FEBRER

Aquest article és la segona entrega per al Regio7. Si cliqueu l'enllaç veureu la sèrie de 12 articles que vaig per aquest diari.

Sant Joan de l’Erm Vell

Aquest mes de gener de 2013 hem acabat de revisar el pdf del llibre per a enviar a la impremta. Tots els que hi han participat han fet una bona feina. Em sento afortunat. Jo estic molt content del resultat. Ja tinc ganes de veure amb paper el llibre El Riu de les Dones. A més, tenim confirmats alguns pobles on aniré a presentar el treball. Serà un plaer.

Fa un mes us vaig parlar de Vila-rubla, Biscarbó i Solans. En aquesta entrega escriuré sobre Sant Joan de l’Erm Vell. Es tracta d’un nucli abandonat en mig del Parc Natural de l’Alt Pirineu, prop de dos poblets encantadors: Romadriu i Montenartró. Jo hi arribo caminant des de Sant Joan de l’Erm Nou. És una passejada.

Al refugi de la Basseta de Sant Joan de l'Erm s’hi pot fer nit i menjar bé. L’espai és acollidor. Hi ha cavalls, boletaires i escoltes que travessen el Pirineu. Jo hi vaig conèixer dos malaguenys -el Miguel i el Chivi- que feien la ruta de Llançà fins a Navarra. Déu ni do! Em van explicar que estaven xalant molt.
Per arribar-hi cal passar per Castellbò (parada obligatòria!). Vaig anar a comprar fruita la colmado-càmping-fonda i vam parlar de la crisi: "La gent està morta de por". Em vaig enfilar cap a Turbiàs on em vaig aturar una horeta. Un gos blanc i gegant em va observar tranquil·lament des de la barana de pedra del seu jardí tota l’estona. El campanar té un intent de rellotge de sol. És curiós. Vaig conèixer un dels dos darrers habitants del poble. Va marxar tothom, primer les dones. "I ben fet que van fer", me diu. No sé, jo. "No cal plantar pins, que ja surten sols, després vénen els incendis". Jo d'això no puc opinar però veig que ell en sap un niu. De la migració femenina en vam parlar a Farrera la vigília de sant Joan amb la Montserrat i la Maria. I, sí. Va existir. Que li ho preguntin al meu amic de Turbiàs.

Ja sóc a Sant Joan de l’Erm Vell. Era un lloc de pas. Abans aquests espais tenien un aire especial. Davant la monotonia dels indrets apartats, els camins que unien valls eren nius d'històries. Per cobrir distàncies llargues, calien punts on fer parada, abeurar els animals i fer nit en algun lloc pla. Sant Joan Vell va complir aqueixa funció fins que es va cremar l'any 1935. Quantes batalles deurien haver sentit explicar l'Elvira d'Esterri i el Joan de Montesclado (els darrers encarregats de l'hostatgeria)! Ara els llocs de pas com els aeroports són "no llocs", com diu l’antropòleg Marc Augé. Qui et coneix? Qui vol saber res de tu? Pressa. 

A poc a poc. Tres hores de ruta circular. A Sant Joan Vell he conegut dos boletaires molt simpàtics. M'han convidat a veure vi. Són de Sant Feliu de Llobregat. Ceps no sé si n'hauran trobat, però de vi sí que n'han begut prou.

Els camins del Parc Natural de l'Alt Pirineu estan molt ben senyalats i dóna gust de caminar. Els cartells instal·lats a Sant Joan Vell estan molt bé i superen la funció del típic museu de poble difícil de mantenir (i de trobar obert). Les explicacions estan molt ben fetes i les imatges antigues són espectaculars.

Amics lectors, ens veiem el mes que ve en aquest espai o cada dia al meu bloc (www.elriu.cat).