Article publicat a PallarsDigital.Cat
Diuen que el nom de Vilamur prové de la contracció de “vila” i “mur”. Vaja, que el poble tenia una muralla per defensar-se dels possibles atacs. El nucli urbà conserva les característiques d’un poble medieval.
Actualment, no és un nucli tancat per cap muralla. Al contrari, és obert i amable. Està situat al costat d’una gran esplanada on es pot deixar el vehicle. Els seus carrers conviden a estirar les cames. La pedra vermellosa, la font, l’abeurador i els rentadors que funcionen i sorprenen al visitant. Si hem de parlar de sorpreses hem de citar l’església parroquial de la mare de Déu de Medina, que està esquerada de dalt a baix. També ens crida l’atenció el nom de la parròquia. Això de Medina prové de l’àrab, segur!
Actualment hi ha censades una seixantena de persones però havia arribat a tenir 256 el 1857. Les desamortitzacions del XIX, la crisi agrària del tombant de segle i la mala climatologia de la mateixa època van fer davallar la població. Al Pallars, entre el 1880 i el 1910 es va perdre quasi el 40 % de la població. Al llarg del segle XX vindrien altres baixades arran de la migració provocada per la crida a marxar a les ciutats feta des del “desarrollismo” franquista i la crisi lletera dels anys 80, entre d’altres.
Deia que hi ha unes seixanta persones censades en aquest poble de la Vall de Siarb. A l’hivern, però, en queden ben poques. Dues d’elles em conviden a parlar de les coses d’abans. Són la Ramona i l’Àngela: “Va sortir la moda de marxar la gent dels pobles. En dos o tres anys hi va haver una flota de gent que va marxar. Allavons van passar uns anys que no tornaven. I ara sí, ara tots tornen. Tots s’han arreglat la caseta, tots fan vacances i alguns s’han jubilat i ja es queden més temps.” Amb elles parlem de molts temes: De la Maria i la Medina que ajudaven a parir a les dones a casa, de les evacuacions quan el front de guerra era a tocar, del treball que feien quan eren petites, d’anar a servir (“Jo a l’edat d’onze anys, ja el primer d’abril, ja em llogaven per aquestes cases de pagès a guardar les vaques i fer feinetes així”), de la precarietat de l’ensenyament (“perquè de mestre fixo a penes en tenívom mai”), dels jocs infantils (“rescatar, a rams, a pedrots, al descans, a corda i coses d’aquestes”), de la felicitat (“en aquella època tampoc estàvem tan malament. No tenívom lo que ara tenen però érem més feliços que no són ara”), de la joventut (“anàvom a festa major de Llagunes, a festa major de Tornafort. Pues mira, marxàvem a la tarda i tornàvom allà a la matinada, quan s’hi plegava el ball. I anar remenant rocs per aquestos camins!”) i de les festes amb música (“es llogava el Mingo de Soriguera, el Josep de Tornafort... Hi havia molt jovent. Venia un acordeón d’aquestos de botonets i au: nyigo, nyigo!”). Bona conversa, bon humor. L’endemà, en tornar unes fotografies i un llibre, em trobo una tertúlia de diferents veïns al carrer porxat. M’hi apunto.
El que deia, un poble sense muralles, acollint un estrany com jo amb una conversa agradable.
