Aquest article és per al Regió 7.
Prop
de la Seu d’Urgell hi ha la Vall de Castellbò. Pujant per la carretera deixarem
a l’esquerra l’aeroport (www.aeroportlaseu.cat).
Seguint la via principal, Aravell i el club de golf (www.aravellgolfclub.com) ens quedaran
a la dreta. Arribats a Castellbò, convé fer parada. A partir d’aquí podem fer
una ruta circular amb cotxe pels pobles que vénen. Nosaltres triem començar per
la dreta i fer via. Travessem Albet (“Aubet” en diuen els del país) i arribem a
Seix (“Six” pels de la Vall). De fet avui anava a Santa Creu, però m’aturo a
Seix, em crida l’atenció. La carretera hi passa per sota i bé podria passar de
llarg. No hi ha cap cartell que anunciï meravelles arquitectòniques per visitar
ni sembla que hi hagi restaurants amb un estrella Michelin. Per això m’hi aturo.
A peu de carretera hi ha una bústia. Deu ser l’única del poble. Llegeixo que hi
viuen 6 habitants però jo només hi veig una casa habitada. Els carrers no estan
asfaltats. Hi ha una capella dedicada a Sant Serni. Surten a parlar amb mi.
“Sóc antropòleg, vaig a Santa Creu a parlar amb la Maria Àngels...”. Parlem a
peu dret de com ha canviat tot: “Abans quan nevava s’estaven molts dies a treure la
neu!”
La
xemeneia fumeja. És estiu. La Rosalia, amb qui parlaré al cap de pocs dies a la
Seu d’Urgell, va néixer a Seix, a cal Subils. M’imagino la vida que devien
tenir aquestes cases quan totes elles eren plenes de gent jove i canalla. La
memòria d’aquell poble, els sabers acumulats durant generacions, la cultura
local i de l’entorn natural, les llegendes, les històries de por, els racons
amagats per la muntanya, les fonts naturals, la saviesa pagesa i ramadera
adaptada a aquell medi únic... Tot depèn d’una casa. No exagero. Ben a prop
podem trobar pobles com Sendes que es van anar despoblant fins que al final van
callar per sempre.
Joan
Obiols va publicar a Garsineu Edicions, l’any 2009, un llibre preciós. Es
titula La Gramola. És un recull de la memòria oral de molts pobles del
Pirineu. Obiols va ser a Seix i explica que els habitants d’aquest poble són
coneguts amb els malnoms de “malavinguts” i també de “camatorts”, segurament
pel relleu escarpat de la rodalia, ideal per a torçar-se una cama. La Guerra
Civil fou un malson: els soldats, potser 400, s’instal·laren al poble. Foren
bombardejats amb morters llençats des de Santa Creu i patiren la por de qui se
sap indefens i atacat.
D’aquí Seix es veu Santa Creu. El meu
viatge continua.
Ens llegim de nou al setembre. Mentre
ens podem veure a la presentació del llibre El riu de les dones. Converses
amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu que es farà a
Farrera, el 17 d’agost. Sapigueu també que l’1 d’octubre seré a Barcelona i el
2 de novembre a Esterri d’Àneu. Trobareu tots els detalls al web www.elriu.cat. Fins aviat!
Comentaris