FER BARRERA



Cada 28 de desembre, per Sants Innocents, podeu veure una cosa ben curiosa a Torredembarra. Nens i nenes, amb un somriure a la boca, us aturaran, us barraran el pas, no us deixaran passar. Us posaran una fusta al davant tot cridant una paraula: Barrera! Si voleu que us via lliure haureu de pagar una moneda. No s'hi val una penyora o una fruita dolça. No es pot pagar en espècies. Volen líquid. Cal pagar amb diners. Per poc que aboneu us deixaran passar. Prepareu monedes quan hagueu de sortir de casa. Grateu-vos la butxaca. Si veniu a la Torre aquell dia porteu xavalla per poder circular pels carrers més cèntrics. Més d'una vegada us aturaran. Entre rialles i corredisses va passant el matí. La bossa sona i és l'hora de repartir els beneficis entre la canalla que comparteixen bastó. Ha arribat l'hora de comprar alguna llaminadura.

De petit recordo alguns anàvem sols amb la nostra fusta. Altres compartien la barra. N'havia vistes de ben grans. No recordo que ningú ens esperonés a mantenir aquella tradició. Simplement, arribava el dia i sorties al carrer amb la barra. Les tradicions venien a nosaltres i no pas nosaltres cap a elles. D'uns anys cap aquí semblava que aquesta pràctica es perdia. Però enguany (2016) s'ha vist força canalla fent barrera. Hem pogut llegir, fins i tot, que alguns pares i mares animaven a la resta, a través de les xarxes socials, a sortir al carrer a fer barrera.


Però quin deu ser l'origen d'aquesta pràctica? D'on prové aquesta mena d'impost anual infantil? Llegeixo en un diari antic, que es deia Mediterráneo, de l’any 1977,  que són molts els nens que van pel carrer “armados con palos de madera, barrotes de hierro y otros elementos, amenazando a transeuntes y exigiéndoles el pago de un tributo metálico.” La capta de llavors debia ser interessant perquè donava per comprar “juguetes y golosinas”. Tal i com recordava el cronista “se trata de una tradición única en Catalunya y que todavía se conserva en aquella población, desarrollándose en la festividad de los Santos Inocentes”. Per cert, déu ni do el titular: “Niños asaltantes”. El David Morlà i el Xavier Garcia van publicar al recull fotogràfic L’Abans Torredembarra una fotografia, propietat de Josep Farré, de xiquets fent barrera al començament del carrer Pere Badia als anys 50 del segle XX.



 Ens preguntàvem per l’origen i si parlem amb la gent gran no ens saben dir els seus inicis, també van fer barrera i sense saber el motiu de la trapelleria. Una de les explicacions sobre l’origen que ens arriba per tradició oral és que antigament, a l'època medieval, la vila, com tantes altres poblacions del país, cobraven una mena de peatge per entrar. Pot ser que en desaparèixer aquest "peatge" la canalla continués amb el cobrament de manera informal? Sigui com sigui, el 28 de desembre és un dia especial per als més petits i està ubicat al mig d'un seguit de dies festius que van de Nadal a Reis on ells són els protagonistes. Recordem que el que es commemora el 28 de desembre és la matança d'infants que va ordenar Herodes per tal d'eliminar a Jesús. Els pares i les mares de l'època es van haver d'empescar tot de mentides per tal de salvar als seus fills. D'aquí vindria la tradició de fer bromes el 28 de desembre. Altres estudiosos apunten que la tradició de fer bromes d'aquest dia seria d'origen pagà, anterior al cristianisme quan els romans permetien als seus esclaus una mica de llibertat en el context de les saturnals, les festes dedicades a Saturn. En aquest sentit, les bromes de la diada esmentada s'ubicarien en les festes hivernals i transgressores que acabaven per carnaval.
El Jordi Guasch, autor del llibre sobre El culte de Santa Rosalia a Torredemabarra, es preguntava en un article publicat a El Mònic del gener de 2016 si la tradició torrenca de fer barrera provenia del segle XVIII. 

La Confraria de Sant Sebastià i Sant Fabià, formada per nois joves, celebrava una festa el dia dels Sants Innocents. Els seus membres feien una capta especial pels carrers de la vila per tal de tenir fons per al culte al sant. Aquesta entitat devia fundar-se al segle XVI, quan Torredembarra va fer un vot de poble a Sant Sebastià. Guasch també documenta que a mitjans de segle XVIII els fadrins dictaven lleis per fer gresca. Els joves ocupaven els primers bancs a l’hora de la missa, ocupaven el campanar i jugaven amb les campanes.
Si mirem a altres pobles localitzem algunes pràctiques de fer pagar peatge i també de fer recol·lectes protagonitzades pels fadrins amb ànim de fer festa i compartir àpats.

A Castellvell del Camp, al costat de Reus, es va recuperar per iniciativa de l'Ajuntament, el pagament d'un peatge anomenat la banya. Amb un to festiu, tothom que vol travessar el municipi ha de pagar alguna cosa. Però en el cas de Torredembarra és la canalla qui ocupa els carrers i organitza la recapta. L'Ajuntament no hi té res a veure. 
A Vinyols, al Baix Camp, segons explicava l'etnògraf Ramon Violant i Simorra al llibre "Etnografia de Reus i sa comarca" (1955), la festa dels Sants Innocents era organitzada per la Confraria del Santíssim, formada pels fadrins del poble. Es constituïa un ajuntament nou, de broma, que governava el municipi durant aquell dia. No cal dir que totes les bromes eren permeses. La confraria tenia el dret a imposar penyores a qui volgués. Es posaven a les entrades dels carrers i feien pagar peatge a qui passava. Els que s'hi negaven eren agafats de mans i peus i remullats a la bassa o als rentadors. A la tarda feien sessió de ball.
A Ulldemolins, al Priorat, passava una cosa similar, explica Violant i Simorra. Els fadrins eren membres de la Confraria de Sant Isidre i s’encarregaven d’organitzar la festa dels Sants Innocents. Per començar escollien un Ajuntament nou o dels Innocents. Llavors els “majorals” de l’entitat llegien un ban on ordenaven fer alguna cosa a les noies del poble. Les que no ho complien eren obligades a pagar penyora a benefici de la Confraria.
De Montblanc coneixem una tradició ben semblant gràcies a l'artista Ismael Balanyà, que va recollir el 1936 i el 1937 totes les tradicions del municipi en un llibre manuscrit titulat “El llibre verd de Montblanc”. Posteriorment, el 1992, fou editat pel setmanari El Pati. Resulta que a principis de segle XX es conservava la tradició de sortir a fer "barra". Ho feien uns quants pagesos que anaven vestits amb robes velles de cases riques. Amb un bastó amb borles aturaven a les víctimes. El secretari de la comitiva llegia un text breu d'un llibre en broma que demanava que pagués diners. Si efectuava el pagament se la senyalava a l'esquena amb una creu dibuixada per una banya. Si no pagaven els posaven dalt d'una "barra" que duien dos homes i els tiraven a l'abeurador. Amb tots els cèntims recollits feien un sopar a la nit.
Al Pirineu vaig parlar amb padrines dels municipis de la zona del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Em van explicar que allí era habitual que els joves passessin per les cases recollint productes segons les possibilitats de cada família. Passava al Ninou, per cap d’any, amb fruites i llaminadures, a la festivitat de Sant Antoni, on se subhastaven les orelles i les potes de porc recollides per les cases, o pel carnaval, on s’organitzava un sopar popular a la nit.
A Moncofa, a la Plana Baixa, al País Valencià, segons llegeixo a festes.org, els fadrins atrapen amb unes cordes a les noies que surten al carrer. Per alliberar-se havien de pagar algun cèntim o amb algun producte del camp com ara un meló o patates. Amb tot el que recollien es feia una subhasta a la plaça. Amb els diners, els joves organitzaven un sopar.
A festes.org, informats en el seu moment per l’Aureli Puig i Escoi, també recullen el cas de la Vilabella, a la Plana Baixa. El 28 de desembre es triava un ajuntament de broma, tal i com es feia en altres pobles de València. Els joves es passejaven pel municipi disfressats d’autoritats fent soroll i posant multes per recaptar fons per fer un àpat plegats.
  
-------


Al Telenotícies Comarques de la Televisió de Catalunya van parlar el 2011 de la tradició de sortir a fer barrera que es fa a Torredembarra cada 28 de desembre. Molt interessant! La periodista que va cobrir la notícia va ser l'Anna Rius.



-------------


video


-------

FER PAGAR LA BANYA

Fragment del llibre Jordi SUÑÉ (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp. Ajuntament de Castellvell del Camp, pàg. 76 i 77.

Per Sants Innocents, el 28 de desembre, el dia que els catòlics commemoren la matança d'infants per part d'Herodes, els veïns de Castellvell del Camp feien pagar una penyora als reusencs que pujaven al poble aquell dia. En diuen encara “fer pagar la banya”. A canvi s'oferia una mica de carn i de vi o moscatell. Fins ara es creia que aquesta tradició es remuntava als anys de la independència administrativa del municipi (1854) però la lectura del llibre d'Andreu de Bofarull Reus en el Bolsillo publicat el 1851 ens indica que en aquella dècada aquesta pràctica ja era una tradició. Bofarull ho explica en els següents termes, entre l'ironia i l'avís pel visitant:

Como me horripila toda clase de bicho cornudo, debo advertirte que si te invitan por la tarde de tal dia, á que vayas á Castellvell para beber granacha, has de saber que no penetrarás en el lugar, á menos que no pagues dos cuartos, cuyo recibo te anotarán en las espaldes con una disconforme asta de buey.
S'hi sotmetien fins i tot els militars assentats a la capital que passaven aquell dia pel poble i que anaven a fer pràctiques de tir. Els reusencs van convertir la data en una cita inexcusable per pujar a Castellvell. Del 1880, per exemple, sabem que Castellvell
vióse visitado por una concurrencia numerosísima de vecinos de Reus. Gran número de carruajes hicieron el servicio y toda la tarde la carretera estuvo lleno de un gentío inmenso que desafiando el polvo acudia á aquel pueblo á gozar de la benigna temperatura que disfrutamos.

La tarde transcurrió pues, alegremente y no hubo desmanes que lamentar; en la plaza se bailaban las tradicionales tortas y la noche con sus negras sombras puso fin á la fiesta. (Diario de Tarragona, 30-XII-1880)
El ball de coques que es feia per Sants Innocents diferia del de la Festa Major d'hivern perquè alguns anys, al pastar la massa, s'hi havien posat fils o altres bromes. (Josep Bargalló Badia: Balls i danses de les comarques de Tarragona)
Per contrastar aquesta crònica romàntica del 1880 apuntem la de l'any següent. Hi va haver ferits a l'hora de fer pagar la banya, “cada año ocurre lo mismo”, i, fins i tot, hi va haver detinguts. El cronista titlla aquesta tradició de “semi-bárbara” i recomana que es prenguin “medidas convenientes para evitar los escándalos que con dicho motivo se suceden” (Diario de Tarragona, 30-XII-1881). Anys després, el 1921 la festa es continuava celebrant amb balls i amb molts visitants (Diario de Tarragona, 25-XII-1921).

Malgrat tot, doncs, sembla ser que els reusencs s'ho prenien força bé. Una mostra és aquesta cantarella que es van inventar:

Al poble de Castellvell
tots són petits i dolents,
que ens fan pagar la banyael dia dels innocents.
La festa es va perdre cap el 1932 i es va recuperar a la dècada de 1980 (El Periódico, 30-XII-2006).
Jo ho havia sentit explicar al meu avi. El meu avi ho explicava perquè arribava hasta aquí a Reus. (...) Perquè diu que quan pujaven los militars ells se posaven al portal i els hi feien pagar i si no, no els deixaven passar. Perquè diu que anaven a tirar el tiro allà. Llavors els hi donaven vi ranci i secallons. (Maria Rosa Solé)
Es desconeix l'origen d'aquesta tradició. A l'Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya s'explica que “la banya” prové del “bany”, que era un antic impost senyorial. Aquesta explicació determinaria el simbolisme de la separació de Castellvell respecte la ciutat de Reus, després de molts anys de formar-hi part. (Soler, 2006)

---------------

FER CAPTA PER LES FESTES AL PIRINEU
Fragment del llibre Jordi SUÑÉ (2013): El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Centre d'Art i Natura: Farrera del Pallars. Ajuntament de Castellvell del Camp, pàg. 43-45.


Ninou
Fent un petit repàs trobaríem que la primera festa de l’any era en molts pobles el Ninou. Els joves passaven per les cases fent una capta. A canvi rebien fruites i llaminadures. “Allavòrens anàvom a plegar ninou lo dia de cap d’any. Sé que a la nit, jo era una nena, menjàvom. L’un et donave figues, l’altre et donave confits, l’altre et donave dos o tres pomes.” (Conxita de Sorre) A Àreu, per cap d’any, la canalla també anava a demanar ninou. Deien per les cases “ninou, ninou, senyora padrina”, recorda la Rosario. Els donaven pomes, nous, peres, etc. Llavors a la nit la canalla feien un soparet.
(...)
Sant Antoni
El 17 de gener, per sant Antoni, es beneïen als animals en sortir de missa. Als animals que no es podien portar fins a la plaça se’ls deixava la porta oberta i quedaven també beneïts. A Rialp encara es realitza la subhasta de potes i orelles. Es fa una col·lecta per les cases. Es recullen potes, orelles i algunes llegums. Amb tot plegat es fan paquets i a la tarda se subhasten. A Llessui també es feia. Amb els beneficis es pagaven obres de manteniment de l’església i la imatge de sant Antoni. Després de la subhasta el rector beneïa els animals. També es feien carreres de rucs i eugues. Avui en dia en comptes de potes i orelles abunden ampolles de vi, ous i productes semblants.
A Vilamur es beneïen els animals “i allavons passaven dos hòmens a arroplegar pes cases. Un donava blat, l’altre donava una pota de tocino, l’altre donava una altra cosa i allò ho donaven al capellà per pagar-li la missa de sant Antoni”. (Ramona de Vilamur)
A Sort es feia festa, amb ball, missa i benedicció dels animals guarnits amb cascavells i flors. A Arcalís beneïen els animals, que anaven guarnits amb un ram. A Tírvia, abans de la guerra, es feia funció religiosa i benedicció d’animals a la plaça.
A Civís era un dia molt especial. Es reunia tot el poble i se subhastaven els camps comuns per un any. Qui aconseguia aquelles terres les podia explotar fins a l’any següent. Es portava un bot de vi i tothom bevia, fins i tot la canalla.
Carnaval
El carnaval era un gran esdeveniment en aquestes terres. Curiosament, en temps de la dictadura franquista aquesta festa es va conservar, cosa que no va passar en molts altres indrets de Catalunya. Es feien tres dies de festa. Estava totalment prohibit treballar. Com veurem més endavant, deixar la feina per uns dies era gairebé impossible en un sistema de producció familiar basat en l’agricultura i la ramaderia com és el cas. Les persones que eren enxampades treballant rebien alguna mena de càstig simbòlic. A la Vall d’Àssua, per exemple, es recorda que se les pujava dalt d’un ruc, se les feia seure del revés i tothom reia.
A quasi tots els pobles feien un ninot que representava el carnestoltes. Era típic que entre els pobles rivals es robessin el ninot. És el cas de Sorre i Altron. En aquesta festa es demostraven l’antipatia típica de molts pobles que són veïns. La Conxita recorda unes dites que són ben explícites: “Gent de Sorri, gent del dimoni, es mengen les cols sense sal ni oli. Carallots els d’Altron, que els de Sorri ja no ho són”. La Conxita explica que un any els de Sorre van prendre el carnaval als d’Altron, que el tenien dalt d’un pal a la plaça. Després els d’Altron s’hi van tornar. Per la festa major els van robar el bót del vi. Un any, fins i tot, els de Sorre van calar foc a l’envelat d’Altron. També recorda que cada any els de Sorre tallaven la llum als d’Altron per la festa major.
D’entre les disfresses destaquen les fetes amb pell d’ós o de corder, com es feien a Alòs, Àreu, Alins, Aineto, Berròs o Boldís.
També s’acostumava a fer una mena de capta. Els protagonistes, de nou, eren els fadrins. Amb el que es recollia s’organitzava un gran àpat. Com a festa important que era el carnaval, les dones s’esmerçaven a preparar bons àpats.
A Vilamur feien un bon facit.
El facit es fa de l’estómac del tocino i es fa amb pa, ous, cansalada i panses i all i julivert. I allavons es fa bullir l’olla. I al matí de carnaval, bons talls de facit! (...) Allavons també es disfrassàvom amb ruqueries. I allavons passaven per les cases a pidolar i lo un donava una dotzena d’ous i l’altre donava una secallona, l’altre donava una botifarra i allavons es feve un berenar. I es llogava també un músic i es feve ball. Févom un ninot i el penjàvom allà al campanar de l’església, un ninot de palla. I quan s’havia acabat el carnaval el despenjaven i el cremaven. Diu que feven l’enterro de la sardina. (Ramona de Vilamur)
A Saurí feien disfresses, demanaven per les cases i amb el que recollien feien una festa.
A Àreu els nois es disfressaven. Feien molta festa. Es passava a fer la plega –i encara es fa- per les cases. S’anava acompanyat del músic. I les famílies donaven coses com una secallona, ous o cansalada. A la nit els joves s’ho menjaven tot excepte la cansalada, que la subhastaven. A la plaça posaven una candela encesa. Mentre no s’apagava, la subhasta anava. Els joves nombraven un alcalde de broma i aquest era qui dirigia la subhasta. Al final s’ho quedava qui posava més diners. Amb les monedes recollides els nois feien una altra festa, sense les noies. Elles anaven a ballar per carnaval i, en acabar, els nois, tots sols, anaven a menjar-se la capta. Eren tres dies de festa. Estava prohibit treballar. El dia abans l’alcalde de broma ja ho anunciava i s’amenaçava a qui no complís amb càstigs. Les dones enxampades treballant pagaven una llangonissa i els homes, dos o tres litres de vi. A Àreu també es castigava als infractors a pujar dalt d’un ruc i a passejar d’aquesta manera pel poble. Només estava permès donar de menjar als animals pel matí. Fins als 18 anys, més o menys, les noies no es disfressaven.
La Rosalia de Turbiàs recorda que anaven a Albet, a Sant Andreu o a Castellbò quan era carnaval.

A Arcalís farcien de palla el carnestoltes i el passaven per les cases. Un més abans ja el preparaven. També feien el facit, de l’estómac de tocino. Un any la Maria d’Arcalís va guanyar el concurs de facit que es fa a Sort. Pel que fa a les disfresses, se les feien a partir de robes i objectes que tenien per casa. Si plovia els actes es feien a l’estudi.

Comentaris