Jordi SUÑÉ
(2021): "Barrera! Els peatges de gresca", Recull de Treballs, núm. 20. Torredembarra: Centre d’Estudis Sinibald
de Mas, pàg. 11-21.
PODEU LLEGIR EL PDF ORIGINAL AL WEB RACO.CAT.
D'uns anys cap aquí semblava que aquesta pràctica es perdia. El
2016 vaig veure força canalla fent barrera. Vaig poder llegir a les xarxes socials
que alguns pares i mares animaven a la resta a sortir al carrer. La Televisió
de Catalunya també se n’ha fet ressò a les notícies almenys en dues ocasions
(2011 i 2019). D’aquests retalls televisius rescatem algunes veus “Jo ja surto
preparada, per donar’ls-hi una miqueta de cosa a cada un. No dic que no a
ningú. També ho feia quan era joveneta i m’agrada que continuï.” (Maria Dolors
Guardis Balanyà, 28-XII-2019) “I era molt, molt divertit. I ara, sortim des de
sempre. Des que tenim els nens, que sortim a fer barrera. (...) És un matí en
tot l’any i només es fa a aquí a la Torre. Per tant, val la pena conservar-ho.”
(Maria Font Mas, 28-XII-2019) L’any 2020, en plena pandèmia, semblava que
aquesta pràctica s’anava a perdre del tot però els dies previs als Sants
Innocents vam veure com es calentaven els motors a les xarxes. Des de la
Biblioteca Mestra Maria Antònia es llençava una crida a participar. Per animar
a les famílies, la Biblioteca difonia un tutorial per a construir una barra i
un conte escrit per la Rosalia Ciuró. El mateix dia 28 Ona la Torre dedicava la
seva innocentada a la barrera: tots els nens haurien de pagar a Hisenda
impostos per fer barrera.
Però quin deu ser l'origen d'aquesta
pràctica? D'on prové aquesta mena d'impost anual infantil? Llegeixo en un
diari antic, que es deia Mediterráneo,
de l’any 1977, que són molts els nens
que van pels carrers de Torredembarra “armados con palos de madera, barrotes de
hierro y otros elementos, amenazando a transeuntes y exigiéndoles el pago de un
tributo metálico.” La capta de llavors devia ser interessant perquè donava per
comprar “juguetes y golosinas”. Tal i com recordava el cronista “se trata de
una tradición única en Catalunya y que todavía se conserva en aquella
población, desarrollándose en la festividad de los Santos Inocentes”. Per cert,
déu ni do el titular: “Niños asaltantes”.[1]
El David Morlà i el Xavier Garcia van publicar al recull
fotogràfic de L’Abans una fotografia,
propietat de Josep Farré, de xiquets fent barrera al començament del carrer
Pere Badia als anys 50 del segle XX.[1] La cosa ve de lluny. Si
parlem amb la gent gran no ens saben dir els seus inicis. També van fer barrera
sense saber el motiu de la trapelleria.
[1] David MORLÀ i Xavier GARCIA (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull
gràfic 1870-1975. El Papiol: Editorial Efadós.
Imatge publicada a L'Abans (Xavier Garcia i David
Morlà, 2009) que va ser realitzada a la dècada de 1950 per Josep Farré Moran.
Una de les explicacions sobre l’origen que ens arriba per tradició
oral és que antigament, a l'època medieval, la vila, com en tantes altres
poblacions del país, es cobrava una mena de peatge per entrar dins de les
muralles. Podria ser que, en desaparèixer aquest "peatge", la canalla
continués amb el cobrament de manera informal? Una variant d’aquesta hipòtesi
és la que van explicar al programa de ràdio “La Voz de Torredembarra”, dirigit
pel notari Manuel Crehuet, emès el 13 de març de 1958. Segons els va explicar
un avi, un alcalde torrenc va impulsar un peatge per creuar la vila amb
carruatge. El batlle pretenia recollir fons per comprar joguines per als nens
pobres. Aquesta iniciativa només es va fer una vegada. L’any següent els nens
van plagiar la idea emprant una barra per retenir als transeünts. L’any següent
ja era tradició.
Sigui com sigui, el 28 de desembre és un
dia especial per als més petits i està ubicat al mig d'un seguit de dies
festius que van de Nadal a Reis on ells són els protagonistes. Recordem que el
28 de desembre es commemora la matança d'infants que va ordenar el rei Herodes
per tal d'eliminar a Jesús just acabat de néixer. Els pares i les mares de
l'època es van haver d'empescar tot de mentides per tal de salvar als seus
fills. D'aquí vindria la tradició de fer bromes el 28 de desembre, segons
algunes versions. Altres estudiosos apunten que la tradició de fer bromes aquest
dia seria d'origen pagà, anterior al cristianisme, quan els romans permetien
als seus esclaus una mica de llibertat en el context de les saturnals, les
festes dedicades a Saturn. En aquest sentit, les bromes de la diada esmentada
s'ubicarien en el conjunt de festes hivernals i transgressores que acabaven per
carnaval.
La tarde transcurrió pues, alegremente y no hubo desmanes que lamentar; en la plaza se bailaban las tradicionales tortas y la noche con sus negras sombras puso fin á la fiesta.[4]
tots són petits i dolents,
que ens fan pagar la banya
El 2011 vaig parlar amb padrines dels
municipis de la zona del Parc Natural de l’Alt Pirineu.[1] Em van explicar que allí
era habitual que els joves passessin per les cases recollint productes segons
les possibilitats de cada família. Passava al Ninou, per cap d’any, amb fruites
i llaminadures, a la festivitat de Sant Antoni, on se subhastaven les orelles i
les potes de porc recollides per les cases, o pel carnaval, on s’organitzava un
sopar popular a la nit.
A Moncofa, a la Plana Baixa, al País
Valencià, segons llegeixo a festes.org, els fadrins atrapaven amb unes cordes a
les noies que sortien al carrer. Per alliberar-se, havien de pagar algun cèntim
o amb productes del camp, com ara un meló o patates. Amb tot el que recollien
es feia una subhasta a la plaça. Amb els diners, els joves organitzaven un
sopar.
A la mateixa comarca, a la Vilavella, a la
Llosa, a les Alqueries, a Betxí (l’alcalde Porreta) i a Artana (el Rei Miques) hi
ha documentades pràctiques festives semblants. El 28 de desembre es triava un Ajuntament
de broma i els joves es passejaven pel municipi disfressats d’autoritats fent
soroll i posant multes per recaptar fons per fer un àpat plegats. Curiosament,
a la Vilavella, el fals agutzil, que sempre era el mateix veí fins que es
moria, recitava pels carrers un pregó de caire burlesc.[2]
El folklorista Joan Amades (1890-1959) ens
dóna molta llum per entendre les pràctiques festives relacionades amb el 28 de
desembre al seu Costumari Català
(1950-1956). Ell es decanta per l’opció d’ubicar la celebració dels Sants
Innocents en el període de disbauxa hivernal que culminava amb el carnaval.
Amades documenta a molts pobles una mateixa manera de fer el 28 de desembre,
amb diverses variants. Bàsicament, els nois joves, erigits en autoritat
municipal de broma per un dia, feien una capta i amb el que recollien feien un
àpat festiu al vespre. Es tracta d’un quadre molt semblant a com se celebrava
el carnaval a molts pobles del Pirineu fins als anys 50 del segle XX.
Esmentem tot seguit alguns dels pobles que
anomena Amades. “La fadrinalla” de Ripollet
s’autoproclamava autoritat. Es disfressava de manera estrafolària. Assistia
a la funció religiosa i en sortir imposava penyores i tributs a qui trobava pel
carrer. La gent pagava petites quantitats. En cas de no fer-ho, podien entrar a
casa seva i trencar tots els elements de terrissa que trobessin.
A Castellar del Vallès, els joves es
posaven a fora de l’església i no deixaven sortir a ningú que no pagués una
petita quantitat estipulada. A Cornellà, els joves imposaven penyores a les
cases que inspeccionaven amb qualsevol excusa. També cobraven un tribut a tots
els carros que passaven pel camí Ral. Amb el que recollien, feien un sopar a
l’hostal on convidaven a l’alcalde.
A Sant Vicenç dels Horts, els joves constituïen
un Ajuntament de broma. Es disfressaven de manera extravagant i visitaven les
cases més importants del municipi per tal de cobrar penyores. A Sant Sadurní
d’Anoia, la fadrinalla lligava a tots els fadrins i els feien veure mistela pel
boc gros. Després els feien pagar un tribut. Els que no pagaven eren
escarmentats amb alguna venjança física.
A Gòsol, un jove anava disfressat de
notari. Aquest duia un llibre on deia tenir anotats els deutes dels veïns. Els
joves reclamaven i cobraven. Al Lluçanès, la fadrinalla s’apoderava de carros,
eines i estris del camp. A la plaça, feien un mercat i els seus amos havien de
pagar per recuperar les seves propietats. Amb el que recollien feien un àpat.
A Àger, els fadrins cobraven als que
entraven pels portals de la població. Després tots els fadrins feien un dinar. A
Seròs, els fadrins feien pagar als que anaven a missa. Després feien capta per
les cases i feien un àpat col·lectiu.
A la Granja d’Escarp, els fadrins
imposaven un petit tribut a les dones que anaven a buscar aigua al riu. Als
pobles del voltant de Valls, es feien diferents bromes. Una d’elles era la
imposició d’un tribut de trànsit a tots els que anaven pel carrer. Després,
feien el típic àpat de germanor.
Amades recull al Costumari pràctiques semblants a pobles com Balaguer, Calonge de la
Segarra, Prades, Vallbona de les Monges, la Ribera d’Ebre, Benissanet, Xerta,
Bot, Sant Llorenç de la Muga, etc.
La capta i la festa
En contextos rurals es van mantenir pràctiques ancestrals
relacionades amb la festa fins no fa tant. Passar per les cases amb qualsevol
excusa com els tributs de broma per recollir aliments per fer una festa era una
cosa habitual. Recordem el cas, per exemple, de la Nou de Gaià on la setmana
del Carnestoltes el jovent passejava per les cases un ninot farcit de palla
demanant almoines per al “Pobre Pep”. Amb el que recollien feien un àpat el dia
de l’enterrament de la sardina. Hem pogut comprovar com la disbauxa estava
permesa en certs moments del calendari. Normalment eren els joves els protagonistes,
que celebraven, es feien visibles, festejaven i gaudien d’una certa permissivitat.
No deix de sorprendre’ns que en societats modernes, urbanes, líquides, digitals
i consumistes com la nostra pervisquin pràctiques antigues vinculades a dates senyalades.
Bibliografia
AMADES, Joan (1982): Costumari
Català. Barcelona: Salvat.
BALANYÀ, Ismael (1992): El llibre vermell de Montblanc. Valls: El Pati.
de Bofarull, Andreu
(1851). Reus en el Bolsillo. Reus: Imprenta y
librería de Angel Camí y José Arnavat.
BLANCH, Joan
Carles (2011): La Nou de Gaià. Valls:
Cossetània Edicions.
GUASCH, Jordi
(2016): “Fer barrera: una tradició torrenca del segle XVIII?”, El Mònic, núm. 210, pàg. 6.
MASSIP, Francesc (2008): “Rei d’innocents,
Bisbe de burles: rialla i transgressió en temps de Nadal”, Estudios sobre teatro medieval. València:
Publicacions de la Universitat de València, pàg. 131-146.
MORLÀ, David i PUERTO, Xavier G. (2009): L’Abans. Torredembarra. Recull
gràfic 1870-1975. El Papiol: Editorial
Efadós.
SOLER, Joan
(coord.) (2006): Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de
Catalunya. Esplugues de Llobregat: Enciclopèdia Catalana, 2006.
SUÑÉ, Jordi
(2010): Parlen les àvies. Costums i
tradicions de Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp.
SUÑÉ, Jordi (2013): El
riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu
Edicions.
VICENT, Joan
Antoni (2016): “Els tomasets, una festa singular”, Camp de l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.
VIOLANT
I SIMORRA, Ramon (1990): Etnografia de
Reus i la seva comarca. Barcelona: Alta Fulla.
[1] Jordi SUÑÉ (2013): El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de
l’Alt Pirineu. Farrera del Pallars: Centre d’Art i Natura i Garsineu
Edicions.
[2]
Joan Antoni VICENT (2016): “Els tomasets, una festa singular”, Camp de l’Espadar, núm. 19, pàg. 46-51.
El Xavi Ramírez i la seva filla fent barrera amb mascareta i un
caçapapallones per cobrar a distància. 2020.
------
Vídeo del Daniel Rovira de l'any 2016:
https://www.facebook.com/danielrovirafortuny/videos/1173444506038677/
-------
Al Telenotícies Comarques de la Televisió de Catalunya van parlar el 2011 de la tradició de sortir a fer barrera que es fa a Torredembarra cada 28 de desembre. Molt interessant! La periodista que va cobrir la notícia va ser l'Anna Rius.
---------------
A les notícies del 28 de desembre de 2019, TV3 va emetre una altra notícia sobre "fer barrera":
Comentaris