BARRERA! ELS PEATGES DE GRESCA

Imatge publicada a L'Abans (Xavier Garcia i David Morlà, 2009) que va ser realitzada a la dècada de 1950 per Josep Farré Moran.

Jordi SUÑÉ (2021): "Barrera! Els peatges de gresca", Recull de Treballs, núm. 20. Torredembarra: Centre d’Estudis Sinibald de Mas, pàg. 11-21.

PODEU LLEGIR EL PDF ORIGINAL AL WEB RACO.CAT.


BARRERA!
Els peatges de gresca


Cada 28 de desembre, per Sants Innocents, podeu veure una cosa ben curiosa a Torredembarra. Nens i nenes, amb un somriure a la boca, us aturaran, us barraran el pas, no us deixaran passar. Us posaran una fusta al davant tot cridant una paraula: Barrera! Si voleu que us donin via lliure, haureu de pagar una moneda. No s'hi val una penyora o una fruita dolça. No es pot pagar en espècies. Volen líquid. Cal pagar amb diners, calés. Per poc que aboneu, us deixaran passar, no patiu. Prepareu monedes quan hagueu de sortir de casa. És un consell. Grateu-vos la butxaca, si no, no passareu. Si veniu a la Torre aquell dia, porteu xavalla per poder circular pels carrers més cèntrics. Us aturaran més d'una vegada. Entre rialles i corredisses va passant el matí. La bossa sona i és l'hora de repartir els beneficis entre la canalla que comparteixen bastó o colla. Ha arribat l'hora de comprar alguna llaminadura. 

La Trini i l'Oriol fent barrera al carreró de Sant Antoni el 2011.

De petit, recordo que alguns xiquets anàvem sols amb la nostra fusta. Altres compartien la barra. N'havia vistes de ben grans. No recordo que ningú ens esperonés a mantenir aquella tradició. Simplement, arribava el dia i sorties al carrer amb la barra. Les tradicions venien a nosaltres i no pas nosaltres cap a elles. La Janet Riambau m’explica en un comentari al facebook que ella també havia fet barrera i que per la tarda feien un berenar i s’ho gastaven tot. El Rafel Riudeubas recorda que la seva colla de Baix a Mar havia arribat a parar el trànsit per tal de cobrar el peatge.

Nens i nenes fent barrera l'any 2018. Imatge de l'Àngels Mercadé.

D'uns anys cap aquí semblava que aquesta pràctica es perdia. El 2016 vaig veure força canalla fent barrera. Vaig poder llegir a les xarxes socials que alguns pares i mares animaven a la resta a sortir al carrer. La Televisió de Catalunya també se n’ha fet ressò a les notícies almenys en dues ocasions (2011 i 2019). D’aquests retalls televisius rescatem algunes veus “Jo ja surto preparada, per donar’ls-hi una miqueta de cosa a cada un. No dic que no a ningú. També ho feia quan era joveneta i m’agrada que continuï.” (Maria Dolors Guardis Balanyà, 28-XII-2019) “I era molt, molt divertit. I ara, sortim des de sempre. Des que tenim els nens, que sortim a fer barrera. (...) És un matí en tot l’any i només es fa a aquí a la Torre. Per tant, val la pena conservar-ho.” (Maria Font Mas, 28-XII-2019) L’any 2020, en plena pandèmia, semblava que aquesta pràctica s’anava a perdre del tot però els dies previs als Sants Innocents vam veure com es calentaven els motors a les xarxes. Des de la Biblioteca Mestra Maria Antònia es llençava una crida a participar. Per animar a les famílies, la Biblioteca difonia un tutorial per a construir una barra i un conte escrit per la Rosalia Ciuró. El mateix dia 28 Ona la Torre dedicava la seva innocentada a la barrera: tots els nens haurien de pagar a Hisenda impostos per fer barrera.

Però quin deu ser l'origen d'aquesta pràctica? D'on prové aquesta mena d'impost anual infantil? Llegeixo en un diari antic, que es deia Mediterráneo, de l’any 1977,  que són molts els nens que van pels carrers de Torredembarra “armados con palos de madera, barrotes de hierro y otros elementos, amenazando a transeuntes y exigiéndoles el pago de un tributo metálico.” La capta de llavors devia ser interessant perquè donava per comprar “juguetes y golosinas”. Tal i com recordava el cronista “se trata de una tradición única en Catalunya y que todavía se conserva en aquella población, desarrollándose en la festividad de los Santos Inocentes”. Per cert, déu ni do el titular: “Niños asaltantes”.[1]



[1] Mediterráneo, 29-XII-1977.



Retall del diari Mediterráneo del 29 de desembre de 1977.

El David Morlà i el Xavier Garcia van publicar al recull fotogràfic de L’Abans una fotografia, propietat de Josep Farré, de xiquets fent barrera al començament del carrer Pere Badia als anys 50 del segle XX.[1] La cosa ve de lluny. Si parlem amb la gent gran no ens saben dir els seus inicis. També van fer barrera sense saber el motiu de la trapelleria.



[1] David MORLÀ i Xavier GARCIA (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull gràfic 1870-1975. El Papiol: Editorial Efadós.


Imatge publicada a L'Abans (Xavier Garcia i David Morlà, 2009) que va ser realitzada a la dècada de 1950 per Josep Farré Moran.

 

Una de les explicacions sobre l’origen que ens arriba per tradició oral és que antigament, a l'època medieval, la vila, com en tantes altres poblacions del país, es cobrava una mena de peatge per entrar dins de les muralles. Podria ser que, en desaparèixer aquest "peatge", la canalla continués amb el cobrament de manera informal? Una variant d’aquesta hipòtesi és la que van explicar al programa de ràdio “La Voz de Torredembarra”, dirigit pel notari Manuel Crehuet, emès el 13 de març de 1958. Segons els va explicar un avi, un alcalde torrenc va impulsar un peatge per creuar la vila amb carruatge. El batlle pretenia recollir fons per comprar joguines per als nens pobres. Aquesta iniciativa només es va fer una vegada. L’any següent els nens van plagiar la idea emprant una barra per retenir als transeünts. L’any següent ja era tradició.

Sigui com sigui, el 28 de desembre és un dia especial per als més petits i està ubicat al mig d'un seguit de dies festius que van de Nadal a Reis on ells són els protagonistes. Recordem que el 28 de desembre es commemora la matança d'infants que va ordenar el rei Herodes per tal d'eliminar a Jesús just acabat de néixer. Els pares i les mares de l'època es van haver d'empescar tot de mentides per tal de salvar als seus fills. D'aquí vindria la tradició de fer bromes el 28 de desembre, segons algunes versions. Altres estudiosos apunten que la tradició de fer bromes aquest dia seria d'origen pagà, anterior al cristianisme, quan els romans permetien als seus esclaus una mica de llibertat en el context de les saturnals, les festes dedicades a Saturn. En aquest sentit, les bromes de la diada esmentada s'ubicarien en el conjunt de festes hivernals i transgressores que acabaven per carnaval.


Dues xiquetes, veïnes del nucli antic de la vila, fent barrera el 28 de desembre de 2019 al carrer "Nou".

El Jordi Guasch, autor del llibre El culte de Santa Rosalia a Torredemabarra, es preguntava, en un article publicat a El Mònic del gener de 2016, si la tradició torrenca de fer barrera provenia del segle XVIII.[1] La Confraria de Sant Sebastià i Sant Fabià, formada per nois joves, celebrava una festa el dia dels Sants Innocents. Els seus membres feien una capta especial pels carrers de la vila per tal de tenir fons per al culte. Aquesta entitat devia fundar-se al segle XVI, quan Torredembarra va fer un vot de poble a Sant Sebastià. Guasch també documenta que a mitjans de segle XVIII els fadrins dictaven lleis per fer gresca. Els joves ocupaven els primers bancs a l’hora de la missa, pujaven el campanar i jugaven amb les campanes.
Aquesta teoria, que l’organització aniria a càrrec d’una confraria, agafa força en veure que a altres pobles també passava el mateix. Fixem-nos amb alguns exemples.
A Vinyols, al Baix Camp, segons explica l'etnògraf Ramon Violant i Simorra al llibre Etnografia de Reus i sa comarca, la festa dels Sants Innocents era organitzada per la Confraria del Santíssim, formada pels fadrins del poble.[2] Es constituïa un Ajuntament nou, de broma, que governava el municipi durant aquell dia i totes les bromes eren permeses. La Confraria tenia el dret a imposar penyores a qui volgués. Es posaven a les entrades dels carrers i feien pagar peatge a qui passava. Els que s'hi negaven eren agafats de mans i peus i remullats a la bassa o als rentadors. A la tarda, feien sessió de ball.
A Ulldemolins, al Priorat, passava una cosa similar, segons el mateix Violant i Simorra. Els fadrins eren membres de la Confraria de Sant Isidre i s’encarregaven d’organitzar la festa dels Sants Innocents. Per començar, escollien un Ajuntament nou o dels Innocents. Llavors, els “majorals” de l’entitat llegien un ban on ordenaven fer alguna cosa a les noies del poble. Les que no ho complien eren obligades a pagar penyora a benefici de la Confraria.
El folklorista Joan Amades també va documentar el cas de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, on els prohoms de la Confraria de Sant Esteve cobraven als fidels que anaven a missa i a tots els que passaven pels portals entrant o sortint de la ciutat.[3]
És molt curiós que pràctiques semblants, com fer pagar peatges de broma o fer recol·lectes protagonitzades pels fadrins amb ànim de fer festa i compartir àpats, es produïen a altres municipis sense que en coneguem l’origen.




[1] Jordi GUASCH (2016): “Fer barrera: una tradició torrenca del segle XVIII?”, El Mònic, núm. 210, pàg. 6.
[2] Ramon VIOLANT I SIMORRA (1955): Etnografia de Reus i sa comarca. Barcelona: Alta Fulla.
[3] Joan AMADES (1982): Costumari Català. Barcelona: Salvat.

Portada del llibre Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp.

Castellvell del Camp
A Castellvell del Camp,[1] al costat de Reus, per Sants Innocents, el 28 de desembre, els veïns feien pagar una penyora als reusencs que pujaven al poble. Encara en diuen “fer pagar la banya”. A canvi s'oferia una mica de carn i de vi o moscatell. Fins no fa tant es creia que aquesta tradició es remuntava als anys de la independència administrativa del municipi (1854) però la lectura del llibre d'Andreu de Bofarull Reus en el Bolsillo publicat el 1851 ens indica que en aquella dècada aquesta pràctica ja era una tradició. Bofarull ho explica en els següents termes, entre l'ironia i l'avís pel visitant:

Como me horripila toda clase de bicho cornudo, debo advertirte que si te invitan por la tarde de tal dia, á que vayas á Castellvell para beber granacha, has de saber que no penetrarás en el lugar, á menos que no pagues dos cuartos, cuyo recibo te anotarán en las espaldes con una disconforme asta de buey.[2]

Es desconeix l'origen d'aquesta tradició. A l'Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya s'explica que “la banya” prové del “bany”, que era un antic impost senyorial.[3] S'hi sotmetien, fins i tot, els militars assentats a la capital que passaven aquell dia pel poble i que anaven a fer pràctiques de tir. Els reusencs van convertir la data en una cita inexcusable per pujar a Castellvell. Del 1880, per exemple, sabem que aquest municipi del Baix Camp 

vióse visitado por una concurrencia numerosísima de vecinos de Reus. Gran número de carruajes hicieron el servicio y toda la tarde la carretera estuvo lleno de un gentío inmenso que desafiando el polvo acudia á aquel pueblo á gozar de la benigna temperatura que disfrutamos.
La tarde transcurrió pues, alegremente y no hubo desmanes que lamentar; en la plaza se bailaban las tradicionales tortas y la noche con sus negras sombras puso fin á la fiesta.[4]

Per contrastar aquesta crònica romàntica del 1880, apuntem la de l'any següent. Hi va haver ferits a l'hora de fer pagar la banya, “cada año ocurre lo mismo”, i, fins i tot, hi va haver detinguts. El cronista titlla aquesta tradició de “semi-bárbara” i recomana que es prenguin “medidas convenientes para evitar los escándalos que con dicho motivo se suceden”.[5]
Anys després, el 1921 la festa es continuava celebrant amb balls i amb molts visitants.[6] Malgrat tot, doncs, sembla ser que els reusencs s'ho prenien força bé. Una mostra és aquesta cantarella que es van inventar:

Al poble de Castellvell
tots són petits i dolents,
que ens fan pagar la banya
el dia dels innocents.

La festa es va perdre cap el 1932 i es va recuperar a la dècada de 1980.[7] Actualment, és una festa organitzada per l’Ajuntament amb àpats, ball i actuacions del seguici popular, entre d’altres activitats.




[1] Jordi SUÑÉ (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp, pàg. 76 i 77.
[2] Andreu de Bofarull (1851). Reus en el Bolsillo. Reus: Imprenta y librería de Angel Camí y José Arnavat.
[3] Joan SOLER (coord.) (2006): Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Esplugues de Llobregat: Enciclopèdia Catalana, 2006.
[4] Diario de Tarragona, 30-XII-1880.
[5] Diario de Tarragona, 30-XII-1881.
[6] Diario de Tarragona, 25-XII-1921.
[7] El Periódico, 30-XII-2006.

Castellvell del Camp, 28 de desembre de 2019.

Altres pobles
De Montblanc, coneixem una pràctica semblant gràcies a l'artista Ismael Balanyà, que va recollir el 1936 i el 1937 totes les tradicions del municipi en un treball titulat El llibre verd de Montblanc.[1] Resulta que a principis de segle XX es conservava la tradició de sortir a fer "barra". Ho feien uns quants pagesos que anaven vestits amb robes velles de cases riques. Amb un bastó amb borles, aturaven a les víctimes. El secretari de la comitiva llegia un text breu d'un llibre de broma que demanava que paguessin diners. Si efectuava el pagament se’ls senyalava l'esquena amb una creu dibuixada per una banya. Si no pagaven els posaven dalt d'una "barra" que duien dos homes i els tiraven a l'abeurador. Amb tots els cèntims recollits feien un sopar a la nit.




[1] Ismael BALANYÀ (1992): El llibre vermell de Montblanc. Valls: El Pati.

Portada del llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l'Alt Pirineu.

El 2011 vaig parlar amb padrines dels municipis de la zona del Parc Natural de l’Alt Pirineu.[1] Em van explicar que allí era habitual que els joves passessin per les cases recollint productes segons les possibilitats de cada família. Passava al Ninou, per cap d’any, amb fruites i llaminadures, a la festivitat de Sant Antoni, on se subhastaven les orelles i les potes de porc recollides per les cases, o pel carnaval, on s’organitzava un sopar popular a la nit.

A Moncofa, a la Plana Baixa, al País Valencià, segons llegeixo a festes.org, els fadrins atrapaven amb unes cordes a les noies que sortien al carrer. Per alliberar-se, havien de pagar algun cèntim o amb productes del camp, com ara un meló o patates. Amb tot el que recollien es feia una subhasta a la plaça. Amb els diners, els joves organitzaven un sopar.

A la mateixa comarca, a la Vilavella, a la Llosa, a les Alqueries, a Betxí (l’alcalde Porreta) i a Artana (el Rei Miques) hi ha documentades pràctiques festives semblants. El 28 de desembre es triava un Ajuntament de broma i els joves es passejaven pel municipi disfressats d’autoritats fent soroll i posant multes per recaptar fons per fer un àpat plegats. Curiosament, a la Vilavella, el fals agutzil, que sempre era el mateix veí fins que es moria, recitava pels carrers un pregó de caire burlesc.[2]

El folklorista Joan Amades (1890-1959) ens dóna molta llum per entendre les pràctiques festives relacionades amb el 28 de desembre al seu Costumari Català (1950-1956). Ell es decanta per l’opció d’ubicar la celebració dels Sants Innocents en el període de disbauxa hivernal que culminava amb el carnaval. Amades documenta a molts pobles una mateixa manera de fer el 28 de desembre, amb diverses variants. Bàsicament, els nois joves, erigits en autoritat municipal de broma per un dia, feien una capta i amb el que recollien feien un àpat festiu al vespre. Es tracta d’un quadre molt semblant a com se celebrava el carnaval a molts pobles del Pirineu fins als anys 50 del segle XX.

Esmentem tot seguit alguns dels pobles que anomena Amades. “La fadrinalla” de Ripollet s’autoproclamava autoritat. Es disfressava de manera estrafolària. Assistia a la funció religiosa i en sortir imposava penyores i tributs a qui trobava pel carrer. La gent pagava petites quantitats. En cas de no fer-ho, podien entrar a casa seva i trencar tots els elements de terrissa que trobessin.

A Castellar del Vallès, els joves es posaven a fora de l’església i no deixaven sortir a ningú que no pagués una petita quantitat estipulada. A Cornellà, els joves imposaven penyores a les cases que inspeccionaven amb qualsevol excusa. També cobraven un tribut a tots els carros que passaven pel camí Ral. Amb el que recollien, feien un sopar a l’hostal on convidaven a l’alcalde.

A Sant Vicenç dels Horts, els joves constituïen un Ajuntament de broma. Es disfressaven de manera extravagant i visitaven les cases més importants del municipi per tal de cobrar penyores. A Sant Sadurní d’Anoia, la fadrinalla lligava a tots els fadrins i els feien veure mistela pel boc gros. Després els feien pagar un tribut. Els que no pagaven eren escarmentats amb alguna venjança física.

A Gòsol, un jove anava disfressat de notari. Aquest duia un llibre on deia tenir anotats els deutes dels veïns. Els joves reclamaven i cobraven. Al Lluçanès, la fadrinalla s’apoderava de carros, eines i estris del camp. A la plaça, feien un mercat i els seus amos havien de pagar per recuperar les seves propietats. Amb el que recollien feien un àpat.

A Àger, els fadrins cobraven als que entraven pels portals de la població. Després tots els fadrins feien un dinar. A Seròs, els fadrins feien pagar als que anaven a missa. Després feien capta per les cases i feien un àpat col·lectiu.

A la Granja d’Escarp, els fadrins imposaven un petit tribut a les dones que anaven a buscar aigua al riu. Als pobles del voltant de Valls, es feien diferents bromes. Una d’elles era la imposició d’un tribut de trànsit a tots els que anaven pel carrer. Després, feien el típic àpat de germanor.

Amades recull al Costumari pràctiques semblants a pobles com Balaguer, Calonge de la Segarra, Prades, Vallbona de les Monges, la Ribera d’Ebre, Benissanet, Xerta, Bot, Sant Llorenç de la Muga, etc.

 

La capta i la festa

En contextos rurals es van mantenir pràctiques ancestrals relacionades amb la festa fins no fa tant. Passar per les cases amb qualsevol excusa com els tributs de broma per recollir aliments per fer una festa era una cosa habitual. Recordem el cas, per exemple, de la Nou de Gaià on la setmana del Carnestoltes el jovent passejava per les cases un ninot farcit de palla demanant almoines per al “Pobre Pep”. Amb el que recollien feien un àpat el dia de l’enterrament de la sardina. Hem pogut comprovar com la disbauxa estava permesa en certs moments del calendari. Normalment eren els joves els protagonistes, que celebraven, es feien visibles, festejaven i gaudien d’una certa permissivitat. No deix de sorprendre’ns que en societats modernes, urbanes, líquides, digitals i consumistes com la nostra pervisquin pràctiques antigues vinculades a dates senyalades.

 

Bibliografia

AMADES, Joan (1982): Costumari Català. Barcelona: Salvat.

BALANYÀ, Ismael (1992): El llibre vermell de Montblanc. Valls: El Pati.

de Bofarull, Andreu (1851). Reus en el Bolsillo. Reus: Imprenta y librería de Angel Camí y José Arnavat.

BLANCH, Joan Carles (2011): La Nou de Gaià. Valls: Cossetània Edicions.

GUASCH, Jordi (2016): “Fer barrera: una tradició torrenca del segle XVIII?”, El Mònic, núm. 210, pàg. 6.

MASSIP, Francesc (2008): “Rei d’innocents, Bisbe de burles: rialla i transgressió en temps de Nadal”, Estudios sobre teatro medieval. València: Publicacions de la Universitat de València, pàg. 131-146.

MORLÀ, David i PUERTO, Xavier G. (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull gràfic 1870-1975. El Papiol: Editorial Efadós.

SOLER, Joan (coord.) (2006): Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Esplugues de Llobregat: Enciclopèdia Catalana, 2006.

SUÑÉ, Jordi (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp.

SUÑÉ, Jordi (2013): El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions.

VICENT, Joan Antoni (2016): “Els tomasets, una festa singular”, Camp de l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon (1990): Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona: Alta Fulla.



[1] Jordi SUÑÉ (2013): El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions.

[2] Joan Antoni VICENT (2016): “Els tomasets, una festa singular”, Camp de l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.

Un pare i una filla fent barrera amb mascareta i un caçapapallones per cobrar a distància. 2020.



------
Vídeo del Daniel Rovira de l'any 2016:
https://www.facebook.com/danielrovirafortuny/videos/1173444506038677/
-------


Al Telenotícies Comarques de la Televisió de Catalunya van parlar el 2011 de la tradició de sortir a fer barrera que es fa a Torredembarra cada 28 de desembre. Molt interessant! La periodista que va cobrir la notícia va ser l'Anna Rius.





---------------
A les notícies del 28 de desembre de 2019, TV3 va emetre una altra notícia sobre "fer barrera":




Comentaris

Entrades populars

VARA PER TRES!

VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ

QUI VA MORIR A LA GUERRA DEL RIF?

SANT JAUME DE CREIXELL

BAIX GAIÀ. ORIGEN DEL CONCEPTE, IDENTITAT COMPARTIDA I PROJECTES EN MARXA

GIRA JULIVERT 2021!

CRISIS I COOPERATIVISME

21 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ