LA BICICLETA ÉS HUMANISME

 


“Pero experimentar lo inútil es lo más

difícil para el ser humano actual.”

NUCCIONO ORDINE,

La utilidad de lo inútil, 2013.

 

Tal i com afirma l’antropòleg francès Marc Augé al seu llibre Elogio de la bicicleta, aquest vehicle de dues rodes forma part de la història personal de cadascú de nosaltres. Tothom recorda quan va començar a anar amb bici. N’hem parlat. És un record que guardem per sempre. Muntar en bicicleta et retorna a aquelles primeres sensacions. Va ser el dia que el cos es va moure lliure pel món exterior, el dia que els peus van deixar de tocar a terra i el cos es desplaçava. La bici i tu, un sol objecte que es mou. Per cert, heu provat de fer dibuixar una bicicleta a un infant? És molt divertit!

Tal i com remarca antropòleg esmentat “los ciclistas acarician conscientemente la ilusión de seguir siendo jóvenes y, por eso mismo, continuan siéndolo un poco”. Anar en bici permet a l’adult tornar a jugar. Però en termes capitalistes, jugar és inútil. No serveix per a res, és perdre el temps. Pedalar pel món ens retorna a la realitat física, analògica. Jugant, ens retrobem amb aquesta realitat, reaprenem el món i la sensació de llibertat retorna una mica, cosa que ens ajuda a apropar-nos a la lucidesa i a la felicitat. La ciutat grisa i monòtona es transforma en el paisatge d’una nova aventura quan comences a pedalar. Augé escrivia que la bicicleta ha fet el miracle de retornar a la ciutat el seu “caràcter de terra d’aventura, o si més no, de travessia.” Deia el filòsof Walter Benjamin que “Perdre’s és estar plenament present”. L’esforç per superar les pujades, l’enginy per trobar el camí més curt o l’habilitat per superar un sotrac ens fa recobrar consciència de nosaltres mateixos i del lloc on vivim. És fàcil recórrer els carrers, places i zones verdes. A la vegada, el ciclista retorna a la ciutat “la dimensión simbólica y su vocación simbòlica inicial: favorecer los encuentros humanos”. És per això que Augé afirma que “la bicicleta es humanismo”.[1] Tornar-se a trobar, analògicament.

Anar en bicicleta és recuperar les mides humanes. Ja no sabem on acaba i on comença el nostre món. Sembla que tot estigui a l’abast. En canvi, la bici ens fa tocar de peus a terra. La potència màxima del vehicle és el propi límit físic. Fent anar els pedals saps perfectament que en un dia no pots arribar a l’altra punta del món. El món, immens, es redueix a allà on pots arribar amb la força de les teves cames, la voluntat, el coratge i l’enginy de saber trobar el millor camí.



[1] Marc AUGÉ (2009): Elogio de la bicicleta. Barcelona: Editorial Gedisa

Comentaris

Entrades populars

DEU RETALLS DE BAIX GAIÀ

NOU PROJECTE! LLIBRE DE FOTOGRAFIES ANTIGUES DE LA POBLA DE MONTORNÈS

GIRA JULIVERT 2024!

QUE DECATHLON RETOLI TAMBÉ EN LA NOSTRA LLENGUA!

7 de JULIOL: CREIXELL CRIMS

CRISIS I COOPERATIVISME

CONFRARIA DEL ROSER

EL COMÚ

APAREIX EL CICLISME

Ruta pel patrimoni històric de Torredembarra