Mosaic de la basílica
de Sant'Apollinare Nuovo (Ravenna, Itàlia) de l’any 565, amb els reis d'Orient.
En aquesta representació apareixen per primera vegada els noms dels tres reis. Imatge
de l’agost de 2016.
ELS REIS, LA BARBA ELS HI CREIX.
QUAN ELS INFANTS CREMAVEN
LLIBANTS ESPERANT QUE ELS REIS VINGUESSIN
La nit de Reis és una nit màgica. També ho era quan els
temps eren més difícils econòmicament. Des de fa molts anys, sortim al carrer i
veiem passar una rua de carrosses amb patges i Reis tirant caramels. El públic
va molt tapat pel fred que fa i la música enllaunada alegra els carrers.
Després, anem cap a casa o als espais públics habilitats per tal que els Reis
donin els regals a cada nen. Recordo que de petits, havíem anat alguna vegada a
“la caixeta”, a cal Maiam, i també a les Monges.
Els reis d’orient, el
periodista Josep M. Tarrasa i l’Arquebisbe Arriba y Castro visiten l’Hospital de
Torredembarra i fan entrega d’una
ajuda econòmica a aquesta institució caritativa el gener de 1966. Fons Ràdio
Tarragona de l’Arxiu Històric de Tarragona.
Abans, però, els Reis no es deixaven veure. El meu pare
(1941) m’explica que quan era petit a Torredembarra agafaven els llibants vells
de les sínies, les cordes amb què es lligaven els catúfols, i els encenien per
les puntes. L’Antonio Pulido (1955) recorda que ho anava a fer a Baix a Mar. La
Torre tenia més de 100 sínies! Els llibants encesos, es feien girar tot
recitant una mena de cantarella que deia més o menys així “els reis, els reis
la barba els hi creix, la cua els hi penja i el llop se la menja...”. Les
colles de nens sortien cap al defora de la vila. La canalla cridava als Reis,
els senyalava el camí.
Els llibants eren una mena de cordes de materials
naturals com ara l’espart. Amb el temps es van començar a untar amb quitrà per
tal que duressin més temps. Aguantaven dos o tres anys. Els llibants d’espart nous es compraven a cal Cisteller i també a
la plaça de la Font, a ca l’Heribert Farreny. Els llibants es mesuraven amb “canes”.
La sínia “nova” del Sagal, per exemple, mesurava onze “canes”.
Els
llibants vells es feien servir, un cop secs, per a encendre el foc. Ho va explicar l’Emili Mercadé, torrenc nascut a principis
de segle XX, en un article que va publicar a La Sínia (1994), la revista literària local. Mercadé recordava que
els llibants vells s’estenien damunt del tomb de la sínia, fent anelles, i quan
eren ben secs es feien servir per encendre el foc de la cuina. Mercadé també
explicava com els xiquets més grans, abans de la guerra, anaven a rebre els Reis
pels camins de l’entorn amb els llibants encesos.
L’etnòleg
reusenc Salvador Palomar explica que les festes de Nadal en general compten “amb
un costumari festiu relacionat amb el foc riquíssim, sobretot el que s’obté amb
la combustió: fogueres a les portes de les esglésies la nit de Nadal o torxes
—atxes, falles, aixames…—, sovint fetes d’herbes oloroses com l’espígol, de
manats d’herbes cremant o amb cordes enceses que es fan giravoltar per anar a
rebre els Reis d’Orient, a l’igual que en moltes altres poblacions es fan
servir fanalets.” Això de fer foc no és cosa només de la Torre.[1]
A la Riera de Gaià,
per exemple, les famílies cremen manats d’espígol, falles en diuen, que han
anat a recollir dies abans de manera col·lectiva. L’olor, la llum i el fum
atreuen als Reis. Per ara els funciona. El rierenc Jordi Rius va escriure un
article que ho explicava amb detall. Diu que a Siurana també es feia. A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, cremen feixos d’espígol de
grans dimensions la nit de Nadal. Rius recorre al folklorista Joan Amades per
tal de saber l’origen d’aquesta tradició. Com molts dels costums dels pobles, es
desconeix quan va començar tot plegat però segurament ens hauríem de remuntar a
les celebracions precristianes vinculades al solstici d’hivern. No tant enrere,
però si que fa molts anys, al Catllar
i a la Pobla de Montornès anaven a
buscar els Reis amb fanalets encesos.[2]
A Salomó duien torxes enceses mentre
esperaven els reis.[3]
Palomar ha recollit un altre testimoni d’edat semblant al
meu pare. Es tracta del reusenc Antoni Pallarès que va passar la seva infància
a la Torre a finals de la dècada de 1950: “Anàvem a les sínies, que funcionaven
amb un catúfols, que anaven lligats amb unes cordes grosses. I aquestes cordes
s’anaven canviant perquè amb la humitat de l’aigua es podrien. Aquestes cordes,
normalment sobre la paret de la mateixa sínia, el pagès les deixava allí.
Nosaltres anàvem allí a agafar aquells trossos de cordes llarg que ja estaven
secs, enceníem una foguera i enceníem aquests trossos de corda i voltant-les
anàvem a rebre els Reis.”[4]
El torrenc Raül Flores va publicar un article al respecte al
web de l’Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià. Flores explicava que
els llibants emprats pels xiquets de Torredembarra eren una mena de cordes
fetes de material vegetal que es feien malbé pel seu contacte continuat amb
l’aigua del subsòl d’on extreien aigua les sínies. Per tal que duressin més,
els pagesos untaven de quitrà els llibants. Això era ideal per a cremar: “L’efecte
visual, per fer-nos una idea, era com els d’un encenedor de metxa, que al
fer-lo girar ràpidament deixa anar una paraigües d’espurnes similar a una
carretilla —en mal estat, és clar— a més els girs també feien un brunzit que
augmentava l’efecte. Imagineu, només que cinquanta nens portessin un llibant
cadascun, l’efecte que deurien causar…”.
L’etnògraf, músic i lutier Xavier Orriols el va informar que a Vilanova, al Garraf, feien el mateix i
que els llibants vells que empraven els deien “restos”.[5]
Una perla que ha documentat Palomar és el ban publicat a Tarragona el 1859[6]
que prohibia anar a rebre als Reis amb una corda encesa pel carrer:
Palomar explica que les prohibicions no van servir de gaire
a la capital ja que, com es pot llegir al Diario
de Tarragona del 1872, es continuava anant a cridar als Reis de la mateixa
manera:
“Anoche, como de costumbre, resonaban por las calles los ecos de los
cuernos que los chiquillos estaban tocando con afán, y con toda la fuerza de
sus pulmones, llamando á los Reyes. Algunos iban con cuerdas encendidas para
alumbrar a los Magos, que no venían, y hubo más de una chamusquina.”
De la mateixa manera, Palomar transcriu el fragment del
diari La Provincia de Tarragona del
1887 que recollia que “Los muchachos callejeros armaron anoche un escándalo con
sus bocinas y hachas de esparto, siguiendo la tradicional costumbre de pasar á recibir
á los Reyes magos.”
Palomar es fa ressò de la recuperació d’aquesta tradició a Benicarló, al Baix Maestrat, anomenada
allí “Fer sogall” i que s’havia perdut cap als anys 60 del segle XX. Segons
festes.org, a Benicarló feien girar “lo rest” cantant una cantarella fins a la
dècada de 1960. El mateix web recorda el cas de Blanes, a la Selva, on feien “sogai”. Giravoltaven cordes enceses a
la platja tot orientant als Reis que havien de desembarcar amb els regals.
També feien sogall a Malgrat de Mar
i a Pineda de Mar, al Maresme.
Hi havia altres estratègies per fer que els Reis no
passessin de llarg sense haver d’encendre cordes. Hem anomenat les falles de la
Riera de Gaià i els fanalets del Catllar i la Pobla de Montornès. Palomar
esmenta el treball d’Antoni Griera (Butlletí
de dialectologia popular, 1930) on es documenten els fanals de colors
encesos de Palamós (Baix Empordà),
els tanys de gingebre encesos de Viladrau
(Osona) o les teies enceses de Manresa
(el Bages).[7] Hi havia
molts pobles que feien soroll amb pots i llaunes buides -com a Vilaplana (el Baix Camp), els Guimets (el Priorat) o Betxí (la Plana Baixa), amb carraus i
esquelles, com a València i al Masroig (el Priorat).[8]
El folklorista Joan Amades va recollir el que passava a
molts dels pobles de l’actual Barcelona.
Els xiquets anaven cap a Collserola amb “atxes de vent fetes amb bocins de
cordes velles” enquitranades i cremant. Al Maresme
cremaven cordes però també tocaven corns marins i cridaven a vora de la platja.
A la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i
rodalia sortien amb gran esquelles. A la
Cerdanya feien torxes amb palla.[9]
En altres pobles de la costa, els nois feien rodar forcs
d’alls encesos, segons l’estudiós Joan Soler i Amigó.[10]
Avui en dia encara es fan rodar una mena de torxes d’espart enceses
per avisar als Reis a Petrer
(Vinalopó Mitjà) on li diuen falles[11]
i a Elx (Baix Vinalopó) on les anomenen
“atxes”.[12]
Això de cremar llibants, aquest acte mig improvisat
protagonitzat per la canalla per anar a aviar als Reis, el devien fer a tot el
litoral on hi havia sínies. Hem parlat de la Torre i hem esmentat Vilanova,
Tarragona i Benicarló. A Altafulla també
ho feien. Els xiquets baixaven fins a la carretera. M’ho va explicar el Joan
Vives de la Cecília. Als llibants, els anomenaven “cinquenes” i la cantarella
que feien era la mateixa “Els reis, els reis, la barba els hi creix...”. A Creixell
també es feia. Ens ho va explicar el Josep Solé “Carbonell”: «La vigília
dels Reis, la canalla teníem, en dèiem, llibants. És una corda que puja els
catúfols i quan se podreix, es llança. Són cinc o sis metros. I la
canalla fèiem trossos i ho enceníem. I allavons anàvem a esperar a que
arribessin els Reis.» La Maria Brugarola recorda que escrivien la carta els
dies previs i que a la nit deixaven al balcó «una galleda d’aigua i una
senalleta amb garrofes.» Al Catllar també es cremaven llibants. Ho
explicava Ursicina Boada Dalmau, nascuda a finals del segle XIX, al Diario
Español del 25 de desembre de 1978, entrevistada per Joan Boronat. “De petits
sortíem en grup amb torxes d’espígol i llibants encesos que al fer-los girar,
feien espurnes que es veien a la foscor.”[13]
Les cavalcades dels Reis tal i com les coneixem avui en dia
són força modernes. Sembla ser que la primera que es va fer a Barcelona va
tenir lloc el 1855. A Alcoi, a la
comarca de l’Alcoià, es va començar a celebrar el 1866 i a Tarragona el 1891. A Roda de
Berà, la primera cavalcada de reis es va fer cap el 1942 a iniciativa del
mossèn Pere Hortoneda.[14]
A Altafulla es va fer per primera vegada el 1949, amb patges, una mula,
els Reis en cavalls, dues carrosses amb regals, antorxes, escales per repartir
els obsequis, un timbal, cohets, repic de campanes, xiquets ambfanalets, una
banda de música.[15] A Torredembarra es devia fer també per
aquella època, abans no. Les primeres fotos de Reis d’Orient a Torredembarra
són de la dècada de 1950. Les podeu consultar al llibre L’Abans. Torredembarra. Recull gràfic 1870-1975, escrit a quatre
mans pel David Morlà i el Xavier Garcia.
A Creixell es va fer cavalcada almenys des de 1950. Un dels
cavalls que es va utilitzar per la cavalcada de Reis entre el 1950 i el 1963 va
ser el de Joan Boronat. Josep Solé també havia portat molts anys el seu
tractor. Curiosament, els Reis d’Orient arribaven a Creixell el dia sis de
gener mateix, no pas la nit abans. «Els Reis tenien una particularitat. Els
Reis venien el mateix Dia de Reis a la tarda, que ja era fosc. Tots els altres
nens dels altres llocs ja tenien les joguines pel matí. Venien per la tarda,
cridaven nen per nen i els donaven el regal. Els Reis venien en cavalls.
Recordo un any anar-los a esperar amb torxes a baix a la carretera.» (Alvar
Font) «A tot arreu arribaven a la vigília dels Reis, el dia 5. I aquí arribaven
el dia 6 perquè s’agafaven els vestits de Roda de Berà. Me’n recordo perquè
havia fet de patge, sense vestir-nos, érem els nens del poble.» (Joan Morros)
«Com que de negres no n’hi havia, recordo que pintàvem algú amb betum, allà
baix a la sala parroquial, i amb la calor se li baixava tot. I com que el
coneixíem... ens fotíem un fart de riure.» (Joan Virgili) Al 1980 es va
recuperar la cavalcada de Reis després d’uns anys sense fer-se. Van arribar en
barca a la platja i es van llençar coets. Van visitar el pessebre de la
parròquia i van recórrer tots els carrers del nucli. Finalment, Ses Majestats i
els patges van repartir els regals per les cases dels infants.[16]
A la Pobla de
Montornès es va fer la primera cavalcada l’any 1975 i va ser organitzada
per l’entitat Amics de Montornès, segons va explicar Jordi Morant i Clanxet a
l’article “Trilogia poblenca” publicat als Estudis
Altafullencs número 35.
A la Nou de Gaià, Josep Cañellas Vallvé “el Pep
Catòlic”, nascut cap el 1891, recordava el 1978 en una entrevista publicada al Diario
Español, realitzada per Joan Boronat, que “a part dels regals del dia de
Reis, que com suposarà per aquella època eren més que humils, era tradicional
que els petits recorreguessin totes les cases del veïnat per rebre de les
famílies figues seques, passes, avellanes i alguna llaminadura. Eren com uns
Reis anticipats.”
A tot el litoral, el camp es va abandonar. Van aparèixer els
xalets, les grues, els blocs de pisos i els hotels. Les sínies van deixar de
girar al ritme dels matxos i d’omplir les basses per regar, es van colgar de
runa, es van tapar i moltes van desaparèixer. En deixar-se d’emprar les sínies,
els esparters van deixar de fer llibants i els nens van deixar de tenir
“restos” per cremar. Malgrat la desaparició d’aquesta tradició, encara és a la
memòria dels avis i àvies que tenen més de 70 anys. Per cert, l’any 2000, la
Coral Xaloc va celebrar el seu vintè aniversari enregistrant la cantata Allò que no podia ser, amb lletra de la
Fina Anglès i música del Xavier Sans. Un de les cançons es va basar amb la
cantarella “...els reis, la barba els hi creix...”. Una iniciativa molt
interessant que va ajudar a donar a conèixer als més petits aquesta tradició
perduda no fa tant.
[3] Bienve
MOYA (1996): Calendes. Impressions sobre
mites, festes i celebracions catalanes. Tarragona: El Mèdol.
[6] Diario Mercantil de Avisos y Noticias,
5-I-1859
[9] Joan AMADES (1982): Costumari Català. Barcelona: Salvat.
[10] Joan SOLER i AMIGÓ (2001): Cultura popular tradicional.
Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
[11] Maite
ROMAN (2017): “Falles, fallons, rastres de calders i caragols marins”. El carrer, núm. 1.146, pàg. 4 i 5.
[13] Aquest retall de diari me l’ha fet descubrir
Pau Plana a través del web http://quanelpobleesmemoria.blogspot.com.
[14] Josep
M. MARTORELL (coord) (2006): Roda de Berà.
Valls: Cossetània Edicions, pàg. 163.
[15] Joan CARNICER (1990): Les cavalcades
d’Altafulla. Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla.
[16]
Diario Español, 03-01-1980.
Comentaris