“Si en el goig i en el dolor/ t'invocava La Riera,
guia'ns, Creu, per la drecera,/ pelegrins, vers el Senyor.”
Goigs, lletra de Joan Antònio i Guàrdias, 1959.
El Joan Carles Blanch signa la
primera part del llibre Santa Creu.
1809-2009 editat per Cossetània l’any 2010.[1] L’historiador
rierenc documenta amb detall els estralls de l’ocupació francesa de la Riera de
Gaià i els pobles de la rodalia. Entraren per primera vegada a finals de desembre
de 1808 a Ardenya, la Riera i el Catllar. Sorprèn l’extrema violència i
crueltat dels francesos. Francesc Olivé, rector de Vespella de Gaià, deixà
escrit que el 25 de desembre “vino a esta casa el párroco de Torredembarra
huyendo de los franceses en búsqueda de un seguro refugio. Llegó herido de pies
a cabeza. Un sablazo en ambas manos, varias heridas en los brazos y la más
penetrante en la región lumbar. Todos los libros del archivo parroquial de la
Riera fueron rasgados y quemados por el invasor”.[2] Les morts es contaren per desenes i els
saquejos empobriren a la població fins a l’extrem. Aquesta situació va permetre
l’aparició d’un brot epidèmic de febres tifoides. Es tracta d’una història
idèntica a la del Catllar i el seu Sant Nicaset. A la Riera de Gaià es trià per
insaculació, a l’atzar, a la Santa Creu i funcionà. En agraïment per la seva
salvació se celebra cada any una festa eminentment religiosa en honor a la
Santa Creu, el 14 de setembre. Tornaren els francesos i aquesta vegada acabaren
arrasant Tarragona. Les morts de la primera ocupació es reproduïren el 1811 i
el 1812. En mig de la misèria s’escampà una altra epidèmia, però aquesta vegada
no fou tan virulenta com la primera.
Anys després, el 1857 el rector de la
Riera, Ramon Rubió, deixà escrit a la llista de celebracions litúrgiques el
motiu de la festivitat de la Santa Creu: “donar gracies a Deu per haver
deslliurat a aquesta parròquia de una cruel epidèmia que afligia crech que lo
any 1809, en virtut de los estragos que feia pues segons contan apenas quedaban
gent per assistir als innumerables malalts, se recurriren lo reverendo pàrroco
y Ajuntament per votar algun sant que intercedís amb Deu Nostre Senyor perquè
fes cessar la epidèmia.”
A finals del segle XIX, el rierenc
Salvador Solé escrigué el ball parlat de la Santa Creu explicant els fets del
1809. Els veïns de la Riera encara representen el ball per Santa Creu. De la
mateixa manera, cada any es venera una estella de la creu de Crist com a
reliquiari.
Davant del brot de còlera del 1885 que
hem esmentat més amunt, la Riera va optar per la Santa Creu. Segons Rubió fou ella
qui deslliurà el poble de l’epidèmia.
Per cert, a Bonastre se celebrava la
Santa Creu amb una processó que sortia a les 4 del matí i anava de l’església
fins al cementiri. Es beneïa el terme i la Santa Creu. Després es feia missa.
Mossèn Francisco Figueras va escriure la consueta de la Parròquia de Santa
Magdalena de Bonastre entre els anys 1899 i el 1905. En ella hi recull una cosa
ben curiosa: “mentre feia la benedicció vaig veure que moltes persones,
sobretot dones i algun iaio, estaven movent molt de pressa els seus llavis, i
movent-me la curiositat, vaig preguntar després què és el que feien,
contestant-me que era un costum que mentre es feia la benedicció es digués mil
vegades Jesús i d'aquesta manera s'allunyaven del terme totes les pedregades i
tempestes.”[3]
Parlant de pedregades, sabeu com s’ho
feien a Roda de Berà? Per evitar-les, celebraven Sant Pere Màrtir el 29 d’abril
i beneïen branquetes d’olivera que després es distribuïren per les terres de
cadascú. Per a la meteorologia adversa en general es beneïen les partides de
terra amb la veracreu a principis de maig, celebrant la Santa Creu.[4]
[1]
Joan Carles BLANCH i Rosa M.
TERRAFETA (2010): Santa Creu.
1809-2009. Valls: Cossetània Edicions.
[2] Salvador
J. ROVIRA (2011): Tarragona a la guerra
del Francès (1808-1813). Tarragona: Publicacions de la URV.
[3]
Joan VILASECA (2015): “A propòsit de la consueta
de la Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre del rector, Mossèn Francisco
Figueras Parareda (1899- 1905)”, Jornades Arnau Estella, consultat el 5-I-2020
a www.joanvilaseca.cat.
[4] Josep M.
MARTORELL (coord) (2006): Roda de Berà.
Valls: Cossetània Edicions, pàg. 173 i 174.
Retall del llibre VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ.
Comentaris