.jpg)
Escric una crida-article a la Borrufa. Quan ja ni me’n recordava i rebo una trucada que m’alegra
la setmana. No ens coneixem. És l’Antonio de cal Marsino. Viu en una masia
abans d’arribar a Vilamitjana. La seva dona és la Nati. Em conviden a
visitar-los i a parlar de les coses d’abans. Fa un dia solejat i l’Antonio m’espera
treballant la terra. Els seus fills gestionen una important explotació de
vaques. Venen la llet a la cooperativa CADÍ.
Seiem a taula i anem convinant els records d’un i altre.
Civís i Vilamitjana es barregen a cal Marsino. Parlem de les vaques, de les
bodes, dels fills, dels pegats, de les ventoses, de lligar garbes, d'anar a
Andorra i de moltes altres coses. Compartim cava de la meva terra i secallona
de la seva. Tenen l’esperit feliç i viuen d’acord amb l’entorn. L’Antonio és
ordenat i vol deixar constància escrita del seu pas per aquest tros de món. Ho
ha publicat en un llibre de caire autobiogràfic, amb moltes referències
familiars, records i algunes dades que ens ajuden a entendre aquest món rural
en procés de canvi.
Me’n porto un present especial. És una imatge que he
escanejat: un dia de carnaval del 1954 amb totes les noies disfressades.
Un any abans vaig conèixer l’Albert Galindo a la Seu d’Urgell.
És l’autor del documental "L'era de l'era”. El podeu trobar a internet. El
van enregistrar el 2007 i, precisament, una de les persones entrevistades és la
Conxita de Civís. Val molt la pena de visionar-lo. Hi trobareu explicacions
sobre com es convenien les bodes: “Més que res, les parelles les feven entre
les famílies, en aquell temps. La família deia ‘allí hi hauria un bon tracte.
Amb aquesta casa que fos hereu, aquesta noia, es podria fer un bon tracte.’ Molts
los feven los pares”.
A Civís una senyora de 78 anys que està cuidant l’hortet
m’explica que encara queden sis cases que tenen vaques. El seu fill, però, ja
fa 21 anys que treballa a Andorra. La ramaderia es perdrà. Abans, quan era
festa major, les cases s’omplien de parents. Pujaven caminant. Civís és a cinc
hores a peu de la Seu d’Urgell i a cinc hores de Tírvia. Ara són unes 24
persones. Antigament, més de 60. Quan va fer la primera comunió van ser 13
criatures. Enguany era una nena sola, la seva néta. Llavors tenien escola, amb una
mestra i un mestre. Damunt de l’estudi hi havia el pis per als docents. També
tenien guàrdia civil. Els seus membres dormien repartits en cases del poble.
El llibre El riu de les dones va endavant. Ja dóna voltes
per la impremta. Espero que el mes que ve us pugui donar bones notícies. Fins
llavors!
