGLE XIX


Torredembarra al segle XIX era ben diferent al municipi que coneixem avui en dia. Urbanísticament, només existia el nucli antic amb el seu eixample representat únicament per carrer “Nou”, Clarà i les botigues de pescadors del nucli de Baix a Mar. La resta eren camps de conreu. Tota la línia de l’antiga nacional 340 eren camps de regadiu, amb més de 100 sínies. La part interior eren terrenys de secà, sobretot vinya. Torredembarra tenia 2.000 habitants.

Al segle XIX es va produir l’embat que va posar fi a les relacions feudals de pertinença de la terra i l’ús de serveis que eren monopolis dels senyors de Santa Coloma, com el forn o el molí de gra. Era una situació que abocava l’economia a l’autoconsum i a la incapacitat de vendre excedents i acumular capital per a fer inversions. Els nous aires liberals van donar lloc a canvis profunds. Aquest procés de canvi no va ser ràpid i va provocar molta inestabilitat al llarg del segle.

Econòmicament, la vila es guanyava la vida amb el comerç de productes agrícoles, bàsicament vi i aiguardent. Per a fer-ho, disposava, a part de pagesos i el privilegi de tenir duana a la platja, d’una bona colla d’oficis que feien possible el seu transport i el seu comerç: boters, comerciants, mariners, esparters, cantirers, traginers, etc. A més a més Torredembarra exercia de certa capitalitat entre els municipis de la rodalia en tenir alguns serveis, com notaria, telègrafs, comerços, fira anual, etc. La seva població, però, era majoritàriament analfabeta.

El comerç es feia bàsicament amb Amèrica és per això que molts torrencs hi van anar a viure. La vida a Torredembarra no permetia grans luxes ni riqueses, en canvi molta gent que havia provat sort a l’altra banda de l’Atlàntic, va tenir sort i va progressar ràpidament. Aquest moviment es va començar a produir a partir de la segona meitat del segle XVIII, quan Torredembarra va viure un moment d’eufòria comercial i de riquesa. Només cal passejar-se pel nucli antic de la vila per adonar-se que moltes cases es van construir en aquella època.

Moltes famílies que van enriquir-se van tornar a Torredembarra. Algunes d’elles, directament, ja es van instal·lar a Barcelona. Amb el capital aconseguit, van invertir en noves indústries i en la construcció del ferrocarril, per exemple. El tren va acostar Torredembarra a la capital i als ports més importants. Aquest capital també explica l’aparició del modernisme, amb mecenes que compraven art i encarregaven noves cases per mostrar el nou poder. Darrere moltes indústries que han passat a la història i artistes que van cotitzar a l’alça en aquella època, hi ha ADN torrenc.

A Torredembarra es va fundar la fàbrica tèxtil “La Rosalia” (1854) -després Cots i Cia-. El 1866 es van iniciar els tràmits per portar aigua corrent al nucli, que llavors només disposava d’una font.

Torredembarra gaudeix encara del llegat de dos indians que van fer negocis en aquella època. Per un costat tenim el Patronat Antoni Roig, l’antiga escola, l’actual seu de l’Escola d’Adults, de l’Escola de Música, del Ball de Diables, de la Coral Xaloc, de l’Agrupament Escolta els Salats, el Capicua, etc. Per l’altre, la Fundació Pere Badia, l’antic hospital, on tenim la residència d’avis.

Però el segle XIX va ser complicat. Hi va haver la invasió francesa, tres guerres civils i guerres colonials amb Cuba i el Marroc. En tots els casos els torrencs es van veure afectats. A més a més, el 1854 es va produir un brot de còlera que es va emportar la vida de més de 180 veïns. Finalment, el 1889 va entrar al Baix Gaià la fil·loxera, que feia anys havia començat a afectar a les vinyes franceses i llavors arribava aquí. Mentre no va arribar, es va produir una bombolla econòmica que esclataria produint una crisi sense precedents. El sistema econòmic basat en el comerç del vi i l’aiguardent que havia anat dibuixant la Torre del XVIII i el XIX es va esfondrar de cop. Arribà la pobresa i la immigració cap a Barcelona. Aquesta època fosca no començaria a canviar fins l’arribada de l’electricitat cap el 1915 i la instal·lació de fàbriques mitjanes que van atreure molta mà d’obra.

A nivell de lleure, Torredembarra gaudia d’un cicle festiu tradicional, on la festa major de setembre s’emportava el màxim protagonisme. Gràcies a les cròniques periodístiques d’autors com Joan Mañé i Flaquer coneixem molts detalls de com era el seguici festiu torrenc i que després va permetre la seva recuperació a partir de la dècada de 1990. La Torre tenia dos cafès, que aglutinaven la població segons les seves idees polítiques. Els aires liberals van portar noves idees. Torredembarra va tenir veïns progressistes des de la dècada de 1850, republicans des del 1868, anarquistes des del 1871 i cooperativistes des del 1873.

Torredembarra al segle XIX era ben diferent al municipi que coneixem avui en dia. Urbanísticament, només existia el nucli antic amb el seu eixample representat únicament per carrer “Nou”, Clarà i les botigues de pescadors del nucli de Baix a Mar. La resta eren camps de conreu. Tota la línia de l’antiga nacional 340 eren camps de regadiu, amb més de 100 sínies. La part interior eren terrenys de secà, sobretot vinya. Torredembarra tenia 2.000 habitants.

Al segle XIX es va produir l’embat que va posar fi a les relacions feudals de pertinença de la terra i l’ús de serveis que eren monopolis dels senyors de Santa Coloma, com el forn o el molí de gra. Era una situació que abocava l’economia a l’autoconsum i a la incapacitat de vendre excedents i acumular capital per a fer inversions. Els nous aires liberals van donar lloc a canvis profunds. Aquest procés de canvi no va ser ràpid i va provocar molta inestabilitat al llarg del segle.

Econòmicament, la vila es guanyava la vida amb el comerç de productes agrícoles, bàsicament vi i aiguardent. Per a fer-ho, disposava, a part de pagesos i el privilegi de tenir duana a la platja, d’una bona colla d’oficis que feien possible el seu transport i el seu comerç: boters, comerciants, mariners, esparters, cantirers, traginers, etc. A més a més Torredembarra exercia de certa capitalitat entre els municipis de la rodalia en tenir alguns serveis, com notaria, telègrafs, comerços, fira anual, etc. La seva població, però, era majoritàriament analfabeta.

El comerç es feia bàsicament amb Amèrica és per això que molts torrencs hi van anar a viure. La vida a Torredembarra no permetia grans luxes ni riqueses, en canvi molta gent que havia provat sort a l’altra banda de l’Atlàntic, va tenir sort i va progressar ràpidament. Aquest moviment es va començar a produir a partir de la segona meitat del segle XVIII, quan Torredembarra va viure un moment d’eufòria comercial i de riquesa. Només cal passejar-se pel nucli antic de la vila per adonar-se que moltes cases es van construir en aquella època.

Moltes famílies que van enriquir-se van tornar a Torredembarra. Algunes d’elles, directament, ja es van instal·lar a Barcelona. Amb el capital aconseguit, van invertir en noves indústries i en la construcció del ferrocarril, per exemple. El tren va acostar Torredembarra a la capital i als ports més importants. Aquest capital també explica l’aparició del modernisme, amb mecenes que compraven art i encarregaven noves cases per mostrar el nou poder. Darrere moltes indústries que han passat a la història i artistes que van cotitzar a l’alça en aquella època, hi ha ADN torrenc.

A Torredembarra es va fundar la fàbrica tèxtil “La Rosalia” (1854) -després Cots i Cia-. El 1866 es van iniciar els tràmits per portar aigua corrent al nucli, que llavors només disposava d’una font.

Torredembarra gaudeix encara del llegat de dos indians que van fer negocis en aquella època. Per un costat tenim el Patronat Antoni Roig, l’antiga escola, l’actual seu de l’Escola d’Adults, de l’Escola de Música, del Ball de Diables, de la Coral Xaloc, de l’Agrupament Escolta els Salats, el Capicua, etc. Per l’altre, la Fundació Pere Badia, l’antic hospital, on tenim la residència d’avis.

Però el segle XIX va ser complicat. Hi va haver la invasió francesa, tres guerres civils i guerres colonials amb Cuba i el Marroc. En tots els casos els torrencs es van veure afectats. A més a més, el 1854 es va produir un brot de còlera que es va emportar la vida de més de 180 veïns. Finalment, el 1889 va entrar al Baix Gaià la fil·loxera, que feia anys havia començat a afectar a les vinyes franceses i llavors arribava aquí. Mentre no va arribar, es va produir una bombolla econòmica que esclataria produint una crisi sense precedents. El sistema econòmic basat en el comerç del vi i l’aiguardent que havia anat dibuixant la Torre del XVIII i el XIX es va esfondrar de cop. Arribà la pobresa i la immigració cap a Barcelona. Aquesta època fosca no començaria a canviar fins l’arribada de l’electricitat cap el 1915 i la instal·lació de fàbriques mitjanes que van atreure molta mà d’obra.

A nivell de lleure, Torredembarra gaudia d’un cicle festiu tradicional, on la festa major de setembre s’emportava el màxim protagonisme. Gràcies a les cròniques periodístiques d’autors com Joan Mañé i Flaquer coneixem molts detalls de com era el seguici festiu torrenc i que després va permetre la seva recuperació a partir de la dècada de 1990. La Torre tenia dos cafès, que aglutinaven la població segons les seves idees polítiques. Els aires liberals van portar noves idees. Torredembarra va tenir veïns progressistes des de la dècada de 1850, republicans des del 1868, anarquistes des del 1871 i cooperativistes des del 1873.



Comentaris

Entrades populars

TEMPS ERA TEMPS. 108 FOTOS INÈDITES.

CRISIS I COOPERATIVISME

La Pedra Alta de Can Ferrer

GIRA JULIVERT... 2022!

El quadre de sant Antoni d’Altafulla

LES COVES ROGES (i la llegenda del Diable)

BARRERA! ELS PEATGES DE GRESCA

LES FÀBRIQUES DE CINTES I ALTRES TEIXITS DE TORREDEMBARRA AL SEGLE XX

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA