Esborrany - text en construcció
Introducció
La notícia va caure com una llosa, de sobte, l’endemà de les eleccions municipals de 2023. Tot anava bé, de manera oficial. La maquinària publicitària funcionava a tot drap. El sistema s’avaluava contínuament, a tothora i de manera minuciosa, com mai s’havia fet abans. Noves tècniques, plans individualitzats i noves tecnologies aplicades a l’ensenyament.
I de cop apareix la notícia: Catalunya se situa per sota de tot en comprensió lectora. A nivell de tot l’Estat, a quart de primària, el seu nivell només supera les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. L’estudi PIRLS dona una puntuació a Catalunya de 507,14 punts, mentre que la mitjana, en el conjunt de comunitats de l’Estat, és de 521. La mitjana europea és del 528. Astúries, la regió amb millor nota de l’Estat, arriba als 550.
Què ens ha passat? Catalunya era a l’avanguarda del sistema, tenia la mirada posada a Europa i l’excel·lència i l’esperit de superació formava part de la seva identitat. Com és que els infants no aprenen a llegir correctament a les escoles catalanes? La pandèmia i les addiccions a les pantalletes també afecten a la resta d’Europa. Per què cauen els resultats en comprensió lectora a Catalunya?
Diagnosi
Els resultats acadèmics depenen en gran mesura del context social. En els entorns empobrits és més difícil l’èxit educatiu. Sembla que la pobresa a Catalunya ha augmentat aquests darrers anys de manera exponencial però llegim a les xifres oficials que aquesta sensació no és ben bé correcta. Segons l’Idescat, el percentatge de risc de pobresa a Catalunya s’ha reduït després de la pandèmia i ens apropem a les xifres prepandèmiques. El 2022 aquest percentatge rondava el 24,7 % mentre que la mitjana europea se situava al 21,6 %. En el conjunt de l’Estat s’arriba al 26 %. En tot cas, són dades altíssimes, injustificables davant d’un món que acumula tanta riquesa en mans de pocs. Les xifres amaguen una dada que fa pensar: el 2015 Catalunya tenia un percentatge de risc de pobresa inferior a la mitjana europea. Ara no.
La pandèmia i la fe renovada amb les noves tecnologies han posat les pantalletes en un primer pla. El Departament centra els seus esforços en formar docents i en fer arribar equips informàtics a mestres i alumnes. Quins estudis s’han fet que demostrin l’eficàcia de posar alumnes d’infantil i primària davant de tablets i portàtils? Què estan fent els països que excel·leixen en resultats de lectoescriptura? No ho sabem. Però aquest curs hem començat a veure coses, a posar en dubte aquesta nova religió, aquesta fe cega amb les noves tecnologies. El paper i els llibres s’han relegat a un segon pla. I tot d’una apareix la notícia: els nostres alumnes no estan aprenent a llegir correctament. Se n’ha parlat poc, de les addiccions a les pantalletes. Haurem de començar a fer-ho urgentment. Els infants estan preparats per rebre l’allau de publicitat d’internet? Els continguts són adequats? La lectura intertextual i plena d’estímuls per tot arreu permeten una lectura lenta i comprensiva? Jo crec que no i veig que països com Suècia s’ho han començat plantejar. Aquest país, precisament, ha desfet el seu pla digital per recuperar els llibres de text. Hi ha diversos estudis que demostren que l’ús de les pantalletes de manera indiscriminada afecten al desenvolupament del llenguatge, la creativitat, la capacitat d’atenció, els coneixements generals i la memorització. El procés de digitalització de les aules és un experiment acrític! Tal i com explica el periodista Rodrigo Terrasa al seu article “El cole del futuro será igual que el del pasado” (Papel, Revista dominical del Mundo, 25-06-2023, pàg. 2-5), diverses investigacions demostren que el cervell comprèn millor el que llegeix en format imprès i que els alumnes aprenen millor amb bons professors més que no pas amb eines digitals.
Estic a favor d’avaluar tot el procés educatiu: s’ha de fer per millorar. Però l’actual disseny i les noves tendències ens porten al col·lapse burocràtic. I no estic pensant en tasques doblades o redundants, que també, si no en les hores dedicades a un procés de reflexió que omple moltes hores amb uns resultats més que qüestionables. L’estat permanent d’avaluació havia detectat la caiguda lliure dels resultats de comprensió lectora? En tot cas, en aquestes avaluacions sí que es detecten contínuament alumnes que necessiten suports educatius que el sistema no atén correctament per manca de recursos. Els equips de mestres haurien de tenir més hores per preparar les classes, per coordinar-se i per veure com treballen els companys per tal de prendre notes de pràctiques que excel·leixen. Les ràtios s’han de reduir i per això cal una inversió forta en ensenyament que ens apropi a les xifres dels països europeus amb millors resultats. L’escola inclusiva, ara mateix, és una quimera. Amb els recursos que tenim a les aules, l’atenció a la diversitat sense pressupost és un dels “mites impracticables” que anomena l’escriptor Andreu Navarra al seu llibre Prohibido aprender. Un recorrido por la leyes de educación de la democràcia (Anagrama, 2021).
La llei d’educació catalana, i ara l’espanyola també, aposten per un canvi de paradigma. Cal ensenyar als alumnes a ser competents en un món de canvis constants. No importen tant els continguts com l’autonomia d’aprendre per un mateix. Sona bé. Però, es pot ser competent sense saber llegir i escriure correctament? Es pot renunciar a transmetre la cultura heretada a les noves generacions de ciutadans? Com expliquem un món en comú quan premiem que aprenguin sols? Els donem tècniques perquè formin el seu món individual, competitiu, com si entressin en una selva on estan sols. L’escola ha de formar persones que viuen en societat! No hi podem renunciar! Un exemple d’això és com s’arraconen les arts i les humanitats. Els relats compartits, els camins cooperatius, el valor de l’esforç i la saviesa del mestre no formen part de les competències bàsiques. Estats com el noruec van abandonar l’ensenyament competencial quan van detectar la caiguda dels resultats als informes PISA. Ho explica el professor Josep Sala, que treballa en aquest Estat del nord d’Europa des de fa uns anys a l’ensenyament secundari, en una entrevista publicada a la revista Docència del sindicat USTEC (número 47, maig de 2023, pàg. 48-53). Les competències bàsiques responen a un tipus d’ensenyament utilitarista. I en canvi, necessitem aprendre moltes coses que no es poden quantificar amb beneficis immediats. Per exemple, no es pot estimar allò que no es coneix!
Es llegeix menys
Abans de continuar, per posar-nos en context, cal tenir en compte que l'índex de lectura ha baixat entre els adults. Mestres i famílies llegeixen menys. No prediquem amb l’exemple. Demanem als infants que facin una cosa que nosaltres hem deixat de fer. Darrere aquesta evidència hi ha el mòbil. Segons llegim en un article del periodista Ignasi Aragay al diari Ara del 4 de juny de 2023, hi ha estudis que diuen que mirem el nostre telèfon més de 300 vegades al dia de mitjana. Es tracta d’una xifra que multiplica les estadístiques d’abans de la pandèmia. El prestigi cultural ja no el tenen els llibres. De fet, en moltes cases ja no hi ha llibres. En molts nuclis familiars no llegeix ningú. Com podem tornar a prestigiar els llibres? N’hi ha de tota mena! Us imagineu que la literatura, la infantil i la juvenil també, tingués més espai als mitjans de comunicació? Alguna cosa canviaria. Llegeixo al diari que hi ha diversos estudis fets als Estats Units que diuen que els alumnes que a l’estiu no tenen contacte amb els llibres poden arribar a perdre l’equivalent de fins a tres mesos d‘escolarització.
Si no llegim i ens quedem amb els missatges simplistes de les xarxes, estem perduts. Calen oracions subordinades, metàfores, ironia, comparacions, reflexions, hipòtesis, inferències, sarcasme, informació, entreteniment, menys opinions i més coneixement. Cal donar llum i adonar-nos de la complexitat del món. Cal aprendre a llegir entre línies i cultivar un esperit crític real, no com el que promouen les xarxes, basades en les confrontacions sense diàleg i en teories de la conspiració.
Cal llegir llibres. Ho reivindica el Manifest de Ljubljana escrit per quatre investigadors europeus i que ha rebut l’adhesió dels escriptors i dels editors europeus. Diuen que cal tornar a llegir de manera atenta i pacífica, que les pantalles provoquen una lectura superficial i insuficient, que provoquen reaccions irreflexives. Que si mor la paraules escrita, mor la democràcia. Com resumia l’escriptora Elvira Lindo (El País, 29-10-2023) “En un món tan belicista no podem deixar als nostres infants desarmats -de paraules-.”
Tal i com defensen pedagogs com Gregorio Luri, sofistiquem el nostre vocabulari a través de la literatura. Tindrem més paraules per definir allò que sentim, allò que volem expressar. Forgem el nostre caràcter amb bones lectures. No només ens hem d’entretenir. Els llibres són portes obertes. Necessitem una cultura humanista, amb bons mestres i bons llibres, que ens permetin governar aquest tsunami tecnològic. Necessitem les humanitats per tenir consciència que els drets que gaudim són el llegat de les lluites socials que ens han precedit, que no són un regal del sistema.
La sociòloga Alba Castellví va fer de professora associada a la universitat, ensenyant didàctica de la literatura infantil i juvenil a futur mestres. A través de la premsa (Ara, 01-06-2023), va explicar que la majoria dels seus alumnes no llegien, eren indiferents a la literatura i a altres formes de la cultura, i a la carrera ningú els havia ensenyat l’art d’ensenyar a llegir. I ja feien tercer! Castellví es preguntava: com aquests futurs mestres, que detesten la lectura, poden transmetre el desig de llegir i el goig de la narrativa?
Transmetre una cultura
L'escola no pot oblidar el seu rol: fer poble, fer comunitat, explicar el món en comú que gaudim, ensenyant als infants la llengua, escrita i parlada del tros de món on ens ha tocat viure, i uns valors compartits i una cultura que ha escrit la humanitat a batzegades. Ells, quan siguin grans, ja canviaran tot allò que creguin. Però l'esperit crític no es pot exercir sense coneixements. Els deixem a mercè del mercat i de la publicitat.
La filòsofa Hannah Arendt torna cíclicament a l’actualitat. Ara ho ha fet de la mà de Fina Birulés amb el seu assaig Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia, 2023). Aquesta pensadora defensava el paper del professor com algú que coneix el món i transmet aquest saber, amb una autoritat responsable. Ja a la dècada de 1950, advertia de la “desresponsabilització” dels adults en no transmetre a les noves generacions l’herència cultural. Més actual que mai. Els adults pretenem que els infants canviïn el món que nosaltres, per manca de responsabilitat, no fem res per millorar. Aquesta manca de responsabilitat ens ha portat a abandonar l’obligació de transmetre a les noves generacions el món: l’art, la història, les tradicions, els valors de la vida compartida, la geografia, l’estima pel territori, els rius, el mar, les muntanyes, els pobles, els avis i les àvies. Esperem que google i les seves eines que ens ofereix gratuïtament ho faci! Regalem les nostres dades, les nostres vides, a cabassos a les grans tecnològiques.
Les noves modes pedagògiques posen l’interès de l’infant al centre. I pedagogs com Gregorio Luri posen el crit al cel: El coneixement és el motor més important de l’interès i la creativitat. Sense coneixements, el món se’ns presenta petit i redundant. Cal conèixer profundament, cal observar, escoltar, llegir, preguntar. A partir d’aquí, amb els elements preexistents, podrem crear i cercar nous camins. El món explicat per les màquines és fred i l’educació, tal i com defensa el filòsof Josep Maria Esquirol al seu llibre Humà, més humà (Quaderns Crema, 2021), té com a principal objectiu la lluita contra aquesta fredor, contra aquesta insensibilitat. És una insensibilitat feta de discursos que parlen d’èxits, que mai esmenta el fracàs o la convivència, la vida. El món explicat per les màquines no ens pot respondre les grans preguntes: “què és la vida bona i què és una bona societat.” Ho reflexiona el filòsof Rob Riemen al seu llibre L’art d’esdevenir humà (Arcàdia, 2023), tot apuntant la necessitat de comptar amb el cos de coneixements acumulats, provinents de totes les branques de les humanitats. I més: “sense cultura la nostra vida perd la dimensió espiritual i es redueix a una naturalesa animal primitiva, o a una existència robòtica sense sentiments”. I ens hem de cuidar:
Davant dels estímuls i els soroll d'aquest nou món, ple d'ansietat per produir més i competir en tot moment, l'escola s'ha de calmar i triar molt bé les seves rutines i els seus projectes. No ho podem fer tot. Pensem-hi. Hi ha massa soroll, massa interrupcions, massa megafonia, massa calor,... Hem d'evitar la pressa, tornar a ensenyar, explicar, modelar i apagar pantalletes. Hem de llegir i escriure. Hem d'empoderar els infants a través d'un procés d'aprenentatge que els permeti dominar la llengua i gaudir d’uns valors compartits. La calma i l'esforç tranquil s'han convertit en excepcions.
Calen canvis estructurals
El mètode no pot ser l’objectiu. Hem de saber on volem arribar i dissenyar els mètodes per arribar-hi. Les modes juguen una mala passada a aquest plantejament. Entenem que millorar la comprensió lectora és una de les claus. Què hem deixat de fer per arribar a tenir aquests resultats? Pensem-hi. Segurament, a part de la precarització de les vides de les famílies, ens hem centrat en el canvi metodològic, més lúdic, atractiu, interessant i divertit, però menys efectiu. Per aprendre a llegir i a escriure, cal enfrontar-se al paper, al procés d’abstracció d’uns símbols. Cal comprendre el context cultural, que ens permet fer intel·ligibles aquelles paraules que llegim.
Calen canvis estructurals. Que hi hagi treball i la gent es guanyi la vida. Que l’escola formi a les famílies. Que els adults es tornin responsables davant d’un món que complex que actualment relega a l’escola tots els canvis que somiem pel futur. Que l’escola s’obri els caps de setmana per a fer-hi esport, que s’obri per les tardes per gaudir de la biblioteca. Que es posi al centre l’aprenentatge de la lectoescriptura. Que es llegeixi amb l'acompanyament de l’adult. Que els alumnes sentin que és un moment important, on se’ls escolta i se’ls dedica un temps de qualitat. Que les biblioteques obrin els estius, que les administracions hi dediquin tots els recursos necessaris. Que en temps de vacances les biblioteques tinguin personal i pressupost per fomentar la lectura, cada dia, amb clubs de lectura, jocs de taula, enigmes i altres activitats lúdiques. Que els casals d’estiu destinin una estona a la lectura tranquila.
Llegim. Llegim sols i llegim en veu alta per tal que ens escoltin. Expliquem històries. Compartim temps de qualitat. Famílies i escola, acompanyem la lectura dels infants: Al seu costat, formulem teories del què passarà, imaginem històries, emocionem-nos, riem plegats, fem connexions.
Cal que ens tornem a posar davant del paper. Cal esforç per aprendre. Sí: cal esforç. Es tracta de destinar un temps de qualitat a descodificar, entendre i posar en context allò que fem, amb concentració plena. I tornar-hi. Avui en dia l’esforç ha desaparegut. Tot sembla que vingui per qüestió de sort o que tot hagi de ser divertit. Per gaudir, més enllà de fer el panxacontent al sofà, cal aprendre i obrir finestres. Calen objectius clars i anar-hi. Cal tornar a escriure a mà, per connectar amb nosaltres, amb el nostre pensament.
On són els llibres de text? Tot d’una va aparèixer una cantarella que va esdevenir un mantra: cal eliminar els llibres de text i emprar recursos que elaboraran els mestres en el seu temps lliure. Quin ha estat el resultat? Siguem sincers!
Calen bons pressupostos públics per al foment de la cultura. Calen bones biblioteques municipals, de barri, d’escola, d’aula, personals. Calen bons llibres, per grans i petits, revistes en paper i diaris per aprendre el món.
Cal equitat educativa. I, tal i com defensa Gregorio Luri al seu article “El zoo d’en Pitus s’ha quedat sense lectors” (El País, Quadern, 25-06-2023, pàg. 2-4), per tal que hi hagi equitat cal aconseguir un bon domini de la lectoescriptura. Cal ampliar el vocabulari dels infants per tal de fer més gran la seva comprensió del món. El progrés lector és necessari per entendre el context on vivim. A més a més, aquest article posa de relleu dues dades de l’informe PIRLS. Primera: els alumnes que comencen primària sense nocions bàsiques de lectoescriptura és del 20%. A Irlanda aquesta xifra és del 9 % i a Castella i Lleó és de l’11 %. Segona: el 81 % dels mestres catalans es mostra satisfet a la feina. Aquesta darrera dada sorprèn moltíssim a Luri.
Cal tornar a crear vincles socials, a través de l’escola, les associacions i els veïns. Les pantalles i una educació banal condemna a infants i joves a la soledat. D’aquesta manera, tal i com apunta el citat Andreu Navarra, ningú es pregunta per la “insultant desigualtat”, que es perpetua i va a més. Per als postulats neoliberals el benestar és una qüestió individual, una cerca de l’alegria. Sabem del cert que la seguretat, l’amor, la salut i la joia de viure venen dels vincles socials i afectius. Aquests són , precisament, els pilars que pretén destruir el sistema, per fer-nos dòcils i bons consumidors de tot de coses que no necessitàvem.
Algunes conclusions
Sense el domini de la llengua -parlada, escrita, llegida- no hi ha possibilitat d’aprenentatge, ni de competències bàsiques, ni pensament crític. Sense la llengua compartida, no hi ha possibilitat de cohesió social. Sense el domini de la llengua no hi ha igualtat d’oportunitats. Sense el domini de la llengua no hi ha la possibilitat de triar, no hi ha llibertat per escollir amb quina llengua volem parlar en cada context.
I calen mesures urgents per redistribuir la riquesa i el treball. Els contextos empobrits són una fàbrica d’abandonament escolar. Les xifres de Catalunya dels alumnes que no segueixen estudiant després de quart d’ESO són alarmants. Llegim un estudi impulsat des de la Fundació Bofill, que el 86, 3% dels joves amb 17 anys continuen els estudis. A Navarra són el 100 %. La mitjana de l’Estat és del 90 %. Catalunya té la xifra més baixa. Ceuta i Melilla tenen xifres millors que Catalunya.
Tenim un país trencat per la pobresa amb un espoli asfixiant que condemna al país a la precarietat. Com podem acollir si les institucions no tenen la capacitat per fer-ho? Com podem acollir si ja no tenim relats comuns, ni espais compartits. Qui arriba aquí es troba amb un extraradi continu, amb vides precàries.
Tenim un sistema econòmic que violenta l’estabilitat, que té conductes disruptives constants, que promou el malbaratament, que empeny a joves i infants a una cursa sense fi per adaptar-se a un món que no para de girar. I es tracta d’un sistema que promou de manera deliberada l’oblit: no tenim història, no som ningú, no anem enlloc. La filòsofa Marina Garcés al seu llibre Escola d’aprenents (Galaxia Gutenberg, 2020) recorda que, fins i tot, “hem oblidat la possibilitat mateixa d’una llibertat feta de vincles entre iguals”. Ens diuen ja no cal recordar res, que és tot a la xarxa. Però Garcés ens recorda que “reduir la memòria a gestió de la informació és anul·lar-ne la condició creadora d’experiència i generadora de temps compartits”. Qui no tingui memòria serà sempre un esclau. Qui no té memòria, “és una interfície per on passen unitats d’informació més o menys ben seleccionada”. Esborrar la memòria és el somni del totalitarisme. Sense memòria, no hi ha futur, només un present continu de consumidors consumint i regalant dades a les grans empreses.
Bibliografia
BIRULÉS, Fina (2023): Hannah Arendt: el món en joc. Barcelona: Arcàdia.
CASTELLVÍ, Alba: “Futurs mestres que detesten llegir”, Ara, 01-06-2023, pàg. 24.
ESQUIROL, Josep Maria (2021): Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Barcelona: Quaderns Crema.
GARCÉS, Marina (2020): Escola d'aprenents. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
LURI, Gregorio: “El zoo d’en Pitus s’ha quedat sense lectors”, El País, Quadern, 25-06-2023, pàg. 2-4.
NAVARRA, Andreu (2021). Prohibido aprender. Un recorrido por las leyes de educación de la democracia. Barcelona: Anagrama.
RIEMEN, Rob (2023): L’art d’esdevenir humà. Quatre estudis. Barcelona: Arcadia.
TERRASA, Rodrigo: “El cole del futuro será igual que el del pasado”, Papel, Revista dominical del Mundo, 25-06-2023, pàg. 2-5.
ZANCAJO, Adrián i BUENO, Carlos (2023): L’abandonament a 4t d’ESO: les desigualtats en la transició postobligatòria. Barcelona: Fundació Bofill. https://fundaciobofill.cat/uploads/docs/w/b/l/15d-abandonament_zancajobueno020523.pdf
Comentaris