Ja són diversos els articles que ens han apropat a diferents
episodis succeïts al Baix Gaià al voltant de la Guerra del Francès, que va
tenir lloc a principis del segle XIX. Ara ens arriba una nova entrega escrita
per l’Adam Quigley als Estudis Altafullencs 39, publicat
enguany. L’agost de 1813 toparen les tropes napoleòniques i les tropes
espanyoles-portugueses comandades pel duc de Wellington. Torredembarra i
Altafulla foren testimonis de la batalla i de l’anar i venir de soldats. Recordeu
el testimoni, esmentat en aquesta columna i en diferents articles d’altres
autors, del mossèn de la Torre, l’Anton Boni, el 1808, que aconseguí escapar
cap a la Pobla després d’haver estat greument ferit pels soldats francesos que
saquejaven. Recordeu també l’amenaça dels francesos establerts a Tarragona, el
1811, de cremar Torredembarra si no es
pagaven els tributs de guerra.
En el mateix volum trobem articles ben interessants. Salvador-J.
Rovira i Gómez rescata els noms dels altafullencs que vivien a la Torre al
segle XVIII. Francesc Blanc fa un recull premsa amb el ressò de la mort del
crític literari tarragoní Josep Ixart i de Moragas el 1895. El seu arxiu
particular es conserva a Altafulla. Josep Brullas ens descobreix la feina del
prevere altafullenc Josep M. Pijuan, predicador incansable i col·laborador de
Vidal i Barraquer. Durant la guerra fugí a l’exili. Fou destinat al Perú on
morí al cap de poc temps (1939). Cruz Sánchez ens recorda la mort de dos joves
a la parròquia d’Altafulla arran de la caiguda d’un llamp. El Ricard Ramon hi
publica un excel·lent article sobre el cooperativisme agrari a la Riera de
Gaià. En Marc Dalmau escriu sobre la col·lectivitat de l’Argilaga. La Maria
Porter Moix comenta les obres que s’han realitzat a l’església d’Altafulla.
També hi trobareu retalls de l’exposició organitzada en motiu del 300
aniversari de l’ermita de Sant Antoni.
Ciutadans com a
símptoma. Torredembarra s’ha sorprès pels resultats del partit d’Albert
Rivera. La seva segona posició a les darreres eleccions municipals els situen
per davant de partits consolidats i candidatures que fa anys que treballen pel
municipi. Ciutadans (C’s) ha aconseguit mobilitzar el vot espanyolista a arreu
de l’Estat, és evident. Penso, però, que ens quedaríem a la superfície amb
aquesta sola raó. C’s ha sabut mobilitzar una part del vot indignat amb la
corrupció. De nou, cal preguntar-se com un partit que representa el poder, les
elits econòmiques, els seguidors de les tesis neoliberals de la FAES i l’status
quo del sistema capitalista ha aconseguit arrossegar milers de vots de les
classes populars i que més han patit la crisi. El tracte de favor dels mitjans
de comunicació, fins i tots els públics-estatals, la seva irrupció misteriosa
en una primera enquesta publicada pel Mundo
que els va situar al centre del debat, l’ús de l’establishment d’una
candidatura populista útil per aturar l’ascens de Podemos i missatges fàcils
que remouen les passions en contra de les minories nacionals de l’Estat. L’èxit
de la recepta ha estat tal que ni les notícies negatives que han afectat al
partit han aturat als seus votants –membres de la Falange i de la racista
Plataforma per Catalunya omplint les seves llistes en diferents municipis,
intent de prohibir la manifestació de l’11 de setembre, la salutació “romana”
d’un dels seus membres el dia de l’enganxada del primer cartell de la campanya
electoral a la Torre, la imputació del seu líder Jordi Cañas per possible frau
fiscal i la ràpida recol·locació del polític com assessor del partit al
Parlament europeu, el seu atac frontal a les oficines de la Generalitat a
l’exterior i el seu suport a les que tindrà Andalusia, etc.-. Per cert, amb els vots de C’s s’ha
proclamat alcalde de Calafell Ramon Ferré (PSC), imputat des del 2010 per un
presumpte delicte de prevaricació i falsedat documental comès quan era regidor
d’urbanisme.
“La Guerra del Francès”, Diari de la Torre, núm. 209, juliol de 2015, pàg. 25.
Comentaris