JUSTO CABALLERO (1896-1983)

JUSTO CABALLERO (1896-1983)

Metge, maçó i dirigent republicà

La història és plena de personatges que van tenir un paper rellevant en el món de la política i també de la maçoneria. Precisament, per aquesta doble militància, van ser perseguits amb més crueltat pel franquisme. Molts d’ells van morir a la guerra o a la posterior repressió. Molts altres van marxar a l’exili per sempre més. Alguns d’aquests protagonistes van ser rescatats de l’oblit per la seva vessant més visible, més pública, la de la política. Molts altres van quedar en l’anonimat després d’una vida plena de treball, de recerca i de vida comunitària. Es fa imprescindible conèixer les biografies d’aquests actors per tal d’entendre millor el convuls segle XX. Ens interessa enormement també aquella faceta menys pública però també col·lectiva. La vida associativa, més enllà de la política de partits, ens dona llum sobre el nostre passat i ens obre les portes a la densa xarxa de relacions humanes que superaven les fronteres estrictes de la ideologia de cadascú.

Parlarem d’una d’aquestes figures, de Justo Caballero, d’una persona que va ocupar càrrecs de responsabilitat en institucions, que va liderar diverses iniciatives a favor dels drets humans, de la renovació pedagògica i de la recerca científica i que va arribar ser un membre destacat de la maçoneria a l’Estat espanyol i a l’exili mexicà. El recorregut que farem per la seva vida ens permetrà endinsar-nos a una història propera en el temps i apassionant que ens aproparà a les conseqüències nefastes de la dictadura franquista i les dificultats de l’exili per refer la vida social i política. Comencem.

Les primeres passes

Justo Caballero Fernández va néixer el 1896 a Barcelona. La seva mare es deia Almudena Fernández García (1867-?) i era nascuda a León. El pare, Juan Caballero Rodríguez (1861-1956), era d’Aldeadávila de la Ribera, Salamanca. Els dos eren mestres, cosa que va marcar al seu fill de manera evident. Caballero fill va aprofitar els estudis i va fer carrera. A més a més, la figura del pare va influir molt al jove Justo Caballero en heretar la passió pels llibres, la pedagogia i la política. El pare va publicar alguns treballs de caire pedagògic com El espíritu de la enseñanza (1909) o La moral y el éxito en las profesiones. Reflexiones ético-pedagógicas de un maestro jubilado (1927). Un d’aquests treballs és força eloqüent del seu pensament polític: El separatista. Como se ha formado un alma en el Catalanismo, que es va publicar el 1919. L’autor, militant republicà federal, reflexionava, a través dels diferents personatges d’aquesta novel·la-assaig, sobre la manca del domini de l’idioma “nacional” per part de bona part dels mestres. Aquesta situació els obligava a emprar la llengua “regional”, cosa que ajudava a construir un projecte nacional diferent al que promovia l’Estat.[1] Els pares de Justo Caballero es van exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil, seguint les passes del seu fill.

Metge

Justo Caballero va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar el 1918 i es va doctorar a Madrid el 1920 amb l’estudi “El riñón y las glucominas”. A partir de llavors, Caballero va dur a terme una interessant tasca científica i de divulgació que el va portar a publicar diversos treballs, articles i llibres[2] i a pronunciar desenes de conferències. Precisament, arran d’aquesta tasca, va ser nomenat acadèmic de número de l’Academia de Ciencias de Córdoba,[3] fill predilecte de la mateixa ciutat i membre de diverses entitats científiques de primer nivell. També va guanyar premis, com el concedit per l’Academia Médico-Quirúrgica Española l’any 1923,[4] el Premi Rosalí Rovira de l’any 1923 concedit per la Reial Acadèmia de Medecina de Barcelona (RAMB) per un treball sobre la pneumonosis,[5] el Roel de l’Institut Mèdic Valencià el 1924 pel treball escrit amb Antonio Vila Coro “La arteria silviana” o el premi de recerca local impulsat des de la RAMB amb una topografia mèdica realitzada al municipi de Torredembarra el 1926.[6]

Caballero va ser tècnic de la Casa de Lactància de Barcelona,[7] facultatiu tècnic[8] i director del Laboratori Municipal d’Anàlisis Clínics de l’Institut Municipal de Beneficència de Barcelona[9] i cap de sala de l’Hospital Clínic de Barcelona.[10] També va ser professor catedràtic d’educació física a l’Institut Balmes i va donar classes a l’Institut Giner de los Ríos. A partir d’aquesta experiència, va publicar a quatre mans un manual sobre la matèria.[11] Va ser membre de la RAMB, de l’Academia Hispano-Americana de Cadis i de l’Academia Médico-Quirúrgica de Madrid.[12]

A mitjans de la dècada de 1920, localitzem a Caballero col·laborant molt activament amb l’Institut Ravetllat-Pla, fent recerca científica al voltant de la tuberculosi. Hem de pensar que els tractaments realment efectius per aquesta malaltia infecciosa, que provocava centenars de morts cada any, no va arribar fins a la dècada de 1940. El 1924, Caballero va participar a la comissió organitzadora del banquet-homenatge a l’investigador Ramon Pla i Armengol (1880-1956), especialista en la tuberculosi. Precisament amb Ramon Pla, Justo Caballero va publicar diversos treballs científics i va presentar comunicacions a diferents congressos. Una de les comunicacions, per exemple, va ser llegida al Congreso Nacional de Medicina celebrat a Sevilla el 1924. També, Caballero va ser el primer director de la revista científica publicada a Barcelona, La Clínica. Revista Mensual Hispano-Americana de Ciencias Médicas. Aquesta revista, que es va publicar entre el 1924 i el 1936 –Caballero va plegar el 1925-, va servir de plataforma per compartir coneixement científic entre Llatinoamèrica i Europa. Va ser impulsada per l’Institut Ravellat-Pla. Caballero, a part de dirigir l’esmentada revista, hi va publicar tretze articles.

A la dècada de 1920 també van ser nombroses les conferències de Caballero sobre temes mèdics dirigides a tot tipus de públic, amb la finalitat de millorar les condicions de vida de les classes populars. Així, per exemple, trobem a Caballero parlant de la sífilis a Còrdoba,[13] d’higiene i política a l’Institut de Segona Ensenyança de la Dona l’abril de 1924,[14] del concepte de carència a l’Institut de Medicina Pràctica el novembre de 1926,[15] del valor pràctic de les proves serològiques per la sífilis al mateix Institut, etc.[16]

El 1936, abans d’esclatar la guerra, Caballero va ser nomenat president del “Comité Industrial Algodonero” per part del govern de la República espanyola.[17] I el mateix govern de la República li va encarregar presidir la comissió permanent d’indústries tèxtils per tal d’assessorar al Ministeri de Indústria.[18] Durant la guerra Caballero va ser ratificat en el càrrec de president del Comité Industrial Algodonero.[19]

A Mèxic, a l’exili, va treballar en diversos laboratoris farmacèutics i va seguir publicant llibres del ram.

Institució Cultural Pedagògium

Justo Caballero seria membre impulsor de la Institució Cultural Pedagògium, junt amb altres intel·lectuals, professors universitaris, de secundària, mestres i activistes socials. En aquest nucli, trobem alguns membres de la Lògia Plus Ultra, a la qual pertanyia Justo Caballero. Segons va deixar escrit Caballero al seu llibre Cierzo, la idea de crear la Institució Cultural va ser seva. Volia una entitat “desligada de todo lo que pudiera representar lucro, tendencia partidista o servilismo confesional, y que se dedicara a difundir la ciencia, a ensenyar las letras, a rendir culto al arte.”

La presentació pública de la proposta es va fer a través d’un manifest on van  desenvolupar els seus principis: “Queremos que nuestros educandos actúen y se desenvuelvan libremente, pero con arreglo a las máximas de la civilización y a las leyes de la naturaleza humana, y por lo tanto, sin prejuicios, tendencias ni imposiciones que, infringiendo aquellas normas, fuerzan o malogran el pleno y normal desarrollo de su cuerpo y de su espíritu.”

La seva primera junta va ser presidida per José Mur Ainsa, degà de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. El van acompanyar Manuel Morales Pareja, exalcalde de Barcelona i nebot del pedagog Hermenegildo Giner de los Ríos, José de la Puente Larios, farmacèutic catedràtic de l’Institut Nacional de segona ensenyança, Ángel Pestaña, dirigent de la CNT, Ramon Pla i Armengol, doctor en medicina, Justo Caballero, Antonio Vila, professor de la facultat de medicina, i Joan Civit Bellfort, doctor en medicina.[20] En aquesta llista detectem alguns amics de Caballero: amb Civit impulsaran cinc anys més tard la secció local de la Unió Republicana a Barcelona, amb Vila havia compartit recerques i amb Ramon Pla havien treballat plegats a la dècada de 1920 per trobar solucions a la tuberculosi.

Aquesta entitat va promoure la pedagogia activa a les aules de parvulari, amb els mètodes de Montessori i Decroly, i activitats musicals i conferències de divulgació científica per famílies.[21] Aquesta iniciativa va donar continuïtat a una tradició molt potent de la pedagogia moderna catalana que havia impulsat escoles, formació de mestres, publicacions i intercanvi d’experiències entre el professorat des de principis de segle XX. L’èxit d’aquesta nova proposta, però, va ser relatiu ja que va tenir una resposta feble per part dels sectors progressistes de la ciutat. A més a més, el Pedegògium va ser objecte d’atacs molt durs per part de la premsa conservadora.[22] La seva activitat es va iniciar de manera efectiva el 1930 i es va cloure el curs 1935-1936. El mateix Caballero hi desenvoluparia algunes conferències divulgatives de l’àmbit de les ciències i també per donar a conèixer les línies de treball de la Institució. Caballero faria conferències en representació d’aquesta entitat, com la celebrada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona el 8 de juliol de 1930, per tal de donar a conèixer la proposta.[23] El franquisme posaria fi a totes les experiències pedagògiques basades en la coeducació. L’edifici on estava ubicada l’escola, situada a Sant Gervasi, en un antic edifici d’estil modernista, es va recuperar i ara és l’Escola Poeta Foix.

Maçó

La maçoneria va estar molt perseguida a l’Estat, sobretot per la dictadura franquista. Les represàlies continuades van fer que la francmaçoneria es desenvolupés en clandestinitat durant moltes etapes de la història. Gran part de la població desconeix, encara avui en dia, la seva manera de funcionar i els seus objectius, cosa que envolta de misteri aquesta organització internacional i humanista.

A continuació, mirarem de donar una mica de llum sobre aquest moviment agafant com a fil conductor el personatge de Justo Caballero. Caballero va exercir una tasca molt important dins el moviment maçó de l’Estat espanyol. Membre d’una lògia barcelonina anomenada Plus Ultra, va escalar dins la jerarquia maçònica fins que va arribar a exercir de Grande Maestre Regional del Noreste del Gran Oriente Español (GOE), almenys des del 1933.[24] Posteriorment, ja a l’exili, com veurem, esdevindrà un dels màxims dirigents dels maçons espanyols.

La seva doble militància política i maçònica va provocar tensions força importants. Cal tenir en compte que els maçons tenien per principi no discutir de temes polítics. Arribats, però, a les setmanes prèvies de l’alçament militar de 1936 va ser molt difícil mantenir la neutralitat i no mullar-se a favor de la República. Justo Caballero va dimitir, el maig de 1936, com a representant de la Regional del Noreste i com a conseller de l’alt organisme federal per les desavinences amb la direcció estatal pel seu persistent apoliticisme.[25]

Durant la Guerra Civil, el moviment maçó acabaria fent grans esforços per donar suport a la legalitat republicana cercant suports a nivell internacional, aprofitant la seva xarxa de contactes. Entre d’altres accions, enviaren cartes a lògies de tot el món demanant ajuda econòmica, roba, queviures i productes farmacèutics. De nou, trobem a Caballero al capdavant dels fets. Un d’ells, marcat per l’objectiu solidari, és la creació, sota l’impuls de la maçoneria, del Comité Central de Coordinación (COCENCOO). Aquest organisme, també conegut amb el nom de “Solidaridad pro-España Antifascista”, es va crear l’octubre de 1936 per tal d’impulsar la recollida de suports i de socors per als refugiats, infants i víctimes del feixisme en general. Caballero va liderar aquesta associació.[26]

La derrota republicana a la Guerra Civil va provocar una repressió sense precedents. El règim franquista es va afanyar a dictar lleis per perseguir expressament als maçons. D’aquesta manera, el 1940, es va publicar la Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo i es va crear un tribunal especial per tal d’aplicar aquesta legislació. Els maçons serien multats i perdrien la seva feina, en cas de ser funcionaris. La llei, a més, preveia  penes de 20 a 30 anys de presó per als graus superiors.

Molts membres de lògies van aconseguir fugir a l’exili. De nou, la xarxa internacional solidària maçònica va funcionar. Aquesta vegada, diferents lògies i branques del moviment maçó van ajudar en l’organització dels evacuats, amb suport econòmic i pressionant a les autoritats franceses per tal que el milloressin el tracte als refugiats. Es calcula que uns 1.200 maçons de l’Estat espanyol amb les seves respectives famílies van traslladar-se a França. És el cas de Justo Caballero que al cap de pocs temps va aconseguir traslladar-se a Mèxic, país que va acollir gran part de professionals, professors i intel·lectuals de l’Estat espanyol que fugien de la barbàrie franquista.

A l’exili, Caballero va desenvolupar una tasca organitzativa important, amb viatges, assistència a convencions i correspondència amb diverses personalitats. Des del novembre de 1944, va exercir de Teniente Gran Comendador del Supremo Consejo. I a partir del 1947 i fins el 1955, va ostentar el càrrec de Soberano Gran Comendador del Supremo Consejo Español del Grado 33 del Rito Escocés Antiguo y Aceptado. A les eleccions del 1947 hi van participar consellers residents a Mèxic, França, Uruguai i Argentina.

El 1942 la maçoneria espanyola va començar a donar les primeres passes per al reconeixement internacional de la GOE i del Soberano Supremo Consejo. Però refer la vida organitzativa dels maçons a l’exili no va ser fàcil. La dispersió per tot el món dels seus membres i l’existència de diferents tradicions dins de la maçoneria va dificultar enormement la unitat.

El 24 de març de 1942, Justo Caballero va ser un dels tres representants del Supremo Consejo del Grado 33 per Espanya que va subscriure un pacte d’amistat i reconeixement mutu amb la Gran Lògia Espanyola.

El Supremo Consejo del Grado 33 va ser la primera branca dels maçons a l’exili que va aconseguir el reconeixement per part de les autoritats maçòniques mexicanes. Era l’any 1943. Dos anys després serien reconeguts la Gran Logia Española i el GOE, sent Gran Maestre Lucio Martínez Gil. D’aquesta manera els maçons espanyols van tenir la possibilitat de ser escoltats en els organismes maçònics internacionals. Aquest reconeixement “mexicà” no va aconseguir reduir les tensions prèvies entre les diferents tendències dels maçons. Un grup de maçons crearia el Gran Oriente Federal de España adherit al Ritus Primitiu, allunyant-se de la maçoneria de tradició més anglosaxona. Aquesta situació va fer moure a Justo Caballero i a altres maçons a escriure a “Todos los Hermanos Masones del Grande Oriente Español esparcidos por la superficie de la Tierra” per tal que votessin a una candidatura a Gran Maestre.[27]

El 8 de maig de 1948 Justo Caballero va publicar una polèmica carta a la revista The New Age editada pels maçons del sud els Estats Units. En aquest escrit, Caballero criticava durament Lucio Martínez del GOE i posava de manifest una crisi sense precedents en les relacions entre les famílies maçòniques a l’exili. Les tensions no es van resoldre fins que anys després Caballero va ser substituït del seu càrrec i Lucio Martínez va morir. El 1957 les dues organitzacions van aconseguir fusionar-se.[28]

Els anys 1948 i 1949 Justo Caballero, sent Soberano Gran Comendador, va assistir a les convencions anuals dels Suprems Consells dels Estats Units celebrades a Boston.

El novembre de 1950 es va fer a Mèxic la II Reunión de Grandes Comendadores d’Amèrica, amb representants d’Argentina, Panamà, Mèxic, Cuba i Amèrica Central. Caballero hi va assistir representant al Supremo Consejo d’Espanya.[29]

Encara el 1952 i el 1953 Caballero va assistir a les reunions de Grans Comendadors d’Europa celebrades a l’Haya com a representant del Supremo Consejo del Grado 33.

Caballero és considerat el Soberano Comendador amb més prestigi de tota l’època del Supremo a l’exili segons Galo Sancho.[30] Va ser reconegut com a membre d’honor del Suprem Consell de França, membre d’honor de la Gran Logia Española i Gran Maestre de Honor de la Gran Logia Regional del Noreste de España del Grande Oriente Español.[31]

Defensor dels drets humans

Caballero va ser president de la Lliga pels Drets de l’Home a Catalunya. Tenim notícia de la seva assistència a l’assemblea nacional celebrada a Madrid l’abril de 1933. En aquell moment, Caballero exercia una de les quatre vicepresidències de l’entitat a nivell estatal. La resta dels membres de la junta directiva eren, sobretot, destacades personalitats del món polític, com ara l’advocada, escriptora i diputada Clara Campoamor, l’escriptor i periodista Miquel Tato i Amat, l’antic ambaixador de l’Estat espanyol a l’Uruguai Carlos Malagarriga o el diputat valencià Josep Manteca Roger.[32] Dos anys després, la Lliga va celebrar el seu segon congrés estatal a Madrid, on es va reivindicar l’abolició de la pena de mort, la llibertat de premsa, el dret al treball i l’acció internacional contra la guerra, entre d’altres temes. Caballero va passar a exercir de vocal suplent representant a Catalunya.[33]

La Lliga pels Drets de l’Home va ser una entitat pionera en el seu àmbit. Aquest grup de pressió va exercir una tasca molt important en la defensa dels presos i en contra de la pena de mort. Curiosament, molts dels seus membres eren actius de lògies maçòniques, com el cas de Caballero, que ho era de la Plus Ultra de Barcelona. Gràcies a aquest vincle, la Lliga es va poder estendre per quasi totes les províncies de l’Estat i exercir influència en diferents espais de poder.[34]

Dirigent republicà

Justo Caballero va ser un actiu militant republicà. El localitzem a la dècada de 1920 col·laborant amb el Centre Republicà Radical del Poblet, al carrer Sicília 284 de Barcelona.

El 1932, Caballero és president de la secció política del Centre d’Aliança Republicana ubicat a la Rambla de Canaletes de Barcelona. El 5 de juny d’aquell any, per exemple, exercia de presentador de la conferència del diputat a Corts Basilio Álvarez Rodríguez, del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.[35]

L’any 1935, el trobem dirigint la novella Unió Republicana (UR) a la capital de Catalunya. Aquest partit polític creat el 1934 aglutinaria diversos sectors republicans provinents de les antigues files del Partit Republicà Radical de Marcel·lí Domingo i del Partit Radical de Lerroux desencantats amb aquest dirigent pel seu apropament a l’extrema dreta espanyola. Aquesta militància portarà a Caballero a viure com a protagonista els esdeveniments de la Guerra Civil i l’organització de l’exili republicà a Mèxic.

Com a president de la secció catalana de la UR, desenvoluparà una àmplia tasca propagandística amb actes com el celebrat a Blanes el 22 d’abril de 1935 juntament amb el diputat Álvaro Pascual-Leone (Vinaròs, 1896-Mèxic, 1955),[36]  la seva participació a l’aplec al local d’estiu de la Casa del Poble de Reus amb altres personatges com Martínez Barrio el juny del mateix any[37] o la presentació de les joventuts de la UR del districte I de Barcelona al carrer del Vidre.[38] També publicaria articles de manera regular a El Diluvio per tal de posicionar el partit davant dels temes candents, com la relació de les institucions públiques amb l’església, la necessitat d’afrontar la problemàtica social dels nens orfes, els malalts i els avis o la conveniència de superar les petites diferències entre els partits republicans d’esquerres.

A finals de 1935, la junta del consell català de la UR es va renovar i va seguir sota la presidència de Caballero i acompanyat de personatges com l’exdiputat a Corts i diputat al Parlament de Catalunya Jaume Simó Bofarull o l’advocat Manuel Mallén Garzón.[39]

A l’abril de 1936, Caballero va intervenir a la celebració del cinquè aniversari de la proclamació de la II República en un acte celebrat a la nova seu social de la UR a la ciutat de Barcelona. Caballero hi va participar representant al comitè estatal del partit. Caballero va defensar el sistema republicà i l’Estatut de Catalunya però va criticar les postures catalanistes que no anessin a favor de la “defensa y engrandecimiento de España”.[40]

Caballero va participar al congrés estatal de la UR dies abans que esclatés la Guerra Civil. En aquesta trobada, el partit aprovar la seva estructuració federal a nivell de tot l’Estat. La secció catalana, que ja funcionava de feia un parell d’anys, quedava reconeguda oficialment com Unió Republicana de Catalunya.[41]

Durant la guerra, els dirigents de la UR van participar en els governs de la zona republicana i van desenvolupar una tasca important per tal d’internacionalitzar el conflicte. Caballero, per exemple, representant a la UR, seria un dels oradors a l’acte realitzat al Velòdrom d’Hivern de París organitzat pel Partit Comunista francès el 3 de desembre de 1937. En aquell acte també va intervenir la vicepresidenta de les corts espanyoles Dolores Ibarruri “La Pasionaria”.[42] El dia abans havien participat en una roda de premsa a l’ambaixada espanyola a París per tal de donar a conèixer la confiança en la victòria republicana de la guerra i negar les veus que parlaven d’un possible armistici entre les parts bel·ligerants.[43] Durant tot el període de la Guerra Civil, Caballero va mantenir la publicació regular d’articles d’opinió a El Diluvio. Des d’aquesta plataforma, Caballero va defensar la necessitat de centrar-se en la victòria bèl·lica, de tenir un exèrcit fort, de ser disciplinats també a la rereguarda i d’unificar les entitats de socors. També va denunciar la intervenció militar dels nazis alemanys i dels feixistes italians a favor del bàndol “nacional”.

El gener de 1938, Caballero era president la Unió Republicana a Catalunya. En aquell moment, el president del mateix partit a tot l’Estat era el sevillà Diego Martínez Barrio, que havia estat ministre en diferents executius republicans i que seria president de la República a l’exili (1945-1962).[44] Aquell mes, la UR de Catalunya va celebrar la seva assemblea. En aquesta trobada la UR va acordar fer públic el seu suport al govern de la Generalitat i al govern de la República. La UR també va expressar la seva esperança en una prompta victòria republicana de la guerra.[45]

El mes de gener de 1939, Caballero seguia presidint la secció catalana de la UR, juntament amb el també maçó Benito Carreté Font, que feia de secretari. La desbandada, però, era total i el partit desconvocava l’assembla que tenia prevista per aquells dies.[46]

Camí a l’exili

Es calcula que en acabar la guerra 500.000 republicans van travessar la frontera cap a França. D’aquests, uns 50.000 serien evacuats cap Amèrica, entre els quals molts intel·lectuals, metges i professors. La majoria d’aquests evacuats anirien a parar a Mèxic. Aquestes circumstàncies ajuden a entendre la importància, almenys els primers anys, de l’exili mexicà. En aquell Estat americà es formaria el primer govern republicà espanyol a l’exili després de la Guerra Civil. Aquest govern a l’exili es traslladaria a terres franceses el 1946.

Però el camí fins Amèrica no va ser fàcil. Un cop arribats a França molts republicans van ser tancats en camps infectes, privats de llibertat, en el context de l’expansió nazi per Europa. El Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE) i el govern mexicà van preparar el trasllat de centenars de persones. El govern republicà a l’exili va organitzar tres vaixells. En un d’ells, a l’Ipanema, hem localitzat a Justo Caballero, gràcies al butlletí diari que van publicar a bord.[47] Caballero va ser un dels seus 998 passatgers i va participar com a representant de la Unión Republicana en la gestió del funcionament intern del passatge.

Els seus pares també es van exiliar a Mèxic. Hi van arribar havent passat per Cuba. Es van instal·lar al carrer Londres, 156 de DF, el desembre de 1940.[48]

Mèxic

Caballero va fer el recorregut esmentat i va instal·lar-se a Mèxic. Allí, exerciria una intensa tasca política com a representant de la UR, partit que tindria una gran rellevància en els òrgans de govern de les institucions republicanes tot i la seva debilitat organitzativa.

Els seu activisme en pro dels exiliats començà només arribar a Mèxic. Ell mateix rebria ajuda de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) en forma de beques d’estudis per a les seves dues filles Gloria i Almudena.[49]

El 25 de novembre de 1943, Caballero seria un dels participants a l’assemblea de constitució de la Junta Española de Liberación que va tenir lloc a Mèxic. Aquesta coordinadora va aglutinar partits i sindicats republicans al marge dels partits comunistes que, en aquelles dates, lideraven una altra plataforma anomenada Unión Nacional Española. La Junta va tenir una vida efímera i va desaparèixer definitivament l’agost de 1945.[50] La seva tasca ha estat considerada com un antecedent unitari que va permetre la posterior formació del primer govern republicà a l’exili.[51]

El 1945 es va culminar la renovació de la UR a Mèxic. La presidència del partit va recaure en Diego Martínez Barrio. Justo Caballero participaria de la junta directiva exercint de tresorer.

Una de les tasques dels partits, entitats i personalitats refugiades va ser pressionar els governs democràtics d’arreu del món per tal que trenquessin les relacions amb l’Espanya franquista. Així, per exemple, l’estiu de 1945, Justo Caballero i una bona colla d’exiliats signaven una carta adreçada al partit laborista d’Anglaterra després de la seva victòria electoral.[52] El gener de 1946, Caballero s’adheria al missatge impulsat per la Federación de Organismos de Ayuda a los Refugiados Españoles (FOARE) enviat a la Conferència Tripartida (Anglaterra, Estats Units i França) que s’havia de celebrar llavors per tal que trenquessin relacions amb l’Espanya franquista.[53]

Els refugiats republicans a Mèxic van millorar les seves condicions de vida força ràpid. En canvi, els que es van quedar a França van patir molt més amb els camps de refugiats, la invasió nazi i el govern col·laboracionista de Pétain. És per això que les organitzacions republicanes a Mèxic van organitzar diverses campanyes d’enviaments d’ajuda alimentària. Justo Caballero, per exemple, va ser una de les personalitats que van encapçalar una campanya coordinada per la FOARE l’estiu de 1945.[54]

Caballero va ser una de les desenes de signants que es va adherir a la Convenció de la FOARE que es va celebrar a la ciutat de Mèxic l’octubre 1946.[55] També en va ser un dels ponents. A la seva intervenció, feta en representació de la Unión Republicana de Catalunya, va recordar que la no intervenció internacional dels estats democràtics a la Guerra Civil va ser un crim contra la República espanyola. Caballero va cloure la seva conferència dient que si no se solucionava el problema de la dictadura franquista per vies pacífiques caldria fer-ho d’altres maneres. Caballero va participar a la Comissió de Resolucions que va recollir i publicar les conclusions de la Convenció. Entre aquestes conclusions destaquen el suport al govern de la República, l’adhesió al moviment de resistència existent llavors a l’interior d’Espanya, l’impuls d’un boicot comercial a l’Espanya franquista, l’ajuda als refugiats republicans de França i l’enviament d’un missatge a l’ONU per tal de demanar una ruptura mundial amb el règim franquista.[56]

Caballero va ser membre de la junta directiva de la comissió espanyola de la FOARE. Aquesta entitat va desenvolupar una gran activitat a Mèxic. El mes de gener de 1947, per exemple, feia pública una nota demanant respecte per les institucions republicanes a l’exili davant la possibilitat d’una possible caiguda del règim franquista.[57] El febrer, publicava una carta demanant unitat als republicans davant la crisi del govern de la República a l’exili.[58]

Caballero va ser una del les 15 persones que van formar part de la comissió de la FOARE que va escriure a l’ONU el 1947 per denunciar la repressió contra els maquis José Isasa, José Antonio Llerandi i Eduardo Sánchez Biedma per part del règim franquista.[59]

Una de les activitats que va encapçalar Caballero a l’exili mexicà va ser l’intent de coordinar els partits polítics republicans liberals a través de “un Bloque o Movimiento Republicano de izquierda que coordine y encauce la acción política de los aludidos partidos”. Aquesta iniciativa la va desenvolupar des del Centro de Estudios Políticos que ell mateix presidia.[60] Aquesta entitat i altres de semblants serien la plataforma amb la que desenvoluparien la seva activitats els partits polítics republicans espanyols exiliats a Mèxic mentre no van aconseguir la seva legalització.

Del 1940 al 1944, la UR i Izquierda Republicana van treballar plegades a Acción Republicana Española, amb Diego Martínez Barrio, José Giral i altres. El 1955 hi va haver un segon intent d’unió d’aquest sector amb la creació de la Unión Federal de Izquierdas Republicanas. El seu congrés constituent va ser el 1960 a París. Izquierda Republicana i la Unión Republicana es van fusionar definitivament sota les segles d’ARDE (Acción Republicana Democrática Española).

Carta de Caballero al recent dimitit president de la república espanyola a l’exili, José Giral. 29-03-1947, Fons José Giral, 16, núm. 786, AHN.

El 1948, Caballero seria una de les personalitats que encapçalaria la carta de 1200 exiliats a Mèxic demanant a la ONU que intervingués per tal d’aturar el consell de guerra que havia de tenir lloc a l’Espanya franquista contra 80 militants del PSUC caiguts l’any anterior que acabaria amb la condemna a mort de Numen Mestre, Àngel Carrero, Joaquim Puig i Pidemunt i Pere Valverde.[61]

Aquell 1948, Caballero el representant a Mèxic de l’Orden de la Liberación de España, una institució creada pel govern republicà a l’exili presidit per Álvaro de Albornoz. El principal objectiu d’aquesta entitat era la de premiar els diplomàtics i les personalitats que havien actuat a favor de la república i en contra de la dictadura franquista. Pau Casals i Albert Camus van ser alguns dels personatges que van rebre la seva distinció. Justo Caballero va ser qui va proposar que l’antic president a de la republicà a l’exili José Giral rebés aquest reconeixement.[62]

Una de les darreres activitats públiques de Justo Caballero a l’exili mexicà que hem localitzat és una conferència organitzada per l’Ateneo Libertad al restaurant del Centro Asturiano l’any 1955.[63]

L’any 1970, Caballero va publicar un llibre sobre el Quixot de Cervantes, una de les seves passions.

Justo Caballero va morir el 28 d’agost de 1983.[64]

 

 

 

Bibliografia

ANGUERA, Pere (2004): “Notes sobre els usos del català al segle XIX” dins SUNYER, Magí, PUJADAS, Roser i POY, Pere (eds.): Literatura i identitats. Valls: Cossetània Edicions.

AYALA, Jose Antonio (1989): “Política y masonería en la II República. Ángel Rizo Bayona, Gran Maestre del G.O.E.”, dins FERRER, José Antonio: Masonería, política y sociedad. Córdoba: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 107-122.

CABALLERO, Justo (1944): Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat.

CRUZ, Jose Ignacio (1988): “La masonería y educación en la II República”, Investigaciones históricas, núm. 8, pàg. 289-306.

CRUZ, José Ignacio (1993): “Solidaridad y exilio. La masonería espanyola en América (1939-1977)”, Masonería española y americana. Zaragoza: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 533-550.

GIRAL, Francisco (1994): Ciencia española en el exilio (1939-1989), Barcelona: Anthropos.

GUARNER, Vicente (1961). Historia del supremo consejo del grado 33 para españa y sus Dependencias y de la masonería Española. México: Supremo Consejo.

HOSPITAL, Mario M. (2011): El Supremo Consejo del Grado 33° fundado en Madrid el año 1811. Madrid: Supremo Consejo Masónico de España.

HOYOS, Jorge de (2012): La utopía del regreso. Mèxic i Santander: El Colegio de México i Universidad de Cantabria.

LUGO, Sara (2012): “Ciencia, industria e ideología desde la Cataluña del siglo XX. La heterodoxia incluyente del Instituto Ravetllat-Pla (1919-1936)”, Tesi doctoral publicada a tdx.cat/handle/10803/79126.

MARTÍN, Luís P. (2007): Los arquitectos de la república: los masones y la política. Madrid: Marcial Pons Ediciones de Historia.

MARTÍN, Luís P. (1998): “Un instrumento de la democracia: La Liga Española de los Derechos del Hombre (1913-1936)”, Derechos y libertades: Revista del Instituto Bartolomé de las Casas, núm. 6, pàg. 377-396.

MEJÍA, José Francisco (2005): “La instauración del gobierno republicano español en el exilio visto por los órganos informativos del PAN y del PRI de México”, dins CASAS, José Luís i DURÁN, Francisco: III Congreso sobre el republicanismo. Los exilios en España (siglos XIX y XX). Volum 2. Priego de Córdoba: Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres, pàg. 191-214.

PUJOL, Albert (2012): “Topografia Mèdica de Torredembarra”, Recull de Treballs, núm. 13, pàg. 73-84.

SÁNCHEZ, Galo (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.

SEGÚN, Manuel (2019): La masonería madrileña en la primera mitad del seglo XX. Madrid: Editorial Sanz y Torres.

VENDRELL, Quim (2017): “Personatges anònims de la maçoneria”, http://historiavibrant.cat/personatges-anonims-de-la-maconeria, consultada l’1-VII-2020.

 

Premsa consultada

Catalunya Social, La Correspondencia de España, El Defensor de Córdoba, Diario de Córdoba, El Diluvio, España Popular, Ipanema, La Gaceta Municipal de Barcelona, Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, Ingeniería y construcción, Izquierda Republicana, La Libertad, Lluita, Mundo Obrero, Solidaridad Obrera, La Vanguardia i La Veu de Tarragona.

 

Llibres publicats per Justo Caballero

Las Pneumoconiosis. Barcelona: Ed. Tipografia catalana, 1924.

Manual de educación física elemental. Barcelona: Núñez y Cª, 1930. (escrit conjuntament amb Juan Antonio HERNÁNDEZ)

Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat, 1944.

Enfermedades del intestino y del peritoneo. Mèxic: Ed. Mensaje, 1945.

Diagnóstico y tratamiento de la úlcera gastroduodenal. Mèxic: Compañía General Editora, 1944.

Guía-diccionario del Quijote. Mèxic: España Errante, 1970.

 

La imatge de Caballero de l’inici de l’article està extreta del llibre de Los Altos Grados de la Masonería. A la seva vegada l’autor del llibre la va extreure de l’Archivo Supremo Consejo Grado 33, Madrid, SBHAC.



[1] Pere ANGUERA (2004): “Notes sobre els usos del català al segle XIX” dins SUNYER, Magí, PUJADAS, Roser i POY, Pere (eds.): Literatura i identitats. Valls: Cossetània Edicions.

[2] Las Pneumoconiosis (1924), Diagnóstico y tratamiento de la úlcera gastroduodenal (1944), Enfermedades del intestino y del peritoneo (1945). Etc.

[3] Diario de Córdoba de Comercio, Industria, Administración, Noticias y Avisos, 02-02-1928.

[4] La Correspondencia de España, 09-11-1923.

[5] La Vanguardia, 02-02-1923.

[7] El Diluvio, 08-10-1924.

[8] La Gaceta Municipal de Barcelona, 22-09-1921.

[9] El Diluvio, 16-12-1928.

[10] Sara LUGO (2012): “Ciencia, industria e ideología desde la Cataluña del siglo XX. La heterodoxia incluyente del Instituto Ravetllat-Pla (1919-1936)”, Tesi doctoral publicada a tdx.cat/handle/10803/79126.

[11] Justo CABALLERO i Juan Antonio HERNÁNDEZ (1930): Manual de educación física elemental. Barcelona: Núñez y Cª, 1930. Posteriorment es va reeditar a Mèxic.

[12] Galo SÁNCHEZ (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.

[13] El Defensor de Córdoba, 09-10-1922.

[14] El Diluvio, 29-04-1924.

[15] El Diluvio, 04-11-1926.

[16] El Diluvio, 27-02-1929.

[17] El Diluvio, 19-03-1936.

[18] Ingeniería y construcción, 06-1936.

[19] El Diluvio, 7-X-1936.

[20] Justo CABALLERO (1944): Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat.

[21] Jose Ignacio CRUZ (1988): “La masonería y educación en la II República”, Investigaciones históricas, núm. 8, pàg. 289-306.

[22] Un exemple seria l’article “Pedagogium” aparegut a la catòlica Catalunya Social número 432, publicat el 20 de setembre de 1930, on es criticava l’ateisme de l’escola.

[23] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 07-07-1930.

[24] Luís P. MARTÍN (2007): Los arquitectos de la república: los masones y la política. Madrid: Marcial Pons Ediciones de Historia.

[25] Jose Antonio AYALA (1989): “Política y masonería en la II República. Ángel Rizo Bayona, Gran Maestre del G.O.E.”, dins FERRER, José Antonio: Masonería, política y sociedad. Córdoba: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 107-122.

[26] Manuel SEGÚN (2019): La masonería madrileña en la primera mitad del seglo XX. Madrid: Editorial Sanz y Torres.

[28] J. Ignacio CRUZ (1993): “Solidaridad y exilio. La masonería española en América (1939-1977)”, Masonería espanyola y americana. Zaragoza: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 533-550.

[29] Mario M. HOSPITAL (2011): El Supremo Consejo del Grado 33° fundado en Madrid el año 1811. Madrid: Supremo Consejo Masónico de España.

[30] Galo SÁNCHEZ (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal, pàg. 437.

[31] Vicente GUARNER (1961). Historia del supremo consejo del grado 33 para españa y sus Dependencias y de la masonería Española. México: Supremo Consejo.

[32] La Libertad, 13-04-1933.

[33] La Libertad, 9-07-1935.

[34] Luís P. MARTÍN (1998): “Un instrumento de la democracia: La Liga Española de los Derechos del Hombre (1913-1936)”, Derechos y libertades: Revista del Instituto Bartolomé de las Casas, núm. 6, pàg. 377-396.

[35] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 06-06-1932.

[36] La Libertad, 23-04-1935.

[37] El Diluvio, 07-06-1935.

[38] El Diluvio, 23-05-1936.

[39] La Libertad, 22-12-1935.

[40] La Libertad, 28-04-1936.

[41] El Diluvio, 05-07-1936.

[42] Agence Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 03-12-1937.

[43] Agence Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 02-12-1937.

[44] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 24-01-1938.

[45] Solidaridad Obrera, 25-I-1938

[46] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 9-I-1939.

[47] Ipanema, 16-VI-1939, núm. 3

[48] Documents digitalitzats a AGA. Els originals es troben al Registre Nacional d’Extrangers de Mèxic, a l’Archivo General de la Nación de México.

[50] AADD (1944): Hacia la liberación de España. Marsella: Ediciones del PSOE.

[51] José Francisco MEJÍA (2005): “La instauración del gobierno republicano español en el exilio visto por los órganos informativos del PAN y del PRI de México”, dins CASAS, José Luís i DURÁN, Francisco: III Congreso sobre el republicanismo. Los exilios en España (siglos XIX y XX). Volum 2. Priego de Córdoba: Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres, pàg. 191-214.

[52] España Popular, 03-08-1945.

[53] España Popular, 11-01-1946.

[54] España Popular, 03-08-1945.

[55] España Popular, 30-08-1946.

[56] España Popular, 25-X-1946.

[57] Mundo Obrero, 23-I-1947.

[58] España Popular, 7-II-1947.

[59] España Popular, 24-I-1947.

[60] Carta mecanografiada dirigida al exministre republicà Carlos Esplá (1895-1971), 12-VII-1947, Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca). Sig. 9.7/6140.

[61] Lluita, 28-04-1948.

[62] Archivo Histórico Nacional, Fons José Giral, 16, núm.561.

[63] Izquierda Republicana, 04-1955.

[64] Galo SÁNCHEZ (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.

Comentaris

Entrades populars

4 d'ABRIL: NOU LLIBRE! DEU RETALLS DE BAIX GAIÀ

CRISIS I COOPERATIVISME

26 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ

Ruta pel patrimoni històric de Torredembarra

EDIFICIS AMB HISTÒRIA DE TORREDEMBARRA

GIRA JULIVERT 2024!

VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ

LES ÀNIMES DE TAMARIT

LA GUERRA DE CUBA

LA VEU DEL POBLE