Obrim
una Setmana Santa plena d’activitats preparades amb cura durant mesos, que
formen part d’unes tradicions transmeses de pares a fills des de fa generacions.
És
una setmana, que enguany arriba molt aviat, que ens obrirà les portes a la
pasqua, al bon temps, a la primavera, al renaixement de la natura, aquest
renaixement cíclic que endreça les nostres vides i la de la resta dels éssers
vius.
Cada
cop costa més, però, saber on som. Ara que, amb el canvi climàtic, el fred no
acaba d’arribar, i la calor ha esdevingut molt pesada a l’estiu.
El
consumisme empès per les noves tecnologies encara ha desdibuixat més aquest
temps cíclic, que ens portava a hivernar, a cuinar amb els productes de
temporada, a endreçar, apedaçar les coses, emblanquinar les cases, revisar la
roba, a fer el canvi d’armari.
Toca
asserenar els cors i tornar a compartir places i carrers. Toca reflexionar i
tornar a fer poble. Toca enfortir el nostre teixit associatiu, que té la virtut
de lligar ànimes, fomentar la solidaritat i el temps compartit de qualitat.
Davant d’aquesta situació, les tradicions, els rituals i el calendari festiu ens ajuden a ressituar-nos. Són una peça clau i cap anunci, ni cap tik tok ens ho farà saber. El conjunt de festes tradicionals, que anem refent sense que ens n’adonem, recuperant, reinventant i afegint, ens recorden que tenim unes arrels i que tenim futur. Ens recorden que som poble i no només consumidors; que la vida compartida és més bonica i autèntica; que el temps passa i que tenim tot un món i una cultura per transmetre a les noves generacions.
CALENDARI
FESTIU DE TORREDEMBARRA
Torredembarra
gaudeix d’un calendari festiu molt ric que es va fent gran gràcies a la
creativitat, a la recerca i a les ganes de compartir dels seus veïns. Unes
pràctiques s’han perdut i d’altres han arribat per quedar-se.
Comencem
per Nadal. Fem el pessebre. El concurs de pessebres i diorames. Fem cagar el
tió. La missa del gall. El dinar de Nadal i els canelons de Sant Esteve. Els
Pastorets que fèiem abans a la “Caixeta”. La Fira de Nadal i de la bicicletada
de Sant Esteve. Fer barrera per Sants Innocents. L’arribada de l’home del
nassos, ara amb estètica modernista a Torredembarra. I la cursa de Sant
Silvestre, que ha vingut per quedar-se.
I
arriben els reis, amb les carrosses, els patges i els caramels. Els nostres
avis ens recorden que abans no venien els reis. S’anava al defora i s’encenien
llibants vells que havien servit per fer anar les sínies. Es feia un espectacle
desorganitzat de fum, amb les cordes enquitranades enceses, donant voltes i
cantant la cantarella: els reis, els reis, la barba els hi creix.
Per
Sant Sebastià celebrem la festa major de Clarà. La Candelera. Sant Blai. Pel carnaval
torna la sàtira que encara es pot llegir en alguna carrossa que recull
l’esperit de la tradició torrenca. Tenim la Figa te Fai, una mascarada que fa
riure a petits i grans.
La
quaresma, aquest temps de reflexió, amb una rica gastronomia i amb els bunyols
de vent. La Setmana Santa, ara en parlarem, amb professons i caramelles. Sant
Jordi i les festes del barri de Sant Jordi. Sant Isidre. El corpus. Els antics
concursos d’engalanar carrers. La professó amb els infants que han fet la primera
comunió.
La
Festa Major de Baix a Mar, per Sant Joan. El solstici d’estiu, amb les fogueres
que fèiem a cada barri. Quantes fogueres cremaven a Torredembarra als anys 80?
Trenta? Quaranta? Ara tot just se’n fa una al Barri Marítim. I per molts anys!
La
Festa del Quadre, la professó, el seguici, els villancets, els balls, els
concerts i totes les noves generacions de torrencs que es van incorporant a la
festa.
La
Professó de la Verge del Carme.
La
Festa Major de Santa Rosalia, amb els balls parlats i els elements del seguici
popular recuperats gràcies a les recerques i les referències del segle XIX i
més enllà.
I
Tots Sants. Posar flors al cementiri. Fer panellets i torrar castanyes. Recordar
els que ja no hi son i recordar les tradicions perdudes que ens expliquen els
avis, com la subhasta de panellets a cal Punsoda.
I tirar a bateig havent sentit l’avís de les campanes.
SETMANA
SANTA
Aturem-nos a la Setmana Santa. La comunitat cristiana recorda els
últims moments de la vida de Jesucrist a la Terra: la Passió, la Mort i la
Resurrecció. La Setmana Santa comprèn un conjunt de cerimònies litúrgiques que
es realitzen en tot el món catòlic, amb petites variants a cada lloc. La
Setmana comença el divendres de Dolors, abans del Diumenge de Rams, i acaba el
Diumenge de Pasqua. És la darrera setmana de la Quaresma.
La parròquia és el centre de les celebracions
religioses de la Setmana Santa però també ho són els carrers i les places,
esdevenint l’escenari de la benedicció de les palmes per Diumenge de Rams, de les
processons, les cantades de caramelles i l’anar i venir de les mones de Pasqua.
La
Setmana Santa torrenca comença amb aquest acte solemne al pati del Palau dels
Icard, després de setmanes d’assajos i d’actes previs. Els sons tènues que ens han
arribat a les cases els vespres d’hivern, provinents dels assajos que es fan al
defora, ara ompliran els carrers del nucli antic. Timbals, passes, cobla de
ministrers, silencis. De cop les campanes callaran i podrem escoltar les
matraques.
A
Torredembarra tenim referències dels actes organitzats per Setmana Santa des
del segle XVI. No sabem pas tots els detalls que voldríem, és clar, però sí que
hi ha constància escrita que es feia missa el Dijous Sant i diversos actes el
Divendres Sant.
Val a dir que una part de l’arxiu parroquial
es va cremar al segle XVII, a la Guerra dels Segadors, i que molta documentació
conservada encara resta per analitzar. Estic convençut que els propers anys
podrem llegir nous estudis que ens permetran conèixer la Torredembarra
d’aquella època. A l’Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona es conserva
força documentació de confraries, visites de l’Arquebisbe, informació sobre les
relíquies, inventaris, llibres de compliment pasqual, etc. Tota aquesta
informació ben analitzada donarà lloc a llibres i articles ben interessants.
M’agradaria que ens féssim una idea de la
riquesa associativa al voltant de la Setmana Santa d’ara i també d’abans
repassant alguns dels noms de les confraries torrenques més antigues: la Confraria de Sant Sebastià (1627-1770), la Confraria de
la Mare de Déu del Roser (1629-1959), la Confraria de Sant Isidre (1638-1770), la
Confraria de Sant Roc i Sant Cristòfol (1655-1777), etc.
Les confraries desenvolupaven diferents tasques al voltant de la
parròquia. En destaquen el manteniment dels altars respectius, la celebració de
les festes del seu sant respectiu i la participació activa a la Setmana Santa.
Tenien, també, un component d’ajuda mútua importantíssim. En el cas de la
Confraria del Sant Crist, per exemple, si un confrare patia una malaltia greu,
la resta de la comunitat se solidaritzava amb ell, ja fos a través del donatiu de
diners o bé a través de treball gratuït. En cas de la mort d’un membre, la
Confraria portava el taüt, feia visible el seu penó i es feia càrrec de les
despeses de l’enterrament. Les confraries eren hereves dels antics gremis que
unien totes les persones d’un mateix ofici per reglamentar i ajudar-se.
Gràcies a la documentació conservada d’aquestes confraries, també coneixem
alguns detalls de l’antiga Setmana Santa torrenca. La Confraria del Sant Crist,
per exemple, controlava l’assistència dels seus membres a la professó de Dijous
Sant lliurant un butlletí el dia abans. L’endemà, abans de començar la professó,
el sagristà segon els recollia i comprovava qui havia fallat.
A partir del segle XIX també tenim detalls gràcies a les cròniques
periodístiques publicades a la premsa. L’any 1871, per exemple, el Diari de
Tarragona publicava que “Las fiestas
de Semana Santa han estado concurridísimas y particularmente la del viernes
Santo, tanto el via-crucis de la madrugada, como la función de la mañana y
procesión de la noche. Las Pascuas han sido alegres y el segundo día hubo misa mayor con
orquestra dirigida por el Sr. Ruano. En las romerías de las ermitas de Bará,
Montornés y S. Antonio de Altafulla se ha notado un concurso numeroso.”
La lectura de les
actes del ple municipal de Torredembarra també ens aporten detalls
interessants. L’any
1890, per exemple, l’Ajuntament, “Siguiendo la costumbre de años anteriores se
acordó asistir en Corporación a los divinos oficios que deben celebrarse el
jueves y viernes santos próximos y la procesión del último de dichos días”.
A finals del segle XIX, la Congregació de
la Sang de Nostre Senyor Jesucrist organitzava la professó de Divendres Sant a
Torredembarra. Segurament, era l’entitat hereva de la Confraria de la Puríssima
Sang de Jesucrist. Cal destacar el seu paper d’ajuda mútua, contemplant la
cobertura mèdica i suport als socis que emmalaltien. Posseïen misteris,
vestits, altres objectes relacionats amb la professó i diners per a pagar
despeses del guarniment de l’altar del Nostre Senyor Jesucrist.
La Setmana Santa va patir alts i baixos molt importants. El que no es va perdre mai va ser el costum d’anar a menjar la mona al defora. L’any 1915, per exemple, es preparava una gran festa pel dilluns de Pasqua als Munts, a la plaça que feia uns anys havia fet construir Esteve Huguet expressament per anar a ballar-hi els dies d’aplec i que va ser batejada amb el nom de “Visca la Gresca”. Per aquell any s’havia contractat un grup de grallers i la banda del Regiment d‘Almansa. A la nit es va fer ball al Recreo, de les nou fins les dues de la matinada. De la mateixa manera, el 1917, per pasqua, la Joventut Torredembarrense, el jovent del Sabó, va organitzar un aplec a Vista Alegre. Hi van participar el cor de la Joventut i el quintet els Caps Blancs del Vendrell.
ARMATS
Els Armats representen l’exèrcit romà, que acatava les ordres de
Ponç Pilat, governador de la província romana de Judea entre els anys 26 i 36. Es
fa difícil precisar quan van aparèixer els Armats a les processons. Aquesta qüestió,
com tantes altres en els fenòmens de cultura popular, és ben difícil de saber.
Els investigadors no s’acaben de posar d’acord i són diverses les hipòtesi que
corren pels llibres. En tot cas, les referències més antigues a Catalunya són
de principis del segle XVIII: Badalona (1701), Manresa (1704), Mataró (1705) i Reus
(1705).
Jo crec que els armats de Torredembarra podrien també ser d’aquesta època, però encara no en tenim proves. De la Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist tenim referències del 1711. És en aquella època que s’han datat les referències més antigues dels grups d’Armats a Catalunya. Alguns d’aquests grups van sorgir de congregacions de la Sang per regular la disciplina pública de les processons del Sant Enterrament. És el cas de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus. Sabem del cert que a finals del segle XIX i a principis del XX, a Torredembarra, la Sang era l’entitat que tenia cura de la professó. Per tant podríem pensar que també ho fes durant el segle XVIII? Aquesta Congregació tenia una secció d’Armats?
1828
Curiosament, lluny del que es podria preveure,
durant el segle XIX els Armats van viure diferents etapes d’expansió. L’impuls
de les dramatúrgies religioses van seguir fins i tot en el sexenni
revolucionari (1868-1874) quan l’església va impulsar la religiositat popular
com a alternativa al creixent moviment obrer organitzat. En aquest sentit cal
recordar que es disposen de moltes referències documentals i textos de balls
parlats hagiogràfics a Torredembarra i a pobles de la rodalia representats al
llarg de la segona meitat del segle XIX.
En aquest segle
trobem la primera referència escrita sobre els armats de Torredembarra. La
referència més antiga que hem localitzat d’Armats a Torredembarra data del
1828. D’aquí tres anys tindrem un aniversari ben rodó. Farà 200 anys, com a
mínim, que Torredembarra té Armats. Aquesta referència prové dels llibres
d’actes de la Confraria i Congregació de la Sanch de Jesuchrist de Tarragona.
Aquests llibres, durant la Guerra Civil, es van destruir excepte quatre que,
per casualitat, eren a casa d’un dels socis. Gràcies a ells podem conèixer
molts detalls d’aquesta Congregació. Se sap que l’any 1828 els Armats de
Tarragona van voler renovar la seva indumentària, especialment els cascs o
murrions. Els que tenien fins aleshores sembla ser que eren de cartró i se’ls
havien fet malbé durant l’última professó per culpa de la pluja. A l’acta de la
junta de l’11 de març es pot llegir que l’estanyer tarragoní Ramon Garcia els
va oferir un model de casc que ja havia fet per als Armats de Torredembarra i
que venia a cinc pessetes la unitat. Una representació dels Armats tarragonins va
venir a Torredembarra a veure com eren els cascs i, fins i tot, es van emportar
un vestit sencer d’armat per tal de treure’n el patró. Finalment, ni el model
de casc ni el vestit no van agradar als Armats tarragonins que van cercar
altres dissenys.
Amb aquestes dades sabem, si més no, que l’any 1828 a Torredembarra existia una colla d’Armats organitzada i que tenia un vestuari i uns cascs metàl·lics diferents dels tarragonins. És més que probable que ja existís un grup d’Armats abans d’aquesta data però, en tot cas, fins al moment, no en tenim constància documental. 200 anys!
1922
Fem un salt en el temps i anem al 1922. Aquell any, gràcies a mossèn Joaquim Boronat i als vicaris Jaume Espí i Emilio Vilà, es va organitzar de nou la professó del Sant Enterrament la nit del Divendres Sant després de 14 anys de no fer-se. Dies després, La Vanguardia feia la crònica d’aquella Setmana Santa torrenca on destacava la presència d’un grup d’Armats a la professó:
“Asistía a tan piadora fiesta el clero de las dos parroquias de esta villa, presidido por los reverendos don Joaquín Boronat, don Claudio Roig y don Emilio Vilá. Abría la procesión una compañía de soldados romanos con su capitán «Menaya» y la cerraban el contramaestre de este puerto señor Benítez, el cabo señor Olivella y el subcabo señor Torrens, de nuestro somatén.”
L’any 1922,
doncs, és la data de la recuperació dels Armats torrencs. Sembla ser que
aquesta tradició es va engegar amb força i que durant aquella dècada no es va
perdre. De l’any 1925
data un dels inventaris de l’Església Parroquial de Sant Pere conservat a
l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. En aquest inventari s’hi registren
“Ornamentos de centuriones: Un juego de once con las correspondientes lanzas,
tambores y estandarte”.
Dels Armats d’abans de la Guerra Civil es recorda que es canviaven al Recreo, el Cafè de Dalt. Josep Agràs Solé (1875-1958), de cal Cèntim, va ser el Capità Manaies durant molts anys. Un dels timbalers era Pau Mercadé Salvet.
1962
Després de la guerra diversos veïns van tornar
a engegar la Setmana Santa. Tots els passos i objectes havien estat destruïts
durant la Guerra Civil. Quedava la creu de les Germanes de la Caritat i poca
cosa més. De mica en mica, es van anar recuperant misteris.
La recuperació
dels Armats torrencs a principis dels anys seixanta no va ser casual. L’associacionisme
torrenc vivia una certa revifalla amb la creació de diferents entitats com el Grup d´Aficionats a l´Art, la
Societat de Caçadors, la Massa Coral la Veu del Poble, la Unió Ciclista, la
Coral Verge Bruna, l´associació parroquial Amics del Mar, el Club Marítim o
l´Agrupació Sardanista l´Antina. Vint-i-dos anys després de la guerra,
Torredembarra havia canviat força i l’economia començava a arrencar. Ja hi
havia turistes i alguns locals per al lleure.
És en aquest
context que el 1960 Ramona Roig va llençar la idea de recuperar els Armats.
Ella encara els recordava d’abans de la guerra. La Ramona i la seva filla van
comentar la idea a mossèn Josep Manresa. Després de parlar-ho amb Antonio Pallàs Meseguer, el “Baster”, el projecte ja no es podia aturar. Llavors el “Baster” tenia el seu taller als baixos de la casa de Ramona Roig i del
seu marit Lluís Sumoy.
Es van recollir donatius i va comprar part del material
de segona mà a la Congregació de la Sang de Tarragona. Aquesta entitat també va facilitar
un vestit per a fer de patró. Els
primers en apuntar-se als armats van ser homes que acostumaven a anar al taller
del “Baster” a fer la tertúlia. Després una colla d’Armats eren del futbol. El
boca orella i les amistats van fer la resta.
Finalment el primer grup d’Armats va estar format per: Antonio Pallàs (Capità Manaies), Pere Cañellas (trompeta), Pere Panadès, Silvestre Suñé, Jordi Magriñà, Enric Papiol, Josep Coch, Jaume Parès, Rosendo Sabaté, Octavi Solé, Santi Rimbau, Lluís Roig, Joan Vidal, Antonio Sastre i Alexandre Freixas (timbal).
1963-1991
Durant els anys posteriors i fins el 1992, que
es va produir un canvi d’etapa dins la història dels armats torrencs, van ser
molts els veïns de la vila que van fer d’Armats, com per exemple Pere Abadia,
els germans Antonio, Quimet i
Blas Girol, Llorenç Folch, Josep Bonan, Jaume Solé, Siscu Ortiz, Josep Mercadé,
Oleguer Mateu, Pedro Mellinas, Sebastià Ciuró, Josep Roig, Joaquim
Cortés, Josep Marçal, Alberto
Vázquez, etc. Entre les
incorporacions d’aquesta època, podem detectar un perfil humà i social de persones
molt actives al teixit associatiu torrenc.
D’entre les coses
que es feien abans i que ara ja no es fan, destaca l’escenografia que es
muntava a la façana del castell, encara per restaurar, és clar. Es col·locaven
dos bidons encesos amb quitrà que fèiem molt de fum, a banda i banda de la
porta del castell. Dos armats custodiaven la porta. Per allí sortien els armats,
per la porta del palau dels Icard.
El funcionament d’abans
era el següent: Quan s’apropaven les dates de Setmana Santa, s’anava a veure al
Capità Manaies al seu taller, i
allí s’acordava quan començaven els assajos. No hi havia una junta directiva,
ni càrrecs, ni reunions oficials. S’anava a cal Baster i s’engegava la
maquinària dels armats.
Es quedava per assajar davant del seu local. S’anaven a buscar les llances, que eren dalt de la sagristia. Quan arribava el dia de la professó s’acordava amb les autoritats el recorregut i la necessitat de tallar la circulació d’alguns carrers. Abans de la professó, els Armats feien el “pasacalle” previ, que durava vint-i-cinc minuts.
1992
El 1992 es crea la Confraria de la Creu-Armats
de Torredembarra. Els primers cinc anys seran dirigits per una junta presidida
per Joaquim Girol Lázaro (president). La junta s’ha anat renovant
successivament fins a dia d’avui consolidant i ampliant els canvis promoguts
des de l’inici de l’entitat.
Aquests
anys s’ha renovat el vestuari, s’han ampliat els actes organitzats al voltant
de la Setmana Santa, s’ha augmentat el nombre de participants, s’han confeccionat vestes per als diferents grups
participants, s’ha
millorat l’estètica i el funcionament de la professó i s’ha iniciat i
consolidat la participació dels Armats a la Professó del Dolor de Tarragona, el Dimecres Sant.
S’ha
creat el grup de penitents, el grup d’aspirants, el grup d’improperis i la
banda de timbals. Es va estrenar la Bandera
Principal de la Confraria de la Creu, es va iniciar l’oferiment del Ciri
Pasqual a la Parròquia el Diumenge de Rams i es va començar a editar el cartell
anunciant la Setmana Santa.
A l’inici
d’aquesta etapa, els Armats van presentar el nou Estendard, una fusta tallada
a mà amb un àliga central amb les ales desplegades, amb la inscripció de l’any
1994 en números romans, un medalló i la bandera amb les inicials SPQR (Senatus
Populesque Romanus), confeccionades per Isabel Ciuró.
Després de
l’edició del programa de mà del 1994, el 1995 es va editar el que es pot
considerar el primer opuscle, un llibre que no s’ha deixat d’editar des
d’aleshores i que, any rere any, recull el programa d’actes de la Setmana Santa
i inclou textos i imatges sobre la Setmana Santa torrenca. Des de l’any 2000 es
fa una presentació solemne de l’opuscle al Pati del Castell.
La confraria de la Creu ha posat en primer pla
els homenatges, com els realitzats a mossèn Anton Morell, a Blas Girol, a
Joanet Miracle, a Jaume Busquets, els armats que porten 25 anys fent d’armat,
als col·laboradors, etc.
Amb els anys s’ha produït una renovació força
important de la tropa.
Paral·lelament, el conjunt de confraries de la Setmana Santa torrenca també han protagonitzat un gran esforç per millorar i restaurar les seves imatges.
ARA
Ara toca participar. Us animo a observar
atentament els diferents grups que participen a la processó. Fixeu-vos també en
tots els elements carregats de símbols, que ens parlen i ens fan pensar.
Als Armats, cerqueu el Capità Manaies, el vexillum, els signums, la tropa, la
trompeta i la banda de timbals. Passaran els infants del Grup
d’Aspirants de la Confraria de la Creu. Ho fan des de la Setmana Santa de l’any
2000. La Creu de la Missió és una imatge donada el 1945 pels pares redemptoristes. La Hermandad
del Nazareno, en actiu des del 2001, amb la imatge recentment restaurada i la
seva banda de timbals.
El Cos de Portants del Sant Crist. El Grup de
Penitents de la Confraria de la Creu, format el 2004, amb la seva vesta fosca i curulla blanca. El Grup
d’Improperis i la Banda de Timbals de la Confraria de la Creu, que des del 1999
participa de la professó del Sant Enterrament.
La Confraria del Sant Sepulcre, amb la seva banda de
timbals.
El Pas de la Dolorosa. La Bandera Principal de la Confraria
de la Creu, estrenada el 2000 i portada cada any per personalitats relacionades amb la
Torre i la Setmana Santa.
Les autoritats i el clergat. La Banda de Ministrers. I Grup de Coordinadors i Arrengleradors de la Confraria de la Creu.
CARAMELLES
La Pasqua de
Resurrecció porta sons alegres i en destaquen les caramelles. Aquest contrast
sonor és el que defineix a grans trets la Setmana Santa. Torredembarra té una
gran tradició caramellaire. Tenim referències de la dècada de 1930, quan
l’orfeó local la Veu del Poble actuava pels carrers cantant caramelles.
Aquesta coral es
va fundar el 1901. El seu director era Francisco Ciuró i el seu president,
Pascual Balsells. Tenien la seu social en un pis llogat al carrer Nou.
L’entitat va desaparèixer al cap de pocs anys.
Anys després, el
1933, es va crear l’Agrupació Coral Torredembarra sota l’impuls de l’organista
de la parròquia Carles Ferrari. La seva primera junta directiva estava presidida
per Recaredo Cantero. L’orfeó,
format inicialment per 182 cantaires, estava dirigit pel mateix Ferrari i més endavant
per Joan Miracle. Curiosament, aquest orfeó va ser conegut popularment amb
l’antic nom de “La Veu del Poble”. El
domicili social es va establir al carrer Santa Rosalia, al primer pis de
l’edifici que hi havia entre el cafè de dalt i el cinema.
Al cap de pocs
anys d’haver acabat la guerra una colla d’homes, alguns dels quals eren antics
caramellaires, van reemprendre el costum de cantar caramelles sense estar
organitzats en cap entitat. Això sí, van emprar com a símbol distintiu l’antic
penó de la Veu del Poble. També
duien la cistella per a recollir els donatius de la gent que els escoltava, en
metàl·lic o en espècies.
El 1956 van
decidir organitzar-se formalment com a entitat i ampliar el seu camp d’actuació
més enllà de les tradicionals cantades de caramelles. La nova associació va
néixer amb 53 socis inicials. El seu primer president va ser Lluís Vinyals i la
seu social es va establir al cafè del Recreo, al cafè de dalt. Joan Boronat, Joan
Miracle i Pere Riñé van ser els directors en diferents etapes. Per pasqua
cantaven les caramelles pels carrers de la Torre, Clarà, Baix a Mar, al Munts i a l’Hort del Nap. La Veu del
Poble va acabar desapareixent a l’inici de la dècada de 1970.
L’any 2002, la junta directiva dels Armats va proposar recuperar les caramelles. La idea va triomfar i des de llavors diversos Armats junt amb altres persones aficionades al cant preparen cada any les cantades de caramelles per Pasqua. El director és Lluís Batet Miracle, net de Joan Miracle, antic director de la Veu del Poble. Interpreten peces com “Cant de Pasqua”, “Cant de joia” o “Naltros som naltros”. Canten després de l’ofici de Diumenge de Pasqua, i actuen pels carrers del nucli antic.
L’OPUSCLE
Tenim entre mans un llibre, un opuscle
editat amb tot detall, en paper, amb imatges espectaculars, que obre una nova
etapa a l’entitat que el promou, la Confraria de la Creu-Armats de
Torredembarra.
Aquest volum s’enceta amb la presentació
del president de l’entitat, Jordi Rovira Fortuny “Aires nous, compromís amb la
tradició”, la salutació de l’alcalde de la vila Eduard Rovira “Noves formes,
mateixa essència”, l’article de la presidenta de la Diputació de Tarragona
Noemí Llauradó “Patrimoni arrelat” i l’escrit de l’Arquebisbe de Tarragona Joan
Planellas i Barnosell “Treball pastoral en temps de Sínode”.
També hi trobareu escrits del rector de
les parròquies de Sant Pere Apòstol i Sant Joan Baptista de Torredembarra
Joaquim Gras, la memòria de la Confraria de la Creu-Armats de Torredembarra de
l’any 2023 signada pel secretari sortint Antonio Roig Morros, la ponència de
Jordi Salvat llegida l’any passat en motiu de la presentació de l’opuscle,
l’article “Emoció i agraïment” d’Elia Rodríguez agraint la invitació a portar
la Bandera de la Confraria amb la seva família i l’escrit de comiat de Jordi
Vidal, membre de la junta sortint, agraint la feina feta pels seus companys.
Martí Rovira escriu sobre la seva
experiència de ser armat. Isabel Miracle recorda la seva entrada a la banda ara
fa uns quants anys. Lucia López ens parla de la seva experiència com
arrengleradora i com a mare d’un armat. Precisament, Íker García explica el
mateix però des d’un altre punt de vista amb l’escrit “Setmana Santa en
família”. Trinitat Ortega Roca ens il·lustra amb un treball sobre els
improperis, els objectes que representen la passió, mort i resurrecció de
Crist, evocant escenes bíbliques. Joan Girol escriu sobre l’oferiment del ciri
pasqual de l’any passat que va protagonitzar amb la seva família. Josep
Francesc Ferrer Val, president de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la
Passió, aprofita el seu escrit per agrair a la junta sortint la feina feta i
comparteix el seu desig de mantenir la bona relació amb l’entitat. Podreu
llegir també una invitació que us faig jo mateix a conèixer les ermites de les
rodalia.
Hi trobareu el llistat dels membres de
l’any 2023 de les diferents seccions de la Confraria.
És un goig tenir i llegir aquest recull per tots els que participeu activament de la Setmana Santa. També és molt interessant per totes les persones que es vulguin informar. I de ben segur que serà una gran eina pels historiadors del futur, que tindran tota la informació ben recollida en aquests opuscles.
CONCLUSIONS
La Setmana Santa torrenca està consolidada i
viu des de fa anys un procés de creixement. Sens dubte, el seu origen i el seu
sentit és profundament religiós. Però també estem davant d’un fenomen de
cultura popular, de tradició. De manera cíclica, respectant un calendari
tradicional, un gran nombre públic envaeix el carrer, celebra, representa.
La Setmana Santa
torrenca no té comparació, pel nombre de participants i de públic, amb cap dels
municipis propers, tret de Tarragona. El viacrucis del matí continua mantenint l’essència
d’un recolliment comunitari i la professó del vespre és multitudinària. Els
Armats torrencs són admirats a la vila i a fora. I els diferents passos que
participen no paren de créixer. El potencial turístic de la Setmana Santa és evident.
El nombre de persones que es poden veure als carrers del nucli antic el
Divendres Sant no se superen gaires vegades al llarg de l’any.
Darrere aquest
moviment humà tan important hi ha una colla d’entitats i de confraries. I voldria
acabar la meva intervenció fent una crida a la participació i a enfortir el
teixit associatiu torrenc. L’associacionisme
cerca temps de qualitat per compartir projectes i il·lusions, recerca i
alegria, balls populars i festes majors, solidaritat i teatre, danses i
castells, música i defensa dels drets. Les associacions atrauen el personal amb
el boca-orella, amb la presència d’algú proper que anima, amb les activitats al
carrer o en espais comuns. La presencialitat és el seu punt fort.
L’elogi
a l’associacionisme és l’elogi a les mides humanes, a l’escola de valors
democràtics que tenim al costat de casa. Es tracta d’exercir, de viure aquests
valors: el diàleg, la representació, les eleccions, les juntes, les assemblees,
les reunions, la formació, el respecte per tothom, la voluntat d'integració,
d’acolliment, d’escolta, d’ajuda. Meravellar-se escoltant i sent escoltat
Davant
dels canvis accelerats dels nostres temps, seure i compartir projectes,
dissenyar-los, gaudir del procés, fer-los grans, refer-los. És un acte
totalment a la contra del moment actual. Aturar l'afany de tenir més, per
apostar un canvi a l’escala de valors. I sentir-se útil. Cal aportar coses al
bé comú. Les entitats ens ho posen fàcil.
L’associacionisme ens mostra que
l’èxit no és el resultat, sinó el camí. L’associacionisme ens recorda la força
que tenim les persones quan ens unim per passar-ho bé o transformar el nostre
món.
La
vida en comú és un aprenentatge, és celebració, és intercanvi d’opinions entre
persones que pensen diferent, és la capacitat de canviar de parer o de defensar
la pròpia postura. La plaça pública, humana i real, és diversitat, és
conflicte, és diàleg, és escolta. La vida en comú ens espera.
Comentaris