Metge, maçó i dirigent
republicà
La
història és plena de personatges que van tenir un paper rellevant en el món de
la política i també de la maçoneria. Precisament, per aquesta doble militància,
van ser perseguits amb més crueltat pel franquisme. Molts d’ells van morir a la
guerra o a la posterior repressió. Molts altres van marxar a l’exili per sempre
més. Alguns d’aquests protagonistes van ser rescatats de l’oblit per la seva
vessant més visible, més pública, la de la política. Molts altres van quedar en
l’anonimat després d’una vida plena de treball, de recerca i de vida
comunitària. Es fa imprescindible conèixer les biografies d’aquests actors per
tal d’entendre millor el convuls segle XX. Ens interessa enormement també
aquella faceta menys pública però també col·lectiva. La vida associativa, més
enllà de la política de partits, ens dona llum sobre el nostre passat i ens obre
les portes a la densa xarxa de relacions humanes que superaven les fronteres
estrictes de la ideologia de cadascú.
Parlarem
d’una d’aquestes figures, de Justo Caballero, d’una persona que va ocupar
càrrecs de responsabilitat en institucions, que va liderar diverses iniciatives
a favor dels drets humans, de la renovació pedagògica i de la recerca
científica i que va arribar ser un membre destacat de la maçoneria a l’Estat
espanyol i a l’exili mexicà. El recorregut que farem per la seva vida ens
permetrà endinsar-nos a una història propera en el temps i apassionant que ens
aproparà a les conseqüències nefastes de la dictadura franquista i les
dificultats de l’exili per refer la vida social i política. Comencem.
Les primeres passes
Justo
Caballero Fernández va néixer el 1896 a Barcelona. La seva mare es deia Almudena
Fernández García (1867-?) i era nascuda a León. El pare, Juan Caballero
Rodríguez (1861-1956), era d’Aldeadávila de la Ribera, Salamanca. Els dos eren
mestres, cosa que va marcar al seu fill de manera evident. Caballero fill va
aprofitar els estudis i va fer carrera. A més a més, la figura del pare va influir
molt al jove Justo Caballero en heretar la passió pels llibres, la pedagogia i
la política. El pare va publicar alguns treballs de caire pedagògic com El espíritu de la enseñanza (1909) o La moral y el éxito en las profesiones.
Reflexiones ético-pedagógicas de un maestro jubilado (1927). Un d’aquests treballs
és força eloqüent del seu pensament polític: El separatista. Como se ha formado un alma en el Catalanismo, que
es va publicar el 1919. L’autor, militant republicà federal, reflexionava,
a través dels diferents personatges d’aquesta novel·la-assaig, sobre la manca
del domini de l’idioma “nacional” per part de bona part dels mestres. Aquesta
situació els obligava a emprar la llengua “regional”, cosa que ajudava a
construir un projecte nacional diferent al que promovia l’Estat.[1] Els
pares de Justo Caballero es van exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil,
seguint les passes del seu fill.
Metge
Justo
Caballero va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar
el 1918 i es va doctorar a Madrid el 1920 amb l’estudi “El riñón y las
glucominas”. A partir de llavors, Caballero va dur a terme una interessant
tasca científica i de divulgació que el va portar a publicar diversos treballs,
articles i llibres[2]
i a pronunciar desenes de conferències. Precisament, arran d’aquesta tasca, va
ser nomenat acadèmic de número de l’Academia de Ciencias de Córdoba,[3] fill predilecte
de la mateixa ciutat i membre de diverses entitats científiques de primer
nivell. També va guanyar premis, com el concedit per l’Academia Médico-Quirúrgica
Española l’any 1923,[4] el
Premi Rosalí Rovira de l’any 1923 concedit per la Reial Acadèmia de Medecina de
Barcelona (RAMB) per un treball sobre la pneumonosis,[5] el
Roel de l’Institut Mèdic Valencià el 1924 pel treball escrit amb Antonio Vila
Coro “La arteria silviana” o el premi de recerca local impulsat des de la RAMB
amb una topografia mèdica realitzada al municipi de Torredembarra el 1926.[6]
Caballero
va ser tècnic de la Casa de Lactància de Barcelona,[7]
facultatiu tècnic[8]
i director del Laboratori Municipal d’Anàlisis Clínics de l’Institut Municipal
de Beneficència de Barcelona[9] i cap
de sala de l’Hospital Clínic de Barcelona.[10] També
va ser professor catedràtic d’educació física a l’Institut Balmes i va donar
classes a l’Institut Giner de los Ríos. A partir d’aquesta experiència, va
publicar a quatre mans un manual sobre la matèria.[11] Va
ser membre de la RAMB, de l’Academia Hispano-Americana de Cadis i de l’Academia
Médico-Quirúrgica de Madrid.[12]
A
mitjans de la dècada de 1920, localitzem a Caballero col·laborant molt
activament amb l’Institut Ravetllat-Pla, fent recerca científica al voltant de
la tuberculosi. Hem de pensar que els tractaments realment efectius per aquesta
malaltia infecciosa, que provocava centenars de morts cada any, no va arribar
fins a la dècada de 1940. El 1924, Caballero va participar a la comissió
organitzadora del banquet-homenatge a l’investigador Ramon Pla i Armengol
(1880-1956), especialista en la tuberculosi. Precisament amb Ramon Pla, Justo
Caballero va publicar diversos treballs científics i va presentar comunicacions
a diferents congressos. Una de les comunicacions, per exemple, va ser llegida
al Congreso Nacional de Medicina celebrat a Sevilla el 1924. També, Caballero va
ser el primer director de la revista científica publicada a Barcelona, La Clínica. Revista Mensual Hispano-Americana
de Ciencias Médicas. Aquesta revista, que es va publicar entre el 1924 i el
1936 –Caballero va plegar el 1925-, va servir de plataforma per compartir
coneixement científic entre Llatinoamèrica i Europa. Va ser impulsada per
l’Institut Ravellat-Pla. Caballero, a part de dirigir l’esmentada revista, hi
va publicar tretze articles.
A la
dècada de 1920 també van ser nombroses les conferències de Caballero sobre
temes mèdics dirigides a tot tipus de públic, amb la finalitat de millorar les
condicions de vida de les classes populars. Així, per exemple, trobem a
Caballero parlant de la sífilis a Còrdoba,[13] d’higiene
i política a l’Institut de Segona Ensenyança de la Dona l’abril de 1924,[14] del
concepte de carència a l’Institut de Medicina Pràctica el novembre de 1926,[15] del
valor pràctic de les proves serològiques per la sífilis al mateix Institut, etc.[16]
El 1936, abans d’esclatar la guerra, Caballero va ser nomenat president del “Comité Industrial Algodonero” per part del govern de la República espanyola.[17] I el mateix govern de la República li va encarregar presidir la comissió permanent d’indústries tèxtils per tal d’assessorar al Ministeri de Indústria.[18] Durant la guerra Caballero va ser ratificat en el càrrec de president del Comité Industrial Algodonero.[19]
A
Mèxic, a l’exili, va treballar en diversos laboratoris farmacèutics i va seguir
publicant llibres del ram.
Institució Cultural Pedagògium
Justo
Caballero seria membre impulsor de la Institució Cultural Pedagògium, junt amb
altres intel·lectuals, professors universitaris, de secundària, mestres i
activistes socials. En aquest nucli, trobem alguns membres de la Lògia Plus
Ultra, a la qual pertanyia Justo Caballero. Segons va deixar escrit Caballero
al seu llibre Cierzo, la idea de
crear la Institució Cultural va ser seva. Volia una entitat “desligada de todo
lo que pudiera representar lucro, tendencia partidista o servilismo
confesional, y que se dedicara a difundir la ciencia, a ensenyar las letras, a
rendir culto al arte.”
La
presentació pública de la proposta es va fer a través d’un manifest on van desenvolupar els seus principis: “Queremos que
nuestros educandos actúen y se desenvuelvan libremente, pero con arreglo a las
máximas de la civilización y a las leyes de la naturaleza humana, y por lo
tanto, sin prejuicios, tendencias ni imposiciones que, infringiendo aquellas
normas, fuerzan o malogran el pleno y normal desarrollo de su cuerpo y de su
espíritu.”
La seva
primera junta va ser presidida per José Mur Ainsa, degà de la Facultat de
Ciències de la Universitat de Barcelona. El van acompanyar Manuel Morales Pareja,
exalcalde de Barcelona i nebot del pedagog Hermenegildo Giner de los Ríos, José
de la Puente Larios, farmacèutic catedràtic de l’Institut Nacional de segona
ensenyança, Ángel Pestaña, dirigent de la CNT, Ramon Pla i Armengol, doctor en
medicina, Justo Caballero, Antonio Vila, professor de la facultat de medicina,
i Joan Civit Bellfort, doctor en medicina.[20] En
aquesta llista detectem alguns amics de Caballero: amb Civit impulsaran cinc
anys més tard la secció local de la Unió Republicana a Barcelona, amb Vila
havia compartit recerques i amb Ramon Pla havien treballat plegats a la dècada
de 1920 per trobar solucions a la tuberculosi.
Aquesta
entitat va promoure la pedagogia activa a les aules de parvulari, amb els mètodes
de Montessori i Decroly, i activitats musicals i conferències de divulgació
científica per famílies.[21] Aquesta
iniciativa va donar continuïtat a una tradició molt potent de la pedagogia moderna
catalana que havia impulsat escoles, formació de mestres, publicacions i
intercanvi d’experiències entre el professorat des de principis de segle XX. L’èxit
d’aquesta nova proposta, però, va ser relatiu ja que va tenir una resposta
feble per part dels sectors progressistes de la ciutat. A més a més, el
Pedegògium va ser objecte d’atacs molt durs per part de la premsa conservadora.[22] La
seva activitat es va iniciar de manera efectiva el 1930 i es va cloure el curs
1935-1936. El mateix Caballero hi desenvoluparia algunes conferències divulgatives
de l’àmbit de les ciències i també per donar a conèixer les línies de treball
de la Institució. Caballero faria conferències en representació d’aquesta
entitat, com la celebrada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona el 8 de
juliol de 1930, per tal de donar a conèixer la proposta.[23] El
franquisme posaria fi a totes les experiències pedagògiques basades en la
coeducació. L’edifici on estava ubicada l’escola, situada a Sant Gervasi, en un
antic edifici d’estil modernista, es va recuperar i ara és l’Escola Poeta Foix.
Maçó
La
maçoneria va estar molt perseguida a l’Estat, sobretot per la dictadura
franquista. Les represàlies continuades van fer que la francmaçoneria es
desenvolupés en clandestinitat durant moltes etapes de la història. Gran part
de la població desconeix, encara avui en dia, la seva manera de funcionar i els
seus objectius, cosa que envolta de misteri aquesta organització internacional
i humanista.
A continuació,
mirarem de donar una mica de llum sobre aquest moviment agafant com a fil
conductor el personatge de Justo Caballero. Caballero va exercir una tasca molt
important dins el moviment maçó de l’Estat espanyol. Membre d’una lògia
barcelonina anomenada Plus Ultra, va escalar dins la jerarquia maçònica fins
que va arribar a exercir de Grande Maestre Regional del Noreste del Gran Oriente
Español (GOE), almenys des del 1933.[24] Posteriorment,
ja a l’exili, com veurem, esdevindrà un dels màxims dirigents dels maçons espanyols.
La seva
doble militància política i maçònica va provocar tensions força importants. Cal
tenir en compte que els maçons tenien per principi no discutir de temes
polítics. Arribats, però, a les setmanes prèvies de l’alçament militar de 1936
va ser molt difícil mantenir la neutralitat i no mullar-se a favor de la
República. Justo Caballero va dimitir, el maig de 1936, com a representant de
la Regional del Noreste i com a conseller de l’alt organisme federal per les
desavinences amb la direcció estatal pel seu persistent apoliticisme.[25]
Durant
la Guerra Civil, el moviment maçó acabaria fent grans esforços per donar suport
a la legalitat republicana cercant suports a nivell internacional, aprofitant
la seva xarxa de contactes. Entre d’altres accions, enviaren cartes a lògies de
tot el món demanant ajuda econòmica, roba, queviures i productes farmacèutics. De
nou, trobem a Caballero al capdavant dels fets. Un d’ells, marcat per
l’objectiu solidari, és la creació, sota l’impuls de la maçoneria, del Comité
Central de Coordinación (COCENCOO). Aquest organisme, també conegut amb el nom
de “Solidaridad pro-España Antifascista”, es va crear l’octubre de 1936 per tal
d’impulsar la recollida de suports i de socors per als refugiats, infants i
víctimes del feixisme en general. Caballero va liderar aquesta associació.[26]
La derrota republicana a la Guerra Civil va provocar una
repressió sense precedents. El règim franquista es va afanyar a dictar lleis
per perseguir expressament als maçons. D’aquesta manera, el 1940, es va
publicar la Ley
para la Represión de la Masonería y el Comunismo i es va crear un tribunal
especial per tal d’aplicar aquesta legislació. Els maçons serien multats i perdrien
la seva feina, en cas de ser funcionaris. La llei, a més, preveia penes de 20 a 30 anys de presó per als graus
superiors.
Molts membres de lògies van
aconseguir fugir a l’exili. De nou, la xarxa internacional solidària maçònica
va funcionar. Aquesta vegada, diferents lògies i branques del moviment maçó van
ajudar en l’organització dels evacuats, amb suport econòmic i pressionant a les
autoritats franceses per tal que el milloressin el tracte als refugiats. Es
calcula que uns 1.200 maçons de l’Estat espanyol amb les seves respectives
famílies van traslladar-se a França. És el cas de Justo Caballero que al cap de
pocs temps va aconseguir traslladar-se a Mèxic, país que va acollir gran part
de professionals, professors i intel·lectuals de l’Estat espanyol que fugien de
la barbàrie franquista.
A
l’exili, Caballero va desenvolupar una tasca organitzativa important, amb viatges,
assistència a convencions i correspondència amb diverses
personalitats. Des del novembre de 1944, va exercir de Teniente Gran Comendador
del Supremo Consejo. I a partir del 1947 i fins el 1955, va ostentar el càrrec
de Soberano Gran Comendador del Supremo Consejo Español del Grado 33 del Rito
Escocés Antiguo y Aceptado. A les eleccions del 1947 hi van participar consellers
residents a Mèxic, França, Uruguai i Argentina.
El 1942
la maçoneria espanyola va començar a donar les primeres passes per al
reconeixement internacional de la GOE i del Soberano Supremo Consejo. Però
refer la vida organitzativa dels maçons a l’exili no va ser fàcil. La dispersió
per tot el món dels seus membres i l’existència de diferents tradicions dins de
la maçoneria va dificultar enormement la unitat.
El 24
de març de 1942, Justo Caballero va ser un dels tres representants del Supremo
Consejo del Grado 33 per Espanya que va subscriure un pacte d’amistat i
reconeixement mutu amb la Gran Lògia Espanyola.
El Supremo
Consejo del Grado 33 va ser la primera branca dels maçons a l’exili que va
aconseguir el reconeixement per part de les autoritats maçòniques mexicanes.
Era l’any 1943. Dos anys després serien reconeguts la Gran Logia Española i el
GOE, sent Gran Maestre Lucio Martínez Gil. D’aquesta manera els maçons
espanyols van tenir la possibilitat de ser escoltats en els organismes maçònics
internacionals. Aquest reconeixement “mexicà” no va aconseguir reduir les
tensions prèvies entre les diferents tendències dels maçons. Un grup de maçons
crearia el Gran Oriente Federal de España adherit al Ritus Primitiu,
allunyant-se de la maçoneria de tradició més anglosaxona. Aquesta situació va
fer moure a Justo Caballero i a altres maçons a escriure a “Todos los Hermanos
Masones del Grande Oriente Español esparcidos por la superficie de la Tierra”
per tal que votessin a una candidatura a Gran Maestre.[27]
El 8 de
maig de 1948 Justo Caballero va publicar una polèmica carta a la revista The New Age editada pels maçons del sud
els Estats Units. En aquest escrit, Caballero criticava durament Lucio Martínez
del GOE i posava de manifest una crisi sense precedents en les relacions entre
les famílies maçòniques a l’exili. Les tensions no es van resoldre fins que anys
després Caballero va ser substituït del seu càrrec i Lucio Martínez va morir.
El 1957 les dues organitzacions van aconseguir fusionar-se.[28]
Els
anys 1948 i 1949 Justo Caballero, sent Soberano Gran Comendador, va assistir a
les convencions anuals dels Suprems Consells dels Estats Units celebrades a
Boston.
El
novembre de 1950 es va fer a Mèxic la II Reunión de Grandes Comendadores d’Amèrica,
amb representants d’Argentina, Panamà, Mèxic, Cuba i Amèrica Central. Caballero
hi va assistir representant al Supremo Consejo d’Espanya.[29]
Encara
el 1952 i el 1953 Caballero va assistir a les reunions de Grans Comendadors
d’Europa celebrades a l’Haya com a representant del Supremo Consejo del Grado
33.
Caballero
és considerat el Soberano Comendador amb més prestigi de tota l’època del
Supremo a l’exili segons Galo Sancho.[30] Va
ser reconegut com a membre d’honor del Suprem Consell de França, membre d’honor
de la Gran Logia Española i Gran Maestre de Honor de
la Gran Logia Regional del Noreste de España del Grande Oriente Español.[31]
Defensor dels drets humans
Caballero
va ser president de la Lliga pels Drets de l’Home a Catalunya. Tenim notícia de
la seva assistència a l’assemblea nacional celebrada a Madrid l’abril de 1933.
En aquell moment, Caballero exercia una de les quatre vicepresidències de
l’entitat a nivell estatal. La resta dels membres de la junta directiva eren,
sobretot, destacades personalitats del món polític, com ara l’advocada,
escriptora i diputada Clara Campoamor, l’escriptor i periodista Miquel Tato i
Amat, l’antic ambaixador de l’Estat espanyol a l’Uruguai Carlos Malagarriga o
el diputat valencià Josep Manteca Roger.[32] Dos
anys després, la Lliga va celebrar el seu segon congrés estatal a Madrid, on es
va reivindicar l’abolició de la pena de mort, la llibertat de premsa, el dret
al treball i l’acció internacional contra la guerra, entre d’altres temes.
Caballero va passar a exercir de vocal suplent representant a Catalunya.[33]
La
Lliga pels Drets de l’Home va ser una entitat pionera en el seu àmbit. Aquest
grup de pressió va exercir una tasca molt important en la defensa dels presos i
en contra de la pena de mort. Curiosament, molts dels seus membres eren actius
de lògies maçòniques, com el cas de Caballero, que ho era de la Plus Ultra de
Barcelona. Gràcies a aquest vincle, la Lliga es va poder estendre per quasi
totes les províncies de l’Estat i exercir influència en diferents espais de
poder.[34]
Dirigent republicà
Justo
Caballero va ser un actiu militant republicà. El localitzem a la dècada de 1920
col·laborant amb el Centre Republicà Radical del Poblet, al carrer Sicília 284
de Barcelona.
El 1932,
Caballero és president de la secció política del Centre d’Aliança Republicana
ubicat a la Rambla de Canaletes de Barcelona. El 5 de juny d’aquell any, per
exemple, exercia de presentador de la conferència del diputat a Corts Basilio
Álvarez Rodríguez, del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.[35]
L’any
1935, el trobem dirigint la novella Unió Republicana (UR) a la capital de
Catalunya. Aquest partit polític creat el 1934 aglutinaria diversos sectors
republicans provinents de les antigues files del Partit Republicà Radical de
Marcel·lí Domingo i del Partit Radical de Lerroux desencantats amb aquest
dirigent pel seu apropament a l’extrema dreta espanyola. Aquesta militància
portarà a Caballero a viure com a protagonista els esdeveniments de la Guerra
Civil i l’organització de l’exili republicà a Mèxic.
Com a
president de la secció catalana de la UR, desenvoluparà una àmplia tasca
propagandística amb actes com el celebrat a Blanes el 22 d’abril de 1935
juntament amb el diputat Álvaro Pascual-Leone (Vinaròs, 1896-Mèxic, 1955),[36] la seva participació a l’aplec al local
d’estiu de la Casa del Poble de Reus amb altres personatges com Martínez Barrio
el juny del mateix any[37] o la
presentació de les joventuts de la UR del districte I de Barcelona al carrer
del Vidre.[38]
També publicaria articles de manera regular a El Diluvio per tal de posicionar el partit davant dels temes
candents, com la relació de les institucions públiques amb l’església, la
necessitat d’afrontar la problemàtica social dels nens orfes, els malalts i els
avis o la conveniència de superar les petites diferències entre els partits
republicans d’esquerres.
A
finals de 1935, la junta del consell català de la UR es va renovar i va seguir
sota la presidència de Caballero i acompanyat de personatges com l’exdiputat a
Corts i diputat al Parlament de Catalunya Jaume Simó Bofarull o l’advocat
Manuel Mallén Garzón.[39]
A
l’abril de 1936, Caballero va intervenir a la celebració del cinquè aniversari
de la proclamació de la II República en un acte celebrat a la nova seu social
de la UR a la ciutat de Barcelona. Caballero hi va participar representant al
comitè estatal del partit. Caballero va defensar el sistema republicà i
l’Estatut de Catalunya però va criticar les postures catalanistes que no
anessin a favor de la “defensa y engrandecimiento de España”.[40]
Caballero
va participar al congrés estatal de la UR dies abans que esclatés la Guerra
Civil. En aquesta trobada, el partit aprovar la seva estructuració federal a
nivell de tot l’Estat. La secció catalana, que ja funcionava de feia un parell
d’anys, quedava reconeguda oficialment com Unió Republicana de Catalunya.[41]
Durant
la guerra, els dirigents de la UR van participar en els governs de la zona
republicana i van desenvolupar una tasca important per tal d’internacionalitzar
el conflicte. Caballero, per exemple, representant a la UR, seria un dels
oradors a l’acte realitzat al Velòdrom d’Hivern de París organitzat pel Partit
Comunista francès el 3 de desembre de 1937. En aquell acte també va intervenir
la vicepresidenta de les corts espanyoles Dolores Ibarruri “La Pasionaria”.[42] El
dia abans havien participat en una roda de premsa a l’ambaixada espanyola a
París per tal de donar a conèixer la confiança en la victòria republicana de la
guerra i negar les veus que parlaven d’un possible armistici entre les parts bel·ligerants.[43] Durant
tot el període de la Guerra Civil, Caballero va mantenir la publicació regular
d’articles d’opinió a El Diluvio. Des
d’aquesta plataforma, Caballero va defensar la necessitat de centrar-se en la
victòria bèl·lica, de tenir un exèrcit fort, de ser disciplinats també a la
rereguarda i d’unificar les entitats de socors. També va denunciar la
intervenció militar dels nazis alemanys i dels feixistes italians a favor del
bàndol “nacional”.
El
gener de 1938, Caballero era president la Unió Republicana a Catalunya. En
aquell moment, el president del mateix partit a tot l’Estat era el sevillà
Diego Martínez Barrio, que havia estat ministre en diferents executius
republicans i que seria president de la República a l’exili (1945-1962).[44]
Aquell mes, la UR de Catalunya va celebrar la seva assemblea. En aquesta
trobada la UR va acordar fer públic el seu suport al govern de la Generalitat i
al govern de la República. La UR també va expressar la seva esperança en una
prompta victòria republicana de la guerra.[45]
El mes
de gener de 1939, Caballero seguia presidint la secció catalana de la UR,
juntament amb el també maçó Benito Carreté Font, que feia de secretari. La
desbandada, però, era total i el partit desconvocava l’assembla que tenia
prevista per aquells dies.[46]
Camí a l’exili
Es
calcula que en acabar la guerra 500.000 republicans van travessar la frontera
cap a França. D’aquests, uns 50.000 serien evacuats cap Amèrica, entre els
quals molts intel·lectuals, metges i professors. La majoria d’aquests evacuats
anirien a parar a Mèxic. Aquestes circumstàncies ajuden a entendre la
importància, almenys els primers anys, de l’exili mexicà. En aquell Estat americà
es formaria el primer govern republicà espanyol a l’exili després de la Guerra
Civil. Aquest govern a l’exili es traslladaria a terres franceses el 1946.
Però el
camí fins Amèrica no va ser fàcil. Un cop arribats a França molts republicans
van ser tancats en camps infectes, privats de llibertat, en el context de
l’expansió nazi per Europa. El Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols
(SERE) i el govern mexicà van preparar el trasllat de centenars de persones. El
govern republicà a l’exili va organitzar tres vaixells. En un d’ells, a
l’Ipanema, hem localitzat a Justo Caballero, gràcies al butlletí diari que van
publicar a bord.[47]
Caballero va ser un dels seus 998 passatgers i va participar com a representant
de la Unión Republicana en la gestió del funcionament intern del passatge.
Els
seus pares també es van exiliar a Mèxic. Hi van arribar havent passat per Cuba.
Es van instal·lar al carrer Londres, 156 de DF, el desembre de 1940.[48]
Mèxic
Caballero
va fer el recorregut esmentat i va instal·lar-se a Mèxic. Allí, exerciria una
intensa tasca política com a representant de la UR, partit que tindria una gran
rellevància en els òrgans de govern de les institucions republicanes tot i la
seva debilitat organitzativa.
Els seu
activisme en pro dels exiliats començà només arribar a Mèxic. Ell mateix rebria
ajuda de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) en forma de
beques d’estudis per a les seves dues filles Gloria i Almudena.[49]
El 25
de novembre de 1943, Caballero seria un dels participants a l’assemblea de
constitució de la Junta Española de Liberación que va tenir lloc a Mèxic.
Aquesta coordinadora va aglutinar partits i sindicats republicans al marge dels
partits comunistes que, en aquelles dates, lideraven una altra plataforma
anomenada Unión Nacional Española. La Junta va tenir una vida efímera i va
desaparèixer definitivament l’agost de 1945.[50] La
seva tasca ha estat considerada com un antecedent unitari que va permetre la
posterior formació del primer govern republicà a l’exili.[51]
El 1945 es va culminar la renovació de la UR a
Mèxic. La presidència del partit va recaure en Diego Martínez Barrio. Justo
Caballero participaria de la junta directiva exercint de tresorer.
Una de
les tasques dels partits, entitats i personalitats refugiades va ser pressionar
els governs democràtics d’arreu del món per tal que trenquessin les relacions
amb l’Espanya franquista. Així, per exemple, l’estiu de 1945, Justo Caballero i una bona colla d’exiliats
signaven una carta adreçada al partit laborista d’Anglaterra després de la seva
victòria electoral.[52] El
gener de 1946, Caballero s’adheria al missatge impulsat per la Federación de Organismos de Ayuda a los Refugiados
Españoles (FOARE) enviat a la Conferència Tripartida (Anglaterra, Estats
Units i França) que s’havia de celebrar llavors per tal que trenquessin
relacions amb l’Espanya franquista.[53]
Els
refugiats republicans a Mèxic van millorar les seves condicions de vida força
ràpid. En canvi, els que es van quedar a França van patir molt més amb els
camps de refugiats, la invasió nazi i el govern col·laboracionista de Pétain.
És per això que les organitzacions republicanes a Mèxic van organitzar diverses
campanyes d’enviaments d’ajuda
alimentària. Justo Caballero, per exemple, va ser una de les personalitats
que van encapçalar una campanya coordinada per la FOARE l’estiu de 1945.[54]
Caballero
va ser una de les desenes de signants que es va adherir a la Convenció de la FOARE
que es va celebrar a la ciutat de Mèxic
l’octubre 1946.[55]
També en va ser un dels ponents. A la seva intervenció, feta en representació
de la Unión Republicana de Catalunya, va recordar que la no intervenció
internacional dels estats democràtics a la Guerra Civil va ser un crim contra
la República espanyola. Caballero va cloure la seva conferència dient que si no
se solucionava el problema de la dictadura franquista per vies pacífiques
caldria fer-ho d’altres maneres. Caballero va participar a la Comissió de
Resolucions que va recollir i publicar les conclusions de la Convenció. Entre
aquestes conclusions destaquen el suport al govern de la República, l’adhesió
al moviment de resistència existent llavors a l’interior d’Espanya, l’impuls
d’un boicot comercial a l’Espanya franquista, l’ajuda als refugiats republicans
de França i l’enviament d’un missatge a l’ONU per tal de demanar una ruptura
mundial amb el règim franquista.[56]
Caballero va ser membre de la junta directiva de la comissió espanyola de la FOARE. Aquesta entitat va desenvolupar una gran activitat a Mèxic. El mes de gener de 1947, per exemple, feia pública una nota demanant respecte per les institucions republicanes a l’exili davant la possibilitat d’una possible caiguda del règim franquista.[57] El febrer, publicava una carta demanant unitat als republicans davant la crisi del govern de la República a l’exili.[58]
Caballero
va ser una del les 15 persones que van formar part de la comissió de la FOARE
que va escriure a l’ONU el 1947 per denunciar la repressió contra els maquis
José Isasa, José Antonio Llerandi i Eduardo Sánchez Biedma per part del règim
franquista.[59]
Una de
les activitats que va encapçalar Caballero a l’exili mexicà va ser l’intent de
coordinar els partits polítics republicans liberals a través de “un Bloque o
Movimiento Republicano de izquierda que coordine y encauce la acción política
de los aludidos partidos”. Aquesta iniciativa la va desenvolupar des del Centro
de Estudios Políticos que ell mateix presidia.[60]
Aquesta entitat i altres de semblants serien la plataforma amb la que
desenvoluparien la seva activitats els partits polítics republicans espanyols
exiliats a Mèxic mentre no van aconseguir la seva legalització.
Del
1940 al 1944, la UR i Izquierda Republicana van treballar plegades a Acción
Republicana Española, amb Diego Martínez Barrio, José Giral i altres. El 1955
hi va haver un segon intent d’unió d’aquest sector amb la creació de la Unión
Federal de Izquierdas Republicanas. El seu congrés constituent va ser el 1960 a
París. Izquierda Republicana i la Unión Republicana es van fusionar
definitivament sota les segles d’ARDE (Acción Republicana Democrática
Española).
Carta de Caballero al
recent dimitit president de la república espanyola a l’exili, José Giral. 29-03-1947,
Fons José Giral, 16, núm. 786, AHN.
El 1948,
Caballero seria una de les personalitats que encapçalaria la carta de 1200 exiliats
a Mèxic demanant a la ONU que intervingués per tal d’aturar el consell de
guerra que havia de tenir lloc a l’Espanya franquista contra 80 militants del
PSUC caiguts l’any anterior que acabaria amb la condemna a mort de Numen
Mestre, Àngel Carrero, Joaquim Puig i Pidemunt i Pere Valverde.[61]
Aquell
1948, Caballero el representant a Mèxic de l’Orden de la Liberación de España,
una institució creada pel govern republicà a l’exili presidit per Álvaro de
Albornoz. El principal objectiu d’aquesta entitat era la de premiar els
diplomàtics i les personalitats que havien actuat a favor de la república i en
contra de la dictadura franquista. Pau Casals i Albert Camus van ser alguns dels
personatges que van rebre la seva distinció. Justo Caballero va ser qui va
proposar que l’antic president a de la republicà a l’exili José Giral rebés
aquest reconeixement.[62]
Una de
les darreres activitats públiques de Justo Caballero a l’exili mexicà que hem
localitzat és una conferència organitzada per l’Ateneo Libertad al restaurant
del Centro Asturiano l’any 1955.[63]
L’any
1970, Caballero va publicar un llibre sobre el Quixot de Cervantes, una de les
seves passions.
Justo
Caballero va morir el 28 d’agost de 1983.[64]
Bibliografia
ANGUERA,
Pere (2004): “Notes sobre els usos del català al segle XIX” dins SUNYER, Magí,
PUJADAS, Roser i POY, Pere (eds.): Literatura
i identitats. Valls: Cossetània Edicions.
AYALA,
Jose Antonio (1989): “Política y masonería en la II República. Ángel Rizo
Bayona, Gran Maestre del G.O.E.”, dins FERRER, José Antonio: Masonería, política y sociedad. Córdoba:
Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 107-122.
CABALLERO,
Justo (1944): Cierzo. El fin de la
monarquía española. Mèxic: Autoeditat.
CRUZ,
Jose Ignacio (1988): “La masonería y educación en la II República”, Investigaciones históricas, núm. 8, pàg.
289-306.
CRUZ,
José Ignacio (1993): “Solidaridad y exilio. La masonería espanyola en América
(1939-1977)”, Masonería española y
americana. Zaragoza: Centro de Estudios Históricos de la Masonería
Española, pàg. 533-550.
GIRAL, Francisco
(1994): Ciencia española en el exilio (1939-1989), Barcelona: Anthropos.
GUARNER,
Vicente (1961). Historia del supremo
consejo del grado 33 para españa y sus Dependencias y de la masonería Española.
México: Supremo Consejo.
HOSPITAL, Mario M. (2011): El Supremo Consejo del Grado 33° fundado en Madrid el año 1811.
Madrid: Supremo Consejo Masónico de España.
HOYOS, Jorge de (2012): La utopía del regreso. Mèxic i
Santander: El Colegio de México i Universidad de Cantabria.
LUGO, Sara (2012):
“Ciencia, industria e ideología desde la Cataluña del siglo XX. La heterodoxia
incluyente del Instituto Ravetllat-Pla (1919-1936)”, Tesi doctoral publicada a tdx.cat/handle/10803/79126.
MARTÍN,
Luís P. (2007): Los arquitectos de la
república: los masones y la política. Madrid: Marcial Pons Ediciones de
Historia.
MARTÍN,
Luís P. (1998): “Un instrumento de la democracia: La Liga Española de los Derechos
del Hombre (1913-1936)”, Derechos y
libertades: Revista del Instituto Bartolomé de las Casas, núm. 6, pàg.
377-396.
MEJÍA,
José Francisco (2005): “La instauración del gobierno republicano español en el
exilio visto por los órganos informativos del PAN y del PRI de México”, dins
CASAS, José Luís i DURÁN, Francisco: III
Congreso sobre el republicanismo. Los exilios en España (siglos XIX y XX).
Volum 2. Priego de Córdoba: Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres, pàg.
191-214.
PUJOL,
Albert (2012): “Topografia Mèdica de Torredembarra”, Recull de Treballs, núm. 13, pàg. 73-84.
SÁNCHEZ,
Galo (2009): Los Altos Grados de la
masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.
SEGÚN,
Manuel (2019): La masonería madrileña en
la primera mitad del seglo XX. Madrid: Editorial Sanz y Torres.
VENDRELL,
Quim (2017): “Personatges anònims de la maçoneria”, http://historiavibrant.cat/personatges-anonims-de-la-maconeria,
consultada l’1-VII-2020.
Premsa consultada
Catalunya Social, La Correspondencia de
España, El Defensor de Córdoba, Diario de Córdoba, El Diluvio, España Popular, Ipanema,
La Gaceta Municipal de Barcelona, Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, Ingeniería
y construcción, Izquierda Republicana, La Libertad, Lluita, Mundo Obrero,
Solidaridad Obrera, La Vanguardia i La Veu de Tarragona.
Llibres publicats per Justo Caballero
Las
Pneumoconiosis. Barcelona: Ed. Tipografia catalana, 1924.
Manual
de educación física elemental. Barcelona: Núñez y Cª, 1930.
(escrit conjuntament amb Juan Antonio HERNÁNDEZ)
Cierzo.
El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat, 1944.
Enfermedades
del intestino y del peritoneo. Mèxic: Ed. Mensaje, 1945.
Diagnóstico y
tratamiento de la úlcera gastroduodenal. Mèxic: Compañía General Editora, 1944.
Guía-diccionario del Quijote. Mèxic: España Errante, 1970.
La imatge de Caballero de l’inici de l’article està extreta del llibre
de Los Altos Grados de la Masonería.
A la seva vegada l’autor del llibre la va extreure de l’Archivo Supremo Consejo
Grado 33, Madrid, SBHAC.
[1] Pere ANGUERA (2004):
“Notes sobre els usos del català al segle XIX” dins SUNYER, Magí, PUJADAS,
Roser i POY, Pere (eds.): Literatura i
identitats. Valls: Cossetània Edicions.
[2]
Las Pneumoconiosis
(1924), Diagnóstico y tratamiento de la úlcera gastroduodenal (1944),
Enfermedades del intestino y del
peritoneo (1945). Etc.
[3] Diario de Córdoba
de Comercio, Industria, Administración, Noticias y Avisos, 02-02-1928.
[4] La Correspondencia
de España, 09-11-1923.
[5] La
Vanguardia, 02-02-1923.
[6] https://historiadelamedicina.wordpress.com/2013/09,consultada el 2-VI-2020.
[7] El
Diluvio, 08-10-1924.
[8] La
Gaceta Municipal de Barcelona, 22-09-1921.
[9] El
Diluvio, 16-12-1928.
[10]
Sara LUGO (2012): “Ciencia, industria e ideología desde la Cataluña del siglo
XX. La heterodoxia incluyente del Instituto
Ravetllat-Pla (1919-1936)”, Tesi doctoral publicada a
tdx.cat/handle/10803/79126.
[11] Justo CABALLERO i Juan Antonio HERNÁNDEZ
(1930): Manual de educación física
elemental. Barcelona: Núñez y Cª, 1930. Posteriorment es va reeditar a
Mèxic.
[12] Galo SÁNCHEZ (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.
[13] El Defensor
de Córdoba, 09-10-1922.
[14] El Diluvio,
29-04-1924.
[15] El Diluvio, 04-11-1926.
[16] El Diluvio,
27-02-1929.
[17] El Diluvio, 19-03-1936.
[18] Ingeniería y construcción, 06-1936.
[19] El Diluvio, 7-X-1936.
[20] Justo CABALLERO (1944): Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat.
[21] Jose
Ignacio CRUZ (1988): “La masonería y educación en la II República”, Investigaciones históricas, núm. 8, pàg.
289-306.
[22] Un
exemple seria l’article “Pedagogium” aparegut a la catòlica Catalunya Social número 432, publicat el
20 de setembre de 1930, on es criticava l’ateisme de l’escola.
[23] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona,
07-07-1930.
[24] Luís P. MARTÍN (2007): Los
arquitectos de la república: los masones y la política. Madrid: Marcial
Pons Ediciones de Historia.
[25] Jose Antonio AYALA (1989): “Política y masonería en la II
República. Ángel Rizo Bayona, Gran Maestre del G.O.E.”, dins FERRER, José
Antonio: Masonería, política y sociedad.
Córdoba: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 107-122.
[26] Manuel
SEGÚN (2019): La masonería madrileña en
la primera mitad del seglo XX. Madrid: Editorial Sanz y Torres.
[27]
https://www.asturmason.net/search/label/familia%20mas%C3%B3nica,
consultada el 3-V-2020.
[28] J.
Ignacio CRUZ (1993): “Solidaridad y exilio. La masonería española en América
(1939-1977)”, Masonería espanyola y
americana. Zaragoza: Centro de Estudios Históricos de la Masonería
Española, pàg. 533-550.
[29] Mario
M. HOSPITAL (2011): El Supremo Consejo
del Grado 33° fundado en Madrid el año 1811.
Madrid: Supremo Consejo Masónico de España.
[30] Galo SÁNCHEZ (2009): Los
Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal, pàg. 437.
[31] Vicente GUARNER (1961). Historia
del supremo consejo del grado 33 para españa y sus Dependencias y de la
masonería Española. México: Supremo Consejo.
[32] La Libertad, 13-04-1933.
[33] La Libertad, 9-07-1935.
[34] Luís P. MARTÍN (1998): “Un instrumento de la democracia: La Liga
Española de los Derechos del Hombre (1913-1936)”, Derechos y libertades: Revista del Instituto Bartolomé de las Casas,
núm. 6, pàg. 377-396.
[35] Hoja Oficial de
la Provincia de Barcelona, 06-06-1932.
[36] La Libertad, 23-04-1935.
[37] El
Diluvio, 07-06-1935.
[38] El
Diluvio, 23-05-1936.
[39] La Libertad, 22-12-1935.
[40] La Libertad, 28-04-1936.
[41] El
Diluvio, 05-07-1936.
[42] Agence
Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 03-12-1937.
[43] Agence
Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 02-12-1937.
[44] Hoja Oficial de
la Provincia de Barcelona, 24-01-1938.
[45] Solidaridad Obrera, 25-I-1938
[46] Hoja Oficial de
la Provincia de Barcelona, 9-I-1939.
[47] Ipanema, 16-VI-1939, núm. 3
[48] Documents digitalitzats a AGA. Els originals es
troben al Registre Nacional d’Extrangers de Mèxic, a l’Archivo General de la
Nación de México.
[49] Llibre
d’Actes de la JARE consultat el 8-VIII-2020 a http://www.cervantesvirtual.com/obra/libro-de-actas-de-la-junta-de-auxilio-a-los-republicanos-espanoles-libros-iii-y-iv-1941-1942-844113.
[50] AADD (1944): Hacia
la liberación de España. Marsella: Ediciones del PSOE.
[51] José Francisco MEJÍA (2005): “La instauración del gobierno republicano español
en el exilio visto por los órganos informativos del PAN y del PRI de México”,
dins CASAS, José Luís i DURÁN, Francisco: III
Congreso sobre el republicanismo. Los exilios en España (siglos XIX y XX).
Volum 2. Priego de Córdoba: Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres, pàg.
191-214.
[52] España Popular, 03-08-1945.
[53] España Popular, 11-01-1946.
[54] España Popular, 03-08-1945.
[55] España Popular, 30-08-1946.
[56] España Popular, 25-X-1946.
[57] Mundo Obrero, 23-I-1947.
[58] España Popular, 7-II-1947.
[59] España Popular, 24-I-1947.
[60] Carta
mecanografiada dirigida al exministre republicà Carlos Esplá (1895-1971),
12-VII-1947, Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca). Sig.
9.7/6140.
[61] Lluita, 28-04-1948.
[62] Archivo Histórico Nacional, Fons José Giral, 16, núm.561.
[63] Izquierda Republicana, 04-1955.
[64] Galo SÁNCHEZ
(2009): Los Altos Grados de la masonería.
Tres Cantos: Edicions Akal.
Comentaris