Sant Magí de la
Brufaganya és dels
llocs mítics del territori i condensa un bon grapat de miracles, aparicions i
curacions. A Sant Magí, al terme
municipal de Pontils, hi ha l’oratori
de les fonts (aigua miraculosa, lloc de romeria des de Tarragona, Igualada i
altres poblacions), la cova de ponent, la cova de llevant (amb un mur), el santuari,
el sant Magí de la mitja costa, la Mare de Déu de la Salut, Sant Domènec i els
apòstols. Està documentat que al segle XIII hi havia una església que era un centre
de devoció. Al segle XVI el temple va ser restaurat i es va crear una
germandat. Al segle XVII s’hi establiren monjos dominics que s’hi estigueren
fins el 1835. L’any 1732 es va començar a construir l’església actual. El
temple ha estat saquejat en diverses ocasions. Per tot plegat i per l’entorn natural, és un espai molt interessant.
Segons la
llegenda, Sant Magí era un anacoreta que vivia a la zona de l’actual santuari i
va viure a les coves uns 30 anys alimentat pels àngels. Sant Magí és l’origen
de moltes llegendes. Una d’elles explica el naixement
del riu Gaià.
Diuen que les terres per on ara passa el Gaià tenien poca aigua. Ja us podeu imaginar els problemes que això comportava a les cases i al camp. Els veïns varen demanar insistentment a sant Magí que solucionés aquest problema. En aquella època se li atribuïen molts miracles. Al final, cansat, llençà el seu gaiato tant lluny com va poder. Allà on va caure hi va néixer el riu. I d’aquí li ve el nom de Gaià, del gaiato!
També s’explica que Sant Magí fou martiritzat a principis del segle IV pels romans. El prefecte Dacià va iniciar la persecució als cristians seguint l’edicte de l’Emperador Maximià. En conèixer l’èxit de les prèdiques i miracles de Magí el va fer agafar. En Magí, però, es va negar a abandonar la seva religió. Fou alliberat pels àngels i tornà a la cova. Els seus perseguidors el trobaren de nou, no sense abans patir tot tipus de calamitats. Després de martiritzar-lo una bona estona li van demanar aigua perquè estaven assedegats. Magí donà tres cops amb el gaiato a la roca i sortiren tres fonts. Els soldats, després de dormir una estona, el degollaren definitivament. En aquell lloc s’hi construí, posteriorment, una capella i és des de llavors un indret de peregrinatge. Diuen que l’aigua de les fonts, si la veus, et cura les malalties que tinguis. El mal d’esquena, no, que jo ja ho he provat.
Pel que fa a Magí, fou canonitzat i declarat patró de la ciutat de Tarragona a l’època moderna. Com a curiositat cal recordar que durant les festes de sant Magí de Tarragona es va a buscar aigua amb carros i animals a les fonts de Sant Magí de la Brufaganya.
Una altra. Pere Sadurní (Folklore del
Penedès. Vol. 1. Sant Sadurní d’Anoia: Fundació Caixa Penedès, pàg. 334) va
recollir l’anècdota dels rosers. Resulta que al santuari de la Brufaganya hi
havia una filera de rosers, entre la cova i la font, que tenien uns pètals ben especials. Eren tan
vermells que semblaven tacats de sang. Diuen que nasqueren en aquest lloc
recordant el martiri del sant en aquest camí. A la Llacuna hi ha una família
que encara té un d’aquests rosers. Es veu que el guarden a casa com un tresor.
Si voleu saber-ne més podeu consultar el llibre de la Rosa M. CANELA (2007): Llegendes de la Conca de Barberà. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.
Comentaris