Torredembarra va estar atenta a les noves idees que es
coïen a l’Europa que consolidava la seva industrialització i les noves maneres
de viure. La moda, la música, la modernitat, la pintura es revolucionaven a
finals del segle XIX. Els boters, els corders, els sabaters i els pagesos de
Torredembarra s’adherien a l’Associació Internacional dels Treballadors el
1868. Era maçó l’indià Antoni Roig? Els primers ciclistes competien per les
precàries carreteres de la rodalia. Pere Romeu obria un gimnàs al carrer de la
Muralla al tombant de segle. Els escriptors com Ferran de Querol descrivien la
vila amb les seves plomes costumistes amb tocs romàntics. Els emprenedors de la
vila es reuneixen a les casetes del Borràs per analitzar si això del
catalanisme pot ser una bona eina per superar la inoperància de la política
decimonònica. Pagesos i pescadors s’uneixen per fundar un centre republicà. Es
funden dues cooperatives de consum. L’una, a Baix a Mar i l’altra, al carrer de
la Muralla. Malgrat tot, crisi econòmica sense precedents des de l’arribada de
la plaga de la fil·loxera i reclutament dels joves de classes populars per anar
a guerres que sostenia l’Estat espanyol per mantenir les seves darreres
colònies.
1880. Es crea a
Brussel·les la Federació Internacional de Lliurepensadors. Hi ha ateus, maçons,
espiritistes i feministes.
1883. Es funda a
Madrid el setmanari Las Dominicales del
Librepensamiento. Aquest mitjà agitarà les idees lliurepensadores a l’Estat
espanyol fins el 1909. Els seus fundadors van ser els republicans federals
Ramon Chíes i Fernando Lozano. Tot i la seva heterodòxia i la varietat dels
seus col·laboradors, va rebre l’atac
continuat de l’Estat i l’església. Aquest setmanari tenia subscritors a
Torredembarra i a Altafulla (Hilarió Soler) almenys des del 1885. A través
d’aquesta publicació, els lletraferits torrencs compren llibres anticlericals
com El sacramento espúreo de José
Ferrándiz y Ruiz i treballs de caire científic com Kristiania a Tuggurt d’Odón de Buen.
1887. Campanya
per adherir a Itàlia els territoris independents dels Estats Pontificis. Las Dominicales recull signatures
d’arreu de l’Estat. De Torredembarra s’hi adhereix el sabater Pau Guasch Niubó.
Guasch serà un dels fundadors del Centre Republicà Democràtic Federal de
Torredembarra el 1890. El 1899 serà elegit regidor. Aquells anys també va ser
president de la Societat Cooperativa de consum ubicada al carrer de la Muralla
i de la societat recreativa La Nova Unió, punt de trobada, llavors, dels
sectors progressistes de la vila. D’Altafulla trobem un altre adherit, l’Hilarió
Soler i Alomà, nascut el 1825, escriptor, de família de propietaris i
comerciants, editor i un dels impulsor dels escacs a Catalunya.
Hilarió Soler i
Alomà. Imatge extreta del web Ajedrez365.com
1890. Fa quatre
anys que han assassinat a Madrid Antonio Rodríguex García-Vao (1863-1886),
nascut a Manzanares, Ciudad Real. Era periodista, poeta, escriptor, advocat,
escriptor, republicà, maçó i col·laborador de Las Dominicales. Per subscripció popular, se li construeix un
mausoleu a Madrid. De Torredembarra hi contribueixen econòmicament quatre
persones: el Mariano Gabardós i Roig, “una republicana librepensadora”, Salvador
Romeu, Francisco Montané, Narciso Valdés Badia, Agustín Arín, Daniel Rovira,
“un librepensador”, Josep Rius, Salvador Llorens, Joaquim Mascaró, Francisco
Vidal, Salvador Rovira, Josep F., el boter Josep Pujol, L. G., “una
librepensadora”, Manuel Gatell i Josep Gonsé, gestor de la societat La Unión.
De Gatell sabem que era pescador, nascut el 1851 i que va participar en una de
les revoltes cantonals del 1873 quan feia el servei militar a Cartagena, motiu
pel qual va estar exiliat un temps a l’Àfrica, a Oran. Salvador Romeu va néixer
el 1834 al Vendrell. El 1859 es va traslladar a Torredembarra, al carrer de la Muralla.
Va ser regidor republicà en diverses ocasions (1871-1873, 1887-1890) i alcalde
(1879-1883). Va ser un dels fundadors del Centre Republicà Democràtic Federal
(CRDF). Narciso Valdés Badia va néixer el 1857. Vivia al carrer Antoni Roig. Fundador
del CRDF, fou candidat republicà a les eleccions provincials del 1892. El
mestre de primària Agustín Arín Idiarte fou el primer president del CRDF
(1890). Treballava a Torredembarra però era nascut a Amposta el 1829. El sastre
Joaquim Mascaró va ser regidor republicà en els períodes 1883-1887 i 1890-1894.
Fou el primer president de la Societat recreativa La Nova Unió. Francisco Vidal
Roig, membre fundador del CRDF, era “un pageset molt simpátich que vesteix
sempre’l típich trajo dels pagesos del Camp de Tarragona ab sa barretina
morada”, segons llegim en una notícia de
La Veu de Catalunya de l’època. El
periodista també explicava que Vidal no anava a missa perquè tenia “las ideas
modernas”. El forner Salvador Rovira Figuerola va ser regidor el 1895-1896. El
sabater Josep Rius Rovira de cal Martret, nascut el 1854, va ser regidor en
diferents períodes (1887-1890 i 1899-1900).
1892. Congrés
lliurepensador a Madrid. 50 entitat catalanes envien la seva adhesió. De
Torredembarra hem localitzat el suport econòmic de Manuel Gabardós, Ramon Ramon
i “un militar”.
1893. Registre
civil dels nounats. Reivindicar el dret a néixer i créixer fora del ministeri
de la religió. Donar llibertat als infants. Mariano Gabardós, un dels puntals
del lliurepensament torrenc de la dècada, està casat amb Pilar Arín, de família
de tradició republicana. Tenen una criatura. Es dirà David Josep i no serà
batejat. La gesta és notícia a Las
Dominicales.
1895. Gabardós,
de nou, Mariano Gabardós. Ell serà un dels subscriptors que va ajudarà a fer
realitat un mausoleu per a un dels directors de Las Dominicales, Ramon Chíes, mort el 1893 a Madrid.
Tombant de segle. Repensar el futur. Internacionalisme.
Defensa dels drets. Cal separar l’església del poder polític. Cal un Estat
laic. Cal promoure l’esperanto per entendre’ns amb la resta de pobles del món?
Emilio López Pàmies és el torrenc que lidera aquestes tesis a principis del
segle XX. Nascut el 1875, treballa de sastre en un local de la plaça Doctor
Robert –l’actual plaça de la Vila-, és soci del centre republicà i, a partir
del 1905 i fins el 1910, regidor de l’Ajuntament. També serà secretari del Grup
Torredembarra adherit a la Junta de la Salut de l’Aliança de Barcelona (1921),
la cooperativa sanitària fundada pels cambrers de la capital catalana. Emilio
López llegeix assíduament el diari lliurepensador Las Dominicales del Librepensamiento.
1902. Es convoca
el Congrés Universal de Lliurepensadors. Es farà a Ginebra. Calentant motors.
Articles i crides per adherir-se al Congrés. És impossible anar-hi. És massa
car. Però cal enviar un representant de l’Estat que s’emporti cap a la trobada
el màxim de suports possibles. Entusiasme. El nostre Emilio López fa arribar la
seva adhesió per escrit al diari (15/8/1902). El setembre de 1902 tindrà lloc
l’esmentat Congrés on es reivindicà la igualtat de drets d’homes i dones, la
coeducació i el laïcisme. Hi hagué més de 3000 grups representats de tota mena,
des de lògies maçòniques fins a sindicalistes, passant per ateneus llibertaris
i casals republicans.
1904. Congrés lliurepensador a Roma. De l’Estat espanyol hi
viatgen uns 275 delegats. La majoria d’ells són catalans. Hi destaca la veu del
pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Debats intensos. Els àcrates
agafen força. Els lerrouxistes hi envien representants per reivindicar el seu
anticlericalisme. Des de Torredembarra s’han fet arribar diverses adhesions
prèviament. Llegim que Josep Biscamps (president de la Cooperativa de Baix a
Mar), Joan Guasch (president del Centre Republicà), Emilio López (secretari del
Centre Republicà) i Joan Magriñà (de la Societat Cooperativa del carrer de la
Muralla) s’han adherit al Congrés. Diversos veïns fan petites aportacions al
Congrés per tal de col·laborar a pagar les despeses. Entre elles destaquen el
llavors alcalde republicà Francisco Vidal. De nou, el nostre Emilio López
agitant les idees des de la plaça de la Vila.
1906. Cementiri
“lliure”. El sastre, el regidor, el lliurepensador Emilio López Pàmies planteja
que el cementiri sigui obert a tothom, no només a les persones que tenen
creences religioses. El ple municipal, de majoria republicana, aprova estudiar
la proposta. L’any següent consta una partida de 700 pessetes al pressupost per
tirar endavant el projecte. A principis de 1909, López va tornar a treure el
tema. Va reiterar la necessitat de crear un cementiri “neutro, para poder
proporcionar decorosa sepultura á los que mueran fuera del gremio de la
religión Católica, lugar ó recinto, que debería existir ya en el Cementerio
Municipal de un modo reglamentario.” Fins i tot, López havia fet gestions per
buscar un terreny adient i havia parlat amb un propietari, en Josep Llorach, que
s’avindria a cedir un tros de 440 metres quadrats pel preu de 654 pessetes. Els
regidors van aprovar la proposta i la van fer arribar al governador civil
perquè autoritzés el projecte. Al cap d’uns dies, el Govern Civil va donar la
seva resposta favorable. Però cinc anys després el projecte continuava aturat.
Dels anys 1917 i 1919 ens consten escrits de López Pàmies reclamant que
l’Ajuntament complís l’acord de 1907.
1908. Primer
matrimoni civil celebrat a Torredembarra. Se’n fa ressò la premsa lliurepensadora.
La Francisca Girol Guasch, de família republicana i cooperativista, i el
pescador Josep Figuerola Gatell de cal Xon es casen. Tots dos són del barri
marítim, nucli humil de llarga tradició republicana i cooperativista. Ell és
militant del partit republicà. Serà regidor per aquest partit en el futur
(1914-1917). Tothom el coneix com “El Magranes” o el “Xicot de Joan”. Va néixer
el 1876 i va morir el 1947. Va ser membre de la Junta Local de Salvament de
Nàufrags i de la Junta Grup Torredembarra Adherit a la Junta de la Salut L´Aliança
de Barcelona. No cal dir que “tots els elements clericals i reaccionaris van
treballar fermament pera que no’s portés a cap”, segons el cronista de La Senyera Federal. El complot
organitzat en contra de la celebració va ser un fracàs. Es tractava de tancar
portes i de deixar buits els balcons al pas dels nuvis. Segons el nostre
entusiasta cronista, cap porta va ser tancada i als balcons i al carrer es va
apinyar la gent per aplaudir i saludar. Com l’habitació dels jutjats es va
quedar petita, es van traslladar a la sala de plens. Entre els testimonis de la
boda trobem a l’alcalde republicà Joaquim Sanmartí i al líder republicà
tarragoní Pere Redón. Retorn a casa amb ovacions i repartiment de confits.
Tornats a Baix a Mar, convit per a unes 100 persones a casa dels nuvis.
1909. Setmana Tràgica. El dilluns 26 de juliol, els obrers es revolten a Barcelona i a altres ciutats contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra de Melilla. El descontent general contra l’Estat i el sistema esclata en forma de ira l’estiu d’aquell any. El dimarts 27, el ple municipal de Torredembarra condemnava unànimement la guerra d’Espanya amb el Marroc per considerar-la “funesta, infructuosa y de ningún beneficio para los intereses nacionales”. L’alcalde de llavors era el metge Miquel Aleu (1878-1954) i els regidors eren el sastre Emilio López Pàmies, el cafeter Josep Rovira Parera, l’esparter Josep Girol Domingo, el sabater Joan Pijuan Ramon, el fuster Alfonso de la Mata Lluch, el pescador Josep Biscamps Gallofré, el pagès Joan Porta Solé i el botiguer Joaquim Sanmartí Pàmies. El pedagog llibertari Ferrer i Guardia és acusat de ser l’instigador de la Setmana Tràgica. Serà condemnat a la pena màxima. A Torredembarra, a les tavernes, es cantaren diverses cançons en record a Ferrer i Guàrdia. Aquestes cançons van anar passant de pares a fills fins que Gabriel Comes les va recollir en un llibre-CD titulat Les cançons de taverna a Torredembarra (Centre d’Estudis Sinibald de Mas, 2014).
Francisco Ferrer i
Guàrdia (1859-1909)
1912. Tarragona
i el Vendrell tenen nuclis esperantistes molt actius. Precisament, el
col·lectiu tarragoní promou el mes de juny una conferència sobre aquesta
llengua creada a finals de la dècada de 1870 i que pretén ser universal. L’acte
és organitzat per Tarragona Esperanto al cafè de dalt, al Recreo, al carrer
Santa Rosalia. El Diario de Tarragona
en va publicar una nota especificant que hi havia assistit molta gent. Sembla
ser que un nucli de persones de la vila va donar continuïtat a la idea de
difondre l’esperanto. A finals d’estiu es traslladaran al Vendrell a un acte de
propaganda que organitza el grup local Frateco. Ho recull el setmanari El Baix Penadès.
Ludwick Lejzer
Zamenhof (1859-1917) va ser l’iniciador de l’esperanto.
José Nakens.
Nakens (Sevilla, 1841-Madrid, 1926) és periodista i escriptor. Dirigeix El Motín, un diari republicà. Les seves
idees són radicals i dedica força temps a combatre els privilegis del clero. El
1907 és condemnat a nou anys de presó per haver amagat a l’anarquista Mateu
Morral acusat d’atemptar contra el rei Alfons XIII. El 1908 aconseguirà
l’indult gràcies a una gran campanya popular a favor de la seva llibertat.
Paral·lelament, diversos nuclis republicans i lliurepensadors van fer una
recol·lecta de diners per ajudar a la filla de Nakens. De Torredembarra es va
mobilitzar el Centre Republicà que va aconseguir que unes 145 persones posessin deu cèntims cadascuna. Entre les
persones adherides trobem: Anton Gras Llorens, Joaquim Sanmartí, Agapito
Fortuny, Joan Pijuan, Josep Burchuelo, Pau Soler, Pasqual Balcells, Teresa Gras
Pagès, Maria Morà Mercadé, Lluïsa López Pàmies, Antonia Lloveras, etc. El
llistat sencer va ser publicat per La
Senyera Federal l’1 de març de 1908.
José Nakens
Terrorisme. Parlant de terrorisme, cal citar la història d’un personatge ben curiós. Es diu Joan Rull i Queraltó, el Coix de Sants, nascut el 1881 a Vilabella. El pare es de Renau i la mare de Vilabella. El pare exerceix de secretari municipal. L’avi del Joan Rull també havia estat secretari. Han passat pels ajuntaments de Salomó (1883-1887), Cunit (1890-1893) i del Catllar (1897-1901). El seu ascens social, però, es talla de sobte per un conflicte tèrbol. La seva família ha de marxar del Baix Gaià. El pare ha estat condemnat per una trifulga violenta a Salomó. Després de la sentència (1888) encara exercirà de secretari en diversos municipis però aniran a menys fins que marxen a Barcelona el 1901. Ho fa molta gent del món rural. Barcelona bull. A la capital, Joan Rull fill contacta amb els nuclis anarquistes més radicals. Esclaten bombes i Rull sempre està per allí. La policia l’acaba detenint. Li ofereixen canviar de vida. El tracte és el següent: diners per informació. El nostre confident sortirà de la presó i continuarà relacionant-se amb els col·lectius més violents. La informació circula de manera secreta cap a la policia. Els ingressos són força interessants. La informació que facilita Rull no sempre és de gaire qualitat. Curiosament, en una ocasió, es trasllada al Catllar on es reuneix amb una colla d’homes implicats en un assassinat comès pocs anys abans. Serien els responsables de la mort de Pau Solé Mensa, fundador de la Cooperativa? Recordem que la justícia va ser incapaç de resoldre el cas en el seu moment. En tot cas, el governador civil de Barcelona acaba prescindint dels seus serveis. La cobdícia fa que el nostre protagonista col·loqui els artefactes que denunciarà a la policia. Negoci rodó fins que els seus atemptats aixequen les sospites. És jutjat i condemnat a mort. Des de l’Ajuntament de Salomó es va fer arribar una petició d’indult. El 8 d’agost de 1908, Rull mor al garrot vil a la presó Model. El seu cas portarà cua per la nebulosa contradictòria d’informacions. 100 anys després l’escriptor Antoni Dalmau va publicar el llibre El cas Rull (Editorial Columna).
Joan Rull i Queraltó
Comentaris