APAREIX EL CICLISME

 


“De Vilafranca a Barcelona el pas de la caravana fou una mena de viatge triomfal. A les costes del

Garraf, a Gavà, a Castelldefels, els banyistes de les platges es precipitaren a la vora de la carretera;

la presència de tota aquella jovenalla, sense altre vestit que el sumaríssim vestit de bany, animant i

aplaudint els ciclistes, componia una nota de color, d’un paganisme dominical i esportiu,

tan ple de gràcia i d’alegria (...).”

Josep Maria Planes, La Publicitat, 23-06-1936.

                                                                                                                      

L’esport es va transformar. Som al tombant del segle XIX cap al XX. El cinema i l’electricitat revolucionen la manera de viure. Els jocs olímpics es reinventen. És l’era dels esports moderns. És el moment del futbol, la boxa, el tenis i... el ciclisme! El ciclisme va entrar a formar part dels esports de competició predilectes a Europa.

A la prehistòria del ciclisme, trobem les grans gestes d’aventurers que protagonitzen travesses impossibles amb les primeres bicicletes. Els ciclistes van esdevenir herois mediàtics, encapçalant les notícies dels diaris en paper de l’època. El 1869 R. J. Klamaroth va anar de Londres a Edimburg en sis dies, recorrent 644 quilòmetres. El 1871, tres socis de l’Amateur Bicycle Club d’Anglaterra van fer 161 quilòmetres en un sol dia. El 1881 la nordamericana Elsa Von Blumen va recórrer 1.600 quilòmetres en sis dies. El 1891, l’anglès Thomas Stevens va protagonitzar la primera volta al món en bici. Va tardar tres anys.

A la dècada de 1870 ja es van popularitzar les competicions de velocitat i de resistència en pistes cobertes, els velòdroms. Se’n van construir molts, sobretot en països com Bèlgica, amb tribunes i servei de restauració. Hem de pensar que les carreteres de llavors no estaven asfaltades i eren un incordi per aquelles precàries bicicletes.

A la carretera, els inicis, van ser discrets. El 1868 hi ha documentada una cursa a París amb set ciclistes que van recórrer 1.200 metres. Ràpidament, les xifres es van disparar. El 1869, entre París i Rouen, es va fer una cursa en carretera de 120 quilòmetres amb vora 200 ciclistes.  El 1891, el francès Pierre Giffard va organitzar la primera cursa de París a Brest, a la Bretanya francesa, que, curiosament, encara se celebra avui en dia. El motiu d’aquesta iniciativa era promocionar el seu periòdic Le Petit Journal.

De la mateixa manera va néixer el Tour de França. Era l’any 1903 quan l’editor de L’Auto-Vélo, George Lefevre, va organitzar la primera cursa ciclista tombant bona part de l’Estat francès. Sis anys després va ser el torn del Giro d’Itàlia. La primera Volta a Catalunya data del 1911. Ja en aquells temps, aparegueren figures mítiques del ciclisme que protagonitzaren escapades, remuntades i epopeies heroiques.

I el 1892 es creà l’Associació Internacional de Ciclistes i el 1900 es va fundar la Unió Ciclista Internacional, que encara existeix.

A Catalunya el ciclisme va arrelar amb força ràpidament. Fixem-nos amb algunes dates: El 1884 es crea el Club Veciclopèdic de Barcelona, el 1887 el Velo-Club de Barcelona, el 1891 el Club Velocipedista de Reus, el 1893 l’Sport Mataronés i el 1896 el Club Velocipedista de Tarragona.

Les grans curses ciclistes es van convertir en un negoci. La premsa aconseguia un gran nombre de lectors cobrint els gestes dels grans ciclistes. La indústria també es va llençar de cap a un món que va veure créixer ràpidament els seus beneficis. Encara avui en dia les xifres són espectaculars. Corsino Vela, al seu llibre Ciclismo y capitalisme en fa una crítica contundent des de posicions llibertàries. El ciclisme es va convertir en un espectacle de masses en el context de l’expansió del capitalisme. És, precisament, en aquesta societat de l’espectacle i de la indústria de l’entreteniment, que trionfa “la contemplación del riesgo ajeno” que ens ofereix les grans curses ciclistes, convertint-se en “mercancía visual”. El ciclista esdevé “una versión banalizada del héroe romántico”. Davant d’això, els interessos comercials superen l’ètica esportiva. Només cal pensar en el dopatge. Els mitjans de comunicació creen emocions per tal que l’espectador les pugui consumir. En general, els esports comunitaris “se irán diluyendo con la expansión del modo de producción capitalista”.[1]

Comentaris

Entrades populars

CRISIS I COOPERATIVISME

Ruta pel patrimoni històric de Torredembarra

FUSTEGUERES

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA

26 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ

Santa Creu de la Riera de Gaià

Ermites, tradicions i devocions a la rodalia

LES EINES DE BOTER, A LA SALA LLUÍS D'ICART

VIDA LENTA