"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la
El Freginal vivia de la terra. El carrer Freginal, antigament, havia estat al defora del poble. Hi havia terres de farratges, d’aquí li ve el nom. En un article publicat a La Sínia , Anna Maria Garcia Cantero explicava que a principis de segle XX en aquest carrer hi vivien quatre pescadors, dos pastors de cabres, un traficant d’animals i una bona colla de pagesos. Cal Xitot era la primera casa entrant per la plaça del Castell. Hi vivia la família de Jaume Recasens Fortuny. El seu fill Jaqui va continuar l’ofici de pagès. Va treballar la sínia de la Vila i l’emblemàtica sínia de cal Xitot. En aquell terreny hi havia hagut una sínia municipal. Havien posat parada a la plaça de la Font. Anton Beltran “Anton Gorrí” tenia una terra als Munts i una altra a Mas Terrassa. El renom li ve perquè una vegada va comprar un gorrí a la plaça del Castell i se li va escapar pel poble. Joan Vidal de cal Xato tenia vaques sota casa i un cub. Duia una sínia al Pontet i una altra cap a la Rasa. Feia p
Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque
(Aquest és el text que vaig llegir ahir dissabte 29 d'agost de 2015 a la plaça del Castell de Torredembarra en motiu de la Trobada de Mulasses de Catalunya. El text és un recull de les aportacions de les diferents colles, del refregit fet pel Dani Cañellas i les coses que he trobat per la xarxa. Si hi veieu cap error em podeu escriure a antropologiaimesARROBAgmail.com). TROBADA DE MULASSES DE CATALUNYA Benvigudes i benviguts a la Trobada de Mulasses de Catalunya celebrada en motiu del 20è aniversari de la Mulassa de Torredembarra. Aquesta Trobada és organitzada per l'Agrupació de Balls Populars de Torredembarra i compta amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Torredembarra. La Trobada ha començat a les sis de la tarda amb la plantada que les colles participants han realitzat a la plaça Mn Joaquim Boronat. A continuació han fet la cercavila que els ha portat a les portes de la plaça del Castell. A continuació podrem gaudir dels balls de totes les m
Al litoral, entre Torredembarra i Altafulla, hi ha un seguit de penya-segats, caps, coves i roques que es coneixen pel nom del Roquer. Cada racó d’aquest espai, que es pot caminar de punta a punta amb una passejada, és identificat amb un nom popular: Les Roques Arriades, el Codolar, la Punta de la Galera, etc. Un dels llocs més emblemàtics –i degradat des de la construcció del Port Esportiu de Torredembarra l’any 1992- és la Roca Foradada. L’aigua del mar espetegava contra les roques i la Roca Foradada oferia un espectacle natural digne d’admirar. La foscor del lloc ha inspirat diferents històries. Una d’elles és que la cova és tan profunda que connecta amb el Palau dels Icard, situat al nucli antic de la vila, a uns 1.700 mestres del mar. Una possible via de fugida en cas de setge? Una manera d’entrar mercaderies sense que ningú pogués controlar res? En realitat la cova té uns 40 metres de llarg. Les històries de por han allunyat a la canalla i als curiosos dels llocs prohibits. I e
La bicicleta és una font d’inspiració per als músics. Aquest invent de dues rodes és emprat com a símbol d’alegria i llibertat. Veiem alguns exemples i a cantar! Una de les cançons més famoses de Queen, el grup de Freedy Mercury i Bryan May, és “Bicycle”. La lletra enumera en primera persona del singular un munt de coses que no vol ser el protagonista de la cançó. I la tornada deixa ben clar el que sí vol fer: “I want to ride my bicycle”. Però si hi ha una cançó que ha esdevingut una mena d’himne de la bicicleta i de l’energia positiva, aquesta és la que van gravar els colombians Carlos Vives i Shakira. El videoclip de “La bicicleta” es va enregistrar a Barranquilla i a Santa Marta, a Colòmbia. El 2016 el tema es va difondre de manera massiva per internet. L’any 2023 superava els mil sis-cents milions de reproduccions a youtube. I la bici, un símbol de llibertat, “que me lleva a todos los lados”, i una invitació a l’amor, “llévame en tu bicicleta”. Carlos Vives, l’any 2017, va donar
Jordi SUÑÉ (2009): Miquel Mestre Avinyó . Valls: Cossetània Edicions i Fundació Roca i Galès. Ressenya a Cooperació Catalana escrita per l'historiador Joan M. Thomàs, Juliol-Agost de 2010 (núm. 334, pàg. 28-29). Imatge de la presentació del llibre a Torredembarra. Revista Cooperació , agost de 2009. El Temps. El Punt , 10-VII-2009. Som-hi , agost de 2009. El Periódico . Pobleviu.cat. Tottarragona. Altafulla Ràdio. Mailing Cossetània Presentació del llibre a Barcelona. Retall de Punt Coop , una revista molt interessant. Retall de l'espai Memòria Antifranquista del Baix Llobregat. Retall del butlletí electrònic del Centre d'Informació i Documentació Europea d'Economa Pública, Social i Cooperativa,amb seu a la Universitat de València. Catàleg de Cossetània del juny de 2010. Presentació del llibre a Barcelona. 20 de novembre de 2009. Cafès dels Divendres de la Fundació Pere Ardiaca. La Sínia ,
SI VOLEU LLEGIR UN RESUM D'AQUESTA ENTRADA CLIQUEU AQUÍ . ES TRACTA D'UN ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A FRONTISSA.CAT. 0.- Una prèvia Aquest text és una adaptació d’una sèrie de reflexions que vaig compartir a la Nou de Gaià l’any 2008 convidat per l’Associació Cultural la Pleta. Posteriorment, el 2010, vaig ser a Roda de Berà desenvolupant el mateix tema en un acte organitzat pel Centre d’Estudis Rodenc. Finalment, vaig ser a cal Maiam, a Torredembarra, la tardor de 2012, amb el Centre d’Estudis Sinibald de Mas compartint el meu anàlisi sobre la identitat i els projectes en marxa al Baix Gaià. He pensat que seria interessant que quedés per escrit una versió de tot allò que he anat observant sobre aquest interessant fenomen de sinergies compartides entre els municipis, les entitats i les empreses dels onze municipis de la rodalia del Baix Gaià (Renau, Vespella de Gaià, el Catllar, la Riera de Gaià, Altafulla, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès, Roda de Berà, Creixell,
“Suplicau á la clemència/ del Etern Deu poderós Sant Nicasi gloriós/ guardeunos de pestilencia.” Goigs a Sant Nicasi, sense data, autor anònim. La parròquia del Catllar està dedicada a Sant Joan Baptista. Però Sant Nicasi és també molt important en aquest poble. Fou bisbe de Reims, al nord de França, i degollat pels vàndals el 467. És considerat un bon advocat contra la pesta. Un article sense signar publicat al diari La Cruz de l’any 1904 diu que el Catllar el va votar com a copatró l’any 1368. [1] Recordem que la mortífera pesta negra envaïa Europa el 1348. No disposem detalls sobre els inicis d’aquest vot però sabem que aquest municipi va encomanar un retaule dedicat a Sant Sebastià el 1497 al pintor tarragoní Joan Albiols on hi havia escrita la llegenda “Sent Nichasi, màrtir e bisbe, que és de les pestilències”. [2] Al Camp de Tarragona arribà una plaga de llagostes el 1687. Els testimonis escrits que s’han conservat demostren la virulència de l’insecte. L’historia
Comentaris