Sant Roc


Sant Roc “és el gran patró contra la pesta”, segons la historiadora Montserrat Flores. Des del segle XV, ha estat venerat per la seva acció contra aquesta malaltia infecciosa.[1]

Una de les advocacions a Sant Roc més antiga de la rodalia és la que té lloc a l’Argilaga, d’on és patró almenys des del segle XVI. “El dia 15 d’agost és festa assenyalada i l’endemà, Sant Roc, festa major de l’Argilaga”, diu la dita. L’Argilaga conserva un ball parlat hagiogràfic que es representa ocasionalment per la festa major.

Tamarit també venerava Sant Roc. Sabem, per exemple, que el 1602 es van gastar 14 lliures per llogar als músics per a les celebracions de la diada i que la parròquia tenia un espai dedicat a aquest sant.[2]

A Torredembarra, de finals del segle XVI, hi ha constància d’un culte organitzat al mateix sant. Al segle XVII encara se celebrava un vot de poble al seu honor.[3] El 1777, la Confraria de Sant Roc i Sant Cristòfol es va convertir en gremi amb l’objectiu d’assegurar la feina i la vida digna als menestrals torrencs.[4] La seva advocació es va perdre a la Torre.

El Catllar també havia fet un vot de poble a Sant Roc. Va ser al segle XVII, el 6 de maig de 1651. En veure que s’apropava una pesta que afectava als pobles de la rodalia, van acordar fer el vot: “Ab resolutió feta lo dia antes en Consell general, tots unànimes y conformes, votaren fer Festa tots los anys, y per sempre, en dita parocha, com si fos precepte, lo dia del floriós, Sant Roch, Confessor. Que és als 16 de Agost  tots any.”[5] La pesta atacà primer l’Argilaga, que llavors formava part del municipi del Catllar. I el nucli del Catllar es va veure afectat mesos després, a partir de l’abril de 1652 i fins el desembre d’aquell any, provocant 18 morts.[6]

Al pati de Mas Rabassa, a l’antic terme de Tamarit, a tocar de Molnars, hi ha una capelleta dedicada a sant Roc. Els veïns del carrer del Cós del Bou de Tarragona hi anaven a buscar l’aigua que beneïen per les festes de sant Roc, que és el seu patró. Ho he llegit al llibre Onomàstica del terme antic de Tamarit de Ramon Amigó i Anglès, M. Teresa Muntanya i Montserrat Sanmartí, publicat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 2017.[7]

El 1885, el còlera atacà al Baix Gaià. A Catalunya es van veure afectades més de 20.000 persones, 7.000 de les quals van morir, 163 al Baix Gaià. El País Valencià fou la zona del país més afectada amb 75.000 malalts i 33.000 morts. Al Baix Gaià, els pobles damnificats foren sis: El Catllar, Altafulla, la Nou de Gaià, la Riera de Gaià, Salomó i Vespella de Gaià. Aquests municipis arribaren a tenir 1.389 malalts de 4.837 habitants!

No tenim dades que confirmin que l’epidèmia afectés a Roda de Berà. Sí sabem que els rodencs van suspendre la festa major de Sant Bartomeu prevista pel 24 d’agost de 1885[8] i que tenien una Germandat que duia el nom de Sant Roc, almenys des de 1886. A Roda de Berà se celebrava una festa votiva a Sant Roc per haver salvat el poble d’una epidèmia. La celebració es va perdre el 1936 i també la imatge del sant que hi havia a la parròquia.[9] Probablement, el seu origen es remunti a l’onada de còlera de 1885.

Pel que fa a Altafulla, sabem que el rector de la parròquia Agapito Valls va organitzar “una devota procesión rogativa” fins a l’ermita de Sant Antoni, “secundado por toda la población en masa”.[10] La Riera de Gaià optà per la Santa Creu. Vespella de Gaià va suspendre la seva festa major prevista per finals de setembre d’aquell any.[11]



[1] Montserrat FLORES (2020): Resistir epidèmies al Camp i al Priorat (segles XIV-XV). Reus: Carrutxa.

[2] Salvador-J. ROVIRA (1991): Tamarit. Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla, pàg. 72.

[3] Jordi GUASCH (2016): El Culte a Santa Rosalia a Torredembarra (del segle XVII al XXI). Volum I (1652-1939). Torredembarra, autoeditat.

[4] Gemma MAGRIÑÀ (1998): “Les constitucions dels menestrals de Torredembarra”. Estudis Altafullencs, núm. 22, Centre d’Estudis d’Altafulla, pàg. 39-48.

[5] Manuel M. FUENTES (1999): El Castell, Vila i Terme del Catllar. Apèndix documental. El Catllar: Ajuntament del Catllar, pàg. 457.

[6] Salvador-J. ROVIRA (2012): Història del Baix Gaià. Edat moderna. Valls: Cossetània Edicions.

[7] Ramon AMIGÓ, M. Teresa MUNTANYA i Montserrat SANMARTÍ (2017): Onomàstica del terme antic de Tamarit. Barcelona: Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

[8] Diario de Tarragona, 22-VIII-1885.

[9] Ernest NOGUÉS (2014): “Les festes d’estiu i tardor”. BOI, núm. 33, Centre d’Estudis Rodencs.

[10] Diario de Tarragona, 26-VIII-1885.

Retall del llibre VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ.


Comentaris

Entrades populars

VARA PER TRES!

VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ

QUI VA MORIR A LA GUERRA DEL RIF?

GIRA JULIVERT 2021!

PERE GIBERT RECASENS DE LA POBLA DE MONTORNÈS

SANT JAUME DE CREIXELL

JOSEBA LOINAZ + JORDI SUÑÉ

CONXITA MONRÀS CASAS I RAMON ACÍN