Esterri d’Àneu, a 55 hores de Barcelona

ARTICLE PER AL PALLARS DIGITAL.CAT
Va haver-hi un temps en què les distàncies no es mesuraven amb quilòmetres. Eren les hores les unitats de mesura. No es comptava el temps que calia perdre aturant-se a fer nit quan el destí era llunyà. Suma-hi les nits i els àpats!

Per anar d’Esterri d’Àneu a Barcelona s’havien d’invertir unes 55 hores anant a peu. A partir del 1892, amb un tram de ferrocarril construït i l’ús de la tartana, s’hi podia arribar amb 34 hores.

El camí es podia allargar en cas d’inclemències del temps, amb accidents o amb el tall del pas de Terradets. Mireu què li va passar a un cronista del diari La Vanguardia que pujar al Pallars el 1902:

…hasta Sort hay quien va en tartana; solo que de vez en cuando ocurre algún accidente desgraciado, y durante algún tiempo las autoridades dictan las correspondientes medidas, prohibiendo el paso de tartanas y otros vehículos. Yo me encontré dentro de uno de esos periodos de rigor, y resolví hacer todo el viaje en mulo, medio primitivo, en perfecta armonía con la naturaleza del país y el estado de su civilización, y que además permite hacerse cargo perfecto de las bellezas naturales que van surgiendo al paso.

El 1919, quan s’estableix una línia d’autobús, el trajecte es redueix a 15 hores. Actualment el trajecte en cotxe es pot fer amb 3 hores i mitja.

La distancia de 55 hores suposava a la pràctica viure molt allunyats del centre del país, en un moment en què les estructures administratives d’Estat modern eren ben precàries. Aquest aïllament es va mantenir al llarg del segle sense que es complissin les promeses de connexió amb França –el 1879 ja hi havia un estudi fet!- i de deixar a mitges la connexió ferroviària amb la capital.

La vida dura i quasi autosuficient de les cases que vivien a l’alta muntanya va permetre als seus habitants anar tirant durant segles. Però al segle XX la despoblació va ser evident: El Pallars Sobirà, entre el 1860 el 1991, va perdre el 75% dels seus habitants.

La reconversió turística iniciada a la dècada de 1990 va aconseguir aturar aquest procés. Esterri d’Àneu va arribar al seu rècord de població el 2009, amb 965 habitants. Les darreres dades oficials són del 2012 -900 habitants- i indiquen una pèrdua de població del 6,8% en tres anys.

Deia que el model social i econòmic que havia sobreviscut durant anys –i la distància amb la ciutat- permetia la vida –duríssima- a l’alta muntanya. Però la crisi, la manca d’inversions per part de les administracions estatal i autonòmica –tot el meu suport a la campanya “Volem lo tren”!- i la retallada en serveis bàsics com el sanitari colpeja amb força la vida al Pallars.

Per frenar aquesta despoblació calen inversions i apropar Esterri a Catalunya. És un procés històric que no podem retallar ara amb la crisi.

Ens veiem el 2 de novembre a les 20h a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu per parlar del llibre El riu de les dones i de la vida a l’Alt Pirineu.

Comentaris