elriu.cat

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història"

L'Espurna, núm. 11, 2010, pàg. 19-23.
Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra.

Reconstruir una vidaAl cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la filla de Miq…

Gràfica amb les ràtios d'endeutament publicades per la premsa. En verd, la projecció per al 2020. Del 2011, no tinc dades. Les dades que presento en aquest estudi estan recollides de la premsa, butlletins municipals i de partits polítics. És per això que, en general, les dades són poc fiables. La fiabilitat de les dades sembla que vagi en augment, sobretot a partir del 2008, quan el web d’hisenda publica el deute municipal de cada consistori.Si voleu compartir les dades que vosaltres tingueu o qualsevol reflexió, no dubteu a fer-ho per aquí sota.L’estudi ens permet apropar-nos a l’evolució del deute municipal d’una vila com Torredembarra, caracteritzada pel seu ràpid creixement poblacional a principis del segle XXI, el monocultiu del turisme i la construcció i l’impacte de les crisi del 2008 (econòmica) i del 2020 (sanitària i econòmica).Any per anyL’equip de govern municipal (ERC) va tancar l’any 2019 amb una ràtio d’endeutament del 44,36%. El límit legal de deute viu respecte els…

En aquests temps d'individualisme exagerat i de triomf del neoliberalisme em sorprèn que encara es mantingui a tots els pobles algun patrimoni que sigui col·lectiu. Aquest matí he peregrinat fins la Cooperativa de la Pobla per agafar forces i seguir creient en el món comú que descriu la filòsofa Marina Garcés al seu darrer llibre.
Una cooperativa agrícola com aqueixa no és només vi i oli, adobs i tractaments. És la coral lo Pensament, cinema, ball, cafè...
Aquesta cooperativa serà la mateixa que tinc documentada el 1902?
Avui, precisament, hem parlat amb el Ricard de les cooperatives del tombant de segle, sorgides moltes d'elles arran de la crisi de la fil·loxera.
De totes les coses que es poden recollir en un llibre d'història del segle XX tinc especial predilecció per aquelles que són construïdes per la col·lectivitat, per cercar el bé comú.

Maribel SERRA i Jordi SUÑÉ (2015): "Riu avall: caminant per les Terres del Gaià". Cultura i Paisatge, núm. 8. Pàg. 104-113
US PODEU DESCARREGAR L'ARTICLE SENCER DE LA REVISTA EN FORMAT PDF AQUÍ.
Caminar, ser riu, ser Terres del Gaià. Oblidar les preses, deixar que les cames facin la seva, avall. Un passeig pel territori, conèixer-lo serà estimar-lo. Anar fent camí per recuperar la memòria del patrimoni i del paisatge. Fer reviure un riu de cabal segrestat per la presa del Catllar.
Aquesta ruta que us proposem ha estat dibuixada any rere any, i ja en fa cinc, pels participants a la Marxa per les Terres del Gaià. La ruta ressegueix el Gaià, des del naixement simbòlic a la Font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, fins al mar, a la desembocadura, si la podem anomenar així, a la platja de Tamarit. Resseguim el riu, redescobrim plantes, la toponímia, admirem el paisatge i les construccions rurals.
Tradicionalment, el recorregut que proposem s’ha cobert en tres dies, per…

Jordi SUÑÉ (2008): "La Pobla de Montornès republicana", La Pigota núm. 3, pàg. 11.

Enric Pérez Farràs va ser un militar molt important a la Catalunya de la II República. Va néixer a Lleida el 1884. Va ser comandant d’artilleria de l’exèrcit espanyol. El president Francesc Macià el va nomenar cap dels Mossos d’Esquadra. Quan Companys va proclamar l’Estat català l’octubre de 1934, va participar de la defensa del Palau de la Generalitat. Posteriorment, va ser jutjat i condemnat a mort. Pérez Farràs va salvar la vida per l’indult decretat arran de la victòria del Front d’Esquerres a principis de 1936. Un cop va recuperar el seu càrrec va haver de fer front a la sublevació militar de l’estiu de 1936. Durant la guerra exerciria d’assessor militar de les milícies antifeixistes. S’exilià a Mèxic després de la guerra amb la seva família.
Pérez Farràs era amic del capità Francesc López Gatell. La família de López era de Torredembarra. La filla de Pérez Farràs es va casar amb Josep M. Camps Soler de cal Tarragoní. Per tot plegat Pérez Farràs va estar a Torredembarra en divers…

Tàrrega, 1998.

Cagant Melodies va ser un grup de rock que va existir entre el 1995 i el 1999. Alguns dels seus músics provenien de Ni Folla. Va editar dues maquetes enregistrades als estudis Entrepins de Molnàs: Festa Major (1996) i D'Estraperlo (1998). El grup va guanyar el concurs de rock de Tàrrega (1998) i va quedar finalista al concurs de maquetes de la revista Enderrock (1999).


Aquí teniu cançons de la primera maqueta:




Festa major El poble encara resta mort però ja s’olora aquell ambient. De lluny sento les matinades, encara em queden un parell d’hores. Per la tarda la cercavila i per la nit, carretillada. Al matí següent, encara adormits, pots sentir els versos de l’infern. Ballo al so del tabal. La nit em pren al seu cor. Que la música no pari mai. El matí ens trobarà prop de la platja estirats. Cada any ja som més gent, diables, castells i la mulassa. Bastoners, turcs i cavallets, l’àliga, gegants i també els nans. El botafoc encén la carretilla, tres borrons estan saltant. El Llucifer amb el c…

Passejar pels nuclis antics de molts dels nostres pobles i ciutats produeix sentiments confrontats. Estem perlant dels llocs més bonics de cada muncipi, els llocs històrics, les pedres que són testimoni dels segles de convivència i conflicte. I per l’altra banda, moltíssimes cases estan abandonades. Deu ser caríssim restaular-les, posar d’acord als hereus. No ho sé. Si donem un tomb pels afores l’espectacle és galdós: blocs de pisos a mig fer, pobles abandonat (sí!) i zones industrials que fan por de veure, mig abandonades, amb els carrers arrencats, amb brosssa per tot arreu de l’era preCovid. Aquest escrit no és una queixa. Vol ser una reflexió. Les grans empreses constructores esperen l’oportunitat per tornar a aixecar blos de pisos i noves urbanitzacions. Seria, per a ells, d’un gran benefici. En canvi jo crec que no cal obrir nous carrers, nous barris fantasma lluny dels nuclis. Omplim les cases buides. Cerquem la manera de fer-ho. Que les administracions s’hi posin. Prioritat 1:…