Vilamur, una vila oberta

Article publicat a PallarsDigital.Cat

Diuen que el nom de Vilamur prové de la contracció de “vila” i “mur”. Vaja, que el poble tenia una muralla per defensar-se dels possibles atacs. El nucli urbà conserva les característiques d’un poble medieval.
Actualment, no és un nucli tancat per cap muralla. Al contrari, és obert i amable. Està situat al costat d’una gran esplanada on es pot deixar el vehicle. Els seus carrers conviden a estirar les cames. La pedra vermellosa, la font, l’abeurador i els rentadors que funcionen i sorprenen al visitant. Si hem de parlar de sorpreses hem de citar l’església parroquial de la mare de Déu de Medina, que està esquerada de dalt a baix. També ens crida l’atenció el nom de la parròquia. Això de Medina prové de l’àrab, segur!
Actualment hi ha censades una seixantena de persones però havia arribat a tenir 256 el 1857. Les desamortitzacions del XIX, la crisi agrària del tombant de segle i la mala climatologia de la mateixa època van fer davallar la població. Al Pallars, entre el 1880 i el 1910 es va perdre quasi el 40 % de la població. Al llarg del segle XX vindrien altres baixades arran de la migració provocada per la crida a marxar a les ciutats feta des del “desarrollismo” franquista i la crisi lletera dels anys 80, entre d’altres.
Deia que hi ha unes seixanta persones censades en aquest poble de la Vall de Siarb. A l’hivern, però, en queden ben poques. Dues d’elles em conviden a parlar de les coses d’abans. Són la Ramona i l’Àngela: “Va sortir la moda de marxar la gent dels pobles. En dos o tres anys hi va haver una flota de gent que va marxar. Allavons van passar uns anys que no tornaven. I ara sí, ara tots tornen. Tots s’han arreglat la caseta, tots fan vacances i alguns s’han jubilat i ja es queden més temps.” Amb elles parlem de molts temes: De la Maria i la Medina que ajudaven a parir a les dones a casa, de les evacuacions quan el front de guerra era a tocar, del treball que feien quan eren petites, d’anar a servir (“Jo a l’edat d’onze anys, ja el primer d’abril, ja em llogaven per aquestes cases de pagès a guardar les vaques i fer feinetes així”), de la precarietat de l’ensenyament (“perquè de mestre fixo a penes en tenívom mai”), dels jocs infantils (“rescatar, a rams, a pedrots, al descans, a corda i coses d’aquestes”), de la felicitat (“en aquella època tampoc estàvem tan malament. No tenívom lo que ara tenen però érem més feliços que no són ara”), de la joventut (“anàvom a festa major de Llagunes, a festa major de Tornafort. Pues mira, marxàvem a la tarda i tornàvom allà a la matinada, quan s’hi plegava el ball. I anar remenant rocs per aquestos camins!”) i de les festes amb música (“es llogava el Mingo de Soriguera, el Josep de Tornafort... Hi havia molt jovent. Venia un acordeón d’aquestos de botonets i au: nyigo, nyigo!”). Bona conversa, bon humor. L’endemà, en tornar unes fotografies i un llibre, em trobo una tertúlia de diferents veïns al carrer porxat. M’hi apunto. 
El que deia, un poble sense muralles, acollint un estrany com jo amb una conversa agradable.

Entrades populars

NI FOLLA (1993-1995)

TRONS A LA MÓRA, AIGUA A LA TORRE

CAGANT MELODIES (1995-1999)

EL DEUTE MUNICIPAL de TORREDEMBARRA, MÉS BAIX QUE MAI

Ermites, tradicions i devocions a la rodalia

ACTIVITATS MUSICALS PER INFANTS

LES CANÇONS DE TORREDEMBARRA

NO CUINO: UNA PROPOSTA CULTURAL I GASTRONÒMICA

CASA NOVA, NOU DISC DE TRES