“Renau i Peralta voltats de garrofers;
no poden pagar les gralles per falta de diners.”
Dita popular recollida per Josep Veciana.
A Renau es venera la Mare de Déu del Loreto. Es
fa des de ben antic. La tradició popular diu que el 1535 el Baró de Renau
participà de la invasió de Tunis encapçalada pel rei Carles V. En aquesta
ciutat, la capital de l’actual Tunísia, el Baró hi trobà la imatge de la Verge
del Loreto i se l’emportà. Quan arribà a Renau manà que es construís una ermita
on instal·lar la Verge. No coneixem la localització d’aquest primer santuari
però Veciana i Cortiella apunten que havia d’estar molt a prop de l’actual.
D’aquesta primera ermita, sabem que tenia ermità. Jaume Ponsoda ho era el 1674,
per exemple. El 1690 s’adquirien els terrenys on s’edificaria el nou lloc de
culte, ja que l’ermita antiga es trobava en molt mal estat. L’any 1703,
Francesc Perelló, Baró de Renau, va atorgar en testament una sèrie de deixes
força importants que donarien interessos durant molts anys i van permetre
realitzar misses diàries i confessions els dies de festa. L’1 de març de 1704,
Josep Llinàs Aznar, l’arquebisbe de Tarragona, va autoritzar la benedicció de
la nova ermita, cosa que es va fer el dia 18 del mateix mes. Abans d’aquest
acte, Roma havia concedit la indulgència plenària a tots els fidels que anessin
al santuari el dia de la seva festa i reunissin les condicions necessàries
–confessió, comunió, etc. L’ermita continuà tenint ermità. El 1762, per
exemple, ho era Joseph Jornet.
Els
veïns reconeixien la protecció de la Verge amb la donació d’exvots i la petició
de la fi de sequeres, com el 18 de març de 1689, quan la imatge va ser
traslladada fins a la parròquia per tal que “presidís les pregàries que es
feien a fi d’obtenir, per la seva intercessió, la pluja pels camps ressecs.”[1] El 1781, Renau va fer un
vot de poble a la Verge per tal de salvar-se d’una epidèmia. En parlarem al
següent capítol.[2]
Per la Festa Major del desembre de 1925 es va
celebrar la restauració de l’ermita de la Verge del Loreto realitzada sota la
direcció de l’arquitecte Josep M. Jujol i el pintor de Vallmoll Ramon Ferré. El
dia 9 es va fer una processó des de l’església, cantant el rosari i portant
espelmes per oferir a la Verge. A l’ermita es resà la novena. L’endemà es va
fer missa cantada, acompanyada d’harmònium, amb 12 mossens i la presència de
les autoritats locals: el mestre, el jutge i els regidors de l’Ajuntament. A la
tarda van continuar els actes religiosos.
Del 1932, per exemple, sabem que es van
combinar els actes religiosos amb els balls i els concerts populars: repic de
campanes, completes, final de la novena, missa cantada amb l’Orquestrina Vila
de Maspujols, sardanes, trisagi cantat, concert i balls a la Societat.
El 26 d’agost de 1781,
aquest petit municipi del Baix Gaià va renovar la seva fe amb la Verge quan li
va fer un vot de poble per tal que actués contra l’epidèmia que envaïa la comarca.
En aconseguir-ho, els veïns celebraren una festa el 10 de desembre,
traslladant, en processó, la imatge de la Verge des de l’ermita fins a la
parròquia. L’endemà la retornaren al seu lloc. Es veu que l’any següent
repetiren l’acció per tal de salvar-se d’un altre brot. Avui en dia, el segon
diumenge desembre de cada any, se celebra la festa en honor a la Verge.
El doctor Pau Teixidor, soci del
Centre Excursionista de Catalunya, explicava en una de les seves cròniques de
finals del segle XIX centrada en Bràfim que els pobles de la zona tenien una
devoció especial per la Verge del Loreto, “principalment per les mares que
tenen d’alletar á sos fillets” ja que la consideraven la millor protectora per
a què no els manqués la llet per donar el pit als infants acabats de néixer.[1]
[1] Pau TEIXIDOR (1896): “Excursió particular á Brafim, Vilabella y Puigtinyós”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 20, pàg. 1-29.
Retall del llibre VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ.
Comentaris