ELOGI DEL SILENCI

                                                                                                                           


                                                                                                                            “As a kid I had a dream — I wanted to own my own bicycle.

When I got the bike I must have been the happiest

boy in Liverpool, maybe the world. I lived for that bike.

Most kids left their bike in the backyard at night. Not me.

I insisted on taking mine indoors and the first

night I even kept it in my bed.”

 John Lennon (1940-1980)

 

Abbé Dinouart (1716-1786) va escriure l’assaig L’art de callar.[1] Era un home que estava en contra de la xerrameca que havia provocat, segons ell, el racionalisme. Era el segle de les llums i tot es podia parlar, cosa que no passava abans. Tothom s’atrevia. Les seves reflexions també ens fan pensar 250 anys després. L’historiador francès Alain Corbin escriu al seu llibre Història del silenci[2] que a l’època contemporània vivim “un afebliment de les imposicions i les disciplines associades al silenci”. A nosaltres ens ha tocat viure en un món ple de soroll i de xarxes socials que no paren ni de nit. A més a més, la població del planeta ha crescut de manera exponencial. Som una gentada! Que no només cal parlar quan es té alguna cosa a dir. Que, com explica Corbin, hi ha molts tipus de silencis, però que sempre és necessaris per crear, per encertar la paraula. No sé què en penseu però una cosa queda clara: anar en bicicleta és un temps de silenci. És clar que se sent el vent i els sorolls del carrer, però la xerrameca mai arriba a captar la nostra atenció. El silenci, tornem a Corbin, està fet de petits sons imperceptibles; el silenci del camp, el silenci del bosc, el silenci d’una ciutat que dorm. Pedalar és un temps de silenci triat i, molt sovint, desitjat. Es pot parlar anant en bici però és puntual i una mica temerari. La paraula pot ofegar el pensament.

El silenci és el so del món. És el so triat de la vida allunyada de la quotidianitat i dels aparells electrònics. És el so dels arbres i de les pedres. És la roda lliscant per camins antics que unien les masies amb el nucli i és el vent. Com escriu l’antropòleg David Le Breton, el “paisaje no está conformado únicamente por lo que el hombre ve, sino también por lo que el hombre oye”.[3] I quan aconseguim aquesta pau, els silenci també ens parla. El silenci dels camins, per exemple ens fa pensar en totes les persones que hi han passat, en la teranyina de rutes que permetien anar a tot arreu. L’escriptor i periodista noruec Tornjørn Ekelund ens recorda que “la història dels camins és la història de tots nosaltres”, que els nostres avantpassats van dibuixar les rutes més senzilles per anar a treballar i a subsistir.[4]

Silenci, les rodes giren.



[1] Abbé DINOUART (2016): L’art de callar. Barcelona: Edicions de l’Ela Geminada.

[2] Alain CORBIN (2019): Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies. Barcelona: Fragmenta Editorial.

[3] David Le BRETON (2015): Elogio del caminar. Madrid: Siruela, pàg. 75.

[4] Tornjørn EKELUND (2020): Elogi dels camins. Sant Cugat del Vallès: Símbol Editors.

Comentaris

Entrades populars

CRISIS I COOPERATIVISME

La Pedra Alta de Can Ferrer

1 de MARÇ: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "SI UNA TARDA DE JULIOL UN BORINOT" DE PEP PUIG

4 d'ABRIL: NOU LLIBRE! DEU RETALLS DE BAIX GAIÀ

Estudis Altafullencs 41

JUSTO CABALLERO (1896-1983)

L'OFICI DE BOTER A TORREDEMBARRA

LA ROCA FORADADA I ELS TÚNELS LEGENDARIS

ELOGI DE LES EXCURSIONS

NUMEN MESTRE