IDENTITAT I PATRIMONI



Les veus s’apaguen. Aturar el temps i escoltar per mirar enrere s’imposa com una necessitat. Canvis. Presses. Lluitant contra la liquidesa, ens preguntem què hi ha del cert, què és allò que ens identifica, quin és el nostre espai de seguretat, on és la nostra llar. Les institucions activen cert patrimoni. Patrimoni és memòria, però també identitat, tal i com ens recorda l’antropòleg Llorenç Prats al seu llibre Antropología y patrimonio publicat per Ariel Antropología el 1997. Es genera debat. Què és patrimoni? Què salvarem de la crema del pas dels anys? Caminem a segues?
Històries orals
Hi ha un patrimoni immaterial, farcit de relats, cançons, cantarelles, històries, receptes, tradicions,conflictes, ritus de pas, festes, danses, maneres de parlar, feina, eines, màquines. Els historiadors s’afanyaran en explicar què va passar. I gaudirem de la lectura i de la reflexió. Però la vida quotidiana, el sentir de la gent, les maneres de viure desapareixeran per sempre més. La història oral, l’etnografia, el cinema social, el periodisme amb profunditat, el treball de camp esdevenen imprescindibles. Escriu l’historiador de la cultura Alessandro Portelli que les fonts orals ens permeten recollir les notícies de les poblacions o les classes socials mancades d’escriptura o excloses i també ens informen sobre la vida quotidiana i sobre la privacitat. És molt interessant llegir Històries orals, un recull dels seus articles editat l’any 2009 pel Memorial Democràtic (Generalitat de Catalunya).
Reconstruir la vida social
En un món dominat per l’economia, les receptes per sortir de la crisi tan sols passen per fórmules matemàtiques fredes de dubtosa validesa. Segurament, els grans sotracs que faran moure les gràfiques dels analistes seran provocats per decisions polítiques i tècniques. Però sociòlegs com Alain Touraine defensen la necessitat de reconstruir la vida social, d’aturar la “dominació de l’economia sobre la societat”. Touraine ho escrivia al seu llibre Después de la crisi publicat per Paidós el 2011. La societat tendeix a descomposar-se, a fragmentar-se en un context de risc generalitzat al món per culpa de la recerca sense límits del benefici econòmic. La vida econòmica se separa del resta de la societat. L’espai on es feien les negociacions socials es dilueix. Les pràctiques culturals s’individualitzen. El sistema neoliberal s’imposa i triomfen els actors no socials.
L’art de la vida
Zygmunt Bauman reflexionava a L’art de la vida (Paidós, 2009) sobre com les millores econòmiques no han anat associades a la millora del benestar subjectiu. De fet, els béns crucials per a “mesurar” la felicitat no tenen preu al mercat: l’amor, l’amistat, tenir cura dels necessitats, l’autoestima, etc. Aquests elements no juguen a la partida de la globalització econòmica. Més. Els canvis tecnològics, de mobilitat, laborals i de valors han canviat la manera com ens mirem. Per a les noves generacions el que importa és el present. Avui no existeix el passat ni el futur. Tal i com explicava l’antropòleg francès Marc Augé en una entrevista publicada al diari Ara el 10 de gener de 2009 “Ara tenim la impressió de viure en un present perpetu”. I, a més, en aquest present, la memòria que es genera és efímera. L’individu cerca el plaer al moment. És una situació angoixant. S’oblida ràpid. Es rebutgen els valors precedents. La competència és salvatge. Tot és inestable. Ens dibuixem individuals però no estem sols. Caldrà donar pistes, no? Caldrà oferir senyals del passat que donin alguna orientació, potser. Caldrà projectar-nos d’alguna manera cap el futur?
Recollir les veus
Són diverses les propostes que s’estan desenvolupant al voltant de la recerca etnogràfica. Molt sovint hi ha institucions, universitats o entitats al seu darrere que pretenen posar fil a l’agulla i preservar la memòria de la gent d’un territori concret. Molt sovint, s’empren tècniques audiovisuals d’enregistrament que permetran després analitzar els relats i emprar-los per a possibles materials pedagògics. Ser escoltat, a més, és terapèutic. Els que hem participat de projectes en aquest àmbit ho hem pogut comprovar de primera mà. Parlar en veu alta. Explicar allò que ningú, semblava, volia escoltar. Compartir. Fer-ho amb temps, sense pressa. Mirar el passat des del present. De fet, tot el procés de recerca i difusió és terapèutic. Donar la veu. Assumir la complexitat de la societat estudiada. Multitud d’orígens, identitats, llengües, religions, maneres de viure.  
Difusió

S’editen llibres. S’organitzen exposicions fotogràfiques. Es munten exposicions temporals. Es fan congressos. Cal destacar, en aquest sentit, la tasca de fundacions com l’Institut Ramon Muntaner, el Banc Audiovisual de Testimonis o el conjunt de centres d’estudis repartits per tot el país. Amb tot el material recollit, es podran elaborar recursos que permetran als ciutadans gaudir del lloc on viuen. A l’hora, poden ser un bon recurs per a treballar productes turístics per a un segment de població que cerca una altra manera de viatjar, que té ganes de descobrir què hi ha darrere de les parets, com es treballava al camp o quins són els neguits d’aquella comunitat. Un exemple. A Tírvia, al Pallars Sobirà, es pot visitar el nucli com si fos un museu. La ruta explica com el municipi va ser destruït pels bombardejos i com, posteriorment, va ser reconstruït.


Elogi del patrimoni
Les veus crítiques en l’àmbit del patrimoni són moltes. El poder empra el patrimoni per al benefici propi. Es reivindiquen aquells elements que garanteixen el relat dels governants. Els escenaris són de cartró pedra. Es fomenta el turisme massiu. Museus tancats i poc professionals. Etc. I, segurament, massa sovint, tenen raó. Però hi ha una altra manera de repensar-nos. Es tracta de posar en primer lloc les persones. Que la mirada al paisatge no ens faci perdre el treball del pagès que manté el mosaic que tant ens agrada admirar des de la talaia. I aquí, la complexitat. El mercat expulsa els oficis de proximitat, els artesanals i els que fan possible la singularitat. Davant l’homogeneïtzació que imposa l’economia, donar suport a les persones. Per què els veïns d’aquell entorn viuen d’aquella manera i no d’una altra? Ganes d’explicar i ganes que ens ho expliquin. I sentir que allò que ens ha precedit no resti en l’oblit. No heu sentit mai tristor en contemplar un poble abandonat? On ha anat a parar la saviesa popular d’aquelles cases?
L’Ecomuseu
L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu té la seva seu central a Esterri d’Àneu, a Casa Gassia . Des del 1994, coordinen tot d’espais visitables de l’entorn. El museu surt de les quatre parets de sempre. Es coordinen esforços, es promou la recerca. Es fan visites guiades i visites teatralitzades amb l’Esperanceta. Podem conèixer com es vivia a l’alta muntanya fins no fa tants anys. La gent gran pot explicar a les noves generacions les tradicions i les penúries del passat. S’expliquen els valors actuals i els canvis haguts a la comarca. Els visitants entren de ple a la cultura de la zona. Es reivindica la vida al Pirineu, la gastronomia i el paisatge. Es projecten com a comunitat. A través d’aquesta institució, podem visitar l’espectacular església de Sant Joan d’Isil –a tocar del riu-, la Serradora d’Alòs, la formatgeria la Roseta de Gavàs o els búnkers de la Guingueta d’Àneu. Les activitats són vives i, a part d’exposicions, podem gaudir d’activitats infantils, congressos d’estudiosos, tallers de forja, cinema, etc. L’Ecomuseu treballa en xarxa amb altres equipaments i entitats com l’Antena de l’Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana o la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya. La seva proposta té el reconeixement dels veïns i també dels visitants. A més a més, ha rebut diversos premis que demostren la seva vàlua, com el Premi extraordinari de museologia de l’Associació de Museòlegs de Catalunya (2010).

Activar el bé comú
Activar patrimoni natural i cultural ens pot ajudar a revitalitzar una ètica pel bé comú. Davant de l’individualisme, contribuir a generar comunitat. El debat sobre el patrimoni, la recerca i la difusió ens permetran començar a cosir la xarxa social i repensar-nos col·lectivament. El patrimoni és una eina de diàleg. Hi contribueixen els que hi viuen, els que estan de pas i els nouvinguts. De fet, es fa difícil un diàleg en una societat desintegrada, sense referents, precària, polaritzada socialment, sense xarxes, sense comunitat.

He començat esmentant el llibre de Llorenç Prats i acabaré aquest escrit amb ell. Llegeixo a les seves pàgines reflexions interessants que ens haurien de remoure com a societat per tal de donar un impuls al patrimoni. El patrimoni és un espai de referència, és un factor de cohesió, és un suport a la identitat col·lectiva, a una identitat que suma, que es transforma, que és permeable. El patrimoni és un mitjà per a projectar-se cap al futur. Són temps difícils per la recerca en general i les humanitats en concret. Pensem-hi.

Comentaris