RIU AVALL: CAMINANT PER LES TERRES DEL GAIÀ


Maribel SERRA i Jordi SUÑÉ (2015): "Riu avall: caminant per les Terres del Gaià". Cultura i Paisatge, núm. 8. Pàg. 104-113

Caminar, ser riu, ser Terres del Gaià. Oblidar les preses, deixar que les cames facin la seva, avall. Un passeig pel territori, conèixer-lo serà estimar-lo. Anar fent camí per recuperar la memòria del patrimoni i del paisatge. Fer reviure un riu de cabal segrestat per la presa del Catllar.

Aquesta ruta que us proposem ha estat dibuixada any rere any, i ja en fa cinc, pels participants a la Marxa per les Terres del Gaià. La ruta ressegueix el Gaià, des del naixement simbòlic a la Font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, fins al mar, a la desembocadura, si la podem anomenar així, a la platja de Tamarit. Resseguim el riu, redescobrim plantes, la toponímia, admirem el paisatge i les construccions rurals.

Tradicionalment, el recorregut que proposem s’ha cobert en tres dies, però un cop coneguda la ruta, cadascú la pot adaptar a les seves necessitats, segons preferències i habilitats dels caminants. L’objectiu, insistim, no és caminar i caminar, sinó gaudir del territori.

Una novetat us facilitarà el vostre propòsit. En els últims dos anys, els consells comarcals de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp, han treballat per senyalitzar i netejar la ruta. 

Sortint de Santa Coloma

Després de provar l’aigua de la Font de les Canelles ens encaminem cap al camí dels molins, seguint l’antic rec que encara proveeix els horts. Que petit és el riu aquí, poc més que un rierol! Pel camí podem visitar el pou de gel i alguns dels antics molins a la riba del Gaià.

Després de creuar Sant Gallard pel bell mig, travessem el riu per primera vegada, amb una mica de saltiró, o una petita palanca, i seguim cap a Pontils, pel Mas de la Rata. Camps sembrats, ben verds, vora el riu. Som a les planes de la Baixa Segarra o de l’Alt Gaià, segons com es miri. 

Tornarem a passar el riu, ara una mica més ample ja, i anem a parar a l’altra banda de la carretera. A tocar de Pontils, hi ha l’opció d’anar a fer el tomb per la Riera de Biure i arribar-nos a Pontils per la Resclosa de l’Ase. Algú ens comenta que, d’aquest tram, en diuen “la terra promesa”, i és que s’ho val. Enfilem cap a Santa Perpètua, on hi ha un dels castells més antics del país (segle X). Fins ara ho intuíem però, a la vista de la torre, tenim clar que som a la Marca del Gaià, antiga frontera amb els sarraïns. Un petit tram de carretera i un caminet baixa a la resclosa del molí del Soler, i de seguida la Font del Vadó, a la riba, amb bosc de ribera i uns petits rentadors. El riu gairebé s’enfila a la plaça del poble .

Seguim riu avall, per damunt del Gaià, que s’endinsa entre penya-segats a l’Estret de les Roques Altes, que conflueix al Gorg Negre, allà on el Gaià ja és un riu de veritat. Deixem l’estret i la pista ens duu al molí de Seguer; al capdamunt l’antic castell. Continuem fins a Cal Camadall, on intuïm el Gorg Negre que veurem quan enfilem la pista cap amunt. I després, baixar de nou i pujar. El cansament de cames, es veu compensat pel romanticisme del senderó, ple de falgueres i molsa fins i tot a l’estiu. Ja som a Querol. 

Us recomanem fer una visita a aquest poble; el castell i el poble s’ho valen. Si decidiu fer-hi una nit, hi ha la Casa de Colònies que depèn de la parròquia del Lledó (Valls).

Segona Etapa: amb força i decisió

Cal afrontar l’etapa més dura, vora 30 km des de Querol a Salomó o fins a Vilabella, que es pot fer per tots dos cantons. També podeu adaptar l’etapa a la vostra conveniència.

El primer tram, que baixa en picat cap al Gaià, ha estat recuperat de fa poc per l’ajuntament i el Consell Comarcal. Enllacem amb el camí que ens baixa a Mas Boixanc, a tocar del riu, que travessem pel seu darrere. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Es vol recuperar l’antic senderó que, baixant amb el riu, comunicava Querol amb el Pont d’Armentera. De moment pugem i baixem per la muntanya. Una clariana amb dos pins gegants i, de seguida, la vegetació de la riba es fa densa. Un petit pas de “ballet” i una grimpadeta per salvar un toll d’aigua misteriós.

Enmig de la selva se’ns materialitza l’antiga central elèctrica del Pont d’Armenentera, amb la seva resclosa i un pas estret i emocionant a uns metres damunt del riu. Després, camps de conreu, sèquies i marges fins all poble. Ja albirem l’església.

Des del Pont cap a Santes Creus seguint el GR175, pel barri de la Planeta, arribem a les antigues tèxtils que van funcionar durant el segles XIX i XX aprofitant l’aigua del Gaià, construint recs i salts i que podem visitar.

A la llunyania, el monestir de Santa Maria de Santes Creus, una postal magnífica, entre vinyes que s’estenen més enllà dels ulls. Si hi ha temps, no deixeu de visitar aquesta abadia del Cister. Potser una paradeta per menjar, hi ha serveis suficients i una albereda (PEIN) on gaudir de la fresca i d’una bona ombra.

Seguirem per les arbredes, que deixarem durant un breu tram de carretera fins tornar a endinsar-nos al bosc de ribera per Aiguamúrcia. Uns ponts de fusta damunt del riu, l’antiga Farga, i ja som a Vila-rodona. Continuen els pontets de fusta, bellugadissos, com adaptats al medi, i enfilem cap a Vilardida, un petit veïnat que conserva un regust molt rural. 

L’últim tram de la segona etapa recorre, plàcidament, les vinyes de les terres del Gaià mitjà. Podem escollir anar cap a Salomó o cap a Vilabella, on podem gaudir d’un passeig pels meandres del riu. 

Si anem cap a Salomó, a la sortida de Montferri veurem un rentador on, segons ens diuen, encara hi ha algunes dones que hi renten. El camí se’n va cap als tres molins, però ens desviem després del segon per passar sota la Torre del Moro.

I ja som a l’últim dia

Si sortim de Salomó agafem el camí que va fins l’embassament de Repsol, que té l’aigua del Gaià segrestada. Pel Mas de la Polla Rossa i les Coves Roges, una formació geològica d’argila roja esculpida pel riu, que potser agafa la màxima amplària en aquest tram, travessem camps de conreus de secà abandonats els darrers anys. 

Des de Vilabella també arribem al Catllar donant el tomb per Renau. Passem per vinyes i més vinyes i pels camins senyalitzats per a practicar amb BTT. Entrem al tram més poblat del recorregut. Trobem molta més gent i el paisatge és menys sorprenent, excepte un antic camí carreter que s’imagina enmig d’un bosquet amb unes grans roderes esculpides a la roca.

A la Torre d’en Guiu, al peu del castell del Catllar i per sota l’embassament, ens adonem tristament, de com n’és de poca cosa el cabal del riu. Això sí, ara podem gaudir de la zona humida recuperada, a peu de l’antiga fàbrica. Hi ha ànecs i fins i tot algunes tortugues. 

Un riu gairebé inexistent ens permet caminar per dins la llera, cap a Ardenya, i després, per hortes i camps d’avellaners, fins a la Riera de Gaià. Abans d’entrar al nucli fixeu-vos amb Mas Sendrós. A la paret exterior hi trobareu la marca de l’alçada on va arribar l’aigua de la darrera gran gaianada, de San Cinto, el 1921. I ja ens falta poc per al final de la caminada.

El Gaià desembocava a la platja de Tamarit. La tasca de recuperació de la zona humida de la desembocadura ens dóna el miratge que el riu encara hi arriba, però en realitzat són aigües subterrànies que es barregen amb l’aigua del mar. L’últim tram és ple de sèquies, sifons i recs que servien per aprofitar al màxim el Gaià. Amb la seva aigua es regaven les antigues hortes i es feia funcionar el Molí del Pas.

Com a curiositat, cal destacar que just davant de la desembocadura encara es troba enfonsat el Navarra, un vaixell de càrrega provinent de Marsella que va ser atacat per un submarí de l’exèrcit nacional el 8 de febrer de 1937.

I ja som al mar!

Durant vint anys hem viscut d’esquenes al riu. El vam convertir en un abocador en la seva part baixa i vam despoblar l’Alt Gaià. Ara, volem que esdevingui un tret d’indentitat d’aquest territori ubicat entre el Penedès i el Camp, entre la Segarra i el mar. I volem compartir-ho amb vosaltres.

Comentaris