Es presenta el llibre SIN PEDIGRÍSin Pedigrí
7-VII-2010,
Sala de Plens de l’Ajuntament de Torredembarra
Bona tarda a
tothom, amics, veïns, autoritats, Belén, Toni, Àxel, Albert.
És per mi un
motiu de joia participar en aquesta presentació i en un acte de la Festa del
Quadre de Torredembarra.
Com sempre em tocar parlar de coses serioses avui que parlem de novel·la em permetre el luxe, amb el vostre permís, d’anar-me’n una mica per les branques, breument. Engeguem.
Pròleg
(...)
Sempre m’han agradat, però Montalbán i el seu Pepe Carvalho. Poca cosa, doncs, puc aportar des de la vessant critico-literària. Provarem des de la vessant boletaire, a veure què tal. Tot el que explicaré està basat en fets reals.
Capítol 1 - M’aclame a tu
Sona M’aclame a tu, una poesia de Vicent
Andrés Estellés que cantava Ovidi Montllor, però, amb una versió de Refugi, un
experiment musical molt reeixit del Joan Reig, el bateria de Els Pets. I em disposo a preparar la presentació de Sin Pedigrí. Fa tan sols unes setmanes
un correu electrònic de la Belén em feia arribar la proposta. Dies de feina,
molta feina, fins que ens trobem el bar de la Torre, tancat. El Roger no havia
obert però vàrem seure igualment a les taules, barat. Dues taules plenes de
gent fent el cafè sense cafè. Que sí, que ens hi posem i de segur que xalem. I
aquí estem.
Jo sabia que la Belén escrivia. No només això, sabia que ella escrivia, que el Toni escrivia i que l’Axel escrivia. Una casa de llibres! Sabia que la literatura fantàstica era la seva passió però la novel·la policíaca...
Capítol 2 – Dijous Paella
Ja fa uns dies que he acabat de llegir Sin Pedigrí i tinc una llibreta plena de notes. Ja sé qui és l’assassí. Em proposo seure davant el teclat i lligar els caps de les idees que em corren pel cap. Tinc la idea de posar-me la música del llibre per inspirar-me. Els cassettes, però, estan fets pols i sonen fatal. Obro el Google i cerco la Creedence Clearwater Revival però al final poso Dijous Paella i sona aquella de “Ai que ve s’està en aquest baaar”. El Pere de la Travi, el tiet del Fifi, ens va fer descobrir la Creedence i altres grups clàssics quan naltros només escoltàvem l’Elèctrica Dharma. Sabeu què és el Myspace? Jo fins fa quatre dies tampoc i... està tot! Fins la música dels anys 80. Després parlem dels anys 80. La Belén, el Toni i l’Axel són fans de la literatura però també ho són de la música. Els trobareu a la pista quan soni country amb qualsevol de les seves variants. Sin Pedigrí és ple de música, de botes altes i de visites al Teenesse. Dalt del trotinat 127, els protagonistes naveguen per ambients nocturns i clavaguerosos on les rates es mouen amb la impunitat de la brutícia.
Capítol 3 – Salve, de la P. Records:
La Torredembarra Punk
La P.
Records també són al MySpace. Ja podem llençar les trotinades cintes. Corrien els anys 80 quan els protagonistes del
llibre circulaven entre El Vendrell i Tarragona intentant atrapar traficants i,
en el cas que ens ocupa, un presumpte assassí i traficant.
Jo poca cosa
recordo dels anys 80 del món dels adults o dels joves. M’interessaven més les
coses de la meva edat: el Naranjito, fer la foguera als garrofers o jugar a
palovate. Dels garrofers estant, la zona de l’actual carrer Rodes, el món es veia tan gran que no ens
interessava gaire. Però des d’allí, com si d’una finestra es tractés, vam veure
l’arribada, la pujada i la mort del punk torrenc. Bé, exagero, però de petit
tot es veu més gran. M’explico. Anys 80, cantonada carrer Filadors-carrer
Indians, cal Baturro i el Navarrico. Punks amb crestes. Dissabtes a la tarda, a
tope. Diu que venen d’altres pobles, també. Un dia el Navarrico no té obert.
Cap problema els punks recorden tenir la clau. A cops de pedra trenquen el
vidre i se serveixen. Això és una clientela fidel! Sant Joan de l’any 198o i
escaig. Les fogueres, amb el “palo mayor” al mig competeixen per ser les més
grans del poble. Quantes se’n devien cremar? 20, 30? La canalla del carrer
Indians la fa ben a prop del Navarrico i... ailàs! abans d’hora els punks li
prenen foc. Petards. Ells també compraven petards. Més que petards devia ser
dinamita. La gamberrada més grossa de la canalla era rebentar formiguers o
bústies (que llavòrens es deien bussons). D’acord, déu ni dó! Però i els punks?
Ells, més: feien una muntanya de matxambrats arramblats d’alguna obra
caritativa i sota, la dinamita i booom! A més de 50 metres de distància naltros
mirant. Més: ampolles de vidres buides i... boom!
És un dia
d’estiu. Una moneda dels pares i a fer un gelat a la kikonenka. Ja hem sopat.
Jo i la meva germaneta, agafats de la mà, cap el carrer Nou. A l’actual Plaça
de les Monges hi ha un camió de Catalunya Ràdio obert per la meitat, en forma
d’escenari, mirant cap a la botiga del Rius. Unes vint persones de públic. Dalt
un grup de la Torre. Quedem parats, esmaperduts, una cosa mai vista per naltrus
fins aquell dia. Es diuen Skoria Nazional i són fills de la Torre. Entre vers i
vers, glop de cervesa. Una imatge que no se m’ha esborrat.
Diuen que els seguidors torrencs dels Sex Pistols van patir una baixa quan un dels seus membres va ser atropellat per un camió mentre dormia embolicat amb una caixa de cartró de nevera. Salve.
Capítol 4 – Pedro Navaja (Versió - Orquestra
Plateria)
Carn de canó. Pedro Navaja és en aquesta novel·la El Murciano. El Murciano representa aquest món que volem fer veure que no existeix. Passaran els anys, les generacions, tornarà a estar de moda el punk i marxarà, però aquest món incontrolable seguirà existint. Un es pregunta si amb els diners que mou aquest món, no hi haurà interessos que fan que es pugui mantenir i reproduir... Segurament, veritat? El que si sembla cert és que la presència d’una perillositat manté cohesionada una societat: la por cap allò que és estrany. Sembla mentida que no ens cohesionin altres coses com el rebuig a l’economia especulativa o als banquers. No em sembla que sigui una cosa casual. Pedro Najava no posseeix cap grup de comunicació, ni cap holding d’empreses, ni té accions a la borsa. En canvi els altres...
Capítol 5 – “... la nit ampara als
cecs...” (Roger Mas)
Hi ha gent
que suma i hi ha gent que creix. Roger Mas creix disc a disc. La Belén suma i
creix. Neix com a escriptora i creixerà el 10 de setembre. Com a ciutadana, com
a veïna, com amiga sempre suma, sempre creix. Sempre disposada col·laborar. Em
trec el barret davant d’escriptors compromesos com HENNING MANKEL que fa unes
setmanes va formar part de la flota humanitària que va ser atacada en intentar
a entrar a la Franja de Gaza. I em trec el barret davant d’una altra escriptora
de novel·la negra: la torrenca Belén Márquez, pel seu compromís cívic, pel dia
a dia, obrint-se a la Vila, compartint el seu temps i gaudint de la cosa de
tots.
El Toni té
una veu radiofònica que encisa. Ja ho vaig dir, veritat? La Torre se’ns ha fet
gran. Molt gran. Però una vegada superat el dol pel que hem perdut ens adonem
el que hem guanyat. A nivell de llibres enguany hem tingut més de 20 novetats:
novel·les, contes, llibres d’història, etc. El de la Belén va lluir per Sant
Jordi. Felicitats!
Epíleg: Bloody Sunday, U2
Per la ràdio
ressonen els darrers acords de Bloody Sunday d’U2. Tot passa, encara que hi
hagi coses que retornen. L’slow food i els entrepans del Boada, a Tarragona, ja
no hi són, s’han jubilat. Juan C. Pérez “El Indio” ja no treballa al grup
anti-droga. El 127 no el trobes ni als museus. La Constructora Arde segurament va
refer la seva vida i va viure moments de glòria a principis del segle XXI.
Felicitats a la Belén. Només em queda dir que endavant, que compreu el llibre,
que passareu una bona estona i que la Belén continuï gaudint de la vida llegint
i escrivint. Salut.
Comentaris