Cada 28 de
desembre, per Sants Innocents, podeu veure una cosa ben curiosa a Torredembarra. Nens i nenes, amb un somriure a la boca, us
aturaran, us barraran el pas, no us deixaran passar. Us posaran una fusta al
davant tot cridant una paraula: Barrera! Si voleu que us donin via lliure, haureu
de pagar una moneda. No s'hi val una penyora o una fruita dolça. No es pot
pagar en espècies. Volen líquid. Cal pagar amb diners, calés. Per poc que aboneu,
us deixaran passar, no patiu. Prepareu monedes quan hagueu de sortir de casa. És
un consell. Grateu-vos la butxaca, si no, no passareu. Si veniu a la Torre
aquell dia, porteu xavalla per poder circular pels carrers més cèntrics. Us
aturaran més d'una vegada. Entre rialles i corredisses va passant el matí. La
bossa sona i és l'hora de repartir els beneficis entre la canalla que
comparteixen bastó o colla. Ha arribat l'hora de comprar alguna llaminadura.
De petit,
recordo que alguns xiquets anàvem sols amb la nostra fusta. Altres compartien
la barra. N'havia vistes de ben grans. No recordo que ningú ens esperonés a
mantenir aquella tradició. Simplement, arribava el dia i sorties al carrer amb
la barra. Les tradicions venien a nosaltres i no pas nosaltres cap a elles. La
Janet Riambau m’explica en un comentari al facebook que ella també havia fet
barrera i que per la tarda feien un berenar i s’ho gastaven tot. El Rafel
Riudeubas recorda que la seva colla de Baix a Mar havia arribat a parar el
trànsit per tal de cobrar el peatge.
D'uns anys cap
aquí semblava que aquesta pràctica es perdia. El 2016 vaig veure força canalla
fent barrera, o barra com em recorden alguns veïns que recorden l’experiència
de quan eren infants. Vaig poder llegir a les xarxes socials que alguns pares i
mares animaven a la resta a sortir al carrer. La Televisió de Catalunya també
se n’ha fet ressò a les notícies almenys en dues ocasions (2011 i 2019).
D’aquests retalls televisius rescatem algunes veus “Jo ja surto preparada, per
donar’ls-hi una miqueta de cosa a cada un. No dic que no a ningú. També ho feia
quan era joveneta i m’agrada que continuï.” (Maria Dolors Guardis Balanyà,
28-XII-2019) “I era molt, molt divertit. I ara, sortim des de sempre. Des que
tenim els nens, que sortim a fer barrera. (...) És un matí en tot l’any i només
es fa a aquí a la Torre. Per tant, val la pena conservar-ho.” (Maria Font Mas,
28-XII-2019) L’any 2020, en plena pandèmia, semblava que aquesta pràctica s’anava
a perdre del tot però els dies previs als Sants Innocents vam veure com es
calentaven els motors a les xarxes. Des de la Biblioteca Mestra Maria Antònia
es llençava una crida a participar. Per animar a les famílies, la Biblioteca
difonia un tutorial per a construir una barra i un conte escrit per la Rosalia
Ciuró. El mateix dia 28 Ona la Torre dedicava la seva innocentada a la barrera:
tots els nens haurien de pagar a Hisenda impostos per fer barrera. El 2022
Rosalia Ciuró i Hugo Prades van publicar el conte Barrera! per donar a
conèixer aquesta tradició.
Però quin deu ser l'origen d'aquesta pràctica? D'on prové
aquesta mena d'impost anual infantil? Llegeixo en un diari antic, que es deia Mediterráneo, de l’any 1977, que són
molts els nens que van pels carrers de Torredembarra “armados con palos de
madera, barrotes de hierro y otros elementos, amenazando a transeuntes y
exigiéndoles el pago de un tributo metálico.” La capta de llavors devia ser
interessant perquè donava per comprar “juguetes y golosinas”. Tal i com
recordava el cronista “se trata de una tradición única en Catalunya y que
todavía se conserva en aquella población, desarrollándose en la festividad de
los Santos Inocentes”. Per cert, déu ni do el titular: “Niños asaltantes”.[1]
El David Morlà
i el Xavier Garcia van publicar al recull fotogràfic de L’Abans una fotografia, propietat de Josep Farré, de xiquets fent
barrera al començament del carrer Pere Badia als anys 50 del segle XX.[2] La cosa ve de lluny. Si
parlem amb la gent gran no ens saben dir els seus inicis. També van fer barrera
sense saber el motiu de la trapelleria. Francesc Esteso escriu a les seves
memòries torrenques que “Al matí els nens ens reuníem en colles d’acord amb els
carrers on vivíem, o també per edats i les amistats, i sortíem pels carrers
portant unes barres de fusta o uns pals que ens servien per aturar la gent i no
deixar-los passar si no ens donaven uns cèntims. Algunes persones amables i
comprensives ja ho sabien i portaven calderilla per donar-nos tot fent
broma amb nosaltres. Uns altres no volien saber res i miraven de passar entre
nosaltres com podien o deien que no portaven diners, i alguna vegada fins i tot
hi havia baralles. A la tarda, amb el que havíem recollit, fèiem un berenar.” (“La
meva infància a Torredembarra”, Recull de Treballs, núm. 22, 2024, pàg.
95-150).
Una de les
explicacions sobre l’origen que ens arriba per tradició oral és que antigament,
a l'època medieval, la vila, com en tantes altres poblacions del país, es cobrava
una mena de peatge per entrar dins de les muralles. Podria ser que, en
desaparèixer aquest "peatge", la canalla continués amb el cobrament
de manera informal? Una variant d’aquesta hipòtesi és la que van explicar al
programa de ràdio “La Voz de Torredembarra”, dirigit pel notari Manuel Crehuet,
emès el 13 de març de 1958. Segons els va explicar un avi, un alcalde torrenc va
impulsar un peatge per creuar la vila amb carruatge. El batlle pretenia
recollir fons per comprar joguines per als nens pobres. Aquesta iniciativa
només es va fer una vegada. L’any següent els nens van plagiar la idea emprant
una barra per retenir als transeünts. L’any següent ja era tradició.
Sigui com sigui, el 28 de desembre és un dia especial per als més
petits i està ubicat al mig d'un seguit de dies festius que van de Nadal a Reis
on ells són els protagonistes. Recordem que el 28 de desembre es commemora la
matança d'infants que va ordenar el rei Herodes per tal d'eliminar a Jesús just
acabat de néixer. Els pares i les mares de l'època es van haver d'empescar tot
de mentides per tal de salvar als seus fills. D'aquí vindria la tradició de fer
bromes el 28 de desembre, segons algunes versions. Altres estudiosos apunten que
la tradició de fer bromes aquest dia seria d'origen pagà, anterior al
cristianisme, quan els romans permetien als seus esclaus una mica de llibertat
en el context de les saturnals, les festes dedicades a Saturn. En aquest
sentit, les bromes de la diada esmentada s'ubicarien en el conjunt de festes
hivernals i transgressores que acabaven per carnaval.
El Jordi
Guasch, autor del llibre El culte de
Santa Rosalia a Torredemabarra, es preguntava, en un article publicat a El Mònic del gener de 2016, si la
tradició torrenca de fer barrera provenia del segle XVIII.[3] La Confraria de Sant
Sebastià i Sant Fabià, formada per nois joves, celebrava una festa el dia dels
Sants Innocents. Els seus membres feien una capta especial pels carrers de la
vila per tal de tenir fons per al culte. Aquesta entitat devia fundar-se al
segle XVI, quan Torredembarra va fer un vot de poble a Sant Sebastià. Guasch
també documenta que a mitjans de segle XVIII els fadrins dictaven lleis per fer
gresca. Els joves ocupaven els primers bancs a l’hora de la missa, pujaven el
campanar i jugaven amb les campanes.
Aquesta teoria, que l’organització aniria a càrrec d’una
confraria, agafa força en veure que a altres pobles també passava el mateix. Fixem-nos
amb alguns exemples.
A Vinyols, al Baix Camp, segons explica
l'etnògraf Ramon Violant i Simorra al llibre Etnografia de Reus i sa comarca, la festa dels Sants Innocents era
organitzada per la Confraria del Santíssim, formada pels fadrins del poble.[4] Es constituïa un Ajuntament
nou, de broma, que governava el municipi durant aquell dia i totes les bromes
eren permeses. La Confraria tenia el dret a imposar penyores a qui volgués. Es
posaven a les entrades dels carrers i feien pagar peatge a qui passava. Els que
s'hi negaven eren agafats de mans i peus i remullats a la bassa o als rentadors.
A la tarda, feien sessió de ball.
A Ulldemolins, al Priorat, passava una cosa similar, segons el
mateix Violant i Simorra. Els fadrins eren membres de la Confraria de Sant
Isidre i s’encarregaven d’organitzar la festa dels Sants Innocents. Per
començar, escollien un Ajuntament nou o dels Innocents. Llavors, els “majorals”
de l’entitat llegien un ban on ordenaven fer alguna cosa a les noies del poble.
Les que no ho complien eren obligades a pagar penyora a benefici de la
Confraria.
El folklorista Joan Amades també va documentar el cas de Santa
Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, on els prohoms de la Confraria de
Sant Esteve cobraven als fidels que anaven a missa i a tots els que passaven
pels portals entrant o sortint de la ciutat.[5]
És molt curiós que pràctiques semblants, com fer pagar peatges de
broma o fer recol·lectes protagonitzades pels fadrins amb ànim de fer festa i
compartir àpats, es produïen a altres municipis sense que en coneguem l’origen.
Castellvell del Camp (Baix Camp)
A Castellvell del Camp,[6] al costat de Reus, per Sants Innocents, el 28 de desembre, els
veïns feien pagar una penyora als reusencs que pujaven al poble. Encara en
diuen “fer pagar la banya”. A canvi s'oferia una mica de carn i de vi o
moscatell. Fins no fa tant es creia que aquesta tradició es remuntava als anys
de la independència administrativa del municipi (1854) però la lectura del
llibre d'Andreu de Bofarull Reus en el Bolsillo publicat el
1851 ens indica que en aquella dècada aquesta pràctica ja era una tradició.
Bofarull ho explica en els següents termes, entre l'ironia i l'avís pel
visitant:
Como me horripila
toda clase de bicho cornudo, debo advertirte que si te invitan por la tarde de
tal dia, á que vayas á Castellvell para beber granacha, has de saber que no
penetrarás en el lugar, á menos que no pagues dos cuartos, cuyo recibo te
anotarán en las espaldes con una disconforme asta de buey.[7]
Es desconeix l'origen d'aquesta tradició. A l'Enciclopèdia de la
cultura popular de Catalunya s'explica que “la banya” prové del “bany”, que
era un antic impost senyorial.[8] S'hi sotmetien, fins i tot, els
militars assentats a la capital que passaven aquell dia pel poble i que anaven
a fer pràctiques de tir. Els reusencs van convertir la data en una cita
inexcusable per pujar a Castellvell. Del 1880, per exemple, sabem que aquest
municipi del Baix Camp
vióse visitado por
una concurrencia numerosísima de vecinos de Reus. Gran número de carruajes
hicieron el servicio y toda la tarde la carretera estuvo lleno de un gentío
inmenso que desafiando el polvo acudia á aquel pueblo á gozar de la benigna
temperatura que disfrutamos.
La tarde transcurrió pues, alegremente y no hubo desmanes que lamentar; en la
plaza se bailaban las tradicionales tortas y la noche con sus negras sombras
puso fin á la fiesta.[9]
Per contrastar aquesta crònica romàntica del 1880,
apuntem la de l'any següent. Hi va haver ferits a l'hora de fer pagar la banya,
“cada año ocurre lo mismo”, i, fins i tot, hi va haver detinguts. El cronista
titlla aquesta tradició de “semi-bárbara” i recomana que es prenguin “medidas
convenientes para evitar los escándalos que con dicho motivo se suceden”.[10]
Anys després, el 1921 la
festa es continuava celebrant amb balls i amb molts visitants.[11]
Malgrat tot, doncs, sembla ser que els reusencs s'ho prenien força bé. Una
mostra és aquesta cantarella que es van inventar:
Al poble de
Castellvell
tots són petits i dolents,
que ens fan pagar la banya
el dia dels
innocents.
La festa es va perdre cap el 1932 i es va recuperar
a la dècada de 1980.[12]
Actualment, és una festa organitzada per l’Ajuntament amb àpats, ball i
actuacions del seguici popular, entre d’altres activitats.
Ibi
(L’Alcoià)
A Ibi
i als pobles del seu voltant es manté una pràctica molt curiosa per Sants
Innocents, la Festa dels Enfarinats. Es tracta de fer una capta solidària pels
comerços després d’haver protagonitzat una bruta i sorollosa guerra a base
d’ous, farina i pirotècnia. Després de la batalla, el poder queda subvertit. Un
nou alcalde, amb l’ajuda d’un secretari, un tresorer i una estrafolària
comitiva escampen el caos, les bromes i les multes arbitràries per recaptar
diners. Vam poder acompanyar els enfarinats per aquest poble de 24.000
habitants, que té una indústria força important al voltant de les joguines.
L’experiència va ser molt autèntica. Dinant ens van explicar la tradició de les
festes dels folls que tenen lloc a l’hivern als pobles de la rodalia. Vam poder
comprar un llibre per il·lustrar-nos i ens van quedar ganes d’observar les
pràctiques semblants dels altres pobles.
Altres pobles
De Montblanc, coneixem una pràctica semblant
gràcies a l'artista Ismael Balanyà, que va recollir el 1936 i el 1937 totes les
tradicions del municipi en un treball titulat El llibre verd de Montblanc.[13] Resulta que a principis
de segle XX es conservava la tradició de sortir a fer "barra". Ho
feien uns quants pagesos que anaven vestits amb robes velles de cases riques.
Amb un bastó amb borles, aturaven a les víctimes. El secretari de la comitiva
llegia un text breu d'un llibre de broma que demanava que paguessin diners. Si
efectuava el pagament se’ls senyalava l'esquena amb una creu dibuixada per una
banya. Si no pagaven els posaven dalt d'una "barra" que duien dos
homes i els tiraven a l'abeurador. Amb tots els cèntims recollits feien un
sopar a la nit.
El 2011 vaig parlar amb padrines dels municipis de la zona del
Parc Natural de l’Alt Pirineu.[14] Em van explicar que allí
era habitual que els joves passessin per les cases recollint productes segons
les possibilitats de cada família. Passava al Ninou, per cap d’any, amb fruites
i llaminadures, a la festivitat de Sant Antoni, on se subhastaven les orelles i
les potes de porc recollides per les cases, o pel carnaval, on s’organitzava un
sopar popular a la nit.
A Moncofa, a la Plana Baixa, al País Valencià, segons llegeixo a
festes.org, els fadrins atrapaven amb unes cordes a les noies que sortien al
carrer. Per alliberar-se, havien de pagar algun cèntim o amb productes del camp,
com ara un meló o patates. Amb tot el que recollien es feia una subhasta a la
plaça. Amb els diners, els joves organitzaven un sopar.
A la mateixa comarca, a la Vilavella, a la Llosa, a les Alqueries,
a Betxí (l’alcalde Porreta) i a Artana (el Rei Miques) hi ha documentades
pràctiques festives semblants. El 28 de desembre es triava un Ajuntament de
broma i els joves es passejaven pel municipi disfressats d’autoritats fent
soroll i posant multes per recaptar fons per fer un àpat plegats. Curiosament,
a la Vilavella, el fals agutzil, que sempre era el mateix veí fins que es
moria, recitava pels carrers un pregó de caire burlesc.[15]
El folklorista Joan Amades (1890-1959) ens dóna molta llum per
entendre les pràctiques festives relacionades amb el 28 de desembre al seu Costumari Català (1950-1956). Ell es
decanta per l’opció d’ubicar la celebració dels Sants Innocents en el període
de disbauxa hivernal que culminava amb el carnaval. Amades documenta a molts
pobles una mateixa manera de fer el 28 de desembre, amb diverses variants.
Bàsicament, els nois joves, erigits en autoritat municipal de broma per un dia,
feien una capta i amb el que recollien feien un àpat festiu al vespre. Es
tracta d’un quadre molt semblant a com se celebrava el carnaval a molts pobles
del Pirineu fins als anys 50 del segle XX.
Esmentem tot seguit alguns dels pobles que anomena Amades. “La
fadrinalla” de Ripollet s’autoproclamava
autoritat. Es disfressava de manera estrafolària. Assistia a la funció
religiosa i en sortir imposava penyores i tributs a qui trobava pel carrer. La
gent pagava petites quantitats. En cas de no fer-ho, podien entrar a casa seva
i trencar tots els elements de terrissa que trobessin.
A Castellar del Vallès, els joves es posaven a fora de l’església
i no deixaven sortir a ningú que no pagués una petita quantitat estipulada. A
Cornellà, els joves imposaven penyores a les cases que inspeccionaven amb
qualsevol excusa. També cobraven un tribut a tots els carros que passaven pel
camí Ral. Amb el que recollien, feien un sopar a l’hostal on convidaven a
l’alcalde.
A Sant Vicenç dels Horts, els joves constituïen un Ajuntament de
broma. Es disfressaven de manera extravagant i visitaven les cases més
importants del municipi per tal de cobrar penyores. A Sant Sadurní d’Anoia, la
fadrinalla lligava a tots els fadrins i els feien veure mistela pel boc gros.
Després els feien pagar un tribut. Els que no pagaven eren escarmentats amb
alguna venjança física.
A Gòsol, un jove anava disfressat de notari. Aquest duia un llibre
on deia tenir anotats els deutes dels veïns. Els joves reclamaven i cobraven. Al
Lluçanès, la fadrinalla s’apoderava de carros, eines i estris del camp. A la
plaça, feien un mercat i els seus amos havien de pagar per recuperar les seves
propietats. Amb el que recollien feien un àpat.
A Àger, els fadrins cobraven als que entraven pels portals de la
població. Després tots els fadrins feien un dinar. A Seròs, els fadrins feien
pagar als que anaven a missa. Després feien capta per les cases i feien un àpat
col·lectiu.
A la Granja d’Escarp, els fadrins imposaven un petit tribut a les
dones que anaven a buscar aigua al riu. Als pobles del voltant de Valls, es
feien diferents bromes. Una d’elles era la imposició d’un tribut de trànsit a
tots els que anaven pel carrer. Després, feien el típic àpat de germanor.
Amades recull al Costumari pràctiques
semblants a pobles com Balaguer, Calonge de la Segarra, Prades, Vallbona de les
Monges, la Ribera d’Ebre, Benissanet, Xerta, Bot, Sant Llorenç de la Muga, etc.
La capta i la festa
En contextos
rurals es van mantenir pràctiques ancestrals relacionades amb la festa fins no
fa tant. Passar per les cases amb qualsevol excusa com els tributs de broma per
recollir aliments per fer una festa era una cosa habitual. Recordem el cas, per
exemple, de la Nou de Gaià on la setmana del Carnestoltes el jovent passejava
per les cases un ninot farcit de palla demanant almoines per al “Pobre Pep”.
Amb el que recollien feien un àpat el dia de l’enterrament de la sardina. Hem
pogut comprovar com la disbauxa estava permesa en certs moments del calendari.
Normalment eren els joves els protagonistes, que celebraven, es feien visibles,
festejaven i gaudien d’una certa permissivitat. No deix de sorprendre’ns que en
societats modernes, urbanes, líquides, digitals i consumistes com la nostra
pervisquin pràctiques antigues vinculades a dates senyalades.
Bibliografia
AMADES, Joan
(1982): Costumari Català. Barcelona:
Salvat.
BALANYÀ, Ismael (1992): El llibre vermell de Montblanc. Valls:
El Pati.
de Bofarull, Andreu (1851). Reus en el Bolsillo. Reus: Imprenta y librería de Angel
Camí y José Arnavat.
BLANCH, Joan Carles (2011): La Nou de Gaià. Valls: Cossetània
Edicions.
GUASCH, Jordi (2016): “Fer barrera:
una tradició torrenca del segle XVIII?”, El
Mònic, núm. 210, pàg. 6.
MASSIP, Francesc (2008): “Rei d’innocents, Bisbe de
burles: rialla i transgressió en temps de Nadal”, Estudios
sobre teatro medieval. València:
Publicacions de la Universitat de València, pàg. 131-146.
MORLÀ, David i
PUERTO, Xavier G. (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull gràfic 1870-1975. El Papiol:
Editorial Efadós.
SOLER, Joan (coord.) (2006): Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Esplugues
de Llobregat: Enciclopèdia Catalana, 2006.
SUÑÉ, Jordi (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de
Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp.
SUÑÉ, Jordi (2013): El riu de les
dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions.
VICENT, Joan Antoni (2016): “Els
tomasets, una festa singular”, Camp de
l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.
VIOLANT
I SIMORRA, Ramon (1990): Etnografia de
Reus i la seva comarca. Barcelona: Alta Fulla.
[1] Mediterráneo, 29-XII-1977.
[2] David MORLÀ i Xavier GARCIA (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull
gràfic 1870-1975. El Papiol: Editorial Efadós.
[3] Jordi GUASCH (2016): “Fer barrera: una
tradició torrenca del segle XVIII?”, El
Mònic, núm. 210, pàg. 6.
[4] Ramon
VIOLANT I SIMORRA (1955): Etnografia de
Reus i sa comarca. Barcelona: Alta Fulla.
[5] Joan AMADES (1982): Costumari Català. Barcelona: Salvat.
[6] Jordi SUÑÉ (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de
Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp, pàg. 76 i 77.
[7] Andreu de Bofarull (1851). Reus en el Bolsillo. Reus: Imprenta y librería de Angel Camí y José
Arnavat.
[8] Joan
SOLER (coord.) (2006): Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de
Catalunya. Esplugues de Llobregat: Enciclopèdia Catalana.
[9] Diario
de Tarragona, 30-XII-1880.
[10] Diario de Tarragona,
30-XII-1881.
[11] Diario de Tarragona,
25-XII-1921.
[12] El Periódico,
30-XII-2006.
[13] Ismael BALANYÀ (1992): El llibre vermell de Montblanc. Valls: El Pati.
[14] Jordi SUÑÉ (2013): El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de
l’Alt Pirineu. Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu
Edicions.
[15]
Joan Antoni VICENT (2016): “Els tomasets, una festa singular”, Camp de l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.
El Xavi Ramírez i la seva filla fent barrera amb mascareta i un
caçapapallones per cobrar a distància. 2020.
------
Vídeo del Daniel Rovira de l'any 2016:
https://www.facebook.com/danielrovirafortuny/videos/1173444506038677/
-------
Al Telenotícies Comarques de la Televisió de Catalunya van parlar el 2011 de la tradició de sortir a fer barrera que es fa a Torredembarra cada 28 de desembre. Molt interessant! La periodista que va cobrir la notícia va ser l'Anna Rius.
---------------
A les notícies del 28 de desembre de 2019, TV3 va emetre una altra notícia sobre "fer barrera":
Comentaris