Text per a la Trobada de Centres d’Estudis del Camp de Tarragona, Priorat i Conca de Barberà.
25 d’octubre de 2025, Vila-rodona
L'aprofitament dels recursos hídrics
Torredembarra és un municipi situat al Tarragonès, a la rodalia del Baix Gaià, a mig camí del Vendrell i de Tarragona, al peu de l’antiga Via Augusta, a prop del mar. El seu nucli urbà se situa a l’interior del terme i el seu barri marítim, desenvolupat a partir del segle XVIII, als peus de l’antic municipi de Clarà. Tot i que el seu terme és força petit, té 8,71 quilòmetres quadrats, ha tingut pagesia, un sector pesquer important, comerciants, fàbriques tèxtils, de cables elèctrics i de refractaris, entre d’altres. Històricament ha exercit una certa capitalitat entre els municipis de l’entorn, amb notaria, estació de tren, mercat i centres educatius. La seva població actual supera els 18.000 habitants però al llarg del segle XIX i mig segle XX va rondar els 2.000 veïns.
El seu terme no el travessa cap riu, tot i que el Gaià desemboca als peus de Tamarit, a dos quilòmetres i mig de la platja del Canyadell. L’aigua que s’ha emprat històricament per les seves hortes prové del subsòl. A part de la trentena de pous i del centenar de cisternes que recollien l’aigua de pluja al defora, Torredembarra tenia unes 113 sínies que funcionaven amb tracció animal. Aquestes sínies estaven ubicades a la franja litoral, prop del mar. També hi havia sínies a tocar de les rases que desemboquen al mar. D’aquestes sínies en sortia una aigua força molla, sobretot a les que estaven ubicades més a prop del mar, que permetia cultivar horta per al consum familiar, pagar al propietari de les terres i vendre al detall l’excedent a les parades de la plaça de la Vila, als baixos de les cases o als mercats del Vendrell o de Vilafranca del Penedès. Curiosament, durant els anys d’autarquia franquista també es va cultivar cotó per tal de proveir la indústria tèxtil.
Les sínies eren un sistema d’extracció d’aigua que usava la força animal. El seu funcionament era el següent: Un matxo donava voltes al voltant del pou accionant la roda de ferro que girava lentament. Els catúfols de terrissa, amb un forat al mig i lligats als llibants, baixaven fins al fons del pou i recollien aigua que, en arribar a la superfície, vessava damunt d’una pastera. Els catúfols es feien a cal Canterer i al taller del Rierenc que tenia als baixos del Palau del Icard. Lentament l’aigua anava omplint la bassa que el pagès emprava amb saviesa per regar els camps que treballava. La distribució de l’aigua per la terra es feia a través de solcs excavats a la superfície de la terra amb l’aixada i amb canalitzacions de pedra que, avui en dia, resten abandonades als camps on encara no s’hi ha construït.
Els llibants es mullaven i s’acabaven fent malbé. És per això que els untaven de quitrà, per a resistir una mica més. Després, quan es canviaven per llibants nous, els vells es deixaven assecar i es feien servir per encendre les cuines. Els infants els empraven la nit abans del dia de reis. Sortien al defora de la vila i els encenien. Els feien girar, tot fumejant, mentre cantaven una cantarella que feia així: “Els reis, els reis, la barba els hi creix, la cua els hi penja i el llop se la menja…”. D’aquesta manera, els Reis d’Orient no passaven de llarg del nucli de Torredembarra. Els llibants es compraven a cal Farreny, a la plaça de la Font, o a cal Cisteller, a la plaça de la Vila.
Tornem a les sínies. Una figuera donava ombra al tomb per on circulava l’animal, a més a més de figues saboroses. Si l’amo badava, l’animal s’aturava a descansar. Hem de pensar que, quan més aigua feia falta a la terra era a l’estiu, amb la calor i la pesadesa que això suposava. És per això que era habitual que algun xiquet s’estigués a prop de la sínia amb un bastó o una canya per, de tant en tant, anar avisant al matxo que s’aturava. L’animal, per tal que no es maregés, anava proveït d’unes ulleres d’espart que li tapaven la vista. Les ulleres i la seva guarnició eren obra del baster del poble. Els avis recorden l’Antònio Pallàs que treballava al taller que tenia al carrer Major. A part del baster, l’animal també necessitava el treball del ferrer, que canviava les ferradures cada cop que convenia. L’animal menjava garrofes, que eren molt abundants, encara ara, en aquestes contrades. El matxo dormia als baixos de la casa del pagès, portava el carro fins al poble i també ajudava a pujar la collita a les golfes de casa, estirant la corda lligada als sacs que passava per la corriola fermada a la façana. A la plaça de la Font hi havia un abeurador. Alguns animals hi sabien anar sols, beure i tornar a casa. El matxo també estirava l’arada a hort i per llaurar la terra.
L’aigua que s’extreia de les sínies era a pocs metres de profunditat. Tot i això, era un sistema de treball lent. La tracció animal no permetia la sobreexplotació dels aqüífers. Una sínia designava la construcció que hem descrit però també la terra que regava. Aquesta finca sempre era força petita. No estem parlant de jornals de terra. Tota la part del terme que era de regadiu formava un mosaic llaurat i treballat. Molts veïns podien combinar el treball a l’hort amb la feina a torns a la fàbrica o anant en mar a pescar. L’anar i venir pels camins era constant, sobretot a l’hora de tornar cap a casa, al vespre.
L’arribada de l’electricitat i dels motors va canviar la història. Els aqüífers van començar a patir. I la rematada final del segle XX va venir de la mà de la transformació econòmica. L’agricultura de subsistència va donar pas a l’urbanització del terme i l’arribada del turisme i dels visitants de cap de setmana. Algunes sínies es van convertir en càmpings, amb el Clarà, la Noria o el Relax Sol.
Si veniu a Torredembarra, us convidem a fer una ruta per les sínies que queden dempeus. N’hem contat 53. Visitem-ne algunes. La primera, i més visible, és a l’entrada, a tocar del cementiri, on comença el camí que porta a Altafulla. És la sínia de la Vila, una sínia municipal que va començar a funcionar el 1868 i que servia per abastir d’aigua les fonts del poble. Si aturem el cotxe a l’aparcament del carrer Mañé i Flaquer, ens adonarem que el bell mig hi ha una altra sínia, la de l’Hort del Porxo, que va ser conreat durant molt de temps per Serafí Mercadé i la seva família, tot i que era propietat del Torrens. Canviem d’aparcament públic i anem a l’avinguda President Companys. Fins no fa tants anys hi havia una masia. La sínia de cal Xitot es va salvar de la destrossa. Ara és al mig, esperant temps millors per al patrimoni. Seguim. Abans de posar-nos les xiruques, ens traslladem al darrer aparcament a l’aire lliure d’aquesta ruta. Anem a la cruïlla del passeig de la Sort i l’antiga carretera nacional i trobarem la sínia del Carboner, que duia Miquel Teixidó, tot i que era propietat de Josep Maria Torrens.
Ara sí, deixem els vehicles i ens endinsem per dos camins que porten a la rasa que separa els termes de la Torre i d’Altafulla. Allí en trobarem unes quantes, de sínies (Ratxet, Tou, Roman del Sabre, Gall, Farigola, Pubill, Llamp, Hort de l’Olla, Saia, etc.). Alguna d’aquestes terres són treballades per la família Rovira, que ven la seva producció a Ca l’Aurèlia, al carrer Alt de Sant Pere i al carrer Tamarit. I seguim. Resseguint a l’ample l’antiga carretera en direcció a Creixell podem veure la sínia del Minet, a tocar del càmping Miramar, on encara es pot veure la pedra on rentaven la roba les dones de Baix a Mar; la del Cisco Xanans, sota del nucli de Clarà; la del Pubill, de rosari, a l’entrada del Càmping la Noria, perfectament conservada. Entre la carretera i el carrer de la Cala de la Móra, a la Marítima Sud, hi ha la sínia del Carbonell, treballada per Josep Solé i Montserrat Rovira de Creixell, on encara es pot comprar la verdura directament a l’hort els caps de setmana. Actualment, l’aigua s’extreu de la sínia amb motor. També es pot comprar la verdura directament a l’hort del Turdiu, al carrer de les Drassanes. Ell també empra l’aigua de l’antiga sínia extreta amb un motor. Molt a prop, per cert, al carrer Àncora podeu veure la sinieta del Xeco.
Finalment resseguint la rasa de Sagunyoles, que separava els antics termes de Torredembarra i de Clarà, en trobem algunes quantes més. Per començar, cal visitar la de l’Hort de Xanans, al carrer Conca de Barberà, restaurada i situada en un espai públic. La sínia de Morros està situada en un espai privat però les que hi ha a la sínia de Cabeces es poden veure entre la malesa, com la del Lázaro, la del Cantero o la del Met.
Les sínies són patrimoni de Torredembarra. Han donat nom a la seva revista literària i són recordades pels més grans perquè van dibuixar un poble que vivia de la terra i que ara s’ha transformat. Davant dels elements patrimonials més imponents, urgeix posar en valor aquells elements més humils que ens recorden qui som i d’on venim. Les nostres sínies resisteixen i confien una futura acció valenta de veïns i governants per tornar a girar i explicar la nostra història a les noves generacions de torrenques i torrencs.
Comentaris