EL RIU DE LES DONES

"El riu de les dones", Diari de la Torre, maig de 2013, núm. 183, pàg. 24.

L’estiu del 2011 m’enfilava per la carretera que porta al Pallars. Deixava Torredembarra per un mes. L’objectiu era desenvolupar un projecte que havia rebut el suport de la Beca CAN a la Recerca. Durant aquells 30 dies vaig contactar amb àvies dels municipis de l’entorn del Parc Natural de l’Alt Pirineu (Tírvia, Esterri d’Àneu, Àreu, Civís, Santa Creu, Asnurri, etc.). Vam seure a taula i vam compartir converses sobre les coses d’abans, com vivien, com s’organitzava la casa i la família, com era el treball al camp, les festes, els ritus de pas, etc. Posteriorment, vaig ordenar tot aquell material i vaig cercar les veus dels primers excursionistes, lingüistes que havien cercat l’essència de la parla del Pirineu i periodistes de principis de segle XX. Finalment, un any i mig després, el Centre d’Art i Natura de Farrera (www.farreracan.cat) ha publicat el treball en forma de llibre. El seu títol és El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Per mi ha estat una experiència fantàstica. M’ha sorprès trobar encara vestigis d’aquella vida ancestral on l’autosuficiència era el pal de paller de l’economia. L’aïllament respecte el món urbà va permetre mantenir una peculiar manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn natural. Lluny de visions romàntiques, les padrines em van descriure la duresa d’aquella vida. Així és que quan es van obrir les carreteres, va arribar l’electre i la televisió, la gent va marxar. L’alta muntanya es va despoblar i són molts els pobles que encara continuen muts.
El riu de les dones és una mirada enrere des del present. És un testimoni cosit a partir de moltes experiències i anys viscuts. A través de les vides de les àvies ens podem apropar a un territori conegut per tothom a nivell turístic però moltes vegades desconegut a nivell humà.
Les padrines entrevistades van néixer entre el 1912 i el 1952. Totes tenen en comú haver viscut un món rural d’alta muntanya en procés de canvi. Totes elles, però, tenen la seva pròpia visió i unes vides particulars. Algunes encara treballen amb afany el seu hort i viuen en cases antigues amb el terra de fusta. D’altres van abandonar fa temps el paisatge que les va veure créixer i s’han traslladat a llocs urbans, ben a prop dels serveis sanitaris i de les comoditats modernes.
Quan em presentava als pobles, per trencar el gel, explicava que jo era de la Torre. Aquesta protocol·lària manera d’entrar em va permetre recollir tot d’anècdotes que connectaven l’Alt Pirineu amb la nostra vila. Que si els Lamoga i els Palau són de Llavorsí, que si el Manuel Crehuet i la Maria Rosa Wennberg van viure a Rialp, que si la noia de la farmàcia nova és de Rialp, etc. Això m’ha fet pensar en una presentació del llibre ben diferent a les que he fet fins ara.
Aquest estiu m’escaparé al Pirineu a presentar el llibre a diferents pobles. Si teniu ganes d’acompanyar-me ja ho sabeu, serà un plaer. Podeu trobar les dates al web www.elriu.cat. També parlaré del llibre a casa nostra. El 17 de maig seré a Altafulla, el 23 a Roda de Berà i el dimecres 28 de maig a Torredembarra. El format d’aquestes presentacions serà amè. Explicaré per damunt el llibre, recolliré algunes anècdotes i passaré un vídeo curtet. M’agradaria, però, que totes les persones que heu viscut al Pirineu m’acompanyéssiu. D’aquesta manera podríem compartir vivències a l’alta muntanya i la vostra arribada a Torredembarra. Què en penseu? Pot ser interessant, no?
Podeu contactar amb mi per correu electrònic (antropologiaimes@gmail.com) i per telèfon (660343317).