ANTICS OFICIS A TORREDEMBARRA


Torredembarra vivia de la terra i de la pesca. Al seu voltant eren necessaris molts oficis artesanals. Torredembarra exercia de certa capitalitat entre els municipis de la rodalia, amb notari, estació de ferrocarril, mercat, etc. La major part de la seva història va tenir uns 2.500 habitants. Al segle XX es van instal·lar a la vila dues fàbriques de cables elèctrics, diverses indústries tèxtils i una empresa que feia refractaris. També hi havia tallers de ceràmica i de càntirs.


Llistat d’antics oficis:


Barber

El barber afeitava la barba als homes un cop a la setmana i els tallava els cabells un cop al mes. 


Baster

El baster guarnia els animals de peu rodó.

L’últim baster va ser Antonio Pallàs, que va acabar fent matalassos i tapisseries per a mobles perquè ja no li venien pagesos per encarregar-li guarniments per als animals. De més antic es recorda el Manelet “Baster”, que segons va escriure el Josep Gual a les seves Memòries de la meva joventut, era “un artista fent collars, bastets, retrangues i tota classe de peces amb dibuixos fets amb tatxes de llautó, picarols i campanetes.” Abans de la guerra n'hi havia tres, de basters: Josep Estalella Coll, Lluís Solsona Fusté i Josep Espina Ballesté, que també feia d’espardenyer. I a principis de segle, entre el 1897 i el 1905, n’hi havia dos, Josep Guasch Solé i Pere Solsona Brull.


Boter: 

Llibre: L’ofici de boter a Torredembarra.

Exposició: Al castell

Vídeo (TRAILER:) https://www.youtube.com/watch?v=UZl6EMGyvOg  

De boters n’hi havia molts. El 1889 eren un total de 153. Hi havia hagut diversos tallers com el de Silvestre Morros Reverté, el de Francesc Pujol, el de Magí Solé o el d’Agustí Mercadé.


Cafeter

Torredembarra tenia tres cafès, amb sala de ball-cinema-teatre.


Calafat

https://www.raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/260411/358531 

“El calafat només feia que clavar els taulons del folre del barco i ficava unes fibres de cànem perquè no entrés aigua al casco…”.


Calderer / llauner

El 1920 n’hi havia 3.


Campaner

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/260409/358529  


Cantirer 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/341243 


Carboner

També hi havia algunes carboneries, com les de Miquel Sanromà Vendrell de cal Canuto, Josep Recasens Folch i Jaume Coral Calvet, nascut el 1911 a Montferri i instal·lat a la Torre cap el 1944. L'any 1937 hi havia tres carboners: Miquel Teixidó Folch, Carlos Miret Llorens i Fernando Solé Busquets. El darrer carboner va ser Andrés Hurtado Busquets.


Ceramista: 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/359660 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/359661 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/359662 


Cisteller


Comerciant


Constructor de carros

De constructors de carros es recorda Domingo Plana “Mingo Carreter”, que vivia a prop del Portal de la Bassa. Tenia la botiga al carrer de la Sort número 2. També arreglava carruatges. Amb el seu veí Josep Sagarra, serraller i ferrador, s’ajudaven, en aquesta tasca. Entre el 1897 i el 1910 ens consten dos constructors de carros: Agustí Gallofré Badia i el Francisco Pi Roig (1857-1919). El 1925 ja trobem el “Mingo Carreter” i Francisco Pi que encara continuava en actiu.


Corder: 

El 1860 hi havia 22 corders i soguers.

Carrer Rodes: En aquest carrer hi havia tallers (amb rodes) que feien cordes.

Entre els anys 1883 i el 1905 hi havia dos tallers de fer cordes d’espart, “sogueros” en diuen als papers oficials de l’època. Eren els de Francisco Gabardós Fortuny i Pau Girol Mercè. Josep Girol Domingo va continuar amb l’ofici del seu pare. També ho va fer el seu net, l’Heribert Farreny Girol, nascut el 1906. Feia d’esparter i també fabricava grasses per a carruatges i embarcacions. De la dècada de 1930 ens consta un altre esparter, Joan Fontanilles, que tenia el negoci al carrer Antoni Roig número 6. També feia espardenyes de tota mena, col·locava persianes i venia alfombres.


Cosidora

Torredembarra tenia diverses dones que ensenyaven costura a casa seva. Venien alumnes de pobles veïns. 


Destil·lador d’alcohol

L’economia agrícola de Torredembarra, basada en cultius tradicionals i relacionats amb la subsistència, com l’horta, els cereals o l’olivera, va evolucionar ràpidament al segle XVIII arran del comerç amb les amèriques de vi i aiguardent. Torredembarra va gaudir d’una gran importància com a centre exportador de vi i dels seus derivats durant una part del segle XVIII. Cal destacar la importància del transport en botes dels aiguardents. De fet, la producció d’aiguardent donava sortida a bona part dels vins catalans de l’època, que eren de pobre qualitat i sovint tenien problemes d’exportació. L’aiguardent es conservava millor que el vi, era més lleuger, tenia més demanda internacional i un millor preu de venda al mercat. Per produir-ne, molts pobles tenien fassines o olles, com eren conegudes en molts indrets com ara a Torredembarra. A la Torre es feia aiguardent a les casetes del Borràs, a l’actual carrer Pere Badia, a iniciativa de Pau Borràs Bellver (1763-1835). A partir de 1882 i fins el 1955, també es va fer aiguardent al carrer Mañé i Flaquer, a cal Saia, a la “Fábrica de Alcohol de Orujo La Agrícola”. Entre el 1886 i el 1905, ens consta l’activitat de la fàbrica d’aiguardent de Francisco Figueras, però no sabem on s’ubicava.


Dida


Esquilador:

El 1860 n’hi havia 5.


Espardenyer

D’espardenyers, coneixem els noms de Joan Vives Bertrull, al carrer Nou, i Josep Mercadé Fontanilles, al carrer Joan Güell. Aquests tallers estaven oberts el 1870. El fill de Josep Mercadé, Josep Mercadé Boada, el va succeir a partir de 1911 i fins el 1935. Vives va tindre el seu taller obert fins el 1899. El 1895 hi havia també Joan Ciuró Recasens, que va estar actiu fins el 1923. Tenien botiga d’espardenyes els Miracle des del 1911 i els Pijuan des del 1875, entre d’altres.

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/387415/480880 


Farmacèutic

Els farmacèutics preparaven xarops que després venien als veïns per tal de curar les seves malalties. Eren autèntics laboratoris amb pots, ampolles, premses, etc.

https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/138137/188857 


Ferrer

De ferradors hi havia Josep Segarra Poblet i Jaume Duran “Fesolets”. Duran s’anunciava el 1945 a la revista El Cultivador Moderno. En aquesta revista llegim que construïa, venia i reparava “toda classe de arados giratorios o fijos” al seu local situat al carrer Antoni Roig número 1. 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/138154 


Ferroviari

Cap d’estació, guarda agulles, etc.

Llibre: https://b6c47956-47ae-4624-855b-0159dec35611.filesusr.com/ugd/94cabf_11d5eff11a004876ba1ebf660e3a7ff5.pdf 


Filador de cànem

Antigament en aquestes terres s’havia cultivat cànem per a fer teixits, filats i corda. Era un cultiu regular i segur. A més, el cànem de Tamarit, Altafulla i Torredembarra era molt preuat per la seva blancor i fortalesa. Es podia cultivar a les sínies i també a les terres d’aigua molla. Se sembrava a principis de la primavera i era madur a mig agost. Les plantes podien superar els dos metres d’alçada. Calia adobar bé la terra i regar de manera abundant. A finals d’agost, s’arrencava. A altres pobles, se segava. Es deixava assecar. Es lligava en manats, s’espolsaven les fulles i s’apilaven en garberes, com si fossin una cabana. Després s’embassaven les garbes unes tres setmanes, cobertes d’aigua. Per tal que no suressin es posaven grans pedres al damunt. On hi havia el restaurant Tròpic, al carrer de les Dues Parets, hi havia una gran bassa per estovar el cànem dels delmes que cobraven els senyors de Torredembarra i el rector. Després aquella aigua s’aprofitava per regar.

El cànem es treia de la bassa, s’assecava i s’apilava en garberes. Llavors calia esperar un dia de sol i de temps sec per bregar el cànem. Es feien servir les bregues, que eren de fusta i tenien forma de tisores gegants. Es xafaven els manats. Després, el cànem es pentinava amb una pinta de ferro. Llavors s’obtenia el fil i es feien fardells per vendre a corders o filadors de la vila o de fora. Es feia molt de cànem per al tèxtil i per a fer corda, cordills i sacs.

      Era un treball molt dur. Els pagesos tenien la camisa del cànem, que tenia les mànigues més llargues del compte per tal de protegir-se de la picor que provocava la planta. Si es veia que el cànem era fi i força blanc, el pagès tenia motiu d’alegria perquè acabaria tenint un millor preu al mercat. Aquest conreu es va perdre durant el primer terç del segle XX. El torrenc Pau Casasús recordava, en un article publicat a la premsa local, que a l’hort de casa seva es va abandonar el cànem cap el 1914, i a la sínia que duia el seu pare a Babilònia, el 1917.

      A la zona dels actuals carrers Filadors i Rodes es feien cordes de cànem en diferents obradors que hi havia. El cànem era treballat amb “la roda”. D’aquí ve el nom del carrer. Podia tenir un diàmetre més gran que l’alçada d’una persona. Es llogaven vailets i dones per fer-la girar. Aquesta acció s’anomenava “menar”. S’havia de fer a marxa lenta i constant. Quan es feien les cordes es girava ràpid, “júlit!”, cridaven. El 1798 el propietari dels terrenys era Joan Sardà i la finca es repartia a parts iguals entre sis filadors: Domingo Fuguet, Anton Figuerola, Pere Montaner, Josep Girol, Oleguer Trèmol i Josep Fuguet.

      La família del Josep Ciuró “Josepet de l’Ànima” havien estat corders de vàries generacions. Tenien les rodes en uns garrofers al costat del cementiri. El seu nét, l’Anton “Sagal”, ens explicava com “cardava” els manats de cànem contra un peu de fusta amb una quarantena de pues d’acer. Aquest corder també feia espardenyes. La seva dona participava activament en aquest negoci. La “competència” eren els de cal Bitxo. L’espardenyer Josep Mercadé Boada, a la plaça de la Font, venia la mateixa mena de productes. Val a dir que les dones de famílies pageses de la rodalia s’emportaven feina de cosir a casa en èpoques en què el treball al camp baixava. Posaven punteres i tacons a les espardenyes.


Forner


Fuster


Gavineter

El 1889 n’hi havia 1.


Guardatermes:

Els robatoris de garrins, gallines o fruita eren habituals. Moltes vegades es veia sortir a gent cap el defora amb una galleda dient que anaven buscar aigua de cisterna quan en realitat tornaven amb un bon grapat d’olives.

     És per això que calia organitzar un servei de vigilància. Des de mitjans del segle XIX, tenim constància de l’existència d’un cos de guardes rurals a Torredembarra i a Altafulla. Entre els dos Ajuntaments llogaven persones que es dedicaven a recórrer els termes pel defora. Duien barret i jaqueta, per fer-se visibles. La figura del guarda termes va perviure molts anys.

      Els avis recorden a diversos guardes: El Gaspar Arias, que era un carrabiner retirat, el “senyor Garcia”, que també havia fet de carrabiner, el Carlos de cal Simó, el Pere Mateu “Peret de la Mort”, el “Leche” que era guàrdia civil i l’Albert Nel·lo Aleu, que va ser el darrer.

      Els propietaris torrencs pagaven un tant per mantenir aquest servei. El 1940, per exemple, van ser 265 famílies les que van pagar la quota.


Hostaler: 

Abans quasi que no hi havia turisme. És una cosa ben moderna.

A cada poble, però, hi havia un hostals per carros i persones que feien ruta. Les distàncies no es calculaven en quilòmetres. Ho feien en hores!

Torredembarra conserva un d’aquests hostals: la Fonda Coca, fundada el 1820.

 http://www.hostalcoca.com/ 

 https://www.diaridetarragona.com/costa/el-bicentenario-del-hostal-que-sobrevive-a-la-covid-20201216-0067-CIDT202012160067 


Impressor:

Feien estampes per la comunió, targetes de visita, etc.


Llevadora

El 1920 n’hi havia 2.


Mariner


Mestre d’aixa

https://www.raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/260411/358531 

“El mestre d’aixa era qui feia els plànols i l’estructura de l’embarcació; se li deia així perquè treballava quasi exclusivament amb una eina: l’aixa.”


Moliner

El gra es duia al molí per fer farina. Antigament, els pagesos torrencs anaven al Molí de la Torre, a la Riera de Gaià. Aquest molí era un dels monopolis senyorials de l’època medieval. La referència més antiga que s’ha trobat sobre aquest molí és del 1272. Tots els productors de gra torrencs estaven obligats a anar a moldre-hi. Aquesta pràctica es va acabar el 1837 quan els corrents liberals van fer insostenible aquests privilegis.

Més endavant, també s’havia anat Molí del Pas, situat al costat del riu Gaià, a l’alçada de Ferran. Encara, avui en dia, es pot veure l’edifici en estat d’abandonament. També hi havia el molí del Martí Ballester al carrer Antoni Roig número 14. Els pagesos podien bescanviar farina per pa. El Ballester també tenia negoci a Barcelona, on feia de comisionista de bestiar porcí.

El gra també es venia a Soler Ibáñez de cal Tarragoní o a Antonio Montserrat, conegut com “Guaitamercats”. Abans de la guerra, els que compraven el gra eren Josep Maria Camps Soler, que tenia el local al carrer de la Muralla, i Joan Soler Güell, al carrer Antoni Roig. El 1905, els comerciants que tractaven amb gra i farina eren Martí Ballester, Pau Mercadé, Joan Soler i Pere Soler Ferrer.

       El 1930 Martí Ballester s’anunciava al programa de festa major com a comerciant de “farines, segons i cereals amb adreça al carrer Antoni Roig, 14. També tenia domicili comercial a Barcelona, al carrer General Castaños, com a comissionista de bestiar porcí. 


Organista

Abans la plaça d'organista era remunerada. El 1705 es va construir l’orgue barroc de la parròquia de Sant Pere. El 1758, l’Ajuntament va crear la figura de l’organista. Aquest, a canvi d’un sou, havia de tocar l’orgue durant les misses. Havia de fer de mestre de capella i havia d’impartir classes de solfeig, cant i instrument de manera gratuïta tots els dies feiners, quatre hores al dia. També havia de composar una missa cada quatre anys.

Tenim una organista a l'escola.


Pagès 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/359654


Pastor

Els pastors torrencs resseguien les carrerades, els camins pels ramats, que els duien a llocs tan llunyans com els Pirineus. Al “madeler” de Torredembarra, que era la franja de terreny situada entre la zona conreada i la platja, el bestiar podia descansar, gaudir de pastures i d’un corredor verd. 

Per comprar animals s’anava a les fires. El Ramon Boquera “Taboll” recorda, per exemple, que havia acompanyat el seu pare a comprar-ne a Rasquera i a Tivissa i tornar des d’allí caminant amb el bestiar.

A la Torre, els pastors es repartien el terme per no trepitjar-se el “negoci”. Els animals anaven marcats amb sutja, oli o pintura per si es barrejaven amb els del veí. Amb els pagesos feien tractes, ja que a aquests els interessava que els ramats passessin per les seves propietats i abonessin d’una manera natural les seves futures collites. 

En passar pels carrers, la gent sortia i aturava els pastors per demanar llet. Allí mateix, el pastor munyia les cabres i venia la llet. Alguns pastors també es posaven cada dia a la plaça de la Font, on hi havia l’estanc, i allí munyien la llet que convenia als clients. Cal dir que la gent portava la seva pròpia lletera buida per omplir. El torrenc Josep Gual ho recordava així en un Recull de Treballs:


Han arribat els pastors de cabres. Deturen els seus ramats, cadascú en el seu lloc habitual. El Cinto al costat de l’espardenyer, entre aquest i el carrer de la Sort. El Pep al costat de la font. Un i altre van munyint les cabres i venent la llet directament a les veïnes que s’hi acosten amb el pot. Un petricó o mig litre són les mesures més habituals amb què el pastor va mesurant la llet escumosa.


A continuació, resseguim els pastors d’aquella època segons les nostres fonts orals: El Cinto Solé, que tenia carnisseria a la plaça de la Vila. El Cinto Rovira, que tenia un ramat d’ovelles i repartia la llet per les cases ajudat del seu nét Jacint Rovira Solé “el Cintet”. El Joan Suñé “Julit”, que tancava els animals al corraló de la Capella, a l’actual plaça Mossèn Joaquim Boronat. L’Isidro de la Ció, que tenia unes quantes cabres al carrer de la Sort. L’Antonet Boronat “Carnisser”, que tenia la carnisseria a la plaça de la Vila. El Josep del Xec, que vivia al carrer Freginal i que havia estat mosso a cal Xeco, d’aquí li venia el renom. El Ramon Vernet Saladié, que tancava el ramat al carrer Ample, en una casa a prop del portal de la Bassa. “El Cabretes” venia la llet en una casa del carrer “Nou”, al costat de cal Salort. El Pere Mateu “Peret de la Mort”, situat davant de cal Ciril·lo. El Josep Boquera “Taboll”, que estava al carrer Major. El Pepito Salvat “Panotxa”, que era de Baix a Mar. L’Antonio Olivella de cal Xeco havia tingut ramat i una vaqueria. El Martín Arahuete tenia un ramat petit de cabres al carrer Major. Arahuete era nascut a Mosqueruela (Terol). L’Antonio Pijuan “Borot” tenia una carnisseria al carrer de la Muralla i un ramat petit de cabres grises. El Llorenç Casas tenia ramats a la Pobla de Montornès, a la Nou de Gaià i a Torredembarra. Es va establir com a carnisser a Torredembarra el 1941 amb la seva dona Dolors Recasens. Els seus pares eren vaquers a la Nou de Gaià. L’Antonio Pulido, del carrer Joan Güell, va treballar molts anys de pastor per compte propi. Durant alguns estius, va treballar a Puigcerdà i a Martinet, a la Cerdanya, a la sega.


Pescador 

Vídeo de Thalassa (9’): https://www.youtube.com/watch?v=-opqJlOdE4c 

DVD Baix a Mar. Els estius a la Torredembarra dels anys 20 als 40 del segle XX

Llibres del Gabriel Comes.

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/341249 

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/260414 


Premsador d’olives

Visita a la plaça de l’oli, als Munts. Hi ha exposada la mola de cal Manresà.

A la Torre es produïa força oli. A principis del segle XVIII, hi havia 65 hectàrees amb oliveres, cosa que suposava el 20,5% del total de terreny agrícola de la vila. Percentualment, era el municipi de l’actual Tarragonès amb més oliveres. L’any 1900 hi havia 63 hectàrees amb oliveres, cosa que representava el 8,84% dels camps de conreu. Aquell any es van produir 189 hectolitres d’oli. El 1954 la xifra s’havia reduït fins arribar a les 26,6 hectàrees, el 3,72% dels cultius locals. Llavors, les oliveres no es regaven i s’escampaven per la part del terme que era de secà.

El trull més antic que s’ha pogut documentar era en una casa a tocar del portal de la Bassa de l’època medieval. Era propietat dels senyors de Torredembarra i tots els productors d’oli de la vila estaven obligats a usar-lo per moldre les seves olives. Posteriorment, Torredembarra va tenir altres molins d’oli. Un d’ells, possiblement, estigués a l’hort del Xitot

El 1723 hi ha documentat el trull d’en Gatell. Podria ser el de cal Pastoret? En tot cas, sabem que aquesta masia en va tenir un, de molí d’oli. 

Els de cal Bassa, a Clarà, també en tenien. 

El molí de Babilònia està documentat almenys des del 1827.

Les casetes del Borràs, a l’actual carrer Pere Badia, en tenien un altre. Va ser impulsat pel Pau Borràs Bellver. 

Al carrer de la Sort número 24, a casa del Florenci Padreny, nascut el 1843, hi havia un trull d’oli. El molí es feia girar com una sínia, és a dir, amb tracció animal. Hi havia el dipòsit per a les olives, les bassetes per recollir l’oli i destriar-lo de l’aigua, un pou, el molí, la premsa i un foc a terra per escalfar l’aigua de la caldera. 

El 1883 hi havia 5 molins d’oli de diferents propietaris: Joaquim Borràs Torres, Enric Huguet Bertrull, Francisco Torrens, Francisco Figueras i Josep M. Virgili. Entre el 1899 i el 1905 hi havia quatre premses d’oli a Torredembarra. Eren propietat de Josep Camps, Eloy Molner Climent (1841-1921), Florencio Padreny i Joaquim Borràs.

Al carrer Mañé i Flaquer, el propietari Josep M. Torrens de cal Manresà tenia un molí que va ser el darrer a funcionar a la vila. El tenim documentat des del 1909. L’any 1932 ja era l’únic que funcionava de manera oficial. Era una premsa hidràulica. Fins llavors, les premses que s’utilitzaven eren les de “lliura”, que es caracteritzaven per ser de fusta i tenir una gran biga d’uns quinze metres de llargària. Durant temps la va dur el Perico Gallofré Solé “Xaró”. A vegades el substituïa el David Virgili. Després, la va arrendar el Baldomero Morros Mercadé. També la va portar un temps el Sindicat. El Quim Casals hi va treballar llavors un temps ajudant al Joaquim Suñé “Xorriu”, que era de Ferran. Després, el Sanromà va dur-la un any o dos fins que va tancar definitivament. 



Mola del molí d’oli de cal Torrens. Des del 4 de setembre de 1989 s’ubica a la plaça de l’Oli, als Munts, 2012.


El molí disposava de la premsa, els cofins, la fusta, una pedra en forma de con i les basses. Les pedres es poden veure actualment a la plaça de l’Oli dels Munts. El rendiment era de 14, 15 o 16 litres com a màxim per quartera, segons l’any. Una vegada, unes olives dels Munts van arribar a donar 18 litres. La quartera d’olives eren 50 quilograms.

El Quim Casals recorda que sempre anaven a treballar de nit, per les restriccions de llum. Ell s’hi posava cap a les set de la tarda. Pesava les olives dels pagesos que les havien deixat a fora. A les nou venia el Xorriu en bicicleta des de Ferran i ja engegava la premsa per començar a moldre. Treballaven tota la nit. Les olives s’escaldaven i es treballava a consciència. En una nit es feien tres o quatre peus. Els pagesos pagaven un preu per quilo d’olives que molien. Cada pagès rebia l’oli de les seves olives. En acabar, l’Armengol de Reus venia a buscar les restes, que utilitzava per fer oli de pinyolada amb una nova premsada. 


Rastellador de cànem

El 1860 n’hi havia 1.


Recollidor de fems

El 1860 n’hi havia 2.


Remendadora

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/169334 


Sabater


Sastre

El 1920 n’hi havia 2.


Sereno / agutzil


Serrador


Serraller

Article: https://raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/view/138154/188886

Factura del Taller de Serralleria i Construcció de Sínies de Ferro Jaume Figuerola de l’any 1904 per uns treballs fets a casa de la Concepció Gatell. Document cedit per Albert Vilaseca.


Servents

El 1860 n’hi havia 37.

Teixidor

https://raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/205656 


Telefonista

Les cases no tenien telèfon. Calia anar a una casa de la plaça de la Vila i demanar la trucada. Per rebre una trucada calia esperar l’avís de la telefonista.


Traginer

Tots els productes eren transportats al llom dels animals o amb carros. Amb el temps, els vells traginers van ser substituïts pels transportistes, els vehicles a motor i el tren. Els carros es van aparcar definitivament i van aparèixer els primers cotxes i tractors. Els motors van substituir la força dels animals. Els matxos van deixar de donar voltes a les sínies.

El 1860 n’hi havia 23.


Telegrafista 

El 1920 n’hi havia 2.


Vaquer

Abans es bevia llet de cabra, bàsicament. La llet de vaca es va estendre més tard. Les vaques van anar substituint les cabres cap als anys 50 i 60 del segle XX. Els de cal Xeco la portaven a vendre a Tarragona, a la Granja Clarà, ubicada a la Rambla Vella. Va ser una de les primeres vaqueries del municipi. Les altres vaqueries van ser les de cal Serafí, cal Carsos, cal Recasens “Xitot”, cal Vidal “Xato”, cal Toda “Farruco”, Sínia de Cabeces i cal Lloco, que també va tenir un ramat de cabres durant un temps. El Farruco venia la llet a Baix a Mar, sota cal “Xillo” i més tard al costat de cal Novell. De les vaqueries es podien extreure molts de fems per vendre. Fins i tot, els orins de les comunes de les vaques es treien en botes i es venien.


Veterinari

Altres oficis han perviscut però han perdut el seu paper original. Així, per exemple, els veterinaris de llavors tenien una feina ben diferent que no pas a la què desenvolupen avui en dia. En comptes de vetllar pels animals de companyia, els veterinaris d’abans s’encarregaven de la salut de les bèsties de tota la vila, inclosos els que passaven per l’escorxador.

De veterinaris hi havia Ramon Gomà Malla abans de la guerra, Manuel Giralt Garcés, que va ser alcalde de la vila i era fill de Casp, i el darrer, que va ser el Novell. A principis de segle XX hi havia Pere Canals Fusté i Eulogio de Jesús Ferré. Cal recordar també la tasca de l’escorxador, construït a finals del segle XIX. Quim Casals recordava que hi treballava Joan “Xaroc”. Després hi va estar el Joaquín, que també va fer de sereno, i David Virgili.


Poater i margetaire

Carrabiner

Guàrdia Civil

Hisendat

Capellà

Carter

Escrivent

Enòleg

Comentaris

Entrades populars

REMOR DE PEDRA

CRISIS I COOPERATIVISME

TXORIA TXORI (EN CATALÀ)

GIRA JULIVERT 2024!

7 de JULIOL: CREIXELL CRIMS

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA

EUSEBI MERCADER MERCADER

LES CANÇONS DEL MOLÍ DE VENT

BAIX GAIÀ. ORIGEN DEL CONCEPTE, IDENTITAT COMPARTIDA I PROJECTES EN MARXA

ELS DETINGUTS PELS FETS D'OCTUBRE DE 1934 AL BAIX GAIÀ