Jo havia estat a la Vall Ferrera. Havia intentat pujar a la Pica d’Estats amb una colla d’amics poc experimentats. Vam dormir al refugi i ens van haver de venir a despertar en veure que tots els excursionistes havien marxat de matinada. Nosaltres roncàvem a cor que vols i no teníem ni idea de per on passava el camí. Vam sortir tard i vam arribar retard a tot arreu. El cansament ens va arribar a l’Estany d’Estats, carregats de coses inútils com un fogonet que no funcionava o una pancarta de lona del cafè del nostre poble. Fer el cim va ser una gesta impossible. De tornada ens vam afartar de carn a la brasa a Alins i cap avall.
Pocs anys després vaig tornar a Àreu, amb la parella. Ens vam estar a l’Hotel Vall Ferrera. Llavors la nostra activitat excursionista es va limitar a fer una passejada fins al Pla de Boet. Vindria el moment del segon intent. S’estava covant. Finalment dues parelles ho vam provar. No us explico el que vaig patir a la tartera que hi ha abans d’arribar a la part francesa del camí. Ho vaig aconseguir. A dalt, però, m’esperava una pedregada de boles del tamany de les pilotes de ping-pong. Vam córrer cap avall sense haver fet cim. Xops, mal equipats i amb estat de forma força lamentable vam tornar a fer el ridícul davant dels excursionistes i la jovenalla vària que, amb un somriure a la boca, es passejava per aquell paradís. El tercer intent arribarà, us ho prometo.
Anys després, amb alguna cana de més, vaig tornar a la Vall. Corria el 2011. Vaig enviar un correu electrònic a l’Associació Vall Ferrera. Els vaig explicar el meu projecte: volia escriure un llibre amb les veus de les padrines per recollir les tradicions i la vida quotidiana que s’havia anat transformant al llarg del segle XX. Mans a la feina: que parlés amb l’Ivan de l’Hotel, que em presentaria a la gent gran d’Àreu, que em llegís la llista de padrines que m’enviaven, que truqués si em convenia res més. Fantàstic! L’Ivan, amable i enèrgic, em presenta la Rosario i a l’Angeleta. Bones converses, moltes anècdotes. Una sort per a mi.
2013. Ja ha sortit el llibre. És diu El riu de les dones, l’ha editat el Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars, que és qui em va concedir la beca de recerca per a desenvolupar aquest projecte. Espero que us agradi. Ens veiem dalt de la Pica d’Estats, aquesta vegada sí!
Comentaris