elriu.cat

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la

(si veieu algun error o algun element del patrimoni històric que creieu que hauria de constar en aquesta llista em podeu deixar un missatge per aquí sota, moltes gràcies!) ROMANS Vila del Moro, segle II ac - segle II dc. Cantera de la Marítima Nord. Cantera del Roquer. MEDIEVAL Castell de Clarà (cal Xeco), documentat des del 1057. Castell vell, segle XII o XIII (cal Serafí). Torre de la Vila, segle XII o XIII. Muralla (queden contraforts al camí de l’Era) i portals de Padrines (plaça del Castell) i de la Bassa (carrer Ample). Parròquia de Sant Joan (de Clarà), documentada des del 1235. Barraques de pedra seca, el 1391 n’hi ha documentades 22 unitats. S. XVI Castell nou, el Palau dels Icard, 1565. S. XVII Llegenda de Santa Rosalia, 1640, carrer Ample, cal Saia. Parròquia de Sant Pere, 1680. S. XVIII Portals, cases (amb dates inscrites damunt les portes, la majoria de la segona meitat de segle. Cases del carrer Antoni Roig (expansió urbanístic

Pròleg del llibre La força transformadora de l'aprenentatge musical de Ramon Fustegueres. Ja no ens fem promeses. Ho escriu la filòsofa Marina Garcés al seu llibre El temps de la promesa (Anagrama, 2023). Prometre és donar la paraula, és crear un vincle amb l’altre i projectar-se cap el futur. Si no fem promeses, quin futur construïm? Només els esclaus no poden dibuixar promeses. Ells no poden disposar del seu futur. I nosaltres, per què hem deixat de fer promeses? Diem a la nostra gent que “no podem prometre res” perquè fugim del compromís. Necessitem temps per consumir, per construir sense aturador un jo narcisita sense límits. En canvi, “Fer una promesa és interrompre el destí”. Fer una promesa avui en dia és un acte de revolta, és tornar a establir compromisos amb els que ens envolten. Què ens ha passat? Naveguem perduts en un espiral infinit que no ens porta enlloc. Patim a la pell, a la salut, aquest món construït a base de consumisme, addiccions a les pantalles i murs menta

“Altafulla xemeneia amunt” Fórmula mágica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934. El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. [1] Jo us n’explicaré tres. La primera d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç dels matxos que donaven tombs i feien girar les rodes. A la roda, amb els llibants, es lligaven els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una d

1. BOSC DE LA MARQUESA Aquesta sortida és espectacular. Es pot fer amb variacions. Jo mai la faig igual. Si la feu circular, podeu anar a tonar resseguint la costa i fer la volta pel camí que passar per Mas d'en Grimau. Són sis o set quilòmetres. Un parell d'horetes a ritme tranquil. Val la pena badar i veure les formes de la natura, les platges naturals i les restes de l'aprofitament humà de la zona. 2. PLATJA DELS MUNTANYANS (GR 92) 3. EL PIC DE LA MOLA (El vídeo l'ha fet el Sergi Clofent) 3h, 12 km, circular, força desnivell, a pas tranquil però sense parar gaire. Estacionem a prop de Mas Mercadé. Abans d'arribar a Mas Gibert pugem amunt cap el pic de la Mola. Una vegada allà ens dirigim cap a Bonastre. En arribar a la urbanització de la Font de la Gavatxa agafem el GR que porta a la Pobla de Montornès. Abans, trobem el cotxe. Hem comprat l' Ara a Creixell, en recollir a l'expedició. 4. CAMÍ DE SANT JAUME (GR 172) 5. DESEMBOCADURA DEL GAIÀ La desembocadu

“Si en el goig i en el dolor/ t'invocava La Riera, guia'ns, Creu, per la drecera,/ pelegrins, vers el Senyor.” Goigs, lletra de Joan Antònio i Guàrdias, 1959.   El Joan Carles  Blanch signa la primera part del llibre  Santa Creu. 1809-2009  editat per Cossetània l’any 2010. [1] L’historiador rierenc documenta amb detall els estralls de l’ocupació francesa de la Riera de Gaià i els pobles de la rodalia. Entraren per primera vegada a finals de desembre de 1808 a Ardenya, la Riera i el Catllar. Sorprèn l’extrema violència i crueltat dels francesos. Francesc Olivé, rector de Vespella de Gaià, deixà escrit que el 25 de desembre “vino a esta casa el párroco de Torredembarra huyendo de los franceses en búsqueda de un seguro refugio. Llegó herido de pies a cabeza. Un sablazo en ambas manos, varias heridas en los brazos y la más penetrante en la región lumbar. Todos los libros del archivo parroquial de la Riera fueron rasgados y quemados por el invasor”. [2]  Les morts es contare

Conferència realitzada Roda de Berà el 25 d’abril de 2018 en motiu del Tricentenari de l’ermita de Berà i organitzada per Les Monges, Associació Cultural amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roda de Berà. L’acte es va incloure a la seva XXXIII Setmana Cultural. Aquesta conferència també es va realitzar a Cal Maiam, a Torredembarra , dins la Setmana Cultural organitzada pel Grup de Dones de Torredembarra el 27 de setembre de 2018 . Aquest text està en constant construcció. Vaig retocant i afegint coses. La darrera modificació la vaig fer el 16 de març de 2020. Imatge del dia de la conferència al Casal Municipal les Monges de Roda de Berà Índex Introducció 1.        Ermites 2.        Ermites de la rodalia 3.        Vots de poble i festes majors 4.        El diable 5.        Santes Creus 6.        Bruixes 7.        Forats 8.        Tamarit 9.        Castells i cavallers 1         La febre de l’or 1         Altres 1      

Les eines dels boters torrencs que ha anat recollint la regidoria de cultura de Torredembarra gràcies a la feina feta per l'historiador local Gabriel Comes es podran visitar a partir d'ara a la sala Lluís d'Icart. Aquesta sala seguirà acollint exposicions temporals. Segons llegim a Ona la Torre "la voluntat és reservar una de les voltes, la que és coneguda com de la presó, per existir-hi de manera permanent la col·lecció d'eines de boter, que recentment ha recuperat l'Ajuntament i que durant l'estiu s'ha pogut veure a la sala del Castell." La sala Lluís d'Icart es troba al soterrani del castell. S'hi pot arribar baixant unes escales situades a la planta baixa de la casa de la vila i també per una porta lateral situada al Camí de l'Era. + Si voleu saber més coses sobre el món dels boters us recomano aquest llibre .

Llegiu l'article al llibre  10 retalls de Baix Gaià  que va sortir el 4 d'abril de 2024.

Recuperar el temps per a un mateix, fer les coses a poc a poc, gaudir del procés, del camí. És una proposta que ens arriba del moviment slow que, organitzats a nivell internacional, ens proposa deixar de córrer cap enlloc. Educar lentament, estimar sense fugir, menjar recuperant la cuina de sempre, llegir subratllant els llibres, etc. Donar-se temps, ser ric en temps. Deixar estar les coses efímeres, que mirades en perspectiva tampoc són tan importants. I no cal passar comptes. Que el cos i el desig siguin el rellotge. I aturar-se on vulguem. I gaudir del repòs després de l’activitat física lenta, i de l’aigua fresca. L’escriptor catalanomexicà Jordi Soler reflexiona al seu llibre El mapa secreto del bosque (Debate, 2019) sobre com omplim el temps de lleure amb viatges o sèries de televisió. Soler proposa tornar al sentit antic d’oci que tenia a veure amb el repòs, la reflexió i l’estar amb un mateix. Convé anar a l’altra punta del món cada cop que tenim uns dies de festa? El nostre