ELS REIS, LA BARBA ELS HI CREIX.

ELS REIS, LA BARBA ELS HI CREIX. 
QUAN ELS INFANTS CREMAVEN LLIBANTS I CRIDAVEN ALS REIS MAGS PERQUÈ VINGUESSIN

La nit de Reis és una nit màgica. També ho era quan els temps eren més difícils econòmicament. Des de fa molts anys, sortim al carrer i veiem passar una rua de carrosses amb patges i Reis tirant caramels. El públic va molt tapat pel fred que fa i la música enllaunada alegra els carrers. Després, anem cap a casa o als espais públics habilitats per tal que els Reis donin el regal a cada nen. Recordo que de petits havíem anat alguna vegada a “la caixeta”, a cal Maiam. Abans, els Reis no es deixaven veure. El meu pare (1941) m’explica que quan era petit a Torredembarra agafaven els llibants vells de les sínies, les cordes que lligaven els catúfols, i els encenien per les puntes. La Torre tenia més de 100 sínies! Amb els llibants encesos, es feien girar tot recitant una mena de cantarella que deia més o menys així “els reis, els reis la barba els hi creix, la cua els hi penja i el llop se la menja...”. Sortien cap al defora de la vila i anaven amb colla. La canalla cridava als Reis, els senyalava el camí.
Els llibants eren una mena de cordes de materials naturals com ara l’espart. Amb el temps es van començar a untar amb quitrà per tal que duressin més temps. Aguantaven dos o tres anys. Els llibants d’espart nous es compraven a cal Cisteller i també a la plaça de la Font, a ca l’Heribert Farreny. Els llibants es mesuraven amb “canes”. La sínia “nova” del Sagal, per exemple, mesurava onze “canes”.
Els llibants vells es feien servir, un cop secs, per a encendre el foc. Ho va explicar l’Emili Mercadé, torrenc nascut a principis de segle XX, en un article que va publicar a La Sínia (1994), la revista literària local ja desapareguda. Mercadé recordava que els llibants vells s’estenien damunt del tomb de la sínia, fent anelles, i quan eren ben secs es feien servir per encendre el foc de la cuina. Mercadé també explicava com els xiquets més grans, abans de la guerra, anaven a rebre els Reis pels camins de l’entorn amb els llibants encesos.
L’etnòleg reusenc Salvador Palomar explica (https://lateiera.wordpress.com/2017/01/30/el-patrimoni-del-foc-a-les-festes-dhivern/) que les festes de Nadal en general compten “amb un costumari festiu relacionat amb el foc riquíssim, sobretot el que s’obté amb la combustió: fogueres a les portes de les esglésies la nit de Nadal o torxes —atxes, falles, aixames…—, sovint fetes d’herbes oloroses com l’espígol, de manats d’herbes cremant o amb cordes enceses que es fan giravoltar per anar a rebre els Reis d’Orient, a l’igual que en moltes altres poblacions es fan servir fanalets.” Això de fer foc no és cosa només de la Torre.
A la Riera de Gaià, per exemple, les famílies cremen manats d’espígol, falles en diuen, que han anat a recollir dies abans de manera col·lectiva. L’olor, la llum i el fum atreuen als reis mags. Per ara els funciona. El rierenc Jordi Rius va escriure un article que ho explicava (http://www.festes.org/arxius/espigolgaia.pdf). Diu que a Siurana també es feia. A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola cremen feixos d’espígol de grans dimensions la nit de Nadal. Rius recorre al folklorista Joan Amades per tal de saber l’origen d’aquesta tradició. Com molts dels costums dels pobles, se’n desconeix quan va començar tot plegat però segurament ens hauríem de remuntar a les celebracions precristianes vinculades al solstici d’hivern. No tant enrere, però si que fa molts anys, al Catllar i a la Pobla de Montornès s’anava a buscar els reis mags amb fanalets encesos.
Palomar (https://lateiera.wordpress.com/2016/12/30/cremar-cordes-la-vetlla-de-reis/) ha recollit un altre testimoni d’edat semblant al meu pare. Es tracta del reusenc Antoni Pallarès que va passar la seva infància a la Torre a finals de la dècada de 1950: “Anàvem a les sínies, que funcionaven amb un catúfols, que anaven lligats amb unes cordes grosses. I aquestes cordes s’anaven canviant perquè amb la humitat de l’aigua es podrien. Aquestes cordes, normalment sobre la paret de la mateixa sínia, el pagès les deixava allí. Nosaltres anàvem allí a agafar aquells trossos de cordes llarg que ja estaven secs, enceníem una foguera i enceníem aquests trossos de corda i voltant-les anàvem a rebre els Reis.”
El torrenc Raül Flores va publicar un article (http://larieradegaia.blog.cat/2006/03/09/falles_la_rebuda_dels_reis_a_torredembarra/) al respecte al web de l’Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià. Flores explica que els llibants emprats pels xiquets de Torredembarra eren una mena de cordes fetes de material vegetal que es feien malbé pel seu contacte continuat amb l’aigua del subsòl d’on extreien aigua les sínies. Per tal que duressin més, els pagesos untaven de quitrà els llibants. Això era ideal per a cremar: “L’efecte visual, per fer-nos una idea, era com els d’un encenedor de metxa, que al fer-lo girar ràpidament deixa anar una paraigües d’espurnes similar a una carretilla —en mal estat, és clar— a més els girs també feien un brunzit que augmentava l’efecte. Imagineu, només que cinquanta nens portessin un llibant cadascun, l’efecte que deurien causar…”.  L’etnògraf, músic i lutier Xavier Orriols el va informar que a Vilanova, al Garraf, feien el mateix i que els llibants vells que empraven els deien “restos”.
Una perla que ha documentat Palomar és el ban publicat a Tarragona el 1859 (Diario Mercantil de Avisos y Noticias, 5-I-1859) que prohibia anar a rebre als Reis amb una corda encesa pel carrer:
Para evitar los funestos efectos que acarrean los incendios y los abusos que suelen cometerse por los muchachos en la vigilia de Reyes yendo y gritando por las calles con mechas o cuerdas encendidas, he acordado prevenir:
Artículo único. Ninguna persona de cualquier edad o sexo podrá ir con cuerdas, mechas o tizones encendidos por las calles y plazas bajo multa de 20 rs. vn., que serán satisfechos por los correspondientes padres, tutores o encargados cuando los infractores sean menores de edad.
La Guardia municipal, serenos y demás de mi autoridad, quedan encargados de vigilar por el exacto cumplimiento del presente bando.
Tarragona, 4 d enero de 1859. José Rossell y Comas.
Palomar explica que les prohibicions no serviren de res a la capital ja que, com es pot llegir al Diario de Tarragona del 1872, es continuava anant a cridar als Reis de la mateixa manera:
“Anoche, como de costumbre, resonaban por las calles los ecos de los cuernos que los chiquillos estaban tocando con afán, y con toda la fuerza de sus pulmones, llamando á los Reyes. Algunos iban con cuerdas encendidas para alumbrar a los Magos, que no venían, y hubo más de una chamusquina.”
De la mateixa manera, Palomar transcriu el fragment del diari La Provincia de Tarragona del 1887 que recollia que “Los muchachos callejeros armaron anoche un escándalo con sus bocinas y hachas de esparto, siguiendo la tradicional costumbre de pasar á recibir á los Reyes magos.”
Palomar es fa ressò de la recuperació d’aquesta tradició a Benicarló anomenada allí “Fer sogall” i que s’havia perdut cap als anys 60 del segle XX. Palomar (https://lateiera.wordpress.com/2016/12/29/costums-de-la-nit-de-reis/) esmenta el treball d’Antoni Griera (Butlletí de dialectologia popular, 1930) on es documenten els fanals de colors encesos de Palamós, els tanys de gingebre encesos de Viladrau, el sogall encès de Pineda o les teies enceses de Manresa.
Això de cremar llibants, aquest acte mig improvisat protagonitzat per la canalla per anar a aviar als Reis, el devien fer a tot el litoral on hi havia sínies. Hem parlat de la Torre i hem esmentat Vilanova, Tarragona i Benicarló. A Altafulla també ho feien. Els xiquets baixaven fins a la carretera. M’ho ha explicat el Joan Vives de la Cecília. Als llibants, els anomena “cinquenes” i la cantarella que feien era la mateixa “Els reis, els reis, la barba els hi creix...”. La primera cavalcada amb Reis Mags realitzada a Altafulla va ser el 1949.
A tot el litoral, el camp es va abandonar. Van aparèixer els xalets, les grues, els blocs de pisos i els hotels. Les sínies van deixar de girar al ritme dels matxos i d’omplir les basses per a regar, es van colgar de runa, es van tapar i moltes van desaparèixer. En deixar-se d’emprar les sínies, els esparters van deixar de fer llibants i els nens van deixar de tenir “restos” per a cremar. Malgrat la desaparició d’aquesta tradició, encara és a la memòria dels avis i àvies que tenen més de 70 anys. Per cert, l’any 2000, la Coral Xaloc va celebrar el seu vintè aniversari enregistrant la cantata Allò que no podia ser, amb lletra de la Fina Anglès i música del Xavier Sans. Un de les cançons es va basar amb la cantarella “...els reis, la barba els hi creix...”. Una iniciativa molt interessant que va ajudar a donar a conèixer als més petits aquesta tradició perduda no fa tant.


Jordi Suñé

Comentaris