ELS REIS, LA BARBA ELS HI CREIX.

Mosaic de la basílica de Sant'Apollinare Nuovo (Ravenna, Itàlia) de l’any 565, amb els reis d'Orient. En aquesta representació apareixen per primera vegada els noms dels tres reis. Imatge de l’agost de 2016.

ELS REIS, LA BARBA ELS HI CREIX.

QUAN ELS INFANTS CREMAVEN LLIBANTS ESPERANT QUE ELS REIS VINGUESSIN

La nit de Reis és una nit màgica. També ho era quan els temps eren més difícils econòmicament. Des de fa molts anys, sortim al carrer i veiem passar una rua de carrosses amb patges i Reis tirant caramels. El públic va molt tapat pel fred que fa i la música enllaunada alegra els carrers. Després, anem cap a casa o als espais públics habilitats per tal que els Reis donin els regals a cada nen. Recordo que de petits, havíem anat alguna vegada a “la caixeta”, a cal Maiam, i també a les Monges. 


Els reis d’orient, el periodista Josep M. Tarrasa i l’Arquebisbe Arriba y Castro visiten l’Hospital de Torredembarra i fan entrega d’una ajuda econòmica a aquesta institució caritativa el gener de 1966. Fons Ràdio Tarragona de l’Arxiu Històric de Tarragona.

Abans, però, els Reis no es deixaven veure. El meu pare (1941) m’explica que quan era petit a Torredembarra agafaven els llibants vells de les sínies, les cordes amb què es lligaven els catúfols, i els encenien per les puntes. L’Antonio Pulido (1955) recorda que ho anava a fer a Baix a Mar. La Torre tenia més de 100 sínies! Els llibants encesos, es feien girar tot recitant una mena de cantarella que deia més o menys així “els reis, els reis la barba els hi creix, la cua els hi penja i el llop se la menja...”. Les colles de nens sortien cap al defora de la vila. La canalla cridava als Reis, els senyalava el camí.

Els llibants eren una mena de cordes de materials naturals com ara l’espart. Amb el temps es van començar a untar amb quitrà per tal que duressin més temps. Aguantaven dos o tres anys. Els llibants d’espart nous es compraven a cal Cisteller i també a la plaça de la Font, a ca l’Heribert Farreny. Els llibants es mesuraven amb “canes”. La sínia “nova” del Sagal, per exemple, mesurava onze “canes”.

Els llibants vells es feien servir, un cop secs, per a encendre el foc. Ho va explicar l’Emili Mercadé, torrenc nascut a principis de segle XX, en un article que va publicar a La Sínia (1994), la revista literària local. Mercadé recordava que els llibants vells s’estenien damunt del tomb de la sínia, fent anelles, i quan eren ben secs es feien servir per encendre el foc de la cuina. Mercadé també explicava com els xiquets més grans, abans de la guerra, anaven a rebre els Reis pels camins de l’entorn amb els llibants encesos.

L’etnòleg reusenc Salvador Palomar explica que les festes de Nadal en general compten “amb un costumari festiu relacionat amb el foc riquíssim, sobretot el que s’obté amb la combustió: fogueres a les portes de les esglésies la nit de Nadal o torxes —atxes, falles, aixames…—, sovint fetes d’herbes oloroses com l’espígol, de manats d’herbes cremant o amb cordes enceses que es fan giravoltar per anar a rebre els Reis d’Orient, a l’igual que en moltes altres poblacions es fan servir fanalets.” Això de fer foc no és cosa només de la Torre.[1]

A la Riera de Gaià, per exemple, les famílies cremen manats d’espígol, falles en diuen, que han anat a recollir dies abans de manera col·lectiva. L’olor, la llum i el fum atreuen als Reis. Per ara els funciona. El rierenc Jordi Rius va escriure un article que ho explicava amb detall. Diu que a Siurana també es feia. A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, cremen feixos d’espígol de grans dimensions la nit de Nadal. Rius recorre al folklorista Joan Amades per tal de saber l’origen d’aquesta tradició. Com molts dels costums dels pobles, es desconeix quan va començar tot plegat però segurament ens hauríem de remuntar a les celebracions precristianes vinculades al solstici d’hivern. No tant enrere, però si que fa molts anys, al Catllar i a la Pobla de Montornès anaven a buscar els Reis amb fanalets encesos.[2]

Palomar ha recollit un altre testimoni d’edat semblant al meu pare. Es tracta del reusenc Antoni Pallarès que va passar la seva infància a la Torre a finals de la dècada de 1950: “Anàvem a les sínies, que funcionaven amb un catúfols, que anaven lligats amb unes cordes grosses. I aquestes cordes s’anaven canviant perquè amb la humitat de l’aigua es podrien. Aquestes cordes, normalment sobre la paret de la mateixa sínia, el pagès les deixava allí. Nosaltres anàvem allí a agafar aquells trossos de cordes llarg que ja estaven secs, enceníem una foguera i enceníem aquests trossos de corda i voltant-les anàvem a rebre els Reis.”[3]

El torrenc Raül Flores va publicar un article al respecte al web de l’Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià. Flores explicava que els llibants emprats pels xiquets de Torredembarra eren una mena de cordes fetes de material vegetal que es feien malbé pel seu contacte continuat amb l’aigua del subsòl d’on extreien aigua les sínies. Per tal que duressin més, els pagesos untaven de quitrà els llibants. Això era ideal per a cremar: “L’efecte visual, per fer-nos una idea, era com els d’un encenedor de metxa, que al fer-lo girar ràpidament deixa anar una paraigües d’espurnes similar a una carretilla —en mal estat, és clar— a més els girs també feien un brunzit que augmentava l’efecte. Imagineu, només que cinquanta nens portessin un llibant cadascun, l’efecte que deurien causar…”.  L’etnògraf, músic i lutier Xavier Orriols el va informar que a Vilanova, al Garraf, feien el mateix i que els llibants vells que empraven els deien “restos”.[4]

Una perla que ha documentat Palomar és el ban publicat a Tarragona el 1859[5] que prohibia anar a rebre als Reis amb una corda encesa pel carrer:

Para evitar los funestos efectos que acarrean los incendios y los abusos que suelen cometerse por los muchachos en la vigilia de Reyes yendo y gritando por las calles con mechas o cuerdas encendidas, he acordado prevenir:
Artículo único. Ninguna persona de cualquier edad o sexo podrá ir con cuerdas, mechas o tizones encendidos por las calles y plazas bajo multa de 20 rs. vn., que serán satisfechos por los correspondientes padres, tutores o encargados cuando los infractores sean menores de edad.
La Guardia municipal, serenos y demás de mi autoridad, quedan encargados de vigilar por el exacto cumplimiento del presente bando.
Tarragona, 4 d enero de 1859. José Rossell y Comas.

Palomar explica que les prohibicions no van servir de gaire a la capital ja que, com es pot llegir al Diario de Tarragona del 1872, es continuava anant a cridar als Reis de la mateixa manera:

“Anoche, como de costumbre, resonaban por las calles los ecos de los cuernos que los chiquillos estaban tocando con afán, y con toda la fuerza de sus pulmones, llamando á los Reyes. Algunos iban con cuerdas encendidas para alumbrar a los Magos, que no venían, y hubo más de una chamusquina.”

De la mateixa manera, Palomar transcriu el fragment del diari La Provincia de Tarragona del 1887 que recollia que “Los muchachos callejeros armaron anoche un escándalo con sus bocinas y hachas de esparto, siguiendo la tradicional costumbre de pasar á recibir á los Reyes magos.”

Palomar es fa ressò de la recuperació d’aquesta tradició a Benicarló, al Baix Maestrat, anomenada allí “Fer sogall” i que s’havia perdut cap als anys 60 del segle XX. Segons festes.org, a Benicarló feien girar “lo rest” cantant una cantarella fins a la dècada de 1960. El mateix web recorda el cas de Blanes, a la Selva, on feien “sogai”. Giravoltaven cordes enceses a la platja tot orientant als Reis que havien de desembarcar amb els regals. També feien sogall a Malgrat de Mar i a Pineda de Mar, al Maresme.

Hi havia altres estratègies per fer que els Reis no passessin de llarg sense haver d’encendre cordes. Hem anomenat les falles de la Riera de Gaià i els fanalets del Catllar i la Pobla de Montornès. Palomar esmenta el treball d’Antoni Griera (Butlletí de dialectologia popular, 1930) on es documenten els fanals de colors encesos de Palamós (Baix Empordà), els tanys de gingebre encesos de Viladrau (Osona) o les teies enceses de Manresa (el Bages).[6] Hi havia molts pobles que feien soroll amb pots i llaunes buides -com a Vilaplana (el Baix Camp), els Guimets (el Priorat) o Betxí (la Plana Baixa), amb carraus i esquelles, com a València i al Masroig (el Priorat).[7]

El folklorista Joan Amades va recollir el que passava a molts dels pobles de l’actual Barcelona. Els xiquets anaven cap a Collserola amb “atxes de vent fetes amb bocins de cordes velles” enquitranades i cremant. Al Maresme cremaven cordes però també tocaven corns marins i cridaven a vora de la platja. A la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i rodalia sortien amb gran esquelles. A la Cerdanya feien torxes amb palla.[8]

En altres pobles de la costa, els nois feien rodar forcs d’alls encesos, segons l’estudiós Joan Soler i Amigó.[9]

Avui en dia encara es fan rodar una mena de torxes d’espart enceses per avisar als Reis a Petrer (Vinalopó Mitjà) on li diuen falles[10] i a Elx (Baix Vinalopó) on les anomenen “atxes”.[11]

Això de cremar llibants, aquest acte mig improvisat protagonitzat per la canalla per anar a aviar als Reis, el devien fer a tot el litoral on hi havia sínies. Hem parlat de la Torre i hem esmentat Vilanova, Tarragona i Benicarló. A Altafulla també ho feien. Els xiquets baixaven fins a la carretera. M’ho va explicar el Joan Vives de la Cecília. Als llibants, els anomenaven “cinquenes” i la cantarella que feien era la mateixa “Els reis, els reis, la barba els hi creix...”.

Les cavalcades dels Reis tal i com les coneixem avui en dia són força modernes. Sembla ser que la primera que es va fer a Barcelona va tenir lloc el 1855. A Alcoi, a la comarca de l’Alcoià, es va començar a celebrar el 1866 i a Tarragona el 1891. A Altafulla es va fer per primera vegada el 1949. A Torredembarra es devia fer també per aquella època, abans no. Les primeres fotos de Reis d’Orient a Torredembarra són de la dècada de 1950. Les podeu consultar al llibre L’Abans. Torredembarra. Recull gràfic 1870-1975, escrit a quatre mans pel David Morlà i el Xavier Garcia. A la Pobla de Montornès es va fer la primera cavalcada l’any 1975 i va ser organitzada per l’entitat Amics de Montornès, segons va explicar Jordi Morant i Clanxet a l’article “Trilogia poblenca” publicat als Estudis Altafullencs número 35.

A tot el litoral, el camp es va abandonar. Van aparèixer els xalets, les grues, els blocs de pisos i els hotels. Les sínies van deixar de girar al ritme dels matxos i d’omplir les basses per regar, es van colgar de runa, es van tapar i moltes van desaparèixer. En deixar-se d’emprar les sínies, els esparters van deixar de fer llibants i els nens van deixar de tenir “restos” per cremar. Malgrat la desaparició d’aquesta tradició, encara és a la memòria dels avis i àvies que tenen més de 70 anys. Per cert, l’any 2000, la Coral Xaloc va celebrar el seu vintè aniversari enregistrant la cantata Allò que no podia ser, amb lletra de la Fina Anglès i música del Xavier Sans. Un de les cançons es va basar amb la cantarella “...els reis, la barba els hi creix...”. Una iniciativa molt interessant que va ajudar a donar a conèixer als més petits aquesta tradició perduda no fa tant.

Jordi Suñé Morales



[5] Diario Mercantil de Avisos y Noticias, 5-I-1859

[8] Joan AMADES (1982): Costumari Català. Barcelona: Salvat.

[9] Joan SOLER i AMIGÓ (2001): Cultura popular tradicional. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

[10] Maite ROMAN (2017): “Falles, fallons, rastres de calders i caragols marins”. El carrer, núm. 1.146, pàg. 4 i 5.

Comentaris

Entrades populars

VARA PER TRES!

VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ

SANT JAUME DE CREIXELL

QUI VA MORIR A LA GUERRA DEL RIF?

BAIX GAIÀ. ORIGEN DEL CONCEPTE, IDENTITAT COMPARTIDA I PROJECTES EN MARXA

GIRA JULIVERT 2021!

CRISIS I COOPERATIVISME

21 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ