Lliurepensadors i esperantistes

Torredembarra va estar atenta a les noves idees que es coïen a l’Europa que consolidava la seva industrialització i les noves maneres de viure. La moda, la música, la modernitat, la pintura es revolucionaven a finals del segle XIX. Els boters, els corders, els sabaters i els pagesos de Torredembarra s’adherien a l’Associació Internacional dels Treballadors el 1868. Era maçó l’indià Antoni Roig? Els primers ciclistes competien per les precàries carreteres de la rodalia. Pere Romeu obria un gimnàs al carrer de la Muralla al tombant de segle. Els escriptors com Ferran de Querol descrivien la vila amb les seves plomes costumistes amb tocs romàntics. Els emprenedors de la vila es reuneixen a les casetes del Borràs per analitzar si això del catalanisme pot ser una bona eina per superar la inoperància de la política decimonònica. Pagesos i pescadors s’uneixen per fundar un centre republicà. Es funden dues cooperatives de consum. L’una, a Baix a Mar i l’altra, al carrer de la Muralla. Malgrat tot, crisi econòmica sense precedents des de l’arribada de la plaga de la fil·loxera i reclutament dels joves de classes populars per anar a guerres que sostenia l’Estat espanyol per mantenir les seves darreres colònies.

1880. Es crea a Brussel·les la Federació Internacional de Lliurepensadors. Hi ha ateus, maçons, espiritistes i feministes.

1883. Es funda a Madrid el setmanari Las Dominicales del Librepensamiento. Aquest mitjà agitarà les idees lliurepensadores a l’Estat espanyol fins el 1909. Els seus fundadors van ser els republicans federals Ramon Chíes i Fernando Lozano. Tot i la seva heterodòxia i la varietat dels seus col·laboradors,  va rebre l’atac continuat de l’Estat i l’església. Aquest setmanari tenia subscritors a Torredembarra i a Altafulla (Hilarió Soler) almenys des del 1885. A través d’aquesta publicació, els lletraferits torrencs compren llibres anticlericals com El sacramento espúreo de José Ferrándiz y Ruiz i treballs de caire científic com Kristiania a Tuggurt d’Odón de Buen.  

1887. Campanya per adherir a Itàlia els territoris independents dels Estats Pontificis. Las Dominicales recull signatures d’arreu de l’Estat. De Torredembarra s’hi adhereix el sabater Pau Guasch Niubó. Guasch serà un dels fundadors del Centre Republicà Democràtic Federal de Torredembarra el 1890. El 1899 serà elegit regidor. Aquells anys també va ser president de la Societat Cooperativa de consum ubicada al carrer de la Muralla i de la societat recreativa La Nova Unió, punt de trobada, llavors, dels sectors progressistes de la vila. D’Altafulla trobem un altre adherit, l’Hilarió Soler i Alomà, nascut el 1825, escriptor, de família de propietaris i comerciants, editor i un dels impulsor dels escacs a Catalunya.

Hilarió Soler i Alomà. Imatge extreta del web Ajedrez365.com

1890. Fa quatre anys que han assassinat a Madrid Antonio Rodríguex García-Vao (1863-1886), nascut a Manzanares, Ciudad Real. Era periodista, poeta, escriptor, advocat, escriptor, republicà, maçó i col·laborador de Las Dominicales. Per subscripció popular, se li construeix un mausoleu a Madrid. De Torredembarra hi contribueixen econòmicament quatre persones: el Mariano Gabardós i Roig, “una republicana librepensadora”, Salvador Romeu, Francisco Montané, Narciso Valdés Badia, Agustín Arín, Daniel Rovira, “un librepensador”, Josep Rius, Salvador Llorens, Joaquim Mascaró, Francisco Vidal, Salvador Rovira, Josep F., el boter Josep Pujol, L. G., “una librepensadora”, Manuel Gatell i Josep Gonsé, gestor de la societat La Unión. De Gatell sabem que era pescador, nascut el 1851 i que va participar en una de les revoltes cantonals del 1873 quan feia el servei militar a Cartagena, motiu pel qual va estar exiliat un temps a l’Àfrica, a Oran. Salvador Romeu va néixer el 1834 al Vendrell. El 1859 es va traslladar a Torredembarra, al carrer de la Muralla. Va ser regidor republicà en diverses ocasions (1871-1873, 1887-1890) i alcalde (1879-1883). Va ser un dels fundadors del Centre Republicà Democràtic Federal (CRDF). Narciso Valdés Badia va néixer el 1857. Vivia al carrer Antoni Roig. Fundador del CRDF, fou candidat republicà a les eleccions provincials del 1892. El mestre de primària Agustín Arín Idiarte fou el primer president del CRDF (1890). Treballava a Torredembarra però era nascut a Amposta el 1829. El sastre Joaquim Mascaró va ser regidor republicà en els períodes 1883-1887 i 1890-1894. Fou el primer president de la Societat recreativa La Nova Unió. Francisco Vidal Roig, membre fundador del CRDF, era “un pageset molt simpátich que vesteix sempre’l típich trajo dels pagesos del Camp de Tarragona ab sa barretina morada”, segons llegim  en una notícia de La Veu de Catalunya de l’època. El periodista també explicava que Vidal no anava a missa perquè tenia “las ideas modernas”. El forner Salvador Rovira Figuerola va ser regidor el 1895-1896. El sabater Josep Rius Rovira de cal Martret, nascut el 1854, va ser regidor en diferents períodes (1887-1890 i 1899-1900).

1892. Congrés lliurepensador a Madrid. 50 entitat catalanes envien la seva adhesió. De Torredembarra hem localitzat el suport econòmic de Manuel Gabardós, Ramon Ramon i “un militar”.

1893. Registre civil dels nounats. Reivindicar el dret a néixer i créixer fora del ministeri de la religió. Donar llibertat als infants. Mariano Gabardós, un dels puntals del lliurepensament torrenc de la dècada, està casat amb Pilar Arín, de família de tradició republicana. Tenen una criatura. Es dirà David Josep i no serà batejat. La gesta és notícia a Las Dominicales.

1895. Gabardós, de nou, Mariano Gabardós. Ell serà un dels subscriptors que va ajudarà a fer realitat un mausoleu per a un dels directors de Las Dominicales, Ramon Chíes, mort el 1893 a Madrid.

Tombant de segle. Repensar el futur. Internacionalisme. Defensa dels drets. Cal separar l’església del poder polític. Cal un Estat laic. Cal promoure l’esperanto per entendre’ns amb la resta de pobles del món? Emilio López Pàmies és el torrenc que lidera aquestes tesis a principis del segle XX. Nascut el 1875, treballa de sastre en un local de la plaça Doctor Robert –l’actual plaça de la Vila-, és soci del centre republicà i, a partir del 1905 i fins el 1910, regidor de l’Ajuntament. També serà secretari del Grup Torredembarra adherit a la Junta de la Salut de l’Aliança de Barcelona (1921), la cooperativa sanitària fundada pels cambrers de la capital catalana. Emilio López llegeix assíduament el diari lliurepensador Las Dominicales del Librepensamiento.

1902. Es convoca el Congrés Universal de Lliurepensadors. Es farà a Ginebra. Calentant motors. Articles i crides per adherir-se al Congrés. És impossible anar-hi. És massa car. Però cal enviar un representant de l’Estat que s’emporti cap a la trobada el màxim de suports possibles. Entusiasme. El nostre Emilio López fa arribar la seva adhesió per escrit al diari Las Dominicales. També ho fan Joan Magriñà en nom de la Societat Cooperativa i Francisco Vidal representant al Centre Republicà. El setembre de 1902 tindrà lloc l’esmentat Congrés on es reivindicà la igualtat de drets d’homes i dones, la coeducació i el laïcisme. Hi hagué més de 3000 grups representats de tota mena, des de lògies maçòniques fins a sindicalistes, passant per ateneus llibertaris i casals republicans.

1904. Congrés lliurepensador a Roma. De l’Estat espanyol hi viatgen uns 275 delegats. La majoria d’ells són catalans. Hi destaca la veu del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Debats intensos. Els àcrates agafen força. Els lerrouxistes hi envien representants per reivindicar el seu anticlericalisme. Des de Torredembarra s’han fet arribar diverses adhesions prèviament. Llegim que Josep Biscamps (president de la Cooperativa de Baix a Mar), Joan Guasch (president del Centre Republicà), Emilio López (secretari del Centre Republicà) i Joan Magriñà (de la Societat Cooperativa del carrer de la Muralla) s’han adherit al Congrés. Diversos veïns fan petites aportacions al Congrés per tal de col·laborar a pagar les despeses. Entre elles destaquen el llavors alcalde republicà Francisco Vidal. De nou, el nostre Emilio López agitant les idees des de la plaça de la Vila.

1906. Cementiri “lliure”. El sastre, el regidor, el lliurepensador Emilio López Pàmies planteja que el cementiri sigui obert a tothom, no només a les persones que tenen creences religioses. El ple municipal, de majoria republicana, aprova estudiar la proposta. L’any següent consta una partida de 700 pessetes al pressupost per tirar endavant el projecte. A principis de 1909, López va tornar a treure el tema. Va reiterar la necessitat de crear un cementiri “neutro, para poder proporcionar decorosa sepultura á los que mueran fuera del gremio de la religión Católica, lugar ó recinto, que debería existir ya en el Cementerio Municipal de un modo reglamentario.” Fins i tot, López havia fet gestions per buscar un terreny adient i havia parlat amb un propietari, en Josep Llorach, que s’avindria a cedir un tros de 440 metres quadrats pel preu de 654 pessetes. Els regidors van aprovar la proposta i la van fer arribar al governador civil perquè autoritzés el projecte. Al cap d’uns dies, el Govern Civil va donar la seva resposta favorable. Però cinc anys després el projecte continuava aturat. Dels anys 1917 i 1919 ens consten escrits de López Pàmies reclamant que l’Ajuntament complís l’acord de 1907.

1908. Primer matrimoni civil celebrat a Torredembarra. Se’n fa ressò la premsa lliurepensadora. La Francisca Girol Guasch, de família republicana i cooperativista, i el pescador Josep Figuerola Gatell de cal Xon es casen. Tots dos són del barri marítim, nucli humil de llarga tradició republicana i cooperativista. Ell és militant del partit republicà. Serà regidor per aquest partit en el futur (1914-1917). Tothom el coneix com “El Magranes” o el “Xicot de Joan”. Va néixer el 1876 i va morir el 1947. Va ser membre de la Junta Local de Salvament de Nàufrags i de la Junta Grup Torredembarra Adherit a la Junta de la Salut L´Aliança de Barcelona. No cal dir que “tots els elements clericals i reaccionaris van treballar fermament pera que no’s portés a cap”, segons el cronista de La Senyera Federal. El complot organitzat en contra de la celebració va ser un fracàs. Es tractava de tancar portes i de deixar buits els balcons al pas dels nuvis. Segons el nostre entusiasta cronista, cap porta va ser tancada i als balcons i al carrer es va apinyar la gent per aplaudir i saludar. Com l’habitació dels jutjats es va quedar petita, es van traslladar a la sala de plens. Entre els testimonis de la boda trobem a l’alcalde republicà Joaquim Sanmartí i al líder republicà tarragoní Pere Redón. Retorn a casa amb ovacions i repartiment de confits. Tornats a Baix a Mar, convit per a unes 100 persones a casa dels nuvis.

1909. Setmana Tràgica. El dilluns 26 de juliol, els obrers es revolten a Barcelona i a altres ciutats contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra de Melilla. El descontent general contra l’Estat i el sistema esclata en forma de ira l’estiu d’aquell any. El dimarts 27, el ple municipal de Torredembarra condemnava unànimement la guerra d’Espanya amb el Marroc per considerar-la “funesta, infructuosa y de ningún beneficio para los intereses nacionales”. L’alcalde de llavors era el metge Miquel Aleu (1878-1954) i els regidors eren el sastre Emilio López Pàmies, el cafeter Josep Rovira Parera, l’esparter Josep Girol Domingo, el sabater Joan Pijuan Ramon, el fuster Alfonso de la Mata Lluch, el pescador Josep Biscamps Gallofré, el pagès Joan Porta Solé i el botiguer Joaquim Sanmartí Pàmies. El pedagog llibertari Ferrer i Guardia és acusat de ser l’instigador de la Setmana Tràgica. Serà condemnat a la pena màxima. A Torredembarra, a les tavernes, es cantaren diverses cançons en record a Ferrer i Guàrdia. Aquestes cançons van anar passant de pares a fills fins que Gabriel Comes les va recollir en un llibre-CD titulat Les cançons de taverna a Torredembarra (Centre d’Estudis Sinibald de Mas, 2014).

Francisco Ferrer i Guàrdia (1859-1909)

1912. Tarragona i el Vendrell tenen nuclis esperantistes molt actius. Precisament, el col·lectiu tarragoní promou el mes de juny una conferència sobre aquesta llengua creada a finals de la dècada de 1870 i que pretén ser universal. L’acte és organitzat per Tarragona Esperanto al cafè de dalt, al Recreo, al carrer Santa Rosalia. El Diario de Tarragona en va publicar una nota especificant que hi havia assistit molta gent. Sembla ser que un nucli de persones de la vila va donar continuïtat a la idea de difondre l’esperanto. A finals d’estiu es traslladaran al Vendrell a un acte de propaganda que organitza el grup local Frateco. Ho recull el setmanari El Baix Penadès.

Ludwick Lejzer Zamenhof (1859-1917) va ser l’iniciador de l’esperanto.

José Nakens. Nakens (Sevilla, 1841-Madrid, 1926) és periodista i escriptor. Dirigeix El Motín, un diari republicà. Les seves idees són radicals i dedica força temps a combatre els privilegis del clero. El 1907 és condemnat a nou anys de presó per haver amagat a l’anarquista Mateu Morral acusat d’atemptar contra el rei Alfons XIII. El 1908 aconseguirà l’indult gràcies a una gran campanya popular a favor de la seva llibertat. Paral·lelament, diversos nuclis republicans i lliurepensadors van fer una recol·lecta de diners per ajudar a la filla de Nakens. De Torredembarra es va mobilitzar el Centre Republicà que va aconseguir que unes 145 persones  posessin deu cèntims cadascuna. Entre les persones adherides trobem: Anton Gras Llorens, Joaquim Sanmartí, Agapito Fortuny, Joan Pijuan, Josep Burchuelo, Pau Soler, Pasqual Balcells, Teresa Gras Pagès, Maria Morà Mercadé, Lluïsa López Pàmies, Antonia Lloveras, etc. El llistat sencer va ser publicat per La Senyera Federal l’1 de març de 1908.

José Nakens

Terrorisme. Parlant de terrorisme, cal citar la història d’un personatge ben curiós. Es diu Joan Rull i Queraltó, el Coix de Sants, nascut el 1881 a Vilabella. El pare es de Renau i la mare de Vilabella. El pare exerceix de secretari municipal. L’avi del Joan Rull també havia estat secretari. Han passat pels ajuntaments de Salomó (1883-1887), Cunit (1890-1893) i del Catllar (1897-1901). El seu ascens social, però, es talla de sobte per un conflicte tèrbol. La seva família ha de marxar del Baix Gaià. El pare ha estat condemnat per una trifulga violenta a Salomó. Després de la sentència (1888) encara exercirà de secretari en diversos municipis però aniran a menys fins que marxen a Barcelona el 1901. Ho fa molta gent del món rural. Barcelona bull. A la capital, Joan Rull fill contacta amb els nuclis anarquistes més radicals. Esclaten bombes i Rull sempre està per allí. La policia l’acaba detenint. Li ofereixen canviar de vida. El tracte és el següent: diners per informació. El nostre confident sortirà de la presó i continuarà relacionant-se amb els col·lectius més violents. La informació circula de manera secreta cap a la policia. Els ingressos són força interessants. La informació que facilita Rull no sempre és de gaire qualitat. Curiosament, en una ocasió, es trasllada al Catllar on es reuneix amb una colla d’homes implicats en un assassinat comès pocs anys abans. Serien els responsables de la mort de Pau Solé Mensa, fundador de la Cooperativa? Recordem que la justícia va ser incapaç de resoldre el cas en el seu moment. En tot cas, el governador civil de Barcelona acaba prescindint dels seus serveis. La cobdícia fa que el nostre protagonista col·loqui els artefactes que denunciarà a la policia. Negoci rodó fins que els seus atemptats aixequen les sospites. És jutjat i condemnat a mort. Des de l’Ajuntament de Salomó es va fer arribar una petició d’indult. El 8 d’agost de 1908, Rull mor al garrot vil a la presó Model. El seu cas portarà cua per la nebulosa contradictòria d’informacions. 100 anys després l’escriptor Antoni Dalmau va publicar el llibre El cas Rull (Editorial Columna).

Joan Rull i Queraltó

Naturistes. Estiu de 1933. Un tal Roger, membre del Cenáculo El Progreso del Alma, un grup espiritista de Barcelona, arriba a Torredembarra per tal de curar-se d’una malaltia. Els espiritistes creuen que les persones som cos, ànima i esperit. L’esperit mai no mor. Quan el cos fineix l’esperit salta a un altre cos. És un camí cap a la perfecció. Cal treball, cal constància i sofriment. L’espiritisme va agafar molta força a finals del segle XIX i principis del XX a Catalunya. Hi trobem persones d’origen benestant i molts obrers vinculats a l’anarquisme. Ho explica molt bé l’escriptora al seu llibre Amalia i els esperits, publicat el 2017 per Arpa Editors. Doncs bé, els membres de El Progreso del Alma es dediquen a predicar una “bona nova”: les virtuts del naturisme. Es tracta de fer vida sana, de cuidar el cos, de no menjar carn, no fumar ni beure alcohol. El cos no és pecat. Per tal motiu, no cal amagar el cos amb roba quan ens banyem al mar. El tal Roger passa dies a Torredembarra i no es pot estar de predicar la “bona nova”. Sembla ser que genera cert entusiasme i arriben a organitzar un acte públic amb tres grans oradors. La sala de teatre del Recreo, el Cafè de Dalt, és plena fins Dalt. Les cròniques publicades al portaveu de El Progreso, anomenat Macrocosmo, parlen d’una assistència de 800 persones. El que més sorprèn és que s’afirma que Torredembarra disposa d’un grup de naturistes. Un d’ells és Aliaga, que el trobem dos anys després intentant col·laborar amb la Revista Blanca per parlar de naturisme. També s’anomena a les famílies Fité, Biscamps, Farré, Sonsona, Recasens i a Pere Cañellas Arbós “Peret de la Baba”, que per aquelles dates era jutge municipal i que anys enrere havia estat alcalde republicà de la vila.

Imatge del teatre del Recreo en el transcurs de la conferència sobre naturisme realitzada el 22 de juliol de 1933.

Retall de la portada de la revista Macrocosmo de l’octubre de 1933 on surt publicada la crònica de la conferència realitzada a Torredembarra el mes de juliol.

Pere Cañellas Arbós. El paleta “Peret de la Baba”, ja gran, gaudia d’un gran prestigi entre els republicans torrencs. Després d’un llarg currículum de militància va tenir l’honor de ser elegit pels seus correligionaris com a president del Comitè Revolucionari constituït després de les eleccions municipals de l’abril de 1931 per tal de dirigir la constitució definitiva del nou consistori democràtic. Cañellas va ser alcalde de la vila entre el 1916 i el 1922. Va morir l’any 1934 i va ser enterrat “responent a les laiques conviccions de Cañellas (…) l’enterrament fou civil, essent acompanyades les seves despulles, per tot el poble de Torredembarra”, segons llegim al Tarragona Federal del 21 de juliol d’aquell any.

(continuarà)