“De Vilafranca a Barcelona el
pas de la caravana fou una mena de viatge triomfal. A les costes del
Garraf, a Gavà, a
Castelldefels, els banyistes de les platges es precipitaren a la vora de la
carretera;
la presència de tota aquella
jovenalla, sense altre vestit que el sumaríssim vestit de bany, animant i
aplaudint els ciclistes,
componia una nota de color, d’un paganisme dominical i esportiu,
tan ple de gràcia i d’alegria
(...).”
Josep
Maria Planes, La Publicitat, 23-06-1936.
L’esport es va transformar. Som
al tombant del segle XIX cap al XX. El cinema i l’electricitat revolucionen la
manera de viure. Els jocs olímpics es reinventen. És l’era dels esports
moderns. És el moment del futbol, la boxa, el tenis i... el ciclisme! El
ciclisme va entrar a formar part dels esports de competició predilectes a
Europa.
A la prehistòria del ciclisme,
trobem les grans gestes d’aventurers que protagonitzen travesses impossibles
amb les primeres bicicletes. Els ciclistes van esdevenir herois mediàtics,
encapçalant les notícies dels diaris en paper de l’època. El 1869 R. J.
Klamaroth va anar de Londres a Edimburg en sis dies, recorrent 644 quilòmetres.
El 1871, tres socis de l’Amateur Bicycle Club d’Anglaterra van fer 161
quilòmetres en un sol dia. El 1881 la nordamericana Elsa Von Blumen va recórrer
1.600 quilòmetres en sis dies. El 1891, l’anglès Thomas Stevens va
protagonitzar la primera volta al món en bici. Va tardar tres anys.
A la dècada de 1870 ja es van
popularitzar les competicions de velocitat i de resistència en pistes cobertes,
els velòdroms. Se’n van construir molts, sobretot en països com Bèlgica, amb
tribunes i servei de restauració. Hem de pensar que les carreteres de llavors
no estaven asfaltades i eren un incordi per aquelles precàries bicicletes.
A la carretera, els inicis, van
ser discrets. El 1868 hi ha documentada una cursa a París amb set ciclistes que
van recórrer 1.200 metres. Ràpidament, les xifres es van disparar. El 1869,
entre París i Rouen, es va fer una cursa en carretera de 120 quilòmetres amb vora
200 ciclistes. El 1891, el francès
Pierre Giffard va organitzar la primera cursa de París a Brest, a la Bretanya
francesa, que, curiosament, encara se celebra avui en dia. El motiu d’aquesta
iniciativa era promocionar el seu periòdic Le Petit Journal.
De la mateixa manera va néixer el
Tour de França. Era l’any 1903 quan l’editor de L’Auto-Vélo, George
Lefevre, va organitzar la primera cursa ciclista tombant bona part de l’Estat
francès. Sis anys després va ser el torn del Giro d’Itàlia. La primera Volta a
Catalunya data del 1911. Ja en aquells temps, aparegueren figures mítiques del
ciclisme que protagonitzaren escapades, remuntades i epopeies heroiques.
I el 1892 es creà l’Associació
Internacional de Ciclistes i el 1900 es va fundar la Unió Ciclista
Internacional, que encara existeix.
A Catalunya el ciclisme va
arrelar amb força ràpidament. Fixem-nos amb algunes dates: El 1884 es crea el
Club Veciclopèdic de Barcelona, el 1887 el Velo-Club de Barcelona, el 1891 el
Club Velocipedista de Reus, el 1893 l’Sport Mataronés i el 1896 el Club
Velocipedista de Tarragona.
Les grans curses ciclistes es van
convertir en un negoci. La premsa aconseguia un gran nombre de lectors cobrint
els gestes dels grans ciclistes. La indústria també es va llençar de cap a un món
que va veure créixer ràpidament els seus beneficis. Encara avui en dia les
xifres són espectaculars. Corsino Vela, al seu llibre Ciclismo y capitalisme
en fa una crítica contundent des de posicions llibertàries. El ciclisme es va
convertir en un espectacle de masses en el context de l’expansió del
capitalisme. És, precisament, en aquesta societat de l’espectacle i de la
indústria de l’entreteniment, que trionfa “la contemplación del riesgo ajeno”
que ens ofereix les grans curses ciclistes, convertint-se en “mercancía
visual”. El ciclista esdevé “una versión banalizada del héroe romántico”.
Davant d’això, els interessos comercials superen l’ètica esportiva. Només cal
pensar en el dopatge. Els mitjans de comunicació creen emocions per tal que
l’espectador les pugui consumir. En general, els esports comunitaris “se irán
diluyendo con la expansión del modo de producción capitalista”.[1]
Comentaris