Les ermites són espais de culte.
Antigament hi havien viscut ermitans fugint de la vida terrenal, cercant una
vida contemplativa. Primer van ser coves o parets aixecades al costat de balmes
que feien de refugi. A prop hi passaven camins, hi havia aigua dolça i
contemplar la natura era una tasca ben senzilla. Amb els anys, la gent s’hi
apropà atreta per les curacions que s’hi donaven, les supersticions i la
veneració a la mare de Déu trobada en aquell lloc. S’edificaren senzilles capelles
en entorns bonics. Es començaren a celebrar aplecs i trobades.
El Baix Gaià amaga alguna
d’aquestes ermites. Tenen orígens i devocions ben diverses. Segur que si llegiu
aquest article descobrireu algun detall d’elles que desconeixíeu i, fins i tot,
descobrireu alguna ermita que ignoràveu que existís.
L’ermita de Berà
Davant del mar, damunt d’una roca,
dins del terme municipal de Roda de Berà, hi ha l’ermita de Berà. Es va
construir on hi havia les restes de l’antiga parròquia de Sant Pere. Hi ha una
inscripció damunt la porta que posa 1718. A l’ermita s’hi celebra un aplec per
pasqua, s’hi fa una trobada sardanista, s’hi canten els goigs, s’hi celebren
moltes bodes i es fa festa pel 8 de setembre, pel Naixement de la Mare de Déu,
el dia de les marededéus trobades. Abans restava aïllada de tot nucli
poblacional. Els rodencs hi havien anat en romeria des del nucli. Dins s’hi pot
veure la imatge de la Mare de Déu de Berà. Es tracta d’una talla de fusta que
substitueix a l’original que es va cremar durant la Guerra Civil. La talla
original va ser trobada, segons la tradició, per dos pescadors dins del mar,
molt a prop de la ubicació actual de l’ermita, damunt de la Roca Plana. Els
devots d’aquesta imatge sempre han rebut els seus favors.
La Mare de Déu de Montornès
A la Pobla de Montornès hi ha una
ermita que està situada dalt d’un turó. És un mirador ben bonic del nostre
litoral i dels seus camps de conreu. A la façana de l’ermita hi ha una data,
1786. Es va construir al mateix lloc on hi havia hagut una antiga capella del
castell medieval. Darrere l’ermita, hi ha les restes del castell. A l’ermita hi
ha una Mare de Déu d’alabastre. Diuen que és del segle XVI o XVII. Resulta que
un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu al costat d’un barranc. En difondre’s
la notícia van començar els problemes. Torredembarra i la Pobla se la van
començar a disputar. Els torrencs giraven la figura per tal que mirés cap a la
seva vila i a l’endemà sempre apareixia mirant a la Pobla. Van realitzar
aquesta acció moltes vegades. Un dia es van trobar la figura amb els peus en
direcció a la Torre i el cap mirant cap a la Pobla. Van entendre que la Mare de
Déu es volia quedar a la Pobla. Si us hi fixeu, la figura de la Mare de Déu
encara té el cap mirant cap a un costat i els peus a cap a un altre. Per pasqua
s’hi fa un gran aplec.
Sant Antoni d’Altafulla
L’ermita de Sant Antoni, construïda
el 1714, és un lloc de trobada per pasqua i per diumenges que fa bo. El 1820,
una gran sequera afectava a Altafulla cosa que va arribar a provocar la fam
entre els seus veïns. Ja sabeu que els problemes mai venen sols i va aparèixer
una mortífera epidèmia que provocà desenes morts. Els veïns van baixar en
processó el quadre de Sant Antoni pintat a principis del segle XVIII. El
passejaren per tots els carrers i en arribar al carrer de l’Espinac –a
l’entrada del poble venint de l’ermita- va aixecar-se un núvol negre que s’anà
fent més gran i esvaint-se a mesura que la processó avançava. D’aquesta manera,
amb el núvol desapareixent, l’epidèmia va esfumar-se. En senyal de gratitud van
deixar el quadre mig any al poble. Per la pasqua florida de l’any 1821,
retornaren, amb gran solemnitat, el quadre a l’ermita. Des de llavors els altafullencs
celebren la festa votiva a sant Antoni al voltant de l’11 de setembre, que és
el dia que van baixar el quadre. I el dimarts de pasqua, el dia de retorn del
quadre, també és celebrat anant a dinar pels voltants de l’ermita.
La Mare de Déu del Loreto de Renau
La tradició popular diu que el 1535
el Baró de Renau participà a la invasió de Tunis encapçalada pel rei Carles V.
En aquesta ciutat, la capital de l’actual Tunísia, el Baró hi trobà la imatge
de la Verge del Loreto i se l’emportà. Quan arribà a Renau manà que es
construís una ermita on instal·lar la Verge. No coneixem la localització
d’aquest primer santuari però els estudiosos Veciana i Cortiella apunten que
havia d’estar molt a prop de l’actual. El 1690 s’adquirien els terrenys on
s’edificaria el nou lloc de culte, ja que l’ermita antiga es trobava en molt
mal estat. L’1 de març de 1704, Josep Llinàs Aznar, l’arquebisbe de Tarragona,
va autoritzar la benedicció de la nova ermita, cosa que es va fer el dia 18 del
mateix mes.[1]
El 26 d’agost de 1781, Renau votava
a la Verge perquè actués contra la pesta que envaïa la comarca. En
aconseguir-ho, els veïns celebraren una festa el 10 de desembre, traslladant,
en processó, la imatge de la Verge des de l’ermita fins a la parròquia.
L’endemà la retornaren a l’ermita. Avui en dia, el segon diumenge desembre de
cada any, encara se celebra la festa en honor a la Verge.
Ermita de la Mare de Déu de Fàtima
El rector de Creixell, Salvador
Cabré, anà el 1951 de peregrí a Fàtima, a Portugal. L’arquebisbe de Tarragona
Arriba y Castro també hi era. Aquest li va demanar que fes la prèdica. En
agraïment, el rector va rebre com a present una imatge de Fàtima. Al cap d’un
temps pensà en construir una ermita a Creixell on posar-hi la imatge. Amb
l’ajuda de molta gent del poble es va fer realitat la construcció. Actualment,
acull el dinar de pasqua de molts creixellencs i creixellenques.
Sant Joan de Tamarit
A la muntanya de Sant Joan, a
l’antic terme de Tamarit, es va construir una ermita dedicada a Sant Joan l’any
1698. Es va edificar en terrenys del llavors batlle de Tamarit, Jaume Martí,
que també va donar els materials per a la seva construcció. Al costat s’hi va
fer una casa per a l’ermità. Ràpidament, la gent de la rodalia se la va fer
seva. Prova d’això és els exvots que hi havia i que estan documentats en els
inventaris de l’època. Al segle XIX es deuria abandonar i avui en dia ja no en
queda cap rastre.
Ermita
de Santa Margarida (La Riera de Gaià)
Sota l’antic castell de la Riera, a la
muntanya del Castellot, a la cova-font de Santa Margarida, hi ha les restes de
l’antiga ermita. És allí on la tradició situa la troballa de la imatge de Santa
Margarida. Segons l’historiador rierenc Joan Carles Blanch, les dades més
antigues que documenten l’existència d’aquesta capella són del 1679.
Curiosament, està construïda a la mateixa alçada que la de Sant Antoni. De fet,
tenen contacte visual. Fixeu-vos quina façana marítima que tenim plena
d’ermites: Berà, Fàtima, Montornès, Sant Antoni, Santa Margarida i la
desapareguda de Sant Joan. Sabem per una visita pastoral de l’any 1737 que ja llavors l’ermita no tenia
un bon estat de conservació. Definitivament, el 1812 patí els efectes de la
Batalla d’Altafulla en el context de l’ocupació francesa.[2]
Ja teniu feina, feina de la bona.
Motxilla i xiruques!
Jordi Suñé Morales / www.elriu.cat
[1] Josep VECIANA i
Francesc CORTIELLA (1982): Guia de Renau.
Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
[2] Joan
Carles BLANCH (2002): “L’Ermita de Santa Margarida”. La Riera dia a dia, núm. 20, pàg. 10 i 11.
Comentaris