Cada any, el 17 de gener, els betxinencs i les betxinenques pugen en romeria a la muntanyeta de Sant Antoni. Ho fan com a tradició heretada de generació en generació des del segle XVII i per la joia de retrobar amics, familiars i veïns. Els dolçainers obren la comitiva popular i els xiquets i les xiquetes desprenen una il·lusió infinita sabent que al peu de l’ermita els esperen paradetes plenes de joguines i dolços, un festival d'estímuls, de colors, de sons i d’olors. Els més grans porten la cartera preparada perquè tocarà abastir als infants d’entreteniments relativament barats i efímers.
Arribats a dalt, a l’esplanada, les colles d’amics i amigues s’escampen pels racons. Apareixen entrepans, begudes, patates, converses i riures. Una bona colla entra a la capella i escolta a missa en honor al sant. Després, a fora, arriba el punt culminant, el ball del barril. De mica en mica, el degoteig de gent cap a Betxí va en augment. Un any més, la tradició, el ritual, la joia de compartir un espai en comunitat.
Tot i que estem davant d’una pràctica estesa en aquest tros de món, les romeries, caminant entre els grups de familiars i d’amics, un no deixa de preguntar-se l’origen de tot plegat.
Quan arribem a casa, fem una primera recerca a internet. Ens apareix un document increïble. No ens respon la pregunta inicial però ens dona llum sobre la continuïtat de la tradició. Fa més d’un segle la romeria a Sant Antoni tenia elements que han perviscut amb el pas del temps. El document en qüestió l’ha trobat i reproduït la doctora Tània Muñoz Marzá a la seva impressionant tesi doctoral “La narració oral a les comarques de Castelló: recopilació i anàlisi del corpus de folklore narratiu”. La trobareu fent una cerca a internet. A les pàgines 443-445 trobareu l’article “Folk-lore bechinench” escrit per Àngel Sánchez Gozalbo i publicat a La nostra Terra l’any 1913 (núm. 4, pàg. 3-4).
Fa més de 100 anys, dies abans de la festa, les dones anaven al forn i feien “coques en òu, rollets d’aiguardent, mostachons y altres llepolies.” A la vígilia, al vespre, els fadrins es trobaven a la plaça de l’Església “muntats en la seua cavalleria ab cabestre nou y una manta de variats colorius que guanya a la policromia del arch del cel, y un hacha en l’altra má.” Tancava la processó un jove que portava el guió del Sant, una mena d’estandard. El rector beneia els animals i començava la processó, coneguda amb el nom de la matxada (matxà en diuen a Almassora).
El dia de Sant Antoni és “pera tots los bechinenchs de festa grossa”. A les vuit començava la processó. Davant hi anava el clero amb la creu. Després, l’Ajuntament, el sant dalt d’una peanya i els músics. A la sortida del poble, que llavors era al final del carrer Sant Antoni, es deixava la imatge. Llavors, una munió de carros estirats per animals en processó circulaven com una rua fins a l’inici de la pujada a la muntanya de Sant Antoni. Missa amb sermó, traca, “rialles y crits de la gent que corre d’ací cap all, aci caich y allà m’alce, dasta qu’e es migdia y tota la gent s’areplega á la seua garrofera dient: á la taula y al llit, al primer crit.”
Després de dinar tornava a ser el moment dels fadrins. Pujaven la muntanyeta amb les grupes, amb els matxos arreglats i la parella vestida per l’ocasió. En arribar a dalt, “son rebuts ab algasara y chillits de les dònes.”
Curiosament també hi havia paradetes. Llavors, però, eren de torrons, xocolata, tramusos, torrats, xups i altres coses per l’estil. Els xiquets, com ara, estiraven el que podien a l’”agüelo”. Ambient de poble i de comarca, amb gent de Vila-real, Borriana, Nules, La Vilabella, les Alqueries, etc. I al vespre, retorn: “se’n baixa la gent, jano, jano, lo clero y l’Ajuntament cap á la entrada del poble ahon repleguen al Sant y lo tornen en processó dasta la Esglesia.” Finalment, els joves amb parella protagonitzen una tradició molt curiosa: els fadrins “van á ferli la mocadorada y á pasejarla per lo porrat del carrer de Sant Antòni, qu’e està en clafit de gent (...)."
I l'any que ve, a tornar-hi. Un temps cíclic, que ens ajuda a saber on som, que ens endreça, que ens fa socialitzar i no perdre les arrels.
Comentaris