Altafulla
11 d’abril de 2025
Presentació dels Estudis Altafullencs número 49
Salutacions.
Bona tarda a tothom, autors, autores, membres de la junta del Centre d’Estudis d'Altafulla, socis, veïns i també amics dels pobles de la rodalia.
Abans de començar deixeu-me felicitar la tasca del Centre d’Estudis d’Altafulla, pels seus 49 Estudis Altafullencs, per la seva tasca continuada en el temps, per projectes tant interessants com l’Altapèdia, que podeu remenar des del web de l’entitat, els podcasts, les xarxes socials, les activitats culturals, l’assessorament als nous investigadors, les conferències, les sortides, les publicacions, els Oliverots, la Nadala que rebem els socis cada any explicant-nos que va passar a Altafulla fa 100 anys, etc.
Abans de començar, deixeu-me explicar-vos una cosa: com va ser que vaig acceptar l’honorable i difícil tasca de presentar una nova edició dels Estudis Altafullencs. En primer lloc perquè és un plaer compartir una novetat col·lectiva com aquesta, ser aquí amb tots vosaltres, soc soci del Centre d’Estudis d’Altafulla i vaig rebre una trucada especial. Em va trucar el doctor Narcís Carulla. I ja la vam tenir, entre bromes -la típica és: “porta la guitarra!”- i riures, em va encomanar un nou projecte: presentar la nova miscel·lània del Centre d’Estudis. No sé ben bé el dia que ens vam conèixer però sí que us puc dir, segur, segur, que som els dos típics despistats que es queden al darrere de tot de les excursions populars, badant amb alguna roca, alguna cova o alguna marca en alguna pedra. Si el Narcís em proposa alguna cosa, jo sempre dic que sí.
Abans de presentar-vos la miscel·lània d’enguany del CEA m’agradaria compartir dues reflexions que estic treballant darrerament i que tenen a veure amb la tasca els centres d’estudis i la necessitat de teixir la cohesió que estem perdent per culpa de la pobresa i dels temps moderns, que ens aïllen, ens tanquen en un narcisisme banal, que tant bé casa amb les necessitats d’aquest turbocapialisme que estem vivint, patint.
Primera. Davant del trencament dels lligams, us proposo una fórmula: tornar a explicar històries. Ja no ens expliquem històries. Els avis ja no tenen al seu davant els nets amb les orelles obertes com a pàmpols, estan descarregant-se alguna aplicació al mòbil. Darrere totes les festes, darrere de les celebracions col·lectives, el temps compartit de qualitat, sempre, sempre hi ha un relat, una història. I en aquests temps de pantalletes, d’scrolls infinits, de bombolles, de sèlfits, hem deixat d’explicar-nos històries. Els petits ja no escolten i els grans estan pujant una history. I no ens n’adonem, però d’aquesta manera es trenca la transmissió oral que sempre havíem gaudit. Es trenca la tradició. Les noves generacions ja no reben l’herència cultural del món. Ara reben un allau de missatges simplistes que fomenten la ignorància.
Llegint el llibre La crisi de la narració (Herder, 2024) del filòsof Byung-Chul Han ens adonem que ens calen relats compartits. Que sense relats compartits no hi ha festa. Que sense festa, només hi ha treball, temps de descans i consum. Treball / descans /consum. Sense relats compartits, la festa és un producte de consum més. Un calendari sense relat es converteix en una agenda sense sentit. La narració ens dona identitat, genera comunitat. Sense les narracions no hi ha passat, i sense narracions el futur esdevé tan sols una actualització permanent de l’actualitat. Però som arrels! Desplegant les branques cap el futur donem continuïtat a la narració que hem heretat. Hi dialoguem, ens interroguem i, com diu el filòsof Lluís Calvo a Els llegats (Arcàdia, 2021), “entrelluquem el futur”. Quan no tenim tradició, ens distanciem del món i ens aboquem a la immediatesa, desconnectem de la saviesa, de l’entorn.
Sort en tenim dels centres d’estudis com el d'Altafulla: cada any un nou recull d’històries, de records, de saviesa, de ciència. Gràcies! Llegim els Estudis Altafullencs i després expliquem el seu contingut. Tornem a passejar pel terme redescobrint el patrimoni, tornem a celebrar els balls de festa major sabent que darrere de la música enllaunada s’hi amaga el relat de vot de poble.
És en aquest marc, que ens toca homenatjar, recordar i rellegir a Joan Vives Milà, traspassat el 2023. Com bé sabeu el Centre d’Estudis ha editat recentment un nou volum de la seva col·lecció l’Oliverot per homenatjar al Joan de la Cecília. D’ell, generós de mena, vam poder llegir històries que després jo he pogut explicar pels pobles, creant un marc per compartir, crear vincle i parlar de la nostra geografia més propera. Me’n deixeu explicar un parell?
Amb suquet de peix
Del llibre Coses d’abans, recullo aquests dos relats que s’havien transmès de manera oral fins llavors: “Amb suquet de peix” i “El riu de pedres maragdes”. Anem a pel primer.
Era Divendres Sant i, és clar, no es podia anar a treballar. Però un veí d’Altafulla va agafar l’escopeta i se’n va anar a caçar. Un altre veí li ho va recriminar amb un crit, que Déu no ho permetia! Ell, murri, va contestar que anava a buscar un conill, «amb suquet el farem!». No va ser l’únic que li va cridar l’atenció abans no va aconseguir sortir al defora. I ell va seguir contestant: «amb suquet el farem!». Prop del Mèdol va veure un conill. L’animal es va refugiar en una escletxa de la pedrera. Com que el protagonista d’aquesta història sabia que aquesta mena de cavitats no eren gaire profundes, va posar el braç per atrapar la bèstia. Va ser en aquell moment que una força poderosa el va agafar pel braç. Ell, espantat, va començar a estirar i a demanar auxili, però res. De sobte es va adonar que una veu profunda i cada cop més forta sortia de dins que deia «amb suquet el farem! amb suquet el farem!...». De manera misteriosa, dissabte a la nit, quan van sonar les campanes de resurrecció, va poder treure el braç i tornar a casa.
El riu de pedres maragdes
Ja feia un parell d’anys que la Guerra del Francès s’havia acabat. Un dia es van presentar dos francesos que entenien la llengua catalana a Mas Marquès, a l’antic terme de Tamarit, a l’entrada de l’actual urbanització de la Móra. Duien dues mules i uns plànols que semblaven antics. Van anar a trobar el propietari de la masia i li van demanar per l’entrada de la mina, a tocar d’un avenc. L’amo els va fer acompanyar per un dels seus mossos. En arribar al forat, el treballador es va quedar fora cuidant les mules, i els francesos van entrar amb part de l’equipatge cap a dins. Al cap de vuit dies van sortir de la foscor. Abans de marxar ben carregats, li van donar una pedra al mosso. Quina va ser la seva sorpresa en descobrir que era una maragda d’un gran valor. Els joiers de Tarragona es van haver d’associar per tal de comprar aquell exemplar únic. Ja ho sabeu, per Mas Marquès hi ha un riu subterrani de maragdes
Segona. Abans de començar també m’agradaria fer una crida a favor de l’associacionisme.
Davant d’una publicitat, unes xarxes socials, unes noves tecnologies addictives i unes empreses multinacionals que ens xuclen l’ànima per tal que estiguem sempre connectats, entretinguts i consumint, proposo un acte revolucionari. Aturar-ho tot, sortir de la roda i… associar-se! Retrobar a companyes i companys, veïns i veïnes que compartim l’anhel per riure, crear, dibuixar, projectar, cuidar, escoltar. Tornar a les reunions, deixar de córrer cap enlloc, gaudir de temps de qualitat explicant, remmemorant, somiant desperts, fent realitat projectes col·lectius. Deixem d’emmirallar-nos en aquest avatar digital que som, que hem construït, en una bombolla d’iguals, enfadats, narcisistes, ansiosos, per tornar a caminar plegats, des de la diversitat, però junts. El gran capital, els grans tenidors, els fons voltors, els propietaris de les grans tecnològiques no ens anunciaran mai allò que és important, només allò que es pot vendre. Saltem de la roda i associem-nos. Mai arribarem a una vida plena enmig de l’ansietat del nou món que ens construeixen al damunt. No és culpa nostra aquest sentiment de vulnerabilitat davant d’un món agressiu. Us proposo un acte heroic que té recompensa immediata. La majoria de vosaltres ja l’heu tastat: associeu-vos! Volem un lleure comunitari, que torni a mirar als ulls als veïns. Deixem de privatitzar les nostres vides. Deixem el jo anestesiat i tornem a parlar de nosaltres.
Associeu-vos i expliqueu històries!
Ara sí,
Presentació del volum
Anem a presentar el llibre, a les portes de Sant Jordi, com cada any, nova edició dels Estudis Altafullencs, la revista de caire científic que edita el Centre d’Estudis d’Altafulla.
Felicitats als autors, al seu coordinador, al consell de redacció, al consell assessor, a la producció realitzada per Silva Editorial. Felicitats a l’entitat i a la seva junta directiva. Com a trets generals del llibre podem destacar la seva interdisciplinarietat (història, natura, geografia, cultura, música, patrimoni, etc.), que alguns articles són continuació de temes encetats en altres Estudis, que també hi ha temes nous i que cal destacar l’aposta gràfica del disseny, incorporant moltes imatges, cosa que s’agraeix. Jo he gaudit de la lectura, he pres notes, he subratllat i m’he apuntat algunes coses que vull visitar en persona. Tenim entre mans un volum amb una quinzena d’articles ben diversos que se sumen al corpus que formen el conjunt de 49 Estudis Altafullencs, disponibles, per cert, a raco.cat, la plataforma digital de les revistes catalana d’accés obert. L’any que ve, 50!
Portada: Torre del Fortí de la Coma de Guasch (Altafulla). (Foto Josep M. Nadal Noguera)
Aquí el teniu, amb una portada que, de ben segur, us genera un gran interrogant. Ara hi arribarem. Comencem pel principi.
ISABEL COMPANYS FARRERONS, MONTSERRAT SANMARTÍ ROSET
Un llibre de nòtules d’Altafulla dels anys 1378-1381
Companys (historiadora de l’art) i Sanmartí (historiadora i especialista en paleografia), amb una bona bibliografia a l’esquena, i amb altres treballs signats per les dues, han fet recerca en aquesta ocasió a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, analitzant un llibre de nòtules d’Altafulla dels anys 1378-1381, amb vuitanta assentaments de documents resumits pel rector de la parròquia de llavors, Jaume Baguart. Aquests escrits, que sovint es refereixen a matrimonis, ens aporten una informació valuosa per conèixer la societat altafullenca d’aquella època: toponímia, noms del relleu, les vies del terme, habitatges, les eres, els delmes, l’església, advocacions, la senyoria, les principals famílies, dots, hereus, inventaris de difunts, vida quotidiana, la situació de la dona, terres, testaments, servents, sous, oficis, deutes, venda de robes d’un difunt als encants, una esclava d’origen eslau que feia de serventa, cognoms, el forn de pa, etc. A mí, personalment, m’han fet gràcia les referències al carnestoltes, el Nadal i Tots Sants com a dates del calendari per fer uns determinats pagaments. Trobareu informació també dels pobles de la rodalia, sobretot de la Nou, ja que els senyors d’Altafulla també ho eren de la Nou.
Es tracta de l’anàlisi d’una font primària que de ben segur serà una eina per als futurs investigadors i que cridarà l’atenció dels lectors habituals dels Estudis Altafullencs.
PATRICIA TERRADO ORTUÑO
L’Arxiu Municipal d’Altafulla. Passat, present i nous reptes en la gestió documental.
Patrícia Terrado, doctora en arqueologia clàssica i exencarregada de l’arxiu municipal d’Altafulla, signa un article necessari, posant en valor l’arxiu, la seva història, el seu fons i les accions que s’estan desenvolupant per tal de modernitzar les seves infraestructures, facilitar l’accés i donar a conèixer el seu servei. Cal destacar en el seu fons històric documents des del 1777. També destaca l’esforç per digitalitzar el seu fons més antic i per obrir-se al poble, acollint visites escolars i organitzant conferències, per exemple. L’arxiu està preparat per rebre fons documentals personals. De fet ja n’ha rebut, ja en té a disposició dels investigadors. Trobareu el quadre de fons amb tots els detalls. estic convençut que us vindran ganes de fer recerca. Terrado apunta, finalment, els reptes de futur de l’arxiu que, de ben segur, amb la bona feina que s’està fent, s’aconseguiran.
CARLOS TERRÓN VASCO
Els serveis del comú d’Altafulla abans de la Nova Planta
L’historiador i professor Carlos Terrón ens ofereix un article molt interessant sobre un moment determinat de la història d’Altafulla. Al segle XVII el sistema feudal començava a fer aigües i el capitalisme ensenyava la poteta. Als pobles, però, va consolidar-se una mena de comunalisme basat en les decisions col·lectives i la recaptació de fons per tal de fer front a les necessitats més bàsiques, com ara la contractació de metge, mestres, predicadors, la realització d’obres públiques, la compra a l’engròs de productes per abastir al poble o la realització de préstecs als veïns. Com es podien aconseguir aquests fons? Doncs subhastant la gestió de serveis públics com la taverna (que distribuia vi, aiguardent, tabac i neu, en algunes èpoques), la tenda (amb productes bàsics per viure, com l’oli), la fleca (per vendre pa) i la carnisseria (amb l’explotació de les herbes del terme, la pastura i el subministrament de carn). També la universitat local podia establir impostos que gravaven les collites, la pesca i les transaccions comercials. Un article interessant que ens descobreix una part de la nostra història poc coneguda.
SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ
Documents de l’any 1773 relacionats amb la gent de mar d’Altafulla
Salvador-J. Rovira, professor emèrit d’Història Moderna de la URV, transcriu dos documents importantíssims del 1773 que ens ajudaran a entendre com era la gent que vivia del mar a Altafulla i a Torredembarra al segle XVIII. Aquests documents són el Reglamento de la navegación y pesca y regimiento político y económico para los gremios de mareantes de Altafulla y Torredembarra i el Reglamento de carga y descarga de géneros en las playas de Altafulla y Torredembarra, de Manuel de Zalvide.
En el primer document hi podem llegir un llistat de preus per carregar i descarregar a la platja d’Altafulla. Un exemple: “Por cada pipa de vino o aguardiente desde la playa del mar, llevándola dentro del laud, se satisfarán siete sueldos y seis dineros.” Què es traginava? Fusta per fer botes, arengades, tonyina, espart, faves, sal, blat, sabó, pebre, cacao, canela, arròs, per exemple.
En el segon document, trobem un reglament, pròpiament dit, per regir la navegació, la pesca i el règim polític dels matriculats. Curiosament Manuel de Zalvide, l’autor del document original, va tenir compte la normativa general i els trets particulars d’Altafulla, com ho demostra el detall de com anava el gremi a les processons, d’acord amb allò que establia el text subscrit amb els pagesos altafullencs el 1702.
Són textos interessants de llegir i una eina per a futurs investigadors.
EULÀLIA VILALLONGA RAMON
Quan parlem d’Altafulla com a poble de pescadors
Eulàlia Vilallonga Ramon torna a col·laborar amb els Estudis Altafullencs després d’escriure sobre el doctor Constantino Rodríguez i de signar un article col·lectiu sobre la història de la platja d’Altafulla del segle XX. Ara torna al mar per parlar dels pescadors, centrant-se en l’època històrica dels segles XIX i XX. L’autora ens descriu les embarcacions i els arts, l’evolució de les nissagues pescadores i la progressiva transformació del barri marítim. El treball inclou una bona colla de fotografies, totes elles molt interessants. Vilallonga s’ha documentat en diversos arxius i ha fet ús de la memòria oral de diverses famílies descendents de pescadors.
Tot i que el sector pesquer va anar a menys al llarg del segle XIX, molts altafullencs van treballar al mar i als oficis que s’hi relacionaven, com els calafats i els boters. Durant el primer terç de segle, Altafulla tenia 82 matriculats, cosa que representava un terç de la població masculina, a més de 17 peixaters. Hem de pensar que, a part de patrons i mitgers, feien falta moltes persones per varar les barques i vendre el peix a la menuda.
Veureu que és molt curiosa la continuïtat de les nissagues de pescadors altafullencs al llarg de la història. Hi trobareu els Bosch Porta, Bosch Buyreu, Bosch Albagés, Llorens Figuerola, Aguadé Pijuan, Rimbau Pijuan, Sabaté, Sendra, Solsona, Ametllé Rovira o Sans Ametller.
Hi trobareu tota la varietat de pesqueres: llaüts de pesca, llaüts sardinals, llaüts palangrers, i barques més petites, com xàvegues, bolitjos, bouets, caros, bucs, gussis, bots i barques.
Hi trobareu una bona descripció de com es vivia de manera quotidiana en una casa de pescadors. L’article parla de l’impacte de l’arribada del ferrocarril, de l’evolució de les botigues de mar, de les arts menors, com les nanses, els catúfols, l’ham, l’arrossegall i el tresmall i de la introducció del motor.
Per cert, Francesc de Mar va ser l’últim pescador de la platja d’Altafulla i era avi de l’autora.
NARCÍS CARULLA GRATACÒS
Curiositats de l’Era del Senyor d’Altafulla i la seva pallissa
Narcís Carulla, geòleg i col·laborador habitual dels Estudis Altafullencs, ens convida a passejar al voltant de l’Era del Senyor, l’era de batre més gran i més ben situada de totes les eres d’Altafulla. Amb ell coneixerem el conjunt d’infraestructures a tocar del castell d’Altafulla. Ens fixarem en l’enrajolat, el coronament, la pallissa -actual seu del Museu Etnològic-, les empremtes als maons, els gravats, les cupoles, els grafits, la capelleta, els escuts, etc. Hem de tancar els ulls i fer un salt en el temps. Ens hem d’imaginar un espai viu, de treball, amb pagesos anant i venint, ventant, amb el rec d’aigua pluvial descarregant a la bassa del castell i els rentadors. Una eina més, aquest escrit, per interpretar el passat i el patrimoni d’Altafulla.
JOSEP ZARAGOZA, JOSEP M. NADAL, NARCÍS CARULLA, SALVADOR ANTÓN, ANSELM VIEITEZ
El Fortí de la Coma de Guasch
Anem a desvetllar el secret de la portada. Josep Zaragoza, Josep Maria Nadal, Narcís Carulla, Salvador Antón i Anselm Vieitez signen un article que rescata de la memòria el Fortí de la Coma de Guasch, del qual en queden importants restes que convé posar en valor. La torre de guaita, per exemple, té 7 metres d’alçada. Darrere Sant Antoni, enmig de la pineda, hi ha el fortí. Els autors s’hi han desplaçat, han desbroçat, han fet fotografies, han alçat plànols i han construït una maqueta que ajuda entendre el conjunt de les restes. Els autors, a més, intenten datar la seva construcció a partir de la lectura de diversos estudis que ens parlen dels conflictes armats del segle XIX. Gaudireu d’aquesta descoberta i, de ben segur, que us entrarà la curiositat d’apropar-vos-hi a peu i transportar-vos 200 anys enrere quan aquestes terres eren un anar i venir de tropes liberals i de partides carlistes.
FRANCESC CHIVA I ROYO
La Nova Cançó a Altafulla en els anys del franquisme tardà
Francesc Chiva, que ja havia signat un article a l’anterior Estudis Altafullencs, ens parla ara de l’impacte de la nova cançó a Altafulla a les darreries del franquisme. Curiosament, va ser l’arribada d’un nou mossèn a la parròquia, Francesc Castellà, l’any 1963, que va permetre al jovent connectar amb aquest corrent musical que estava esdevenint un moviment artístic d’oposició al règim. Molts d’aquells primers discos dels joves cantautors es van poder escoltar al Fòrum de la parròquia. L’any 1966 es va iniciar el Festival de Cançó Catalana d’Altafulla, que va comptar amb l’actuació de noms com Lluís Llach, Guillem d’Efak (1969), Raimon (1972) o la Trinca (1973). Posteriorment van continuar els concerts organitzats per altres persones amb la presència de grups de Tarragona com els Gripaus o els Enjups o dins la Setmana del Turisme organitzada pel Centre d’Iniciatives i Turisme amb Maria del Mar Bonet.
TERESA SOLÉ MIR
Més aportacions a la història de la platja d’Altafulla
Teresa Solé consolida la seva participació als Estudis Altafullencs amb un apunt que amplia l'article col·lectiu sobre la platja on va participar l’any passat, al número 48 de la miscel·lània del Centre d’Estudis d’Altafulla. En aquesta ocasió l’objectiu és donar compte de detalls del mur construït a la platja el 1973.
Els veïns de la platja van promoure la construcció d’un mur el 1969 per tal de protegir la façana marítima. I el 1973 es va construir un mur al tram central de Botigues de Mar, que va aguantar fins al novembre de 1983 quan, per efectes d’un temporal, va anar caient.
Les imatges il·lustren molt bé les explicacions i l’autora fa una crida als veïns d’Altafulla a aportar més documents que ajudin a fer la història del nostre litoral.
JOSEP MAGRIÑÀ POBLET
Gaietà Magrinyà Sendra (1926-1975). Memòria a les portes del centenari del seu
naixement
Josep Magriñà, membre actiu del Centre d’Estudis d’Altafulla des de fa anys, escriu un article recordant al seu oncle Gaietà Magrinyà. Gaietà Magrinyà va néixer al carrer de l’Hostal. Els seus pares eren el fuster Josep Magrinyà Salvat i Teresa Sendra Salvat.
Va anar a l’escola amb la mestra Lluïsa i el mestre Gebellí. Va participar a l’escolania de la parròquia amb mossèn Bernat. També va participar al ball parlat de Sant Martí el 1935.
Va exercir el sacerdoci en diversos municipis, com Valls, Pira, Ollers, Blancafort, Castellvell del Camp i Almoster. En aquests pobles va ser un element actiu, creant corals, grups de caramelles, elencs de teatre, representacions dels pastorets, etc.
Va participar activament a les missions al Brasil, on es va sentir identificat amb les branques de l’església més properes als desafavorits.
JAVIER MASOLIVER de MARTÍ
Altafulla en el recuerdo
Javier Masoliver va morir el 2024 a Madrid. Era descendent de Martí i Franquès. Havia nascut a Barcelona i durant la seva infància feia estades a Altafulla. Havia manifestat al Centre d’Estudis la voluntat d’escriure relats breus de caire memorialístic relacionats amb la seva infantesa. Malauradament, només en va arribar a escriure un, que és el que surt reproduit en el present Estudis Altafullencs número 49. En aquest escrit Javier Masoliver rememora que les seves primeres estades a Altafulla van tenir lloc a la Casa Gran i més tard a la casa que van comprar els seus pares al carrer Major. Les passejades familiars anaven fins a la platja, Sant Antoni i cap a l’Hort de les Bombes. Amistats, veïns, el pou d’aigua de la Casa Gran, la cisterna, els carrers sense asfaltar, els pagesos, els carros, els abeuradors, les quadres, el suc de les comunes, els renoms, el costum de saludar a tothom, el fuster, el taxista, el forner, el camp de futbol del Voramar i el Club Nàutic. Records d’una Altafulla de no fa tants anys que ara ja són història.
AGUSTÍ MARTÍ ESTRADA
Història d’una fornícula
L’escriptor altafullenc Agustí Martí dona continuïtat a un text que va sortir a l’anterior miscel·lània. Narcís Carulla va escriure sobre les fornícules presents a les façanes d’algunes cases del nucli antic i Agustí Martí afegeix un detall important. Ens agrada aquest diàleg i que els articles i els nostres llibres no s’omplin de pols. Ens agrada aquesta conversa tranquil·la i amable que ens enriqueix. D’un any per l’altre, la conversa (escrita) continua.
Entre la casa de l’Agustí Martí i la del costat hi ha una fornícula on ara mateix hi ha una imatge de la deessa grega Hebe. Segurament tots l’heu vista. És així des de fa una colla d’anys. Resulta que quan l’Agustí Martí va arribar el 1979 a Altafulla, en aquell espai hi havia una imatge de Sant Martí molt antiga i… Bé, llegiu-vos la història, llegiu el llibre, compreu la miscel·lània, recolliu-la estimats socis, i sabreu com va ser que una deessa grega va passar a ocupar l’espai on hi havia la imatge del sant patró. No explicarem ara el final d’aquesta història. Bona lectura!
A l’apartat de recensions de llibres i articles hi trobem dos escrits:
Salvador-J. Rovira ens parla del llibre Els comptes del negociant d’Altafulla Ramon Franquès i Martí. Un exemple de comerç marítim al s. XVIII” d’Isabel Companys i Montserrat Sanmartí.
Entre els negociants altafullencs del darrer quart del segle XVII i la primera meitat del segle
XVIII destaca Ramon Franquès i Martí. Es va dedicar als negocis i va dur als Franquès a la plenitud, tant en el camp social com en l’econòmic.
Entre els documents que ens va deixar aquest personatge en destaca un llibre de comptes que ha estat estudiat a quatre mans per Isabel Companys i Montserrat Sanmartí. Hi trobareu, per exemple, informació sobre les relacions amb diverses famílies d’Altafulla i dels pobles de la rodalia.
La historiadora Mercè Carulla fa una recensió d’un article de Carlos Terrón sobre el comú i la universitat d’Altafulla al segle XVII publicat a Recerques i que el propi Terrón ha seguit desenvolupant en un article que apareix en aquest volum que presentem avui.
La miscel·lània inclou amb encert, com cada any, el pregó de la Festa Major.
SALVADOR ANTÓN LABORDA
Pregó de la Festa Major d’Altafulla Sant Martí 2024
En aquest cas l’encarregat de llegir la proclama festiva var ser el pintor Salvador Antón Laborda, també col·laborador d’aquests Estudis Altafullencs número 49. Antón va néixer el 1954 a la vila de Gràcia i de ben jovenet va sovintejar Altafulla, on passava les vacances familiars fins que s’hi va instal·lar definitivament. Per tant hi trobareu records construïts des de la seva infantesa, als anys 60, fins avui en dia: la perruqueria de l’Obdúlia, el fuster del davant, la botiga de la Paquita Sendra, l’Spar de la Manolita, la botiga de la senyora Isabel, el Faristol, el Refugi, Cercle Artístic d’Altafulla, el Trifàsic, el Bonbeach, el Corral, el Yola de la platja, la platja, l’ermita, el Centre d’Estudis d’Altafulla i l’Art al Carrer. Un pregó que és un article per gaudir també llegint.
Finalment, en aquest llibre hi trobareu la rectificació d’errors detectats a la publicació del número 48 dels Estudis Altafullencs i les normes de publicació del Centre d’Estudis d’Altafulla.
Vaig acabant. Felicitats als autors. Us animo a seguir fent recerca, a seguir escrivint i publicant. Als que escolteu i teniu la inquietud d’explicar història, històries, recerques científiques que estigueu fent relacionades amb Altafulla o amb els pobles del Baix Gaià, apropeu-vos a la junta del Centre i escriviu. Gaudireu, gaudirem llegint-vos.
Aquí teniu uns Estudis Altafullencs interdisciplinaris, amb vocació científica i comunitària. Sòcies, socis: recolliu-lo, llegiu-lo, expliqueu-lo. A la resta, veïns, veïnes, amics, amigues: associeu-vos, llegiu els Estudis Altafullencs i expliqueu les històries que hi surten.
Associeu-vos i expliqueu històries.
Moltes gràcies.
Jordi
La imatge que encapçala aquesta entrada és del Toni Rodríguez.
Comentaris