elriu.cat

Tàrrega, 1998. Cagant Melodies va ser un grup de rock que va existir entre el 1995 i el 1999. Alguns dels seus músics provenien de Ni Folla . Va editar dues maquetes enregistrades als estudis Entrepins de Molnàs:  Festa Major (1996) i D'Estraperlo (1998). El grup va guanyar el concurs de rock de Tàrrega (1998) i va quedar finalista al concurs de maquetes de la revista Enderrock (1999). Els seus membres eren Jofre Borràs, Ivan Fortuny, Jordi Salvadó, Josep Cuscó, David Morlà, Francesc Aguilera i Jordi Suñé. Aquí teniu cançons de la primera maqueta: Festa major El poble encara resta mort però ja s’olora aquell ambient. De lluny sento les matinades, encara em queden un parell d’hores. Per la tarda la cercavila i per la nit, carretillada. Al matí següent, encara adormits, pots sentir els versos de l’infern. Ballo al so del tabal. La nit em pren al seu cor. Que la música no pari mai. El matí ens trobarà prop de la platja estirats. Cada any ja som mé

SALVEM EL GAIÀ! UNA CRÒNICA DE LA LLUITA PEL CABAL ECOLÒGIC Jordi Suñé Morales www.elriu.cat 1.- Problemàtica i situació del riu El Gaià és un riu mediterrani d’uns 85 quilòmetres. Neix a Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, i desembocava a Tamarit. Actualment, el seu curs està interromput completament a l’alçada del Catllar. Allí es va construir un embassament el 1975. El seu cabal és emprat majoritàriament per a usos industrials. Repsol gaudeix d’una concessió que acabarà el 2050. Una petita part de l’aigua és destinada a regar camps de conreu a través del dret d’ús de les comunitats de regants de la Riera de Gaià i del Catllar. Actualment, el cabal ecològic, aconseguit després de molts anys de lluita, permet veure l’aigua com arriba fins Ardenya de manera esporàdica. La degradació del tram final, d’una llargada d’11 quilometres, és evident, no només per la desaparició del cabal i del bosc de rib

Veieu la notícia al web de Torredembarra Actualitat . L'acte tindrà lloc a les 19h, al canal de youtube del diari. Intervindran la Raquel Martínez, el Joan Gibert, el Nil Bartolozzi, el Jordi Salvat, l'Albert Jansà i nosaltres cantarem un parell de cançons.

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la

El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. Una d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç del matxo que donava tombs i feia girar la roda. A la roda hi havia lligats els llibants i els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una de les bruixes que vivia a Altafulla. Resulta que la seguien de nit i que li coneixien les seves rutines nocturnes. Sortia del poble i caminava cap els Mu

La imatge de la portada és un grup de pomellistes torrenques a la porta de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra a principis de la dècada de 1920. Editada per la Unión Universal de Correos i cedida per Rosa Castro Llorach. La imatge de la portada és un grup de pomellistes torrenques a la porta de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra a principis de la dècada de 1920. Editada per la Unión Universal de Correos i cedida per Rosa Castro Llorach.   A continuació podreu llegir un retall de la nostra història. Un retall petit, d’una història petita però que ens ajuda a entendre una mica més un moment crucial de la nostra història contemporània. Acabada la guerra mundial i les oportunitats de fer negoci a causa de la neutralitat de l’Estat espanyol, la crisi econòmica es va fer present de nou a les nostres contrades. El pistolerisme va ser la part més coneguda de la tensió creixent entre patrons i sindicalistes. Però hi ha més colors per pintar el quadre del mome

Va haver-hi un temps que els veïns dels pobles no tenien gaires eines per front a plagues o epidèmies. Moltes vegades acabaven invocant a algun sant. En cas d’aconseguir aturar les malvestats, el poble li prometia devoció eterna. D’aquí neixen les festes votives com la festa del Quadre de Torredembarra o la de Sant Nicaset del Catllar. Doncs bé, el 1820 una gran sequera afectava a Altafulla cosa que va arribar a provocar la fam dels seus veïns. Ja sabeu que els problemes mai venen sols i va aparèixer una mortífera epidèmia que provoca desenes morts. Els veïns van baixar en processó el quadre de sant Antoni pintat a principis del segle XVIII conservat a l’ermita. El passejaren per tots els carrers i en arribar al carrer de l’Espinac –a l’entrada del poble venint de l’ermita- va aixecar-se un núvol negre que s’anà fent més gran i esvaint-se a mesura que la processó avançava. D’aquesta manera, amb el núvol desapareixent, l’epidèmia va esfumar-se. En senyal de gratitud van deixar el

Gràfica amb les ràtios d'endeutament publicades per la premsa. En verd, la projecció per al 2020. Del 2011, no tinc dades. Les dades que presento en aquest estudi estan recollides de la premsa, butlletins municipals i de partits polítics. És per això que, en general, les dades són poc fiables. La fiabilitat de les dades sembla que vagi en augment, sobretot a partir del 2008, quan el web d’hisenda publica el deute municipal de cada consistori. Si voleu compartir les dades que vosaltres tingueu o qualsevol reflexió, no dubteu a fer-ho per aquí sota. L’estudi ens permet apropar-nos a l’evolució del deute municipal d’una vila com Torredembarra, caracteritzada pel seu ràpid creixement poblacional a principis del segle XXI, el monocultiu del turisme i la construcció i l’impacte de les crisi del 2008 (econòmica) i del 2020 (sanitària i econòmica). Any per any L’equip de govern municipal (ERC) va tancar l’any 2019 amb una ràtio d’endeutament del 44,36%. El límit legal de deute v

Conferència realitzada Roda de Berà el 25 d’abril de 2018 en motiu del Tricentenari de l’ermita de Berà i organitzada per Les Monges, Associació Cultural amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roda de Berà. L’acte es va incloure a la seva XXXIII Setmana Cultural. Aquesta conferència també es va realitzar a Cal Maiam, a Torredembarra , dins la Setmana Cultural organitzada pel Grup de Dones de Torredembarra el 27 de setembre de 2018 . Aquest text està en constant construcció. Vaig retocant i afegint coses. La darrera modificació la vaig fer el 16 de març de 2020. Imatge del dia de la conferència al Casal Municipal les Monges de Roda de Berà Índex Introducció 1.        Ermites 2.        Ermites de la rodalia 3.        Vots de poble i festes majors 4.        El diable 5.        Santes Creus 6.        Bruixes 7.        Forats 8.        Tamarit 9.        Castells i cavallers 1         La febre de l’or 1         Altres 1      

Podeu comprar el llibre a la TRADILLIBRERIA! EL RIU DE LES DONES CONVERSES AMB LES PADRINES DEL PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU El 30 de març de 2013 va tenir lloc la presentació del llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu al Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars. Es tracta d’un estudi etnogràfic realitzat gràcies a la Beca CAN de Recerca 2011 concedida a l’antropòleg Jordi Suñé Morales. El riu de les dones recull les veus d’una vintena de padrines per descriure la vida quotidiana al Pirineu del segle XX. Més enllà d’una visió estàtica s’hi poden llegir detalls dels canvis socials viscuts. La perspectiva de les àvies serveix al lector per apropar-se a la part silenciada de la història, aquella perspectiva real i alhora, sovint, invisible: La casa, el treball, l’educació, l’alimentació, la higiene, la salut, la migració, l’economia domèstica, les festes, la gastronomia, etc. El riu de les dones és una mirada enrere des