JULIOL: SANTA CREU DE CASTELLBÒ

Article per al Regió 7.
Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,
L’1 d’octubre seré a la Llibreria Horitzons, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. I el 2 de novembre a Esterri d’Àneu, a l’Ecomuseu. Hi presentaré el llibre El riu de les dones. Us hi espero! També ens veurem aquest estiu pels pobles del Parc Natural. Serà un plaer seguir escoltant històries d’abans.
Avui ens enfilem cap a la vall de Castellbò. Mai no hi havia estat i, en canvi, sí que havia visitat molts altres llocs del Pirineu. No crec que sigui casual. Amb un cop d’ull podem veure que ens trobem en una zona despoblada, on els turistes no hi fan cap. Castellbò n’és l’excepció. Un càmping al costat del riu, amb un bar-botiga, dóna la benvinguda als visitants. Passo per Albet –“Aubet” en diu la gent del país- i arribo a Seix -“Six”-. Els carrers sense asfaltar. Una conversa a peu dret amb la cosina de la Maria Àngels de Santa Creu: “Abans quan nevava s’estaven molts dies a treure la neu!”
La xemeneia fumeja. Una sola bústia per a tot el poble a l’entrada de la carretera. La Rosalia, amb qui parlaré al cap de pocs dies, va néixer a Seix, a cal Subils. Quan tenia dos anys, però, la seva família es va traslladar a viure a Santa Creu. Arribo a Santa Creu. Són nuclis preciosos, impressionants per als nouvinguts: l’entorn, l’arquitectura, el silenci. A l’entrada ja em trobo la Maria Àngels, la seva germana, la filla –l’Anna- i la néta.
Entrem a casa seva. El terra és de fusta com en tantes altres cases que visitaré al llarg del meu treball de camp. Seiem al voltant d’una taula de fusta. Va néixer a cal Garriga, a Seix. Les mans que van ajudar al part eren d’una senyora que en sabia una mica, “una aficionada”, que vivia a Albet. Es deia Maria. Les dones dels municipis de l’àrea d’influència del Parc Natural de l’Alt Pirineu naixien a casa. Ho feien amb l’ajuda d’algú que dominava el tema. A quasi cada poble hi havia una “llevadora”. No tenien cap mena de titulació, ni cap reconeixement institucional. Normalment era una padrina que ho havia fet moltes vegades i que ho havia après d’ajudar altres dones. Tot i que deien que era una “aficionada” era capaç de posar injeccions i receptar remeis amb herbes medicinals. La feina de la llevadora no s’acabava aquell dia. Després visitava la casa per veure que tot anés bé. No cobrava res però les famílies li donaven el jornal o una gallina. Només en cas de complicació s’anava a buscar el metge, cosa que no era una tasca senzilla. Calia enviar algú del poble amb un animal a buscar-lo al municipi gran més proper. Se’l traslladava a la casa en qüestió i allí aplicava els seus limitats coneixements i mitjans. A la complicació del part calia afegir el problema d’haver de pagar al metge. A Vilamitjana recorden que s’havien arribat a abonar 5.000 pessetes. Aquesta xifra s’aconseguia amb dos anys de treball de tota una família!
La meva estava a Santa Creu s’acaba amb una interessant conversa amb la Nati, que encara treballa la terra. Parlem dels tractors, els “bolos”, l’era, els animals, els preus dels productes agraris, les dificultats per tirar endavant amb el camp, etc.
Tornaré a la vall de Castellbò. Segur. Em va agradar la seva gent.