Sou a l'espai de llibres i música del Jordi

Imatge de la presentació del llibre, l'exposició i el documental del 9 de juliol de 2017. Diumenge, 9 de juliol, a les 12 del migdia, es va presentar el llibre sobre l'ofici dels boters al Pati del Castell de Torredembarra. També es va inaugurar l'exposició d'eines i vam poder veure el vídeo que ha enregistrat la Carol Cubota. L'acte va estar inclòs dins el cartell d'actes de la  Festa del Quadre .  Ona la Torre , Tac 12  i el Diari Més n'han parlat aquests dies. Al web de l'Ajuntament podeu veure tots els detalls. Gabriel COMES i Jordi SUÑÉ (2017):   L'ofici de boter a Torredembarra . Torredembarra: Ajuntament de Torredembarra.  T 891-2017    ISBN: 978-84-697-4519-9 Un article per a la revista CEL OBERT: L’ofici de boter a Torredembarra Acaba de sortir publicat el llibre que recupera la memòria d’un dels oficis artesanals més importants que va tenir Torredembarra, el de boter. El 1889 Torredembarra tenia 153 boters i...

Per passar uns dies a Segorbe, aneu al Casa los Yayos , l'encertareu.

Entre el nucli antic de Torredembarra i Baix a Mar s'obre un eixample popular, ple de gent i de comerços. Enmig, hi trobem un oasi acabat de restaurar, la plaça Catalunya, amb el trànsit pacificat, vegetació, la Jam Session setmanal, la Traviesa i una bona colla de bars que donen servei a veïns i visitants.  Acaba d'obrir una proposta diferent, que suma, Cal Boter , una vermuteria a tocar de la plaça, al carrer Barcelona, amb Pere Torres al capdavant. Després d'anys d'experiència en la distribució de productes alimentaris per a l'hosteleria, Pere Torres inicia un nou projecte aprofitant el seu saber fer i els seus coneixements. Una vermuteria. De quina millor manera podria haver connectat la seva passió amb la tradició local? Una vermuteria és un homenatge a les arrels torrenques de la producció i comercialització del vi i els seus derivats. És una invitació a tastar i deixar-se portar. A l'interior de Cal Boter podreu fullejar el llibre que vam escriure fa temp...

Imatge de la presentació del llibre a Torredembarra. Quin és el futur del Camp de Tarragona? Fa mesos que llegim al Diari Més articles i notícies de projectes que afectaran al conjunt de les comarques tarragonines que envolten Reus i Tarragona. Som a les portes de canvis estructurals importants en l’esdevenir dels nostres pobles? Una colla de docents universitaris i de membres dels moviments socials hem impulsat un treball multidisciplinari per fer un anàlisi de l’evolució de les darreres sis dècades. La música del llibre, us ho avanço, sona a una esmena a la totalitat. Volem participar del debat tot cercant l’arrel de la situació actual i preguntar-nos si hi ha manera de construir un futur diferent?  La llista de dèficits socials, culturals, econòmics i de serveis de les comarques tarragonines és ampli i conegut per tothom. Intentar fer vida en transport públic, per exemple, pot arribar ser una odissea. Els serveis sanitaris estan saturats. El model turístic es menja tota l’ofert...

Veieu l'article de Carles Marquès ! Carles Marquès i Carme Canyelles preparen una adaptació teatral del llibre Parlen les àvies . Escolteu l'entrevista a Ona la Torre on parlen dels preparatius. I veieu la notícia al Ona la Torre !

Les coques de Sant Blai es mengen el 3 de febrer. És una menja tradicional molt arrelada a Catalunya i al País Valencià. Sempre se l'ha vinculat a la protecció contra els mals de gola, ja que Sant Blai és conegut com a patró dels qui pateixen afeccions respiratòries. Sant Blai va ser un bisbe i metge d’Armènia que, segons la llegenda, va salvar un nen que s’ennuegava amb una espina de peix. Aquest miracle el va convertir en protector contra els mals de gola, i arreu d’Europa es van instaurar tradicions en honor seu. A Catalunya, una de les més populars és la benedicció d’aliments i, en particular, de les coques que es consumeixen aquest dia. Les coques de Sant Blai poden presentar diverses formes i receptes segons la localitat, però generalment són dolces i es poden trobar en dues variants principals. L es coques seques: de massa dura i sovint aromatitzades amb anís o altres essències. I les coques toves: similars a les coques ensucrades, amb una massa esponjosa i cobertes de sucre...

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque...

  “Altafulla” Paraula màgica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934.   El Ramonet d’Altafulla es dona compte que la seva barca ha estat utilitzada per la nit. Encara és molla quan de bon matí l’ha de tornar a traginar fins al mar. Cada nit igual. Que estrany! Un dia decideix investigar. S’amaga dins de l’embarcació tapat per les arts. Passada mitja nit sent que pugen a coberta. Sap que no són pescadors perquè els homes de l’ofici respecten els veïns. Deuen ser bruixes! -Vara per tres, vara per tres! Les veus són femenines. L’encanteri no funciona. El gussi no es mou del lloc. Cada nit arrencava sense cap problema. Cridaven les paraules màgiques i el bot sortia en mar. Les dones discuteixen. -Què està fallant? Som tres i no funciona... Hi ha algú amagat a la barca! Busquen per tots els racons i no el troben. -Una de nosaltres porta un fill a la panxa! Som quatre! Vara per quatre! I la barca arrenca. Després d’hores de viatge, arriben a la sorra. El...

Aquestes imatges són retalls d'una presentació que vaig preparar per a l'escola per tal que els alumnes coneguessin el cementiri de Torredembarra. Si creieu que hi puc afegir coses, matisos, etc. no dubteu a escriure'm. Moltes gràcies. Per cert, vaig assistir a la visita guiada pel cementiri que va fer el Xavi Garcia i em va agradar molt .   

"Foc a la Torredembarra", Diari de la Torre , febrer de 2013, núm.180, pàg. 24. Memòria oral. Les dites i les canterelles populars són plenes de sorpreses. Tots hem sentit alguna vegada allò de “Ferran tan tan, Tamarit tit tit, Altafulla mosquitalla i la Torre Flor del Camp”. De variants n’hi ha tantes com pobles d’origen. La qüestió era fer-se quedar bé i enfotre’s del poble veí. Les de la rodalia les va recollir i publicar Francesc Pi i Virgili l’any 1985 a l’article “La literatura oral al Baix Gaià”( Estudis Altafullencs número 9 ). El podeu trobar a internet. Un dia, escoltant la ràdio, però, vaig escoltar un vers que no coneixia. I sí, posant al Google la frase en qüestió, referent a la Torre, vaig treure’n l’entrellat. Som-hi. El folklorista Joan Amades (1890-1959) va recollir a Mataró l’any 1922 una cançó de remar que va anomenant els pobles de la costa catalana fent sang i burla de tots plegats. Ara bé, el vers dedicat a Torredembarra és incendiari! Aquí te...