Hi ha guerres oblidades. És sorprenent. Quants
joves van morir a la inútil guerra del Marroc de principis del segle XX? Ben
bé, no ho sabem!
L’exèrcit espanyol mantenia una guerra
intermitent de caire colonial des del segle XIX al servei d’una elit espanyola
que es beneficiava econòmicament de l’ocupació. Aquesta actitud bèl·lica
permetia a Espanya creure’s que estava entre les grans potències
internacionals. Les derrotes de 1898 van incrementar la seva ansietat.
D’aquella època més remota, recollim a la
premsa que el fill del cirurgià de Torredembarra va degollar un soldat enemic
quan se l’enduia presoner l’any 1860.[1]
El 1880 s’inicia oficialment la Guerra de
l’Àfrica i el conflicte s’allargarà fins al final de les guerres del Rif, el
1927. Entre mig, els espanyols van patir dues derrotes especialment
significatives, la del 1909 i la del 1921.
És clar que al capdavant de les guerres hi
posaven els fills de les famílies més pobres de les diferents nacions que
formen l’Estat. Els més rics, pagant, podien estalviar-se d’una mort quasi
segura.
Les dades que tenim de la Pobla de Montornès
són força fiables. Calculem que anaren al Marroc vuit veïns d’aquest municipi i
que tornaren vius tres d’ells. Si extrapolem aquestes dades de manera estadística
al conjunt de pobles del Baix Gaià ens surten unes dades esfereïdores: Uns 71
joves van anar a fer la guerra al nord de l’Àfrica dels quals van morir uns 45.
Qui eren aquests homes? M’ajudeu a localitzar-los? Hi posem els noms i les
seves fotografies?
Josep
Vallverdú Nin “Pepet del
Po”, de la Pobla de Montornès, fill del Pere i la Rosalia, va ser una de
les víctimes d’aquesta guerra. Va morir la nit del 30 d’agost del 1921. Dos
anys després, els veïns del seu poble, coincidint amb la Festa Major,
descobririen una làpida en un carrer en la seva
memòria, a la façana de cal Pexerino. Un company seu de la Pobla, Pere Parera Casas, tornà ferit. Sembla
ser que unes monedes al cinturó li salvaren la vida després de l’impacte d’una
bala. El 15 de novembre de 1921 arribà ala Pobla on fou rebut per molts veïns.
Segons Pau Rovira,[2] Vallverdú i Parera van ser
membres dels reforços que envià a Melilla després del Desastre d’Annual. En
aquell moment servien al Regiment d’Almansa (Tarragona) i embarcaren aquell
fatídic mes d’agost del 1921. Allí es retrobaren amb Josep Mañé i Fortuny “Pep
Xic”, un poblenc resident a Melilla, que segons sembla tenia allí un negoci de
teixits. La tranquil·litat durà ben poc ja que foren destinats en posicions
avançades i reberen un cruent atac que ferí a un i matà a l’altre. El ferit, un
cop recuperat i havent descansat a la Pobla, retornà al front. Posteriorment,
rebé la medalla dels Sofriments per la Pàtria, que anava acompanyada d’una
petita pensió mensual.
Altres poblencs que foren destinats a l’Àfrica en aquella època
són Isidre Mercadé Olivé de cal Pexerino,
Josep Orpinell Figuerola de cal
Pastisser, Eloi Romeu (fet presoner
i desaparegut), Josep Miracle de cal
Goixona que morí de malaltia, Silvestre
Solé de cal Duros que també morí de malaltia, Pere Fortuny de ca la Quica, que va morir de malaltia
(destinat a l’àfrica però serví a la Pendínsula segons Pau Rovira), i Josep Romeu, que va ser detingut i va
desaparèixer.[3]
De Torredembarra, sabem que tornà ferit d’un braç l’Eleuteri Papiol Sabanés (1900-1958),
després de lluitar a Annual. Papiol seria alcalde de Torredembarra l’any 1938 i
fins a finals de la guerra per ERC. Per
fonts orals, sabem que també va anar al Marroc Pere Arall de cal Pastoret. L’any
1921 es va fer una festa benèfica al Teatre Unió d’aquesta vila per recollir
diners pels ferits a la guerra del Marroc. El 6 de gener de 1922 es va fer una missa en sufragi de les tres víctimes locals de la guerra.
De deu anys abans, el 1912, ens consta un
altre acte benèfic, aquesta vegada organitzat per la Societat la Violeta d’Altafulla,
que va recollir diners (21 pessetes) per a les víctimes del Rif. El setembre de
1924, el consistori altafullenc va acordar “rremitir directamente quince
pessetes a cada uno de los soldados hijos de esta villa que están en África”.
Desconeixem els noms d’aquests joves.
Del Catllar, sabem que anà al Rif Salvador Zaragoza.
De Roda de Berà va morir el fill de Pau Vives Ferré. L’Associació de
Senyores per Auxiliar a les Famílies dels morts i ferits de la guerra del
Marroc, presidida per la Reina Victòria, va acordar concedir a la família un
donatiu de 1.250 pessetes per haver perdut un fill a Ceuta.[4]
De la Nou de Gaià hi anà David Virgili Suñé (1898-1975). Gràcies
al seu nét Lluís Virgili Virgili coneixem força detalls del seu cas. Lluís
Virgili va tenir converses amb el seu avi sobre la seva participació en aquesta
guerra i més tard va localitzar a l’Archivo General Militar de Guadalajara l’expedient
militar de l’avi. La mare de David Virgili, vídua en aquell moment, va intentar
evitar que anés a l’Àfrica per tal d’evitar el pitjor. Va intentar reunir amb
molt de sacrifici els diners per pagar la quota que eximia als joves d’anar al
front. Sembla ser, però, que no va poder fer el tercer pagament, tan sols va
aconseguir la reducció del temps que hi havia d’estar. La lleva de Virgili va
sortir del Port de Tarragona el 12 d’agost de 1921 a bord del vapor “Vicente
Puchol” i va arribar a Melilla el 14 d’agost. Tres setmanes abans s’havia
produït el “Desastre d’Annual” (22-VII-1921). Comandats pel tinent coronel
Joaquín Guerra Zagala, veterà de la campanya del 98, van estar al campament de
Cabrerizas (línia exterior de la defensa de Melilla), Ait Aixa, Nador, Iquerman, Taxuda,
Zeluan, Batel, Dar Drius, Kandussi, Ambar, Al Aaroui, etc. David Virgili retornà a la
Península el 24 de setembre de 1922 a bord del vapor J. J. Sister. Sempre recordava que anaven amb ell
un del Catllar, anomenat Palau, i un de la Torre.
Carlos
Morenes y Carvajal,
“vizconde de Alessón, teniente del arma de caballería y piloto del aerodromo de
Nador”, nascut a la Nou de Gaià el 1896, va morir a Melilla el 24 de juny de
1922 “a consecuencia de un lamentable accidente de aviación”. Carlos de Morenés
havia nascut el 6 de setembre de 1896, era fill de Ramón María Morenés
García-Alessón, setè comte de l’Asalto, i Inmaculada de Carvajal Hurtado de
Mendoza, i nét de Carlos Morenes y Tord, quart Baró de les Quatre Torres. El
poble de la Nou li va retre un homenatge mesos després de la seva mort.
L’organització dels actes va anar a càrrec d’una comissió formada per l'alcalde
Joan Fortuny, els regidors Josep Virgili i Ramon Martí Mestre, el mossèn Tomàs
March, els propietaris Pau Dalmau, Antonio Virgili i Florencio Gibert, el
fuster Jaume Rafí i el secretari de l'ajuntament Josep Boada Caballé.
De Salomó, hi anaren Josep Ferrando de cal Po Creus, Pep Recasens de l’Estanc, Pep de ca l’Arrel i un de cal Celestino.
La guerra s’allargà fins als anys vint i
alguns joves optaren per exiliar-se abans que marxar a la guerra. És el cas del
Pepet Sanromà de Vespella de Gaià,
que fugí a França.
Els consistoris del Baix Gaià anaren celebrant
victòries espanyoles com la d’Al Hoceima del 1925. En aquest cas ens consta el
text aprovat per l’Ajuntament d’Altafulla “por la gloriosa pàgina que acaba de
escribir derrotado al enemiga africano...”.[5]
La fi del conflicte armat fou celebrat per
consistoris com el de Tamarit que el 12 d’octubre del 1927 va homenatjar
l’exèrcit espanyol i va dedicar el nom de la plaça que forma el final del
carrer Pau Segú de Ferran a “la Paz del Protectorado”.
El 12 i el 13 d’octubre de 1927, s’organitzà
la Festa de la Pau a Altafulla per tal de celebrar la fi de la guerra de
l’Àfrica. Hi hagué ball de gralles, missa pels difunts i canvi del nom del
carrer del Forn pel de “la Paz del Protectorado”. A part d’actes lúdics,
s’oferí un sopar als supervivents locals que havien participat en aquest
conflicte bèl·lic en alguna ocasió des del 1904.[6]
Per cert, el general de Divisió Ataúlfo Ayala
López, que havia participat ala guerra del Marroc i a la de Cuba, va ser veí
d’Altafulla. El 1921 es va fer construir una casa davant del mar, la “Villa
Remedios”.[7]
Mans a la feina! Busco els noms dels joves dels pobles del Baix
Gaià que van anar a la guerra del Marroc. Si trobem alguna fotografia seva,
molt millor! Podeu contactar amb mi via facebook o per correu electrònic (antropologiaimes@gmail.com).
Jordi Suñé
Morales
Autor dels llibres El
Baix Gaià al segle XX (2018) i Vots de poble. Tradicions, ermites,
creences i festes populars al Baix Gaià (2021).
[1] El Isleño, 13-I-1860.
[2] Pau ROVIRA (1985): “Uns poblencs a la
guerra de l’Àfrica”. Temes Poblencs-I, pàg. 5-16. Pau Rovira era Nebot
de Josep Vallverdú.
[3] Josep M. Santamaria i Puig, al seu article
“No s’ha d’oblidar la història” publicat a La
Pigota 25, del desembre de 2018 (pàgina 11), afegeix aquests dos darrers
noms que jo desconeixia (Pere Fortuny i Josep Romeu). Santamaria diu que Josep
Miracle és de ca la Boixona i no pas de ca la Goixona.
[4] Baix Penedès, 13-II-1915.
[5] Francesc BLANC (2021): “Quan l’avi Cisco
(Blanc Vergés) fou el primer alcalde dels directoris de Primo de Rivera (1 d’octubre
de 1923-20 de març de 1928). III part.”, Estudis Altafullencs, núm. 45,
pàg. 83-91.
[6] Francesc BLANC (2021): “Quan l’avi Cisco
(Blanc Vergés) fou el primer alcalde dels directoris de Primo de Rivera (1
d’octubre de 1923-20 de març de 1928). III part.”, Estudis Altafullencs,
núm. 45, pàg. 83-91.
[7] Joan Josep VALLVÉ (2021): “Història de
l’oratori de Villa Remedios”, Estudis Altafullencs, núm. 45, pàg.
145-158.
Comentaris