Jordi Suñé Morales (2023): "Elogi de l'associacionisme". Ítem. Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, núm. 75, pàg. 23-33. https://raco.cat/index.php/Item/article/view/421995
Vivim temps convulsos, de canvis. Sembla que res sigui per sempre. Tot va de pressa. La mobilitat ha augmentat i no para de créixer. Les noves tecnologies permeten una velocitat en les comunicacions impensable fa uns anys. Augmenta el teletreball i els dispositius mòbils són omnipresents. Els telèfons que tots portem al damunt són ordinadors permanentment connectats. S’ha estès l’ansietat i no arribem a tot arreu. Ens exigim ser productius a tothora. Els mitjans parlen de grans beneficis, de grans fluxos de capital, però moltes famílies són desnonades de casa seva. Curiosament, aquests grans capitals no contribueixen a construir la vida i la comunitat. S’ha normalitzat la precarietat, tot i tenir feina. Patim sentiments de culpabilitat per les tasques no realitzades i de frustració per no fer amb cura les coses del dia a dia. Han augmentat les malalties mentals. Cerquem solucions individuals a qüestions que són socials. Ens pensem que els problemes són dins nostre, quan, en realitat, molt sovint, són compartits, tal i com apunten els sociòlegs.
Va arribar la pandèmia mundial i el confinament. Es van accelerar els processos de digitalització, de comerç online i de consum d’entreteniment a través de les grans plataformes. I, una vegada desconfinats, les pautes de consum es van adaptar a la possibilitat de presencialitat física, però ja res va ser igual. Hi han guanyat els gegants, les grans marques acaparen el mercat. El petit comerç, aquell que omple de llum i de seguretat pobles i barris, s’ha aprimat. S’ha accelerat un canvi social. Ja no ens coneixem. Tenim molts amics a les xarxes socials però mirem d’evitar el contacte visual amb els veïns. El lleure ja no és comunitari, cada cop menys. Ara, consumim. De ciutadans, a consumidors. Tal i com apunta la filòsofa Marina Garcés a Un món comú (Tigre de Paper, 2022), la cultura capitalista premia la individualitat i ens empeny a no implicar-nos en aquest món en comú. La societat ha deixat de tenir horitzó, només importa la pròpia experiència. És una vida anestesiada, privatitzada, que ha oblidat que “viure és aprendre a viure col·lectivament”.
Malgrat tot, la necessitat humana de socialitzar-nos, de contacte físic, de connexió, persisteix, no mor. Ens cerquem i ens trobem. També ens trobem per seguir-nos associant. Molts de nosaltres havíem conservat el pagament de les quotes a les entitats de les quals som socis però ara reneix dins nostre unes ganes de retrobar-nos de veritat. No cal dir que hem perdut efectius pel camí. La publicitat no anuncia la bona nova de les assemblees, dels torns de paraula, del compromís, dels llibres d’actes o dels butlletins. El sistema capitalista, més desfermat que mai, no té cap interès en reforçar espais de sociabilitat que no tenen per objectiu consumir. Però les entitats impulsen activitats revolucionàries als nassos del sistema: campionats d’escacs, ajuda als refugiats, projectes de recuperació de la memòria, cicles de conferències sobre salut o caminades per la rodalia. Cap d’elles interessa el més mínim als fons voltors o als bancs que abans eren caixes que reinvertien part dels seus beneficis al propi barri.
El teixit associatiu no té per aliat un sistema econòmic omnipresent que persegueix en tot moment el màxim lucre econòmic, “la dictadura del benefici” que esmenta el filòsof italià Nuccio Ordine al seu llibre La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). Per contra, l’associacionisme cerca temps de qualitat per compartir projectes i il·lusions, esport i reflexions, recerca i alegria, balls populars i festes majors, solidaritat i teatre, danses i castells, música i defensa dels drets socials. Les associacions atrauen el personal amb el boca orella, amb la presència d’algú proper que anima, amb les activitats al carrer o en espais comuns, com els casal, els ateneus, els centres cívics o les biblioteques. La presencialitat és el seu punt fort. Però el capitalisme guanya la partida amb eficiència. És la publicitat, però també la facilitat amb què penetra dins de les cases, dins de les nostres voluntats, com ens xucla la informació personal, com coneix els nostres gustos i les nostres debilitats. Ens ho posa fàcil, accessible, a un click de distància.
Tornem a les reunions
La sensació que tenim en recuperar la presencialitat a les associacions és que alguna cosa ha passat. Per un costat veiem com un nou impuls ens porta a sortir al carrer, a l’àgora, a la festa popular, als àpats comunitaris, a les pinyes dels castells, a les reunions. Jo mateix he retornat a la vida activa al centre d’estudis del meu poble. Per un altre costat, tenim la sensació que la gran majoria de gent viu molt lluny de les associacions. Segurament, els joves no han conegut aquells espais de lleure que abans formaven part de la nostra vida quotidiana, com els agrupaments escoltes, els esplais o els elements del seguici popular. D’aquesta manera, tampoc han entrat a formar part del relleu natural que es produeix sempre a les entitats. Hem perdut dos anys cabdals. Les associacions vinculades al jovent hi són, i fan molta feina i ben feta. Però tenen competidors forts. Ara toca obrir portes, facilitar. Siguem generosos. Els grans, no cal dir-ho, tenim pressa, no podem destinar temps a la vida en comú. Fugim dels compromisos més enllà dels assumptes personals, no volem obligacions, ni vincles, volem surar en aquest món líquid cercant no sabem ben bé què. Els adults hem de fer una reflexió urgent, i si és col·lectiva, millor.
Volem ser lliures per consumir, per produir, com escriu el filòsof Byung-Chul Han al llibre No-coses (Magrana, 2022). Però, curiosament, allò que ens aporta estabilitat, és el temps tranquil dedicat a alguna cosa, l’amistat, l’artesania, l’art, l’esport o un bon àpat amb la família. Els espais lents són els autèntics rebels davant d’un món que va de pressa. La digitalització, la informació per estímuls continus, crea una vida sense permanència ni duració segons aquest filòsof. No ens identifiquem amb les coses i els llocs. Separats, aïllats a les cases davant de les xarxes socials, deixem de compartir cultura, valors simbòlics que construïen un nosaltres. Curiosament, la hipercomunicació actual ens aïlla i converteix la cultura en mercaderia. La nova fórmula de la felicitat ens empeny a una cerca individual, i el sofriment també es viu com un fracàs individual. El capitalisme mira de trencar llaços i l’associacionisme de cosir-los i de cercar solucions a problemes que ens afecten a tots. Només dedicant temps als altres construïm la comunitat. Necessitem vestir el temps, donar-li sentit, estructurar les vides al llarg de l’any. Cal estimar les coses, donar ritme a les nostres vides.
Davant d’un poder cada cop més gran i invisible, les entitats ens empoderen, fan de mitjanceres entre els individus i les institucions públiques. A més a més, tot i l’aprimament de l’estat del benestar, moltes associacions treballen per tal que ningú es quedi enrere. El món seria molt pitjor sense la seva tasca i el seu coneixement de la realitat. L’associacionisme és bo per a l’individu i per a la comunitat, ho hem dit. També és positiu per al món global. Molt sovint les actuacions de les entitats tenen una finalitat estrictament local, però tenen un impacte positiu a nivell global, amb uns valors i unes pràctiques que pensen en el bé comú. Els moviments socials vinculats a l’ecologisme en serien un bon exemple. És clar que hi ha entitats de tota mena, però fixem-nos en els seus valors més habituals. Fixem-nos també en les relacions informals que es donen al voltant de les associacions. Fer vida associativa ens serveix per desconnectar de la feina i de les xarxes socials, per trobar escalf humà, per obrir les portes i conèixer altres maneres de viure, ofertes de treball, elements del patrimoni, per aprendre a ballar, a cantar, a fer teatre, a fer fotos, a netejar rius i espais naturals, descobrir el barri, el poble, la ciutat, la comarca, el país, per aprendre a escriure, per viure d’acord amb un mateix.
Relats compartits
L’elogi a l’associacionisme és l’elogi a les mides humanes, a l’escola de valors democràtics que tenim al costat de casa. Es tracta d’exercir, de viure aquests valors: el diàleg, la representació, les eleccions, les juntes, les assemblees, les reunions, la formació, el respecte per tothom, la voluntat d'integració, d’acolliment, d’escolta, d’ajuda. Meravellar-se escoltant i sent escoltat. Riure, i no riure sol davant d’una pantalla; riure a cor que vols amb la colla del club de lectura, del grup que surt a caminar els dijous perquè volien eliminar el colesterol del cos i ja s’han comprat un mapa de la comarca per no repetir les excursions i, davant de la bellesa d’una masia que s’han trobat, han volgut saber-ne més demanant un llibre a la biblioteca. I en aquest llibre han descobert una llegenda que explica que la muntanya més alta de la comarca amaga un tresor al seu interior. I ara, sempre expliquen aquesta història a les persones que es van incorporant al grup. Davant la voràgine dels nostres temps, seure i compartir projectes, dissenyar-los, gaudir del procés, fer-los grans, gaudir-los, refer-los. És un acte totalment a la contra dels nous temps. Aturar l'afany de tenir més, per apostar un canvi a l’escala de valors. I sentir-se útil! Quantes persones han quedat al marge del mercat laboral a cada crisi econòmica? Quantes persones veuen que les seves vides no tenen sentit en treballar en feines que no els omplen? Cal aportar coses al bé comú. Les entitats ens ho posen fàcil.
El món no para de créixer. Hem arribat als 8.000 milions d’habitants al planeta. I mai, tant com ara, hi havia hagut tanta gent que se sent sola. Les ciutats es tornen difuses i escampades pel territori, sense centres que facin d'imant de la vida social. Cada cop el món modern s'assembla més a un no lloc dels que descriu l’antropòleg Marc Augé a Los no lugares, espacios del anonimato (Gedisa, 2009). Grans centres comercials, tots iguals, aquí i allà. Les societats modernes pateixen una desintegració social fruit de les vides precàries i la influència d’un sistema que trenca vincles comunitaris. A partir d’aquí s’afebleix la responsabilitat cívica. En aquest context se’ns fa impossible definir qui som d’una manera real, més enllà dels tòpics. És com si de sobte no tinguéssim història, ni futur, només un present continu per consumir. No existeix un nosaltres. I és necessari. Sense un nosaltres no podem obrir camins, no ens pot guiar cap utopia cap un futur obert, amb il·lusió i força. I l’associacionisme és prendre consciència del llegat històric. L’associacionisme és futur, és llavor de projectes que es materialitzaran un demà proper.
Els canvis en el sistema educatiu tampoc hi ajuden. Es marginen les humanitats i sembla que ja no sigui prioritari transmetre una cultura, uns coneixements heretats. Sembla que tot es pugui crear del no res, que amb alguna aplicació del mòbil tot sigui possible. Una societat sense relats compartits no pot celebrar, no pot ser poble, ni ser solidari. Val la pena arremangar-se i baixar al carrer, a la plaça. Les biblioteques formen part, precisament, d’aquest relat compartit. Són peces imprescindibles que tenen molts valors positius, amb accions pioneres a casa nostra. Però jo destacaria el valor de la continuïtat i de la seva presència física, de portes obertes, sempre, amb orelles com a pàmpols amb l’objectiu de conèixer les necessitats de la seva comunitat, per oferir elements culturals que siguin positius i d'interès per molta gent.
Un parell d’exemples
Permeteu-me una parell d’exemples que m'impresionen. Un és el cooperativisme, nascut al segle XIX per combatre les dures condicions de vida que va provocar l’aparició del primer capitalisme i el sistema fabril. Les cooperatives de consum adquireixen a l’engròs, sense intermediaris, tot allò que els seus socis necessiten per a viure. Després les famílies compren al detall i a finals d’any reparteixen els beneficis de manera proporcional a la despesa realitzada. Una part d’aquests beneficis van a parar a l’entitat per tal de reforçar-la i una altra s’inverteix per promoure la formació i la cultura dels seus membres. Des la mateixa manera, existeixen moltíssimes cooperatives de treball, on els socis són propietaris d’una empresa que es gestiona democràticament. També hi ha cooperatives de crèdit, agrícoles, sanitàries, de serveis, d’habitatge, d’ensenyament, etc. El 1895 es va fundar l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI). Actualment és una de les organitzacions que tenen veu davant del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides. Al web de l’ACI podem llegir que almenys el 12 % de la humanitat és membre d’alguna de les 3 milions de cooperatives que hi ha al món. La primera cooperativa catalana va ser creada el 1842 per una colla de treballadors tèxtils que havien estat acomiadats per haver fet vaga, la Companyia Fabril de Teixidors de Cotó de Barcelona. El moviment cooperativista aniria en augment fins l’any 1939, quan el règim dictatorial va abolir tota expressió d’associacionisme lliure. Actualment la Confederació de Cooperatives de Catalunya agrupa més de 3.000 cooperatives que generen vora 41.000 llocs de treball.
Un altre exemple històric que em captiva és l’experiència de les mutualitats. El concepte de socors mutus pot costar d’entendre avui en dia que gaudim, en major o menor mesura, d’una seguretat social que garanteix una paga quan estem malalts o una assistència sanitària quan ens convé. Antigament aquests serveis no existien. Les entitats de socors mutus cobraven una quota entre els seus associats i garantien un petit subsidi als socis que emmalaltien. Fixeu-vos amb l’exemple de la Germandat de Socors Mutus de Sant Antoni de Creixell. Es va crear el 1891. A la llista de membres fundadors trobem 70 persones d’oficis ben humils. Una dada curiosa d’aquesta llista de socis és que el 75 % eren analfabets, no van saber signar, no sabien ni llegir ni escriure. Calia pagar una entrada de 12 pessetes, excepte els fills dels socis, que gaudien d’una petita rebaixa, i una quota mensual que s’abonava un diumenge al matí a casa del recaptador. En cas de posar-se malalts, havien d’avisar una comissió encarregada que avaluava el cas i acabava pagant al soci una quantitat de diners diària que variava segons el cas, entre 1,5 pessetes i 2,5 pessetes. El malalt era visitat cada dia per dos comissionats de l’entitat per supervisar-ne l’estat de salut.
Algunes conclusions
L’associacionisme ens mostra que l’èxit no és el resultat, sinó el camí. L’associacionisme ens recorda la força que tenim les persones quan ens unim per passar-ho bé, transformar l’entorn, conquerir drets laborals o enderrocar una dictadura. Davant d’aquest empoderament, trobem les xarxes, les desqualificacions gratuïtes i les adhesions a cegues. Quin contrast. Els Països Catalans tenen més de 150.000 entitats. Cal tornar a agafar muscle, cal tornar al carrer, cal associar-se per ser lliures i superar la pressió del sistema. Cal compartir la vida amb el nostre entorn, amb la gent. La vida en comú és un aprenentatge, és celebració, és intercanvi d’opinions entre persones que pensen diferent, és la capacitat de canviar de parer o de defensar la pròpia postura. Les xarxes socials ens vinculen en trinxeres on tots pensen igual. La plaça pública, humana i real, és diversitat, és conflicte, amb raons, que, posades en context, s’entenen millor.
L’associacionisme és una eina per revertir el procés de privatització social i personal.
És clar que l’associacionisme és només una peça més. Calen també polítiques públiques valentes, posar en valor els oficis que la pandèmia va demostrar que eren imprescindibles per a la vida -de cures, d’abastament d'aliments, de creació-, tal i com defensa l’economista Tim Jackson al seu llibre Postcreixement (Arcadia, 2022), reforçar l’economia social i de proximitat i fiscalitzar com pertoca als que obtenen beneficis milionaris. Per separat, els individus perdem la força cívica, solidària, cultural, reivindicativa, davant del poder i les grans empreses. I perdem la llengua. La vida mercantilitzada relega les llengües minoritzades a un ús ínfim, folklòric, que fa que desapareguin de la vida quotidiana. Les llengües són una riquesa que, curiosament, no enriqueix a especuladors. Per al sistema, la riquesa cultural del planeta és una nosa. Només necessita estereotips per vendre i construir els seus relats de cartró pedra. Però en realitat, no vol, no estima la diversitat. La diversitat no és un problema, ho és la precarietat. Com més uniformes, més fàcil per vendre els seus productes. Davant d’això, l’associacionisme. Les entitats fan viva la llengua i desperten l’interès entre els seus socis per conèixer el patrimoni immaterial que els envolta. Si es perd la llengua, es perd un món.
Volem integració però no tenim on integrar perquè les estructures socials, d’acolliment, més enllà de les institucions públiques, s’han diluït. Només una societat viva pot acollir. Una societat, humana, amb persones que surten a comprar, a interactuar, a manifestar-se, a crear, a omplir espais públics, a socialitzar-se, a fer esport, a cantar en una coral, a ballar a les festes, a disfressar-se i formar una comparsa que no desapareix l’endemà de l’enterrament de la sardina. Tenen la clau, i la història més propera ens ho demostra, els grups de teatre, de fotografia, de veïns, de colles de carnaval, de jocs de rol, de regants, de comerciants, de famílies d’alumnes, de dones pageses, de defensa dels drets humans, dels animals, de famílies d’alumnes, d’afectats per les hipoteques, de cinema, d’estudiants, de consumidors, d’exlibristes, de discapacitats, de dones, de joves, d’estudiants, de músics, de penyes, de protecció civil, d’artesans, de promoció de l’art contemporani, d’afectats per alguna malaltia concreta, les corals, les bandes de música, els ecologistes, les associacions de professionals, les entitats que recuperen la vela llatina, culturals, cases regionals, gogistes, puntaires, casals, ateneus, federacions, excursionistes, naturistes, jubilats, centres d’estudis, clubs esportius, sindicats, etc.
La vida en comú ens espera.
Bibliografia
AUGÉ, Marc: Los no lugares, espacios del anonimato. Barcelona: Gedisa, 2009.
GARCÉS, Marina: Un món comú. Manresa: Tigre de Paper, 2022.
HAN, Byung-Chul: No-coses. Barcelona: Magrana, 2022.
JACKSON, Tim: Postcreixement. La vida després del capitalisme. Barcelona: Arcadia, 2022.
ORDINE, Nuccio: La utilitat de l’inútil. Barcelona: Quaderns Crema, 2013.
Comentaris