Recuperar
el temps per a un mateix, fer les coses a poc a poc, gaudir del procés, del
camí. És una proposta que ens arriba del moviment slow que, organitzats a
nivell internacional, ens proposa deixar de córrer cap enlloc. Educar
lentament, estimar sense fugir, menjar recuperant la cuina de sempre, llegir
subratllant els llibres, etc. Donar-se temps, ser ric en temps. Deixar estar
les coses efímeres, que mirades en perspectiva tampoc són tan importants. I no
cal passar comptes. Que el cos i el desig siguin el rellotge. I aturar-se on
vulguem. I gaudir del repòs després de l’activitat física lenta, i de l’aigua
fresca.
L’escriptor
catalanomexicà Jordi Soler reflexiona al seu llibre El mapa secreto del bosque (Debate, 2019) sobre com omplim el temps
de lleure amb viatges o sèries de televisió. Soler proposa tornar al sentit
antic d’oci que tenia a veure amb el repòs, la reflexió i l’estar amb un
mateix. Convé anar a l’altra punta del món cada cop que tenim uns dies de festa?
El nostre centre ha de ser la llar i a partir d’aquí, passejades de mida
humana. Això és el que ell proposa. l bicicleta “aúna meditación y movimiento;
curiosidad y velocidad; atención plena y guardabarros”, com escriu Ben Irvine al
llibre Einstein y el arte de montar en bicicleta.[1] Una
belocitat humana, lenta, que ens permet gaudir del camí.
Amb
la velocitat que circulem en cotxe no ens adonem dels detalls: un arbre
espectacular, una casa singular, una pintada reivindicativa, els cartells que
anuncien la festa major del poble del costat, etc. No ens cal gaire equipatge,
un polsim d’alegria, dos pams de valentia i un cabàs d’ànims. Amb una mirada
sabem que tenim el vehicle a punt. La cadència de la pedalada és efectiva quan
és constant i remet directament a una serenitat de l’ànima que els ciclistes
desitgem cada dia.
I
fer curses on guanyen els que arriben últims, sense posar els peus a terra. Del
1946 al 1953 el Giro d’Itàlia va premiar l’últim classificat cosa que va
provocar distorsions previsibles. Molt corredors van perdre temps expressament,
arribant a fer trampes, com amagar-se sota un pont.
Anar en bici
ens recorda que no tenim pressa. Les cames donen pel que donen. Si et cal
arribar abans, has d’anticipar la sortida. I ens aturem on vulguem. I gaudim de
les vistes, de l’ombra de l’arbre, de la nostra llibreta de notes, del llibre
que portem a la bossa, del glop d’aigua, de la conversa amb altres ciclistes.
Comentaris