El carlisme és un moviment polític tradicionalista, ultraconservador i oposat al liberalisme que va néixer el 1833, proposant una alternativa successòria a la dinastia borbònica espanyola. Va provocar tres guerres civils al llarg del segle XIX i va acabar constituint-se com a partit polític, amb cert suport a les zones rurals, a partir de la seva darrera derrota bèl·lica, el 1876. La seva militància provenia del món agrari, que veia perillar la seva manera de viure i el seu accés als béns comunals.
L’historiador Salvador-J. Rovira ha documentat una cinquantena d’homes de la rodalia que van fer de guerrillers amb els carlins a la primera carlinada (1833-1840). Els pobles que van aportar més efectius van ser la Riera (35), la Pobla (18) i el Catllar (13). Els pobles atacats pels carlins havien de pagar «contribucions especials» i manutencions als soldats. Al llibre d’ordres de Creixell (1817-1849) conservat a l’Arxiu Municipal hi llegim el següent escrit del secretari Joan Alberich: «Pau Rovira y Pujol que serví de Regido majo en lo any de 1841 y 1842 ha depositat en lo archiu de aquet poble dos documens de credit, procedens de contribucions pagadas per lo poble al temps de la ultima guerra civil; lo un document de import de 2400 rals de bilió pagat al Alau, y lo altre de 300 rals, per 300 raccions de pa entregadas al Exercit». Almenys un veí de Creixell es va unir als carlins revoltats. Era Domingo Corull que estava en un falutx i va desertar «tomando parte con los mozos sublevados de Catalunya.»
La defensa sempre va ser difícil perquè els insurrectes empraven tàctiques de guerrilla i l’Estat no disposava dels recursos militars adients. Els pobles, a més, havien d’organitzar la seva defensa a través de la constitució d’una milícia nacional amb voluntaris del municipi. Torredembarra en tenia una d’organitzada.
Coneixem el cas d’un important enfrontament succeït en algun punt entre Vespella i Salomó l’estiu de 1836. La “Guardia Nacional de Torredembarra”, els carabiners i 30 “patriotas de aquella villa” es van topar amb els homes de Josep Vendrell (a) Masdeu Plana. Segons el Governador de Tarragona, les forces lleials al poder van causar quatre morts als carlins, molts ferits i van poder fer-se amb un bon botí: “doze armas de fuego, una espada, un sable, la mula y equipo del cabecilla, papeles, varias cananas, pólvora y otros efectos.”
Torredembarra va estar a punt de caure a mans d’un grup de miquelets l’estiu de 1838, segons llegim al periòdic El Español del 15 de juliol d’aquell any.
De la segona guerra carlina (1846-1849), sabem que van continuar actuant grups de rebels carlistes per la zona. Així per exemple, l’octubre de 1847 «una partida de facciosos» va passar per Creixell «exigiendo las contribuciones». I un any després, sabem que va tornar a entrar una partida armada «con intenciones no muy buenas» a Creixell i que una tropa del govern i un grup de carrabiners hi va anar per tal de restablir l’ordre. També van aconseguir entrar a Torredembarra i els defensors del poble es van refugiar al castell. Recordem que la restauració contemporània del Palau dels Icard de Torredembarra, la seu actual de l’Ajuntament, va respectar els forats de bala a la façana provinents de les carlinades del segle XIX.
El 1868 el rector de Tamarit va fixar la seva residència a Ferran. L’antic nucli de Tamarit s’havia convertit en un lloc perillós i decadent. Els seus dos antecessors en el càrrec van ser assassinats per ser d’ideologia carlina.
El 1872 es va iniciar la tercera carlina i va afectar als pobles de la rodalia en forma d’atacs guerrillers per tal de cobrar diners per al seu finançament. Diuen que en un dels atacs es va prendre foc al castell de Creixell. El 1872 una colla de carlins de la Torre i de la Pobla van intimidar els clients del cafè de la Unión de Torredembarra, l’espai que freqüentaven els republicans locals. Tenim notícia d’una entrada de carlistes ben curiosa que ens permet adonar-nos del grau d’impunitat amb el que actuaven a la zona per manca d’una força governamental efectiva que aturés els insurrectes. Era a principis de 1873 quan a Creixell «una partida de unos 200 hombres, después de haver danzado alegremente en la plaza, cobraron 200 duros de la contribución». La desgràcia va ser que entre tants homes armats va haver un «disparo involuntario de una carabina que ocasionó la muerte a una muchacha e hirió a otra». La partida era la del Miret, comandada accidentalment per Ignasi Redoreda. A finals de mes, Suau i 25 homes marxaven de Creixell amb sis duros de botí. A l’abril, 120 carlistes comandats pel cabdill Mora van ser dues hores a Creixell «sin que se sepa si han pedido algún trimestre de contribución.» El dia 11 de maig es van endur 59 duros «á cuenta de la contribución». Cap al 14 de maig van aconseguir 250 pessetes a Creixell, tot i que les tropes governamentals els perseguien per la zona.
En un dels enfrontaments els carlins van atacar el castell de Torredembarra on s’havien refugiat els republicans locals. Alguns veïns de la comarca es van afegir a les guerrilles carlines que van actuar per arreu del país. És el cas del veí de la Pobla Joan Mateu «Menut», que va rebre les ordres del general Moore. Va ascendir a oficial quan van aconseguir entrar a Vic. Va acabar aquell conflicte bèl·lic sent capità de cavalleria.
Durant la Restauració borbònica, els carlins van participar dels comicis electorals i es van endur algunes victòries al Baix Gaià. Van rebre alguns suports importants, com és el cas de l’empresari rierenc Pau Sedó Vives. Pau Sedó (1865-1923) va ser alcalde de la Riera entre el 1907 i el 1909. Pau Sedó Vives es va comprometre políticament amb la causa de la Comunió Tradicionalista representada a Tarragona per Josep de Suelves i de Montagut (Tortosa,1850-Madrid,1926), XI marquès de Tamarit, primer vescomte de Montserrat i diputat per Tarragona a Corts els anys 1896, 1898 i 1902.
A les eleccions de 1896 el marquès de Tamarit, Josep de Suelves, va fer un acte a Salomó i va recollir-hi el 41% dels vots, quedant en primera posició. Aquell any també va guanyar a la Riera de Gaià amb el 64,2% de vots. De fet, a la Riera, el carlisme es va emportar la victòria almenys en 4 de les 6 convocatòries electorals que hi va haver entre el 1896 i el 1907. En aquesta època també van assolir bons resultats a la Pobla, Salomó i Vespella.
El 1896 el candidat carlí va quedar segon a la Pobla. El 1898, el candidat carlí va aconseguir la tercera posició a Altafulla (17,9 % de vots), a la Pobla (28,1) i a Vespella (21,8). El 1899, a les eleccions a Corts els carlins van quedar primers a Salomó (40,1) i segons a la Pobla (24,2), Renau (24,6) i a Tamarit (24,6). 1901, el candidat carlí va ser el més votat a la Riera (24 %) i el segon més votat a la Pobla (16,4 %) i a Tamarit (27,9 %). El 1903 a Vespella (84,6 %) va arrasar i va ser el segon més votat a la Pobla (20,8 %) i a Tamarit (14,8 %). 1907 va guanyar a Tamarit (33,3 %) i a la Riera (36,4 %), va empatar a la primera posició amb un candidat conservador a Vespella (26 %) i va quedar segon a Salomó (24,5 %) i a la Nou (23 %). El 1910, el candidat carlista a les eleccions generals es va imposar a Renau i a Vespella. El 1914, el marquès de Tamarit va guanyar en poblacions com la Riera i Renau. La Riera es va mantenir fidel al carlisme fins la irrupció del catalanisme conservador que es va endur les victòries electorals a les eleccions a Corts del 1916, 1918 i 1919.
El 1887, el Partit Carlista tingué una important escissió. El polític i periodista Ramón Nocedal impulsà el Partit Integrista o Partit Catòlic Nacional, de caire carlí, integrista antiliberal, ultracatòlic i a favor dels furs de Catalunya. A través del seu portaveu El Integrista del 6 de març de 1890 coneixem els noms dels delegats forals del districte del Vendrell d’aquest nou partit. A la Nou de Gaià els delegats foren els propietaris Josep Maria Dalmau i Calaf, Josep Roig i Rovira i Josep Fortuny i Domingo (va ser alcalde entre el 1900 i el 1901). De la Pobla de Montornès, els propietaris Anton Ivern i Gibert, Salvador Ivern i Vidal (va ser regidor el 1894) i Pere Parera i Rabassó. De la Riera de Gaià, els propietaris Josep Espina i Vilella (i comerciant), Francesc Anglès i Espina i Pau Homs i Rull. De Roda de Berà, l’industrial Joan Ventura i Baldrich i els propietaris Josep Constantí i Virgili i Joan Jansà i Figueras. De Torredembarra, els industrials Francesc Rosich Bartomeu, Pau Jané i Vidal i Josep Jané i Domingo.
L’estiu de 1892 s’estava preparant la inauguració dels cercles carlistes de la Riera i de la Pobla de Montornès. El cercle de la Pobla va arribar a tenir el seu propi casino, amb servei de cafè i actes lúdics i polítics. El desembre de 1870 s’havia inaugurat a la Pobla el Centre Catòlic Monàrquic presidit per Joan Cases. La notícia va aparèixer a La Convicción, periòdic fundat pel carlista Luís María de Llauder.
El 1895 hi havia juntes locals del partit carlí al Catllar, Altafulla, Creixell, la Riera, Roda de Berà, la Nou de Gaià, Salomó i Tamarit. A les eleccions municipals d’aquell any es van presentar a les eleccions i van aconseguir representació almenys a la Pobla, Altafulla i la Riera.
L’estiu de 1921 s’estava organitzant un nucli carlista a Creixell.
El cap de l’estació de tren el 1934 era el president del comitè tradicionalista de la Pobla. El 1935, durant el bienni negre, un regidor carlista, Joan Casas Miracle, va formar part del govern conservador de la Pobla de Montornès.
Comentaris