L’ENSENYAMENT PRÀCTIC DE LA DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES SOCIALS A ALUMNES DE GRAU D’EDUCACIÓ INFANTIL: EXPERIÈNCIES DE MILLORA EN EL TREBALL DE L’ESPAI.

Autors:

Antoni Gavaldà, Josep Maria Pons, Victòria Castillo, Núria Gil i Jordi Suñé

Universitat Rovira i Virgili

Resum:

La Didàctica de les Ciències Socials a Educació Infantil ha d’investigar per poder passar a l’acció i plasmar de forma útil tot allò que s’ha tractat de manera teòrica sobre les diferents disciplines socials. En el cas que presentem, els estudiants de Grau d’Educació Infantil experimenten i porten a terme aquesta pràctica sobre el treball de l’espai durant la seva formació, que ha de revertir positivament als nens.

El que aquest ensenyament pràctic sobre el concepte d’espai aporta és la millora de la capacitat del domini personal i de l’entorn del nen, implica la vessant de socialització i la construcció de l’aprenentatge de forma cooperativa i del domini de l’espai tot partint del propi cos de l’infant.

Comunicació presentada al Congrés Internacional Multidisciplinar d'Investigació Educativa, 5 de juliol de 2013.

II Congreso Internacional Multidisciplinar de Investigacion Educativa: Investigación de calidad para mejorar la educación / coord. por Asociación Multidisciplinar de Investigacion Educativa, Vol. 2, 2013, ISBN 978-84-616-8630-8, págs. 478-482.

Descriptors: Didàctica de les ciències socials, educació infantil, formació del professorat, tractament de l’espai. 

La Didàctica de les Ciències Socials a Educació Infantil ha d’investigar per poder passar a l’acció i plasmar de forma útil tot allò que s’ha tractat de manera teòrica sobre les diferents disciplines socials. En el cas que presentem, els estudiants de Grau d’Educació Infantil experimenten i porten a terme aquesta pràctica sobre el treball de l’espai durant la seva formació, que ha de revertir positivament als nens. El que aquest ensenyament pràctic sobre el concepte d’espai aporta és la millora de la capacitat del domini personal i de l’entorn del nen, implica la vessant de socialització i la construcció de l’aprenentatge de forma cooperativa i del domini de l’espai tot partint del propi cos de l’infant.

Eixos d’acció L’expressió “pràctica” és inclosa a totes les assignatures universitàries i no ha estat el nou grau el que n’ha propiciat un ús general. Fa anys, quan l’assignatura tenia el títol de Didàctica de les Ciències Socials (DCS), la disciplina s’encarava a formar professionals igual que ara, però amb un perfil més teòric. Van ser els mateixos alumnes els que demandaren una part “pràctica” que els habilités per una pràctica professional, i junt amb els professors, s’adaptaren programes. En el cas de la disciplina la “pràctica” va poder evolucionar fruit de la necessitat d’adequar la universitat a la realitat escolar, i sobretot per la creixent literatura de l’àrea que va obrir camps nous de reflexió. 

No es necessitava ser massa expert en temes educatius per adonar-se que la universitat anava per un cantó i la Preescolar –després Educació Infantil- per un altre. Una universitat on la primacia era l’Educació Primària, i on l’Educació Infantil es considerava en moltes disciplines com un complement de l’Educació Primària. Seria a través del Pràcticum el que trencà la barrera entre la universitat i la realitat escolar. El Pràcticum significà un revulsiu per al professorat de la Facultat en observar què s’hi feia, com es feia i quines accions conduïen a visualitzar la realitat. Fruit d’aquest saber extern, sovint no reglat, basat algunes vegades més en la intuïció que en allò que pogués dir la ciència, entrà a la Facultat un alè de recuperació, de bastir la teoria amb la pràctica o a l’inrevés, comportant que la universitat s’adeqüés de forma més real a les necessitats socials de mestres i alumnes. 

El segon element transformador va resultar de la creixent literatura de l’àrea, la qual cosa implicà copsar realitats vivenciades. Revistes emblemàtiques implicaren posar a l’abast dels professionals del sector i dels professors de les àrees didàctiques de les facultats un instrument de reflexió. Caldria afegir-hi la literatura estrangera, com per exemple l’emblemàtica l’obra de Sara Throop del 1974, traduïda a l’espanyol per primer cop el 1978 amb el nom d’Actividades preescolares. Ciencias Sociales. Amb la distància de visions diferents de mentalitat, cal destacar el revulsiu que suposà l’implicar les diverses disciplines socials en el gruix del debat. Disciplines com la història, la geografia, la sociologia, la política, l’economia o l’antropologia, pràctiques, prengueren significat per entrar a l’aula. Manuals més recents, tot i seguir un plantejament no organitzat en funció d’aquestes disciplines, també reflecteixen aportacions que fan a l’educació infantil (Rivero, 2011 i Aranda, 2003).

Objectius 

Vist el precedent els nostres objectius han passat per: 

. Assimilar que les concepcions disciplinars que aporten les diverses Ciències Socials han d’entrar a l’aula per ajudar a la maduresa de l’infant. 

. Formular seqüències de materials útils per mostrar als alumnes de Magisteri que els alumnes d’Educació Infantil han d’eixamplar el camp d’acció, amb exercicis pautats de Ciències Socials. 

. Presentar als alumnes de grau blocs d’exercicis disciplinars que fomentin, individualment i en conjunt, els sabers socials en l’etapa en què es troben els alumnes d’Educació Infantil. 

. Introduir amb potència en alumnes de grau d’Educació Infantil com han de saber donar solució als interessos dels infants en matèria de DCS. 

. Precisar que la major o menor creativitat del mestre repercuteix en la formulació d’exercicis adequats per als alumnes.

 Marc teòric Així, el marc teòric de la proposta passaria per dos eixos. Un, per tenir una bona base de les disciplines socials, i un segon pel domini de l’etapa a impartir, i per la coneixença de les capacitats que poden arribar a desenvolupar els alumnes. La formació de base de la majoria de professionals de la DCS prové d’haver cursat una llicenciatura social concreta. El primer factor a tenir present seria la necessitat d’entendre que qui ha d’impartir DCS necessita ampliar el seu camp d’acció amb la resta de ciències socials. Creiem que si hom no és capaç de fer-se preguntes per la sustentació teòrica de les disciplines que configuren les Ciències Socials, difícilment podrà generar exercicis adequats per als alumnes destinataris. Dominar l’etapa seria el segon bloc entenent que l’etapa d’Educació Infantil es caracteritza per no haver-hi àrees concretes vinculades a ciències específiques, tot i que això no significa pas que no hi siguin representades. Les capacitats ens mostren que l’apartat social és bàsic per desenvolupar un domini personal i de l’entorn (Pla, 1994 i Bassedas, Huguet i Solé, 2006). Aprendre a ser i actuar de forma cada vegada més autònoma, implica la vessant de la socialització i del component de l’espai; aprendre a pensar i a comunicar, es gestiona en part per un aprenentatge cooperatiu propi de les ciències socials; aprendre a descobrir i tenir iniciativa, qüestiona un treball d’explorar l’entorn, entrar en el tema de domini del temps i participar en activitats socials i culturals; aprendre i conviure i habitar el món, formula que l’infant visualitzi el respecte per la diversitat i el desenvolupament d’habilitats socials buscant una cohesió social, solidària.

Metodologia i activitats realitzades

Per tal d’abordar la part pràctica de la formació dels futurs mestres des de la nova perspectiva dels graus, l’àrea de DCS de la URV va dissenyar tot un seguit d’activitats des de les diferents ciències. L’objectiu ha estat fer una proposta que pugui servir a les classes per treballar d’una manera activa. La participació dels alumnes és un requisit indispensable, i així se’ls anima a intervenir, i a proposar altres maneres de treballar cada apartat per adequar els continguts a diferents edats. L’aprenentatge es construeix de manera cooperativa gràcies a la participació dels integrants dels diferents grups de pràctiques. Les activitats es presenten organitzades en sis blocs temàtics (Geografia, Història, Economia, Política, Antropologia i Sociologia), seqüenciades, tot i que algunes serveixen per treballar diferents ciències.

 En el cas concret de la Geografia, entesa com la comprensió de l’espai, es treballa l’estructuració de l’espai partint del propi cos del nen i ampliant l’àmbit d’intervenció fins aconseguir que vagi comprenent l’existència de referents externs, diferents de la seva pròpia perspectiva. També es treballen les mides, avançant des de les arbitràries fins a les convencionals, la mesura de recorreguts senzills, el coneixement de l’entorn més proper i l’observació detallada d’elements del paisatge, i la comprensió de la representació d’un espai conegut com és l’aula a través d’una maqueta.

Els universitaris realitzen aquestes activitats, la qual cosa els permet comprendre millor les dificultats que els nens experimenten, buscant col·lectivament estratègies didàctiques per superar-les, tot compartint les experiències personals que cada futur mestre hagi pogut viure anteriorment en estades a les escoles.

El conjunt d’activitats realitzades per a una didàctica efectiva de la Geografia -o sigui de l’espai-, en alguns casos basades en referències publicades,80 es van organitzar en quatre àmbits per a tots els alumnes de tercer curs del grau. S’hi dedicaren deu hores de Laboratori -grups d’entre 15 i 20 alumnes- i les pràctiques es van desenvolupar en treball cooperatiu, en parelles o en grup. Es treballà amb materials ja preparats i d’altres es confeccionaren a l’aula. 

 Aprendre relacions espacials.

◦ Esquema d’orientació corporal

▪ El cos com a eina per conèixer l’espai

▪ L’aprenentatge de davant i darrere

▪ L’aprenentatge de la dreta i l’esquerra.

▪ Els girs

◦ Recorreguts per l’aula

▪ Quines referències espacials o mesures utilitzarem?

◦ Rutes diferents

▪ El vol, recte, ziga-zaga, ones, ...

◦ La realitat i la representació bidimensional.

▪ Recorregut traçat sobre un plànol de la classe

▪ Maqueta de la classe

 Aprendre la mida. Aprendre distàncies amb peus i passos

◦ Marcar al terra dos recorreguts. Comparació.

 Aprendre la comprensió de l’entorn local

 Aprendre a entendre un espai propi per poder-hi dialogar.

◦ La maqueta de la classe. 

El mètode d’investigació qualitativa utilitzat, basat amb l’observació, la investigació participativa i la investigació-acció, és a dir, amb l’experiència tal com la viu el nen, ens ha permès contrastar l’efectivitat de les seqüències didàctiques dissenyades per mostrar, conèixer i desenvolupar les capacitats que té i pot tenir l’infant sobre l’espai, sobre les seves geografies personals (Terry White a Austin, 2009). Alhora, aquesta transferència a l’alumnat de Grau d’Educació Infantil de la URV ens ha fet experimentar les immenses possibilitats que tenim a l’abast per a induir en l’evolució de la capacitat dels infants. Resultats obtinguts. Discussió i conclusions. A manera de conclusió, podem indicar que la DCS a Educació Infantil ens apropa a les representacions científiques que ens serveixen per comprendre el món i ens faciliten l’aprenentatge. El medi social actua com a forma d’estructura del pensament i a Educació Infantil la interdisciplinarietat de les Ciències Socials s’adequa a la metodologia globalitzadora i a les competències transversals de l’etapa. La nostra contribució, amb les diferents activitats programades per a una didàctica efectiva de la Geografia als àmbits Aprendre relacions espacials, Aprendre la mida i les distàncies, Aprendre la comprensió de l’entorn local i Aprendre a entendre un espai propi, ha sorgit gràcies a les aportacions de la literatura científica, a partir de l’estudi de casos i de les experiències sorgides com a formadors de professorat i docents de la DCS a Educació Infantil.

La nostra proposta metodològica, basada en introduir i experimentar a partir de les diferents ciències socials, ha permès una major motivació dels alumnes i un apropament a la pràctica de l’aula. De la mateixa manera, hem constatat a l’aula que el treball cooperatiu ha permès sumar potencialitats, coneixements i aptituds. Aquesta experiència es podrà emprar en el futur a l’escola. Es tracta d’un mètode, d’una manera de fer, que cal aprendre per després poder aplicar amb un col·lectiu professional com el que es trobaran als centres educatius. Fins ara, el treball universitari demanava un esforç individual per assolir l’excel·lència. Aquest mètode s’oblidava, però, que el treball a l’aula d’educació infantil no és individual i que, per molt esforç personal que un hi posi, cal el treball col·laboratiu i coordinat amb el nivell, el cicle i el conjunt de l’escola per gestionar les activitats, la metodologia i els objectius reals i coherents amb tota l’etapa. La demanda de l’alumnat del Grau d’educació infantil passa per una formació més pràctica. La resposta per part de la Universitat no pot ser improvisada. Una proposta pràctica demana una temporització i uns objectius fixats que permetin maximitzar el temps. És cert que cal una introducció teòrica i uns coneixements del professor universitari, però serà la pràctica i la reflexió posterior la que permetrà a l’alumne construir els seus coneixements i la presa de consciència de la complexitat de la pràctica educativa. Passar de les paraules als fets hi ha un pas de gegant, de la teoria a la pràctica. La pràctica és un antídot per la supèrbia i una introducció a la humilitat. Conèixer de memòria les teories dels pedagogs de referència no ens fa directament més bons professionals. La pràctica ens ajuda a saber estar davant d’un grup d’alumnes, a enfrontar-nos al debat del treball en equip, a preparar materials, a gestionar el temps, a concretar els objectius, a conèixer les capacitats que es treballen amb cada activitat, a resoldre les dificultats i a conèixer les dinàmiques de grup. La pràctica és un elogi a la feina feta amb cura.

 Referències bibliogràfiques - Aranda, A. M. (2003). Didáctica del conocimiento del medio social y cultural en educación infantil. Madrid: Síntesis. - Austin, R. (comp.) (2009). Deja que el mundo exterior entre en el aula. Madrid: Morata. - Baqués, M. (2000). 600 Juegos para Educación Infantil. Actividades para favorecer el aprendizaje de la lectura y la escritura. Barcelona: Ceac. - Bassedas, E., Huguet, T. i Solé, I. (2006). Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Barcelona: Graó. - Castagnetti, M. i Vecchi, V. (ed.) (2005). La sabata i el metre. Els infants i la mida. Primera aproximació al descobriment, a la funció i a l’ús de la mida. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat. - Gardner, H., Feldman, D.H., i Krechevsky, M. (comp.) (2001). El Proyecto Spectrum. Tomo II: Manual de evaluación para la educación infantil. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte – Morata. - Pla, M. (1994). Introducción a la educación infantil. Barcelona: Barcanova. - Rivero, M. P. (coord.) (2011). Didáctica de las ciencias sociales para educación infantil. Zaragoza: Mira editores. - Throop, S. (1978). Actividades preescolares. Ciencias Sociales. Barcelona: Ceac.